Ausiàs March

Així com Ramon Llull és considerat el creador de la prosa literària catalana, March destaca per iniciar un tipus de poètica personal i per crear-ne la llengua, ja que els poetes catalans anteriors a ell escrivien en llengua occitana i seguien la lírica trobadoresca.

L’obra coneguda d’Ausiàs Marc es compon de 128 poemes (uns 10.000 versos), conservats en 13 manuscrits de cap a la fi del s. XV i de la primera meitat del XVI i en cinc edicions antigues, aparegudes entre els anys 1539 i 1560.

La seva poesia tractà, sobretot, el tema amorós, i, com ell mateix ens diu al principi d'un poema: "lleixant a part l'estil dels trobadors", i seguint la seva particular visió que es basava:

• d'una banda en les idees sobre l'amor d'Aristòtil i Tomàs d’Aquí, segons les quals l’ésser humà només podia trobar la plenitud del seu goig en la pura contemplació i la pura coneixença de l’objecte estimat. 
• i de l'altra en l’amor sensual, comú amb l’animal. 

Com que l’home participa de doble natura, psicofísica, el seu amor en participa també, i d’aquí neixen les contradiccions de la vida amorosa.

Malgrat que en certes obres March canta amors ideals, en la majoria hi analitza el drama interior originat per aquesta contradicció.

Etapes:

1. En les primeres poesies encara hi podem trobar tòpics de l’amor cortès.
2. Aviat els deixa de banda i es centra en la contradicció amorosa que  simbolitza amb l’oposició ira/amor o odi/amor. En aquestes poesies, que pertanyerien a una segona etapa, Ausiàs March es presenta com un home escindit que, en comptes de seguir el camí de la serenitat, es lliura a un amor emmetzinat, sense el qual troba buida la seva vida.
3. La tercera etapa poètica sorgeix de la rebel·lia i del desordre intel·lectual de la segona. El començament d’aquesta etapa final és en el poema 87, primer dels grans poemes morals i didàctics que caracteritzen la seva poesia tardana. En aquesta etapa cal situar els sis cants de mort i el "Cant espiritual", obra cabdal del poeta i una de les més grans de la poesia catalana.

Podem dir que el seu paper com a poeta és que la poesia catalana es trobi a si mateixa, amb una veu personal que tindrà influència en l’escenari literari europeu de l'època i que es convertirà en una solució allunyada tant del moviment precedent (la poesia trobadoresca) com del més coetàni i/o posterior (la poesia renaixentista amb petrarca al capdavant).

La poesia marquiana es pot qualificar d'aspra, va ser el primer poeta que va aconseguir de donar-nos una imatge d’home angoixat per la mort i pel dubte metafísic; que va crear una imatge personal, feta d’elements extrets de la vida qüotidiana.

Pessimista i rebel, amorós i turmentat, lúcid i desolat, planteja, en la seva poesia, els grans debats del seu temps, des de la seva condició d’home.

Ausiàs March pertany a un reduït grup de poetes que han sabut expressar escruixidorament les contradiccions de la vida i el punyent teixit íntim de les persones.

Temes:

L’amor

com ja hem dit abans, aquest és el tema de la majoria dels seus poemes: un total de 90 dels 128 que s'han conservat, el tenen com a tema principal. 

En ells trobem com descriu una sèrie de sentiments i d’estats anímics en què l’amor és el punt de referència central. 

En això no es diferencia de la poètica anterior que era també, sobretot, amorosa. El que sí que canvia és la manera com desenvolupa el tema. 

Tot i que conserva el marc convencional de la poesia d’amor trobadoresca: 

• en setanta-cinc dels noranta poemes esmentats, March es dirigeix a una dama el nom de la qual normalment s’amaga sota un pseudònim (senyal).
• molt sovint li demana la seva «mercè»
• i també parla del sofriment amorós. 

També fa de la tradició que havia heretat el punt de partida per a un nou concepte de l'experiència amorosa:

• Inclou l’anàlisi de l’estat psíquic propi, en la qual March es val dels conceptes escolàstics i aristotèlics que hem esmentat abans.
• Es planteja l’amor com a problema moral: l’amor humà que el poeta cultiva i practica està en pugna amb la seva comprensió intel·lectual de l’existència d’un bé superior, assolible només en l’amor espiritual. 
• I, gràcies a això, els seus poemes tenen una complexitat i una tensió desconeguts fins llavors. Aquestes es concreten en el conflicte que el poeta experimenta entre l’amor que sent i el que aspira a sentir i a compartir amb una dona.

La dona:

En els 75 poemes d’amor esmentats en què March al·ludeix a una dona, aquesta té un paper variable: 

• de vegades March se li dirigeix al llarg del poema, constantment o de manera esporàdica.
• en d'altres la dama només figura de manera indirecta a la tornada, sota la identitat d’un dels senyals, com en «Llir entre cards» o «Plena de seny».

Gairebé sempre es mostra més preocupat a definir la seva relació amb la força personificada de l’amor que amb la dama mateixa. 

Els altres 15 no fan cap referència a una dama, la qual es converteix en un element implícit, d’importància secundària davant una altra relació molt més significativa, la del poeta amb la figura de l’amor. Un altre poema (el XII) es diferencia dels altres per ser una mena de joc cortès, en el qual el poeta convida un públic de dones a endevinar quina d’elles és l’objecte de la seva passió, però és l’únic exemple d’un tractament menys que seriós del tema, tot i que a l’obra de March no hi falta l’humor.

Encara que March reconeix la seva pròpia culpa en el fracàs dels seus intents d’assolir un amor espiritual, també amb freqüència blasma la dona per la seva naturalesa carnal. L’obra de March conté un nombre prou alt de declaracions misògines, les quals concorden perfectament amb un important corrent antifeminista que es manifesta sovint a la literatura medieval. És d’un interès especial el poema XLII, exemple de «maldit» o poema d’atac contra una dona en particular, el qual contrasta plenament amb el magnífic poema de lloança (XXIII) d’una dona anomenada «dona Teresa».

Poemes teòrics i morals:

Hi ha 4 poemes més (XLV, LXXXVII, part del XCII, CXXIII), en què March amplia d’una manera més o menys sistemàtica les freqüents meditacions sobre la naturalesa de l’amor que trobem als 90 poemes al·ludits, fent servir llocs comuns del pensament escolàstic. El resultat és una teoria de l’amor, una teoria que March desenvolupa al llarg de la seva carrera poètica i que, tot i ser objecte de modificacions d’acord amb les circumstàncies personals des de les quals escriu, fa la impressió de ser tot un sistema de pensament.

Reforça aquesta impressió la presència en la seva obra de deu composicions (els poemes LVII, C, CIV, CVI, CVIII, CXII, CXIII i CXXI, juntament amb els llarguíssims CXXVII i CXXVIII), que són essencialment disquisicions versificades, on March amplia aspectes de la filosofia moral tractada en els quatre poemes esmentats i que es troba també escampada més fragmentàriament en la resta de la seva obra. En aquests poemes parla de l’actitud de l’home davant la mort, la naturalesa del delit, el rebuig del món, el bé veritable, l’apetit i l’hàbit. Hi ha també tres poemes híbrids (XXVI, XXXI, XXXII), en què March, després de desenvolupar al llarg de cinc o sis estrofes un tema filosòfic o moral, acaba amb una tornada en què abandona la veu moralista i es dirigeix com a amador de «Llir entre cards».

«Cant espiritual» i «Cants de mort»:

Entre els poemes més coneguts de March, n’hi ha 7 que són tan innovadors que pràcticament representen dos gèneres nous. El poema CV, anomenat des del segle XVI «Cant espiritual», és una pregària en què March es planteja, en una insòlita forma dramàtica, els problemes que sorgeixen de la doctrina de la predestinació i la justificació de les ànimes. És un poema que contrasta plenament amb els poemes didàctics, perquè en aquest poema es nega a adoptar una actitud fixa davant tota una sèrie de contradiccions teològiques que no acaba d’entendre, i és significatiu que al final encara no hagi trobat una solució a les enormes dificultats de la seva relació amb Déu entorn d’aquest problema doctrinal.

En els «Cants de mort», poemes XCII-XCVII (el títol també es remunta al segle XVI), March escriu sis composicions sobre el procés del dol després de la mort d’una de les seves dues esposes —és difícil saber amb certesa a quina d’elles es refereix—, tot desenvolupant la seva teoria de l’amor, ara en relació amb la difunta estimada, i en altres enfrontant-se amb la seva por pel destí de l’ànima de la dama.

Poemes ocasionals:

Ens han pervingut també un nombre reduït de poemes d’un interès temàtic concret. Dos poemes són exemples magnífics del gènere del laus, la lloança: el dirigit a dona Teresa, ja esmentat (XXIII), i el que March va escriure sobre el rei Alfons d’Aragó (LXXII). Un altre (XXX), és un sirventès de guerra, i el CVII (dirigit a un amic que es diu «Toni», el qual la tradició manuscrita identifica amb Toni Tallander, «mossèn Borra», de la cort del Magnànim), és un ars morendi estoic en forma d’epístola poètica. Altres poemes, com ara el CIII i els CXXIV, CXXV i CXXVI, són exemples del gènere de les respostes i demandes poètiques, entreteniments en vers en què hom enviava a un poeta veí una pregunta sobre un tema innocu o bé contestava la d’ell.

http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/autor/8/5/classics-medievals/ausias-march.html

https://lletra.uoc.edu/ca/autor/ausias-march

http://perso.wanadoo.es/lipmic/cairell/Num2/res23.htm