Llegirem les dues poesies següents, la primera l'hem sentida musicada, i la segona la sentirem recitada. Ara les explicarem per veure com Ausiàs March presenta els seus sentiments davant dels seus possibles lectors.
Veles e vents
Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar:
mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nudrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets,
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran,
e en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar més fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.
Jo tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:
aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tost en ira convertit.
E jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu! per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant de tot l’avenidor!
Jo son aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:
puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta
me trobarà, faent humil respost.
Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs les gents no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà
e los meus dits ab los fets provaré.
Amor, de vós, jo en sent més que no en sé
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.
Colguen les gents ab alegria festes
Colguen les gents ab alegria festes,
loant a Déu, entremesclant deports;
places, carrers e delitables orts
sien cerquats ab recont de grans gestes;
e vaja yo los sepulcres cerquant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d'altre que mi en son contínuu plant.
Cascú requer e vol a son senblant;
per ço no·m plau la pràtica dels vius.
D'imaginar mon estat són esquius;
sí com d'om mort, de mi prenen espant.
Lo rey xipré (1), presoner d'un heretge,
en mon esguart no és malauyrat,
car ço que vull no serà mai finat,
de mon desig no·m porà guarir metge.
Cell Texion (2) qui·l buytre·l menga·l fetge
e per tots temps brota la carn de nou,
en son menjar aquell ocell may clou;
pus fort dolor d'aquesta·m té lo setge,
car és hun verm qui romp la mia pensa,
altre lo cor, qui may cessen de rompre,
e llur treball no·s porà enterrompre
sinó ab ço que d'aver se defensa.
E si la mort no·m dugués tal offensa
-ffer mi absent d'una tan plasent vista-,
no li graesch que de tera no vista
lo meu cors nuu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo ymaginar
los meus desigs no poder-se complir;
e si·m cové mon derrer jorn finir,
seran donats térmens a ben amar.
E si·n lo cel Déu me vol allogar,
part veur·a Ell, per complir mon delit
serà mester que·m sia dellay dit
que d'esta mort vos ha plagut plorar,
penedint-vos com per poqua mercé
mor l'ignoscent e per amor-vos martre:
cell qui lo cors de l'arma vol departre,
si ferm cregués que us dolrríeu de se.
Lir entre carts, vós sabeu e yo sé
que·s pot bé fer hom morir per amor;
creure de mi, que só en tal dolor,
no fareu molt que y doneu plena fe.
Aquí la trobareu recitada.
(1)es refereix al rei de Xipre Janus de Lusignan, que va ser fet presoner en la batalla de Chierochitia el 7 de juliol de 1426 i reclòs al Caire fins el 20 de maig de 1427.
(2)es refereix al gegant Tició (mitologia), que s'enamorà i va voler violar Latona, mare d'Apol·lo i Diana. Per castigar-lo un voltor se li menjava les entranyes que li ressorgien cada dia perquè l'ocell les hi pogués tornar a menjar el dia següent. El gegant va ser comdemnat per un pecat de luxúria, igual que el jo líric que també pateix luxúria per a la seva amada. Així March, pel que ens explica a continuació està en igualtat de condicions que el gegant, la luxúria els hi va rosegant les entranyes a tots dos: al gegant per mitjà del voltor i al poeta per mitjà de dos corcs, que li ataquen els punts vitals. Un li rosega el pensament, que no és altre que la consciència del pecat li va rosegant el pensament que li fa perdre l'enteniment, tot esdevenint innocent. L'altre li rosega el cor que a part de ser el lloc d'amor pot ésser pres com a metonímia de les entranyes, i ésser el pecat de luxúria el que li rosega les entranyes, paral·lel amb Tició.
