Ausiàs March

Així com Ramon Llull és considerat el creador de la prosa literària catalana, March destaca per iniciar un tipus de poètica personal i per crear-ne la llengua, ja que els poetes catalans anteriors a ell escrivien en llengua occitana i seguien la lírica trobadoresca.

L’obra coneguda d’Ausiàs Marc es compon de 128 poemes (uns 10.000 versos), conservats en 13 manuscrits de cap a la fi del s. XV i de la primera meitat del XVI i en cinc edicions antigues, aparegudes entre els anys 1539 i 1560.

La seva poesia tractà, sobretot, el tema amorós, i, com ell mateix ens diu al principi d'un poema: "lleixant a part l'estil dels trobadors", i seguint la seva particular visió que es basava:

• d'una banda en les idees sobre l'amor d'Aristòtil i Tomàs d’Aquí, segons les quals l’ésser humà només podia trobar la plenitud del seu goig en la pura contemplació i la pura coneixença de l’objecte estimat. 
• i de l'altra en l’amor sensual, comú amb l’animal. 

Com que l’home participa de doble natura, psicofísica, el seu amor en participa també, i d’aquí neixen les contradiccions de la vida amorosa.

Malgrat que en certes obres March canta amors ideals, en la majoria hi analitza el drama interior originat per aquesta contradicció.

Etapes:

1. En les primeres poesies encara hi podem trobar tòpics de l’amor cortès.
2. Aviat els deixa de banda i es centra en la contradicció amorosa que  simbolitza amb l’oposició ira/amor o odi/amor. En aquestes poesies, que pertanyerien a una segona etapa, Ausiàs March es presenta com un home escindit que, en comptes de seguir el camí de la serenitat, es lliura a un amor emmetzinat, sense el qual troba buida la seva vida.
3. La tercera etapa poètica sorgeix de la rebel·lia i del desordre intel·lectual de la segona. El començament d’aquesta etapa final és en el poema 87, primer dels grans poemes morals i didàctics que caracteritzen la seva poesia tardana. En aquesta etapa cal situar els sis cants de mort i el "Cant espiritual", obra cabdal del poeta i una de les més grans de la poesia catalana.

Podem dir que el seu paper com a poeta és que la poesia catalana es trobi a si mateixa, amb una veu personal que tindrà influència en l’escenari literari europeu de l'època i que es convertirà en una solució allunyada tant del moviment precedent (la poesia trobadoresca) com del més coetàni i/o posterior (la poesia renaixentista amb petrarca al capdavant).

La poesia marquiana es pot qualificar d'aspra, va ser el primer poeta que va aconseguir de donar-nos una imatge d’home angoixat per la mort i pel dubte metafísic; que va crear una imatge personal, feta d’elements extrets de la vida qüotidiana.

Pessimista i rebel, amorós i turmentat, lúcid i desolat, planteja, en la seva poesia, els grans debats del seu temps, des de la seva condició d’home.

Ausiàs March pertany a un reduït grup de poetes que han sabut expressar escruixidorament les contradiccions de la vida i el punyent teixit íntim de les persones.

Temes:

L’amor

com ja hem dit abans, aquest és el tema de la majoria dels seus poemes: un total de 90 dels 128 que s'han conservat, el tenen com a tema principal. 

En ells trobem com descriu una sèrie de sentiments i d’estats anímics en què l’amor és el punt de referència central. 

En això no es diferencia de la poètica anterior que era també, sobretot, amorosa. El que sí que canvia és la manera com desenvolupa el tema. 

Tot i que conserva el marc convencional de la poesia d’amor trobadoresca: 

• en setanta-cinc dels noranta poemes esmentats, March es dirigeix a una dama el nom de la qual normalment s’amaga sota un pseudònim (senyal).
• molt sovint li demana la seva «mercè»
• i també parla del sofriment amorós. 

També fa de la tradició que havia heretat el punt de partida per a un nou concepte de l'experiència amorosa:

• Inclou l’anàlisi de l’estat psíquic propi, en la qual March es val dels conceptes escolàstics i aristotèlics que hem esmentat abans.
• Es planteja l’amor com a problema moral: l’amor humà que el poeta cultiva i practica està en pugna amb la seva comprensió intel·lectual de l’existència d’un bé superior, assolible només en l’amor espiritual. 
• I, gràcies a això, els seus poemes tenen una complexitat i una tensió desconeguts fins llavors. Aquestes es concreten en el conflicte que el poeta experimenta entre l’amor que sent i el que aspira a sentir i a compartir amb una dona.

La dona:

En els 75 poemes d’amor esmentats en què March al·ludeix a una dona, aquesta té un paper variable: 

• de vegades March se li dirigeix al llarg del poema, constantment o de manera esporàdica.
• en d'altres la dama només figura de manera indirecta a la tornada, sota la identitat d’un dels senyals, com en «Llir entre cards» o «Plena de seny».

Gairebé sempre es mostra més preocupat a definir la seva relació amb la força personificada de l’amor que amb la dama mateixa. 

Els altres 15 no fan cap referència a una dama, la qual es converteix en un element implícit, d’importància secundària davant una altra relació molt més significativa, la del poeta amb la figura de l’amor. Un altre poema (el XII) es diferencia dels altres per ser una mena de joc cortès, en el qual el poeta convida un públic de dones a endevinar quina d’elles és l’objecte de la seva passió, però és l’únic exemple d’un tractament menys que seriós del tema, tot i que a l’obra de March no hi falta l’humor.

Encara que March reconeix la seva pròpia culpa en el fracàs dels seus intents d’assolir un amor espiritual, també amb freqüència blasma la dona per la seva naturalesa carnal. L’obra de March conté un nombre prou alt de declaracions misògines, les quals concorden perfectament amb un important corrent antifeminista que es manifesta sovint a la literatura medieval. És d’un interès especial el poema XLII, exemple de «maldit» o poema d’atac contra una dona en particular, el qual contrasta plenament amb el magnífic poema de lloança (XXIII) d’una dona anomenada «dona Teresa».

Poemes teòrics i morals:

Hi ha 4 poemes més (XLV, LXXXVII, part del XCII, CXXIII), en què March amplia d’una manera més o menys sistemàtica les freqüents meditacions sobre la naturalesa de l’amor que trobem als 90 poemes al·ludits, fent servir llocs comuns del pensament escolàstic. El resultat és una teoria de l’amor, una teoria que March desenvolupa al llarg de la seva carrera poètica i que, tot i ser objecte de modificacions d’acord amb les circumstàncies personals des de les quals escriu, fa la impressió de ser tot un sistema de pensament.

Reforça aquesta impressió la presència en la seva obra de deu composicions (els poemes LVII, C, CIV, CVI, CVIII, CXII, CXIII i CXXI, juntament amb els llarguíssims CXXVII i CXXVIII), que són essencialment disquisicions versificades, on March amplia aspectes de la filosofia moral tractada en els quatre poemes esmentats i que es troba també escampada més fragmentàriament en la resta de la seva obra. En aquests poemes parla de l’actitud de l’home davant la mort, la naturalesa del delit, el rebuig del món, el bé veritable, l’apetit i l’hàbit. Hi ha també tres poemes híbrids (XXVI, XXXI, XXXII), en què March, després de desenvolupar al llarg de cinc o sis estrofes un tema filosòfic o moral, acaba amb una tornada en què abandona la veu moralista i es dirigeix com a amador de «Llir entre cards».

«Cant espiritual» i «Cants de mort»:

Entre els poemes més coneguts de March, n’hi ha 7 que són tan innovadors que pràcticament representen dos gèneres nous. El poema CV, anomenat des del segle XVI «Cant espiritual», és una pregària en què March es planteja, en una insòlita forma dramàtica, els problemes que sorgeixen de la doctrina de la predestinació i la justificació de les ànimes. És un poema que contrasta plenament amb els poemes didàctics, perquè en aquest poema es nega a adoptar una actitud fixa davant tota una sèrie de contradiccions teològiques que no acaba d’entendre, i és significatiu que al final encara no hagi trobat una solució a les enormes dificultats de la seva relació amb Déu entorn d’aquest problema doctrinal.

En els «Cants de mort», poemes XCII-XCVII (el títol també es remunta al segle XVI), March escriu sis composicions sobre el procés del dol després de la mort d’una de les seves dues esposes —és difícil saber amb certesa a quina d’elles es refereix—, tot desenvolupant la seva teoria de l’amor, ara en relació amb la difunta estimada, i en altres enfrontant-se amb la seva por pel destí de l’ànima de la dama.

Poemes ocasionals:

Ens han pervingut també un nombre reduït de poemes d’un interès temàtic concret. Dos poemes són exemples magnífics del gènere del laus, la lloança: el dirigit a dona Teresa, ja esmentat (XXIII), i el que March va escriure sobre el rei Alfons d’Aragó (LXXII). Un altre (XXX), és un sirventès de guerra, i el CVII (dirigit a un amic que es diu «Toni», el qual la tradició manuscrita identifica amb Toni Tallander, «mossèn Borra», de la cort del Magnànim), és un ars morendi estoic en forma d’epístola poètica. Altres poemes, com ara el CIII i els CXXIV, CXXV i CXXVI, són exemples del gènere de les respostes i demandes poètiques, entreteniments en vers en què hom enviava a un poeta veí una pregunta sobre un tema innocu o bé contestava la d’ell.

http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/autor/8/5/classics-medievals/ausias-march.html

https://lletra.uoc.edu/ca/autor/ausias-march

http://perso.wanadoo.es/lipmic/cairell/Num2/res23.htm

Ramon Llull. Creador de la prosa literària catalana.

Ramon Llull (Mallorca, 1232/33-1316) és una figura cabdal i singular de la història de la cultura catalana, però aquí sobretot veurem quina importància va tenir com a literat.

Se'l considera el creador de la prosa literària catalana perquè les primeres obres literàries en llengua catalana són d'ell. 

A més va ser un dels primers autors europeus que va utilitzar una llengua romànica, considerada llavors "vulgar", recordem-ho, per escriure prosa filosòfica i teològica. 

Per què ho va fer? Per algunes raons concretes:

• La primera és que tenia una formació cavalleresca i, per aquest motiu, no dominava el llatí que va aprendre de gran.
• La segona i més important que volia arribar al màxim de gent possible i això no ho podia fer en llatí que ja només empraven els monjos.

Aquesta tria va tenir les seves dificultats, com que no tenia models on fixar-se va haver de:

• crear termes nous (neologismes: ja que havia d'expressar conceptes que fins aleshores sols s'havien dit en llatí.).
• i va haver d'elaborar una prosa madura (ja que havia de desenvolupar raonaments que mai s'havien fet en llengua vulgar).

Llull va ser autor d’una extensa obra, d'uns 265 títols, la majoria dels quals es conserven en llengua llatina (57 s’han conservat en català, de les quals 20 tenen una versió només en català i les 37 restants tenen una doble versió catalana i llatina. Fins a dia d’avui no ha estat localitzada cap obra en la seva versió àrab), i d’una gran varietat de temes: teologia, filosofia, alquímia, lògica, medicina, física, pedagogia, matemàtica, etc. 

Quan es parla de Ramon Llull, no es pot separar la faceta d'escriptor de les de filòsof i missioner perquè de fet, si escrivia, era perquè pretenia:

• construir escoles on s'ensenyés àrab a futurs missioners a fi de convertir tots els infidels a la fe de Crist. 
• retornar els usos i costums de la societat occidental als propis del cristianisme inicial. 
• demostrar amb arguments irrefutables que la fe cristiana és la veritable.

Les obres literàries que va escriure i s'han conservat són:

• El Llibre d'Evast e Blanquerna. Va ser la primera novel·la escrita en llengua neollatina. Explica la història d'un jove, Blanquerna, fill d'Evast i Aloma, un matrimoni cristià exemplar, que arriba a la cúpula de la cristiandat, el papat al qual acaba renunciant per fer-se ermità.  
• El Llibre de les bèsties, una narració, d'estil simple, amb finalitat didàctica i moral sobre els comportaments humans representats per animals. Es troba dintre d'un altre llibre més extens: Félix o llibre de les meravelles que tenia la intenció de ser una enciclopèdia sobre tots els elements que es podien trobar a la terra, concretament al l'apartat que dedicava als animals. No és un llibre del tot original perquè es basa en una faula oriental que es deia Calila i Dimna.  
• El Llibre d'Amic e Amat, una obra breu que conté un aforisme moral per ser llegit cada dia de l'any, abans d'anar a dormir i reflexionar-hi. Està considerada la màxima expressió de la mística lul·liana. Hi apareixen tres personatges: l'Amic (l'home), l'Amat (Déu) i l'Amor, figura que fa de mitjancera entre ambdós.
• El Llibre de l'orde de Cavalleria (1276), un manual que explica com ha de ser un bon cavaller cristià. El seu èxit deuria ser notable, perquè Joanot Martorell el fa llegir a un dels personatges, concretament a qui ensenya a Tirant lo Blanc a ser-ne un.

Amb això en teniu prou d'informacions sobre Llull, però si algú en volgués saber més, us deixo uns quants enllaços: 

http://quisestlullus.narpan.net/

http://centrellull.ub.edu/

http://enllullat.cat/lectures-i-textos/

Literatura Catalana 3: La poesia a l'època medieval.

LA POESIA TROBADORESCA.

El primer que hem de destacar és que els trobadors, que van sorgir al sud del que ara és l'estat francès cap al segle XI, escrivien en provençal o occità, tant si tenien aquesta llengua com a pròpia com si eren d'origen italià o català.

Van anar conformant una literatura d'una unitat notable que va arribar a la fins al segle XV, quan acabà desapareixent, tot i que en podem trobar rastres, encara ara, en la nostra poesia.

Aquí trobareu qui eren els trobadors i com era el seu món d'una manera resumida, perquè tampoc hem d'especialitzar-nos en aquest tema:

• La lírica trobadoresca es manifesta sobretot en els segles XII i XIII en un territori que comprèn Occitània, Catalunya i el nord d'Itàlia i s'escriu en llengua provençal -també la podem anomenar occità, encara que aquí només farem servir la primera denominació-, en concret en la variant lingüística de Tolosa, el centre més important de la cultura trobadoresca.
• Entre les diverses possibilitats etimològiques de la paraula "trobar" la més adequada és la d'"inventar o crear literàriament". Cal distingir en aquesta època el significat de dues paraules que en els nostres dies s'usen sense cap matís diferenciador: poeta i trobador. El primer era aquell que escrivia poesia en llatí, en canvi el segon ho feia en una llengua romànica, en el cas que ens ocupa, en provençal.
• Es coneixen uns 350 trobadors de procedència social molt diversa, des d'alguns dels personatges més importants de la seva època (el primer trobador conegut, per exemple, és Guillem IX d'Aquitània (1071-1127) fins a trobadors d'origen humil, com era el cas de Marcabrú, que començà com a joglar passant també per alguna dona, com la Comtessa de Dia, trobairitz). 
• Molts tenen poca producció perquè ho eren una mica per seguir la moda; d'altres en feien la seva professió. 
  
• Malgrat les diferències socials que els separen, hi havia la tendència a considerar-se entre ells com a iguals per tal com compartien una mateixa activitat; això no vol dir, és clar, que no fossin conscients del lloc que cadascun d'ells ocupava en la jerarquitzada societat de l'època. Tot i així, el fet de ser trobador suposava un prestigi que feia que se'ls permetés aconsellar grans senyors i gaudir d'una confiança que en altres circumstàncies no haurien tingut, lamenys durant el segle XII, però ja al segle següent alguns trobadors es queixaven de la manca de prestigi que tenien, del fet que no eren acollits com anteriorment a totes les corts...
• La majoria tenien una bona formació que els permetia composar cançons, poemes musicats, dins d'uns motlles estrictes de mètrica i versificació que no podien improvisar. El trobador treballava molt lentament, no solia fer normalment més de deu poemes a l'any, és a dir, més o menys el que en l'actualitat és la producció mitjana de qualsevol cantant o grup musical. Gairebé tots havien estudiat el trivi (gramàtica, lògica i retòrica) i el quadrivi (aritmètica, geometria, música i astronomia) i, a més tenien coneixements dels tractats de poètica llatins i de composició musical i també seguien els tractats sobre la llengua i l'art de trobar que anaren apareixent en el seu temps. 
• Tenim poca informació sobre la majoria de trobadors i la que ens ha arribat, que prové dels Cançoners que es van publicar a l'època, de vegades és poc contrastada i fiable. 
  
• Els Cançoners són  .

I aquí tenim els joglars que van ser els que van dur la poesia trobadoresca fins al poble, ja que tant treballaven a la Cort com a les places i als mercats.

• Entre altres coses (jocs de mans, acrobàcies, representacions) els joglars interpretaven els poemes o cançons dels trobadors.
• Alguns es van especialitzar a difondre les composicions dels trobadors, realitzaven la seva activitat entre els cortesans, eren absolutament fidels al text -difícilment podien improvisar a causa de les estrictes condicions mètriques a què estaven sotmesos- i feien servir músiques més elaborades que els joglars de gestes.
• Hi ha casos de joglars que es van convertir en trobadors i cantaven ells mateixos la seva obra o arribaven a tenir joglars que els ho feien. 
• També tenien com a funció la de missatgers de confiança dels trobadors, transmetien les argumentacions i peticions polítiques dels senyors feudals -i al mateix temps trobadors- a qui servien...

ELS GÈNERES 

La poesia trobadoresca era sobretot de temàtica amorosa, però també podia centrar-se en aspectes polítics, morals, literaris, etc. A continuació teniu una classificació no exhaustiva de la seva literatura dividida en tres apartats: els gèneres condicionats per la versificació, en què es tenen en compte els aspectes mètrics i no la temàtica, que solia ser amorosa; els gèneres condicionats pel contingut, que és l'apartat més variat i extens; i els debats entre trobadors, és a dir, aquelles composicions en què dos trobadors s'enfronten a través d'un diàleg amb una temàtica variada. En mirarem només alguns del contingut.

Però, primer hem d'aclarir les relacions que hi havia entre els trobadors i el seu entorn:

La dama sempre és casada, ja que únicament d'aquesta manera adquireix categoria jurídica. Sovint se l'anomena, midons (masculí: el meu senyor). 

El trobador és l'om / hom. Igual, doncs, que si fos el seu vassall.

La seva relació era amorosa, tal i com l'entenem avui en dia, però també social, vessant que ells incloïen en l'amor. És a dir, no buscaven únicament la consecució de l'amor, sinó també una relació en què la dama, sempre per sobre del trobador socialment, li pogués concedir favors materials, directament o intercedint per ell. 

Sigui com sigui, la dama sol ser inaccessible (actitud pròpia de la dona, però encara més de la senyora) i el trobador ha de fer mèrits per ponderar les virtuts de la dama i la perfecció del seu amor i així aconseguir el premi.

Com que l'amor trobadoresc exigeix discreció ja que la dona cantada és casada, els personatges que intervenen normalment, a més del trobador, són:

el trobador: que voldrà aconseguir favors i amor de la dama.

el gilós (el marit) del qual cal evitar les sorpreses i les ires.

els lauzengiers (tafaners, aduladors, calumniadors), que per tal de fer mèrits estan disposats a contar la més breu possibilitat d'infidelitat de la senyora. 

la dama, que és designada amb un senhal (pseudònim) que sol figurar al final del poema, a fi d'amagar la seva identitat.

• Cançó : El seu tema central i gairebé exclusiu és l'amor: l'amor cortès ( o fin'amor) que participa dels aspectes socials i espirituals de l'època medieval. Així l'amor té el mateix significat que als nostres dies, però també cal afegir-li'n un altre, que és el d'aliança (pacte, favor). Pel que fa a l'adjectiu cortès: cortesia és el terme que designa la conducta i la posició de l'home que viu a la cort i que per una educació especial esdevé el model d'un ideal humà de refinament i de valors espirituals. El trobador, com a personatge cortesà, participà d'aquestes característiques que entre altres són la lleialtat, la generositat, la valentia, el tracte elegant, etc.   
• Sirventès: S'anomena així perquè se servia de la melodia d'una cançó -per raons de temps, d'oportunitat en la seva aparició i també de comercialitat, és a dir, perquè fos fàcilment recordada per tothom ja que la gent coneixia la música i només li calia aprendre la lletra. És una poesia moralitzadora, d'atac personal, d'atac o propaganda política, de reprensió dels costums, etc.
• Plany: lamentació fúnebre que plora la mort d'un amic, un personatge famós, etc. 
• Alba: Descriu el disgust dels amants, que havent passat la nit junts, han de separar-se al matí per por a ser sorpresos pel marit (gilós) o els lauzengiers. 
• I més...

ELS ESTILS POÈTICS

La poesia trobadoresca es manifestava a través d'estils (o trobars) diferents:

• trobar leu (o pla). Expressió senzilla, paraules no complicades ni de doble sentit, absència de recursos estilístics difícils. Pensaments clars que pot captar fàcilment un auditori variat. Aquest és l'estil més utilitzat, sobretot en els sirventesos.
• trobar clus o hermètic:basats en el recarregament i la complicació de conceptes, l'abús de l'agudesa, llenguatge molt sovint d'argot (que ofereix problemes d'interpretació en l'actualitat, no tant, segurament, en el moment que es va escriure). 
• trobar ric : l'hermetisme es basa en la complicació de la forma que busca la sonoritat de la paraula i per tant fa servir un llenguatge difícil, amb rimes estranyes, etc. 

ELS TROBADORS CATALANS

Un nombre reduït dels trobadors coneguts, una vintena, eren d'origen català. En total es conserven prop de 200 composicions del trobadors catalans, 120 de les quals corresponen a Cerverí de Girona i 31 a Guillem de Berguedà, trobadors de qui parlarem. 

1. Guillem de Berguedà (1130?-1195/1196)

Si som francs, d'aquest trobador ens interessa força la vida que va dur, que coneixem gràcies al Cansoner que conté la seva Vida, de documents de l'època i de les seves pròpies composicions, les quals ens permeten descobrir un personatge violent i tendre (de vegades), orgullós i humil (poc), enemic implacable i amic incondicional (d'Arnau de Castellbò, segons sembla). Certament es tracta d'un personatge complex del qual poques vegades sabem les motivacions reals dels seus actes ni fins quin punt allò que diu en els seus sirventesos i les altres composicions és veritat o ficció.

L'any 1131 apareix documentat Guillem de Berguedà, pare del trobador, amb motiu de retre homenatge a Hug de Mataplana, del qual tenia un feu; però no és fins 1138 que apareix la primera menció del trobador, quan es veu la seva firma infantil al costat de la del seu pare en un document oficial. Escrits posteriors ens indiquen que tenia tres germans més petits: Ramon, Berenguer i Bernat. Possiblement la infantesa i joventut de Guillem de Berguedà va transcórrer com la d'altres personatges d'aquella època: un temps de formació tant en l'aspecte físic com en el cultural en una Catalunya que estava encara en procés de formació, amb estret contacte amb els territoris occitans, i en què les disputes internes que s'anaven alternant amb les guerres amb els sarraïns eren el marc de fons.

Alguns sirventesos ens donen notícia del seu empresonament per diversos delictes abans de 1175, però fou aquesta data la que marca de forma clara la seva vida posterior. Els 3 de març d'aquest any matà a traïció, és a dir, de forma no honorable, Ramon Folc, vescomte de Cardona, personatge que devia odiar profundament al trobador, que l'havia insultat i humiliat en diversos sirventesos, i contra el qual devia haver utilitzat el gran poder que tenia a Catalunya i en la cort del rei Alfons sense altres resultats que fer encara més virulents els atacs del trobador i portar-lo finalment a la mort. Les conseqüències de l'assassinat foren immediates, Guillem de Berguedà hagué d'amagar-se i fugir, finalment, de Catalunya i, a més, fou desposseït del títol de vescomte que li corresponia com a fill més gran, encara que heretà les possessions familiars, de les quals mai no va poder gaudir amb tranquil·litat. Sembla que d'amics  en tenia pocs per por a les represàlies que podien sofrir i potser també a causa del costum de Berguedà de no respectar mullers, filles i germanes; sembla que només li féu costat Arnau de Castellbò, amb qui Berguedà mantingué una relació constant i a qui ajudà i defensà en diverses ocasions. Tot i així, sembla que el trobador podia haver reunit en aquesta època un petit grup d'homes que actuaven fora de la llei pel territori català. També és d'aquesta època el pelegrinatge que féu a Compostel·la.

Es barallà amb el rei Alfons, després s'hi reconcilià i va tenir disputes amb munt de nobles més 

Gràcies al seu testament sabem que tenia força terres, que havia deixat molts deutes i que no va tenir fills reconeguts.

Morí tan violentament com va viure, assassinat per un soldat que segurament complia les ordres d'algun dels seus enemics. La mort ocorregué entre 1195 i 1196.

• Cerverí de Girona(Guillem de Cervera) (...1259-1290?)

Trobador vinculat a la casa reial (Jaume I, Pere el Gran). Tot i que en l'actualitat es creu que es tracta del mateix trobador, encara hi ha algun estudiós, concretament Joan Coromines, que pensa, amb arguments poc convincents, que Guillem de Cervera i Cerverí de Girona són dos personatges diferents i que el primer és uns 30 anys anterior al segon. 

De les 120 composicions que en conservem, 114 són líriques, 5 narratives i una és un llarg poema moral. Conreà tant el trobar lleu com el ric.

A més de la magnitud de l'obra és interessant la preocupació que té per l'estil i per la investigació poètica, quant a l'originalitat formal, per exemple.

• I, per acabar, la vida que s'atribueix a Guillem de Cabestany, un altre trobador de qui s'han conservat poesies.

Aquí trobareu un poema de cadascun.