La rosseta que treia deus des de preescolar.
He passat totes les vacances pensant quina diferència comentaria i es van acabar.
Primer creia que tant m’era, després, que agafaria la primera que sortís, al final, vaig decidir comentar alguna cosa que sí que sortís a la pel·lícula i no al llibre.
I aquesta setmana m’he decidit, vull parlar de la companya de classe de literatura d’en Charlie, la que el primer dia li diu "nena", la que, quan ell té el treball del llibre fet, s’hi acosta, li demana, i l’obliga a entrar als lavabos amb l’ajut d’uns companys per prendre-li, la que quan va amb el vestit li diu que és ridícul, la que finalment li diu pilota quan ell aixeca el braç tot sol per dir que llegirà per plaer durant l’estiu, la que en Charlie mateix, la primera vegada que surt, ens diu que, des de l’inici de la seva escolarització, treu deus en tot.
Per què surt a la pel·lícula i no surt al llibre, què la fa necessària a un lloc i no a l’altra?
És un personatge episòdic, d’aquells que no té gairebé cap paper a la història, no sabem com és, no crec ni que sapiguem com es diu, és com l’amiga que tenia el Charlie a l’escola primària, un personatge que només serveix per fer-nos evident que el Charlie no ho passa bé a l’Institut, que hi sobreviu i que, per gent que conegui, hi té enemics o persones que l’ignoren i/o el menyspreen.
Però la noia de l’escola primària surt a les dues versions de la història, i aquesta només a la pel·lícula.
Tots sabem que els llibres poden dir moltes més coses que les pel·lícules perquè no tenen un límit precís d’extensió, per tant, les pel·lícules redueixen allò que surt als llibres, tot intentant respectar-ne l’ànima, per què, doncs, afegir-hi un personatge?
Potser la resposta estigui en la possibilitat de reelaborar el material.
Suposem que a Chbosky li agradava el seu llibre i se sentia feliç de poder-lo convertir en pel·lícula, suposem que el trobava prou ben explicat però, en fer-ne una relectura per a convertir-lo en un nou producte, es va adonar que, retratava un marginat, que no era tan infeliç de ser-ho perquè, tot i que:
• No tenia amics a la classe.
• No sabia dur una conversa normal.
• Es relacionava millor amb adults que amb joves.
• Tenia un passat que s’havia ocultat fins a ell mateix, per exemple, alhora:
- Se sabia defensar, perquè es va barallar amb un noi de classe d’una manera tan violenta que ja ningú més s’atreví a tocar-lo.
- Ràpidament entrà en un grup de nois més grans que l’acolliren i l’acceptaren tal com era.
- Va viure tot tipus d’experiències amb ells que, en certa manera, li descobriren el món.
- No només s'enamorà, sinó que a més va lligar...
Cosa que el feia, com a mínim, un marginat privilegiat. Com treure-li algun dels privilegis? Doncs no deixant que es sentís tan còmode a classe.
Què es necessitava per fer això amb eficàcia? Doncs, d’una banda, que ell no trobés que la relació amb el professor fos tan satisfactòria com ho és al llibre: “perdoni, però si l’únic amic que faig a l’Insti el primer dia és un Profe, vaig força malament”, i, de l’altra, que hi hagués una persona que l’amargués durant la classe: la noia mona, la rosseta intel·ligent que no sentia cap empatia per ell i que no deixava d’empipar-lo, d’evidenciar-li que no era un d’ells, que era diferent, que era un altre, un ésser que no "molava", amb qui no era guai fer-se, que només servia per aprofitar-se'n i per menysprear-lo.
Amb tot, continuo pensant que si ser un marginat és passar un any com el passa en Charlie, m’hauria agradat més del que em va agradar quan realment ho vaig ser.
Jo sí que n’acomplia totes les característiques i mai en vaig trobar cap avantatge.
