Després de veure la pel·lícula i haver parlat dels temes que hi surten, toca fer la redacció que tracti entre un i tres d'aquests temes segons la nostra visió. Per tant fareu un assaig que tindrà una forma semblant a aquest:
L’adolescència és una etapa difícil, és una etapa especial, és una etapa... cansats estem que ens parlin de l’adolescència, que ens diguin què hi fem, què hem de fer, què pensem, què hem de pensar...
Dies que són interminables al costat de dies que passen súper ràpid, tristesa, alegria, amor, desamor, odis, fanatismes, sembla que tot sigui extrem, pensem que ja som grans i a vegades voldríem que ens cuidessin com quan érem petits, volem fer el que volem i a vegades demanem a crits que ens controlin i que no ens deixin fer.
És l’època més plena de contradiccions que vivim, molt breu, però sempre ens deixa una marca.
Quan veig la pel·lícula d'"Els avantatges de ser un marginat” recordo la meva, i veig la vostra, penso que totes són una mica diferents, però alhora tenen coses en comú. La pel·lícula m’agrada, és fàcil de veure, però crec que presenta un marginat que ja m’hauria agradat ser.
Tracta gairebé tots els temes que pot tractar qualsevol història juvenil: la relació amb la gent més gran (professors pares i germans, quines coses els confien i quines no; quines coses t’exigeixen, quines no); la sensació de tenir sentiments contradictoris (estar content i trist al mateix temps); la relació amb la música; el bullying; els sobrenoms; els projectes (què vull ser quan sigui gran); la violència de gènere; els desordres alimentaris; les festes; les drogues i l'alcohol; els amics i els nòvios (amors i desamors, persones que enamoren, persones que busquen amor i s’equivoquen, per què escollim malament les parelles?, acceptem l’amor que creiem que ens mereixem ); la identitat sexual i els problemes amb ella; la cerca de creences (budisme); les persones populars i les estranyes; el riure amb i el riure-se’n de; la mort (el suïcidi d'en Michael i la mort de la tieta Helen); els secrets i la confiança; la seducció per la velocitat; la sensació d’infinit; les inquietuds culturals (fanzine, cinema, teatre, lectures); els robatoris als centres comercials; la mala fama i la bona fama; les habitacions d’adolescents; els abusos a menors (en Sam i en Charlie).... Potser me n’he deixat alguna. Totes poden ser reals, però totes apareixen una mica més “boniques” que a la realitat, o, almenys m’ho sembla, i per explicar-ho millor em fixaré en tres de les coses de les que he enumerat.
El Charlie diu que se sent trist i alegre a la vegada i que aquest sentiment no sap si pot ser real o no. Podem estar tristos i contents a la vegada? Sí. Ens passa sovint? Depèn de la persona. Veiem al Charlie trist i content a la vegada en moltes ocasions? Repasso mentalment la pel·li i no sé dir-ho del cert. El recordo tal i com va apareixent, amb el seu posat de "no sé què hi faig aquí" i no el veig amb aquestes dues sensacions a l'hora; a vegades se’l veu trist, sí, quan perd els amics que pensava que tenia pel problema amb la Mary Elizabeth; a vegades se’l veu content, quan coneix en Sam i el Patrick, però les dues coses? Ho diu, sí, però quin tros de la pel·li ho mostra? Potser durant el Nadal, que recorda la tieta (trist) i alhora està content perquè fa tot de regals als seus amics i a més l’encerta? Sí, potser és llavors quan els dos sentiments apareixen més confrontats.
El Charlie té clar que no és un noi popular, i que els seus amics tampoc ho són, per aquest motiu, quan en Brad va a la seva festa se n’estranya i, tot i que la Mary Elizabeth li digui "i nosaltres què som?", ell i els espectadors som conscients que no ho diu de debò, que se’n riu una mica del fet de ser popular, tot i que potser en el fons li agradaria també ser-ho. Amb tot, per al Charlie és important ser popular? No, per al Charlie és important tenir amics i els té i això li és suficient.
I la tercera: al Charlie li agrada llegir, al Charlie li agrada anar amb els seus amics a veure "The horror picture show", al Charlie li agrada participar al fanzine que fan i, a més, el seu professor de literatura li passa llibres que ell llegeix de gust i dels quals fa treballs també per gust. Recordeu el primer dia de classe? No diu que sap que és Dickens qui va inventar la novel·la de fulletó ni quan va sorgir la paraula taquilla tot i que el profe diu que posarà un 10 a la persona que ho sàpiga a tots els exàmens menys al final. No ho diu perquè no vol cridar l’atenció, perquè no vol que li diguin pilota o el que sigui, però en canvi accepta tots i cadascun dels llibres que li passa el professor de literatura i els llegeix i en fa recensions i no sé jo si de debò existeixen alumnes així: fa més de trenta anys que faig de profe, i alguna vegada, alguna vegada i prou, m’han demanat que els recomani algun llibre, alguna obra de teatre... mai m’han demanat de fer treballs sobre ells de manera voluntària. Potser els anglosaxons són molt diferents a nosaltres, però, tant!
