I sembla que arriben les vacances de Nadal...

I com que s'acaba l'any i és bonic deixar-lo amb algun regal que altre, tot i que és absurd pensar que acabem alguna cosa perquè si ho fem és perquè decidim comptar d'aquesta manera el temps i no perquè el temps s'hagi de comptar...

Recomenço: I com que s'acaba l'any i començar-ne un altre, no sé per què, fa il·lusió i la gent aprofita i es regala coses, us deixo uns petits obsequis poc materials que espero que us agradin. Tres coses de cada, perquè el tres és un bon  número:

• Tres vídeos:
• Dedicat, a tothom, però sobretot, als nois que creuen que les dones ens queixem de vici amb això del masclisme...

• Dedicat a tothom, però sobretot a aquells que pensen que la nostra manera de classificar el món és l'única possible...

• Dedicat a tothom, però sobretot a aquells que pensen que nosaltres no tenim gaire culpa de res del que passa al món...

Tres llibres, que m'han agradat a mi, que no han d'agradar a tothom, però que mai faran mal a ningú:

 Un llibre que hauries de llegir i no t'hauria de deixar indiferent. Un bon llibre que s'escriu des del dolor i la incomprensió del món.

Un llibre interessant, que explica una història que atrapa, estrany dins de la nostra tradició literària, bastant desconegut, immerescudament, segons la meva humil opinió. 

El llibre de Pessoa que m'agrada més, escrit per un dels seus heterònims, Bernardo Soares, un recull d'aforismes escrit a manera de diari.

Tres pel·lícules que m'han marcat:

• Apocalipse Now adaptació lliure de la novel·la El cor de les tenebres de Joseph Conrad, no és una pel·lícula sobre la guerra del Vietnam, sinó sobre la GUERRA i la bogeria que implica.

• Blade Runner basada en el llibre Somien els androides amb ovelles elèctriques? de Philip K. Dick a la qual supera amb avantatge (només hi ha una cosa que al llibre queda molt més ben explicada que a la pel·lícula) i que reflexiona sobre la importància de tenir una identitat, del temps, de la vida, de la mort. Potser ara ens sembla una mica lenta, ingènua per la manera que imagina estris que ara ja existeixen, però que penso, de debò, que no ha perdut actualitat.

• I Pa negre basada en els llibres de Emili Teixidor Pa negre i Retrat d'un caçador d'ocells i del conte sic transit Gloria Swanson, entre d'altres, que, segons el meu gust també, supera amb escreix, i que no és només una pel·lícula sobre la postguerra espanyola o catalana, sinó sobre les coses que ets capaç de fer quan vius en la misèria.

I, per acabar, tres cançons que m'agrada escoltar de tant en tant:

• El Common people de Pulp, que va arribar a ser una mena d'himne generacional.

• L' Uprising de Muse, que quan sentia mentre anava a treballar amb cotxe em feia anar movent el cap a batzegades i em donava energia per continuar tenint fe de poder canviar coses.

• I, per acabar, el Somiatruites d'Albert Pla, cantant que no m'agrada especialment, però del qual vaig descobrir aquesta cançó gràcies a unes alumnes que me la van penjar al mur un dia d'aniversari i que us poso amb subtítols, perquè la vocalització no va gaire enllà i la lletra paga molt la pena.

I, abans d'acabar aquí us deixo les fotos que vaig fer el dia de l'excursió i, si us sembla, les mirem, i,d esprés, ja prou, més regals a la següent avaluació. Un plaer haver compartit amb vosaltres aquesta que ja hem passat i fins l'any que ve, fins d'aquí uns vint dies, fins aviat.

"El millor dels móns" de Quim Monzó (2)

Abans de començar amb el llibre, parlarem una mica de les constants de la ficció que construeix aquest escriptor:

1. La majoria dels seus personatges són semblants a les persones ordinàries, les que qualificaríem com a normals a la vida real, anodins, conformistes i anònims, moltes vegades sense nom ni una identitat gaire marcada.
2. No hi ha descripcions físiques o psicològiques: els coneixem per com actuen.
   
3. La majoria de protagonistes no tenen el que qualifiquem de valors morals: actuen en benefici propi i rarament qüestionen els seus actes. Normalment busquen l'èxit professional, els beneficis econòmics i el plaer sexual.
4. Acostumen a ser egoistes i egocèntrics, preocupats per ells i per les seves necessitats.
5. La majoria, si són d'algun lloc, podem dir que són barcelonins.
6. Estableixen relacions amoroses sense compromís i poc duradores, superficials i d’afectes poc sòlids, fonamentalment de caràcter sexual i, algunes vegades, de caràcter punible.
   
7. La majoria de personatges són masculins i tenen el que podríem qualificar de mirada masculina sobre la vida: carregada de sexe i d’interés per les dones com a objecte sexual.
8. Ens mostra la superficialitat i l’exhibicionisme com a valor suprem de la societat “postmoderna”, que és la nostra.
9. A les trames argumentals ens acostumem a trobar amb la irrupció de l’absurd en la vida quotidiana i d’allò irreal i incomprensible en la normalitat. L’absurd obre una escletxa en la vida d’aquests personatges avorrits, que de sobte són premiats o castigats sense més explicació. 
10. Els personatges es troben perduts, en laberints vitals com en els quadres impossibles d’Escher. Aquest desconcert ens fa pensar en l’absurd i falsedat de la vida que duen, cosa que vol dir que implícitament hi ha un qüestionament del model i de l’ètica del nostre món.
    
11. La lògica de la moral cristiana és trastocada: els “dolents” poden o no ser descoberts o castigats per la justícia  perquè tot depén del més pur atzar. Subjau la idea que Déu, per tant no existeix i tot és aleatori: la deconstrucció dels valors occidentals sobre els quals s’ha construït la societat que coneixem és inherent al discurs postmodernista.

I dels recursos narratius que empra:

• Fonamentalment narrador en 3ª persona omniscient que focalitza en els personatges protagonistes i reprodueix les paraules d’aquests mitjançant estil directe, estil indirecte i també estil indirecte lliure.
• Recursos que aconsegueixen distanciar el narrador dels fets narrats i dels seus personatges: ironia, cinisme, sacarsme i humor cruel.
• Narracions breus, d’acció concentrada amb pinzellades descriptives i limitada en l’espai i el temps.
• Estil àgil, el·líptic, sintètic, sense concessions a les digressions o descripcions: dir molt amb poc; suggerir més que contar.
• Estil que exigeix la complicitat del lector, que ha d’implicar-se en la comprensió del joc literari que estableix l’autor.
• Trames narratives senzilles, que giren al voltant de les circumstàncies personals del protagonista, sense aprofundir psicològicament en les causes o factors que les generen.
• Finals sorprenents, contundents i efectivistes que pretenen trencar les expectatives del lector (deconstrucció dels valors del cànon occidental i dels valors i pilars de les nostres societats).
• Finals rodons i contundents: influència de la tradició contista occidental: barreja de la línia Txèkhov/Hemingway (tendència realista) i Kafka/Borges (tendència fantasmagòrica/fantàstica).
• Títols cridaners i contundents.
• Trames narratives que se sustenten sobre la metaliteratura (fer referència a altres textos literaris) o metallenguatge és a dir, fer referència al propi ús lingüístic, en aquest cas, al significat dels termes.

I ara començarem amb el llibre.

El primer que ens trobem és amb el títol: El millor dels móns. Us suggereix alguna cosa? Què vol dir l'expressió?

Tots hem sentit frases que s'assemblen a aquesta, però aquesta concreta surt d'una altra obra narrativa:

Monzó pren la frase del Càndid de Voltaire —"Tot és òptim en el millor dels móns possibles"— però la deixa inacabada: "El millor dels móns". La ficció i la memòria són en aquests contes una via per escapar-se del derrotisme, segons l'autor: "El to del Càndid de Voltaire em servia perquè hi havia allò de 'tot el que ens envolta és una puta merda però això és el que hi ha'. Val més posar-s'hi bé i disfrutar-ho tant com puguem".

Però què és aquest Càndid i qui és Voltaire? Per saber-ho podem anar a la viquipèdia a veure què ens diu i veiem que és força cosa, què ens interessa de tot això, però? Doncs estaria bé que recordéssim que Voltair era un francès del XVIII que ha quedat com el símbol de la Il·lustració que ha quedat associat al seu combat pel progrés i la tolerància i contra «la infàmia», nom que va donar al fanatisme religiós. Que, tot i així era deista i el seu ideal polític hauria estat una monarquia moderada i liberal, il·lustrada pels «filòsofs». I de Cándid recordar que és una novel·la filosòfica que té un missatge clar: que l'optimisme metafísic és ridícul i completament inversemblant; que la realitat és tràgica i, que si hi pensem només arribem al pessimisme. Segons l'obra els "savis" volen vendre una visió del món en què "tot va bé", i no la real, en què tot va malament. Buscar el món d'El Dorado (un món fora del món convencional i conegut) com fa Càndid per trobar la riquesa i la felicitat és impossible, per tant, la solució que queda (la que es proposa a Càndid, o com a màxim, la que acaba adoptant al final del llibre) és oblidar-se de la crua realitat del món, i refugiar-se en el cert confort de la feina i la disciplina. 

Per tant, el títol de l'obra no és cap dels títols dels contes i tampoc és una tria a l'atzar: Monzó el titula així pensant en la frase que diu Càndid: Tot és òptim en el millor dels móns possibles, i n'agafa un sol sintagma. Per què aquest i prou? El millor dels móns. Què ens podem trobar en aquests contes? Fixem-nos en el que ens diu Monzó, rellegim-ho. què creieu que ens podem trobar al llibre?

I seguirem amb l'estructura externa:

El llibre reuneix tretze contes i una novel·la curta estructurada en tres parts: 

• La primera aplega set contes: El meu germà, La mamà, Vacances d'estiu, Les cinc falques, Tot rentant plats, Dos rams de roses i La vida perdurable. 
• La segona és una novel·la curta: Davant del rei de Suècia. 
• La tercera reuneix sis contes: Després del curset, Quan la dona obre la porta, El nen que s'havia de morir, El mirall, La venedora de mistos i L'accident.

Ara, i abans de començar a llegir, només ens falta saber què és un conte, què és una novel·la curta i com són els contes o qui eren Thèkhov, Hemingway, Kafka i Borges.

http://www.monzo.info/smillor2.htm

"El millor dels móns" de Quim Monzó

Abans de començar a llegir el llibre, explicarem una mica qui és el seu autor.

Una mica de vida i d'obra:
Joaquim Monzó i Gómez, conegut com a Quim Monzó, va néixer a Barcelona el 24 de març de 1952.

És conegut pels seus múiltiples tics, causats per la psíndrome de Gilles Tourette i també té diagnòsticat un TOC.

Va estudiar disseny gràfic a l'Escola Massana de Barcelona i cap als anys 70 va començar a fer de col·laborador com a corresponsal de guerra i columnista a la premsa.

Amb Albert Abril va escriure, a un diari que es deia Tele/eXpres, reportatges sobre Vietnam, Cambodja, Irlanda del Nord...

El gener de 1982 va obtenir una beca per estudiar narrativa a Nova York durant un any.

El 1976 va guanyar el premi Prudenci Bertrana amb L'udol del griso a les clavegueres una novel·la centrada en el maig del 68 francès i que ell després va bandejar com a obra primerenca de poca qualitat.

El mateix any va publicar amb Biel Mesquida un recull de contes que van titular Self-Service.

Gairebé tota la seva obra ha estat publicada per l'editorial Quaderns Crema i ha anat sortint amb més o menys continuïtat:

• 1978: Uf va dir ell, recull de contes.
• 1980: Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, recull de contes.
• 1983: Benzina, novel·la.
• 1985: L'illa de Maians, recull de contes.
• 1989: La magnitud de la tragèdia, novel·la.
• 1993: El perquè de tot plegat, recull de contes.
• 1996: Guadalajara, recull de contes.
• 1986: El tango de don Joan, amb Jérôme Savary. 
• 1999: Vuitanta-sis contes, que aplega els reculls de contes anteriors i que es va endur el premi Lletra d'Or i el Premi Nacional de literatura catalana de Narrativa.
• 2001: El millor dels móns, recull de contes que llegirem aquest curs.
• 2003: Tres Nadals, recull de contes.
• 2007: Mil Cretins, recull de contes.

A més ha treballat com a col·laborador a la premsa i als mitjans audiovisuals (molts dels seus articles també s'han publicat en reculls) i ha fet de traductor d'autors anglosaxons diversos (Truman Capote, Ray Bradbury, J. D. Salinger, Roald Dhal...).

El 2007 rep l'encàrrec de'escriure i llegir el discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt on, per primera vegada, la cultura catalana hi assitia com a convidada d'honor. Va dir un text en forma de conte que va tenir força repercussió i que aquí podeu veure:

El 2009, al centre D'arts Santa Mònica s'hi va fer una exposició sobre la seva vida i la seva obra amb el títol de Monzó.

Estil:
En la major part dels contes escrits a partir dels setanta, l'escriptor fa caricatures d'alguns aspectes del món, sobretot urbà, contemporani. Utilitza  i s'inspira en la societat posmoderna, la nostra, i construeix metàfores de les circumstàncies vitals que en ella patim. Partint, moltes vegades, de situacions quotidianes que du a l'absurd, o de la utilització paròdica de l'ús tradicional del llenguatge, intenta expressar les angoixes existencials que viuen les persones occidentals.
Els temes que tracta són sempre pròxims a nosaltres: el desig, el sexe, la por a la mort, les relacions humanes, la impossibilitat de prendre decisions...
Els seus personatges acostumen a tenir un caràcter poc precís, gris, i un sentit de l'humor agredolç.
Els relats paretixen de situacions que podríem titllar de prototípiques que, manipulades, acaben mostrant-se com a ridícules i causen sorpresa en el lector.
Rep influència d'autors diversos, tant d'origen anglosaxó, com Robert Coover, d'expressió castellana, Julio Cortazar, o catalans, Pere Calders.

Us deixo aquí també, l'aparició que va fer al programa "El Convidat" de TV3:

El convidat: Quim Monzó.

Com serà el tercer o segon control del curs.

El dia 9 farem l'últim control de la primera avaluació, aquí hi trobaràs un repàs de la matèria que hem fet i l'explicació de com serà la prova.

Quina matèria hem fet: Hem de dir que sobretot ens hem dedicat a la literatura i, per tant, sobretot, a l'examen hi haurà coses sobre aquesta part de la matèria.

La part de literatura que hem fet durant la primera avaluació la teniu entre les pàgines 174 i 210. 
La primera part (de la pàg. 174 a la pàg. 190) ja va sortir al primer control però com que l'avaluació és contínua, recordem quina matèria comprenia: 

1. Com era la societat feudal.
2. Què era la cultura cortesana.
3. Qui eren els trobadors i els joglars.
4. El concepte d'amor cortès.
5. Quins eren els principals trobadors catalans i en quina llengua escrivien.
6. Quin tipus de composició era una cançó i què era un sirventès i què era un plany; també hem dit que hi havia altres tipus de composicions (alba, pastorel·la), però no les hem explicades. 
7. Qui va ser Ramon Llull.
8. Quina importància té com a literat català.
9. Quines obres literàries va escriure i de què anaven.
10. Què són els exemples (hem llegit els dos que hi havia al llibre, a classe)     
11. Les quatre grans cròniques: què explicaven, quina finalitat tenien i qui les va escriure.

De la segona part (pàg 191 fina a la pàg. 210) hem de saber:

1. Quan van sorgir les novel·les de cavalleries.
2. Quines característiques tenien.
3. Què era la "matèria de Bretanya" i com es deia l'autor de la majoria de les obres que d'aquesta s'han conservat.
4. Hem parlat una mica del Romanç de Tristany e Isolda i de com és l'amor que s'hi explica.
5. Quan van sorgir les novel·les cavalleresques.
6. Quines característiques tenien.
7. Què les diferenciava de les novel·les de cavalleries.
8. L'argument i les característiques de la novel·la Tirant lo Blanc.
9. Qui en va ser l'autor i com era.
10. Qui fou Ausiàs March.
11. Per què es considerava "Mestre d'amor".
12. Quines eren les figures retòriques que emprava més.
13. Per què respresenta un canvi respecte a la poesia trobadoresca.
14. Per què se'l considera creador de la lírica catalana.
15. Què és i quan va sorgir l'Humanisme.
16. Quines en són les seves principals figures.
17. Què és i quan va sorgir el Renaixement.
18. Quin canvi va representar respecte a l'època anterior.
19. A quins escriptors imitaven els humanistes i els autors del Renaixement.
20. Qui feia prosa humanista a Catalunya.
21. Qui en fou el màxim exponent català i quina obra va escriure.
22. Característiques i títol de l'obra que va escriure.
23. Qui va ser l'altre autor humanista català que ens ha arribat.
24. Què diuen els textos que han anat sortint i hem anat llegint.

I ara, quina estructura tindrà el control:

• Hi haurà un o dos dels textos que hem llegit sobre el/s qual/s haureu de respondre les preguntes que us facin a continuació que poden ser:
• de vocabulari.
• d'anàlisi mètrica, si és un poema.
• de contingut.
• d'interpretació.
• Hi haurà una sèrie de preguntes de resposta breu, dues de les qulas pertanyeran al bloc que ja va sortir al primer control (tipus les que teniu a l'apartat Repàs de l'explicació que hi ha darrere de cada apartat de la lliçó) que haureu de respondre de manera completa.
• No hi haurà cap pregunta sobre cap lectura, cap dictat ni cap expressió escrita.

Si teniu alguna pregunta, ara és el moment que la de fer-la. Aquells que marxen amb la família de pont i han avisat la tutora que no poden fer el control el dia 9, el faran dilluns, en tornar.

Com s'ha de fer un comentari d'un text literari.

Aquí trobareu la guia de comentari de textos literaris que hem consensuat el Departament de Llengua i Literatura Catalanes i el de Llengua i Literatura Castellanes.

GUIA PER AL COMENTARI DE TEXT

PREPARACIÓ PRÈVIA:

·      Numereu les línies o els versos de 5 en 5.

·      Llegiu atentament el text i busqueu al diccionari les paraules que no entengueu, si n’hi ha.

·      Feu un esquema o guió previ d’allò que penseu que ha de contenir el vostre comentari.

·      Abans de començar a escriure, pareu atenció a les normes de puntuació a fi d’utilitzar-les adequadament.

·      Feu una primera redacció que contingui tot els apartats que vulgueu comentar.

·      Reescriviu-la com un text unitari, traient els títols dels apartats i utilitzant els signes de puntuació com a diferenciadors.

1ª part:

·      RESUM del contingut: ha d’ocupar, com a màxim, una quarta part del que ocupa el text original (si té 10 línies, 2’5)

2ª part:

·      LOCALITZACIÓ DEL TEXT: ha de contenir informació sobre l’autor/a, títol del llibre, tipus d’escrit i/o de text, gènere al qual pertany…  Començarem per allò més concret i particular (el text), i anirem cap al més general (època, tendència literària, etc.).

3ª part:

·      EL TEMA: heu d’explicar de què tracta el text que heu llegit. El tema s’ha de formular de manera que quedin clars les idees, sentimients, sensacions, fets… que el text transmet de manera breu i general i no s’ha de confondre amb l’explicació de l’argument, que és molt més detallada. Independentment de l’extensió del text, la redacció del tema ha d’ocupar un parell de línies com a molt.

4ª part:

·      ESTRUCTURA DEL TEXT: hem de distingir:

o   L’Estructura externa o organització dels elements que formen el text a simple vista (capítols, escenes, estrofes, paràgrafs…).

o   L’Estructura interna o organització dels elements del contingut (quantes idees, sentiments… s’expressen, on i com es relacionen entre si). 

5ª part:

·      ANÀLISI DEL TEXT: com s’expliquen les coses que s’expliquen i per què. Aquí, d’una banda n’explicareu l’argument; i de l’altra comentareu els recursos que hi ha el text. Primer haureu de destacar aquells que us criden més l’atenció. No es tracta de fer una llista amb tots els recursos que trobeu, sinó de comentar i ressaltar aquells que serveixen per destacar els aspectes essencials del text, aquells que s’associen als elements fonamentals del tema, tant pel so (al·literacions, sinalefes, rimes, mètrica, repeticions…); com per la utilizació que es fa dels significats (jocs de paraules, de significats, contrastos, exageracions, comparacions…) o per la manera d’escollir i/o col·locar les paraules i les oracions (classes de paraules o d’oracions que predominen, ordre de les paraules…).

Heu d’intentar explicar, tant clarament com us sigui possible, amb quina finalitat s’utilizen (per destacar conceptes importants, per provocar un efecte concret, per suggerir…).

6ª part:

·      CONCLUSIÓ: Aquí hi ha d’haver allò que us ha semblat més destacable del vostre comentari. Allò que trobeu que és essencial. Al final hi podeu afegir la vostra opinió personal, que no ha de ser un simple “m’ha agradat molt/ no m’ha agradat gens”, sinó que ha de relacionar-se amb el text de manera coherent.

Les principals estrofes i composicions poètiques.

Com ja sabeu, els poemes estan formats per versos que, de vegades, s'agrupen en estrofes i, a més, poden formar poemes que tenen un nom concret. A continuació trobareu els més utilitzats a la història de la nostra poesia, amb un exemple que us ajudarà a veure'ls millor.

Acròstic: és un poema en el qual les lletres inicials dels versos, o d'altres que apareixen marcades, formen una paraula en ser llegides de dalt a baix o de baix a dalt. Tot i que us pot semblar un tipus de poema molt específic, hi ha una pàgina web que ens ajuda a fer-ne. si cliqueu aquí us hi dirigireu. 

Amb tot, a continuació en teniu un exemple de Francesc Vicenç García, poeta català de l'època del barroc, que també es coneixia com al Rector de Vallfogona:

Jesucrist

Tanta temor, Teresa, tanta pena,

entre excessives glòries i alegries!

Repara, i mira, que agraviar podries

esta esperança de ma llum serena.

 Sossega, esposa casta, i asserena

aqueixa pena, que han bastat les mies

dar durador descans de infinits dies

en les eternes sales, per estrena.

 Teresa

Ja la intricada i fosca nit inica

en bellesa de glòria veig se'm muda.

Sou, sens dubte, Senyor, sol de Teresa,

vostra esclava, ab un clau se vivifica,

segura, espós, que sou vós en sa ajuda, 

torre, glòria, descans i fortalesa.

  Que com acròstic té una complexitat notable, o si no, mireu-vos-el bé:

Apariat: estrofa de dos versos que acostuma a aparèixer com a tornada entre altres estrofes més llargues, per recollir el tema o la moralitat d'una història, com a refrany o com a estrofa independent d'un poema format per... Ara un exemple de Josep Carner:

 El pallasso

Tot greu quan va grotesc i espelllifat,

“ell”, troba que fa riure anant mudat.

Auca: Composició de la literatura popular, composta per quaranta-vuit dibuixos, cadascun dels quals és il·lustrat amb un rodolí (apariat, normalment heptasíl·lab) que acostuma a explicar una història o la vida d'algú que va ser més o menys cèlebre. Aquí teniu el començament d'una:

Cal·ligrama: Poema que utilitza formalment la tipografia i l'escriptura per aconseguir una representació plàstica que suggereixi amb la seva forma visual algun tipus de relació amb el seu contingut temàtic. Tot i que hi a mostres més antigues, es considera un prducte poètic de les avantguardes. Us reprodueixo un dels cal·ligrames de Salvat-Papasseit:

Cançó: composició lírica d'origen trobadoresc, generalment de temàtica amorosa. Si pertany a la literatura culta consta de 5, 6 o 7 cobles de vuit versos decasíl·labs amb una tornada de 4 versos, l'últim dels quals contenia el senyal. A continuació, en trobareu una de la Comtessa de Dia, trobairitz de la qual se n'han conservat alguns poemes: Estat ai en greu cossirier Estat ai en greu cossirier per un cavallier qu'ai agut, e vuoil sia totz temps saubut cum ieu l'ai amat a sobrier;         ara vei qu'ieu sui trahida  car ieu non li donei m'amor don ai estat en gran error         en lieig e quand sui vestida. Ben volria mon cavallier tener un ser en mos bratz nut,  qu'el s'en tengra per ereubut sol qu'a lui fezes cosseillier;         car plus m'en sui abellida no fetz Floris de Blanchaflor: ieu l'autrei mon cor e m'amor         mon sen, mos huoills e ma vida. Bels amics avinens e bos, cora.us tenrai en mon poder? e que jagues ab vos un ser e qu'ie.us des un bais amoros;         sapchatz, gran talen n'auria qu'ie·us tengues en luoc del marit, ab so que m'aguessetz plevit         de far tot so qu qu'ieu volria. Tinc un desfici, ai, inclement Tinc un desfici, ai, inclement, pel cavaller que m'ha servit. Massa l'he amat, m'ha malferit, vull que tothom en tingui esment.         Ara veig que sóc traïda car no li he dat el meu amor. Per ell jo visc en plany i enyor         en llit o quan vaig vestida. Voldria haver-lo avarament entre mos braços nu una nit. Feliç seria en el meu llit si jo li fos coixí plaent.         Més que Blancaflor, ferida per Floris, cerco el seu favor, car jo li ofreno cor i amor,         el seny, els ulls i la vida. Oh bell amic ple de dolçors! Quan us tindré vora el meu cor? Si amb vós jagués, quin bell deport! Quin bes, el meu, més amorós!         Sapigueu que goig hauria si us tingués en lloc del marit sols que em juréssiu, penedit,         de fer ço que jo voldria. Cobla: sinònim d'estrofa i, més específicament, l'estrofa de vuit versos que està relacionada per la rima. Normalment presenta una combinació de rimes creucreuada (ABBAABBA) o cadenoencadenada (ABABABAB). A continuació en trobareu un exemple d'Ausiàs March: Així com cell qui en lo somni es delita e son delit de foll pensament ve, ne pren a mi, que el temps passat me té l'imaginar, que altre bé no hi habita. Sentint estar en aguait ma dolor, sabent de cert que en ses mans he de jaure, temps d'avenir en negun bé em pot caure: aquell passat en mi és lo millor. Estrofa: Conjunt de versos d'una composició poètica que estan relacionats entre ells per la rima i el sentit, i delimitats per una pausa. Aquí en trobeu dues d'un poema de Josep Carner: FI Ve la fi de tota cosa: malaurat el que se'n tem. La corranda se l'emporta una mena de gemec, la mirada, un punt de fosca, la besada, un poc de fred; la mirada, un punt de fosca i l'amor, un fil de vent. Poema en prosa: text escrit en prosa que, pel seu ritme i pels seu to, és molt pròxim a la lírica. Aquí en teniu un exemple de J.V. Foix, que pertany al llibre: Gertrudis. Et vaig sorprendre quan el teu nou amant et donava un estoig magnífic. No era, però, un estoig: era un llibre; ni era tampoc el teu amant ans jo mateix que et regalava una capsa de tubs d'aquarel.la amb les colors de l'iris.  Poema visual: Obra avantguardista de caràcter visual que connota un missatge poètic. Aquí a sota ent robareu una de l'artista plàstic Chema Madoz: Quartet i quarteta: Estrofa de quartre versos amb una o dues rimes combinades, d'art major, la primera i d'art menor la segona. Aquí en teniu un de Pere Quart: Que jo mateixa, si no fos tan llega, En lletra clara contaria el fet. Temps era temps hi hagué la vaca cega: Jo sóc la vaca de la mala llet. Quintet i quinteta: Estrofa de cinc versos que combienen dues rimes consonants; d'art major el primer i d'art menor el segon. Aquí en teniu un de Joan Maragall. Tinc una oda començada que no puc acabar mai: dia i nit me l’han dictada tot quant canta en la ventada,  tot quant brilla per l’espai. Sextet/ sexteta: Estrofa de sis versos amb un esquema de rima ABABCC. Aquí en trobeu un exemple de Josep Sebastià Pons: Si deia que el bosc m’ha parlat, el rabassaire se’n riuria. Al noguer ver jo m’he adreçat, si n’és igual nostra alegria. Ai, com penetra al fons del cor el goig daurat de l’aire d’or! Sonet: composició poètica d'origen italià (Petrarca) composta per versos decasíl·labs que formen dos quartets amb rima creuada o encadenada i dos tercets de rima més variada. en la poesia contemporània podem trobar variacions pel que fa al metre i a la rima.Aquí en trobeu un de Maria Mercè Marçal: Veus?, només tu camines pels meus prats.                         I jo, arraulida a l’escó de la nit,                         et sento els ulls, com dos escarabats                         que enfilen, lents, la costa del meu pit.                         Als vidres resta un tel lleu de tristor                         i una oreneta negra estén les ales                         sobre els teus llavis. Au, sega la por,                         llença l’esglai per l’ull de les escales!                         Gosa escalar la boira amb peu solà.                         Ran de la deu, amor, ran de l’eixut,                         hauràs, al cim de tot, la solitud.                         Pots compartir-la amb mi, com un berenar                         tendre i amarg, la mel damunt el pa                         i el bri de pena que l’hora ens ha dut. Tercet: Estrofa de tres versos de forma i distribucions de rima variades, tot i que acostumen a encadenar la rima. Aquí en tenim un sense rima de Joan Vinyoli: Penell tocat per l’aurora, al cim de tot de la flama, pausadament gira el gall.  Tornada: estrofa de menor nombre que les de la resta de la composició, que es va repetint darrere de cada estrofa (també s'anomena refrany) o que la clou i que és molt típica de la cançó. Aquí en teniu un fragment amb la seva tornada de Joan Alcover que s'ha convertit en l'himne de Mallorca: La balanguera misteriosa, com una aranya d’art subtil, buida que buida sa filosa, de nostra vida treu el fil. Com una parca bé cavila teixint la tela per demà la balanguera fila, fila, la balanguera filarà. Girant la ullada cap enrera guaita les ombres de l’avior, i de la nova primavera sap on s’amaga la llavor. Sap que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar la balanguera fila, fila, la balanguera filarà.

Tot i que hi ha molts més tipus d'estrofes i molts més tipus de composicions amb aquestes, per començar, en tenim prou.