1a expressió escrita curs 2019-20

És hora de parlar de la primera expressió escrita:
Primer us explico com s'ha de presentar:

• A mà, me la doneu a la classe o la deixeu a la meva carpeta de la sala de professors o al Departament:
• En un full blanc, preferiblement de reutilització.
• Amb la data i el vostre nom a la banda dreta superior del full.
• Amb el núm. i el títol de la redacció al centre del full.
• Amb la millor lletra possible i respectant tant els marges com la separació entre línies.
• Amb la paraula núm. 200 marcada amb una doble ratlla.
• Acabada amb un punt i final.
• Amb l'ordinador, me l'envieu a mgonza32@xtec.cat o a mgonzalez@instituticaria.cat:
• Amb la data i el vostre nom a la banda dreta superior del full.
• Amb el núm. i el títol de la redacció al centre del full.
• Amb lletra arial o similar de mida 12 i amb interelineat 1, màxim 1,5.
• Amb la paraula núm. 200 marcada amb una doble ratlla.
• Acabada amb un punt i final.

I ara el tema:
A tots ens diuen d'una manera concreta, normalment amb el nom que ens van posar en néixer, a vegades és un sobrenom, o ens l'escurcen, o ens diuen d'una altra manera perquè a nosaltres ens agrada més, o menys. La primera expressió escrita anirà sobre aquest tema i tindrà com a títol: El meu nom. A sota trobareu el que posaria jo si l'hagués de fer:

31 d'octubre de 2019 Montserrat González Cardús                                                      El meu nom. El meu nom ve del nom d'una muntanya que es diu així perquè, a causa del seu aspecte, van ajuntar la paraula mont, que vol dir muntanya, i la paraula serrat, cadena muntanyosa, per tant vol dir una cosa semblant a: muntanya que sembla una cadena muntanyosa o muntanya serrada, perquè, tant serrat com serralada provenen de serra (un seguit de muntanyes), i precisament aquesta paraula deriva del llatí "serra", que és el nom de l'instrument per serrar (o xerrac), per la forma que tenen les muntanyes encadenades una al costat de l'altra, que fan pensar en dents de serra. Com a nom cristià que és, pertany al grup de noms que s'anomenen d'advocació mariana, o sigui, que es refereix al nom d'una verge que es va trobar en aquesta muntanya, Montserrat o Maria de Montserrat, el nom complet, (originalment, els noms derivats d'advocacions marianes completaven el nom de Maria, fins que van prendre significat per si mateixos) és usat habitualment com a nom propi femení.  Però fins al segle XIX era emprat també com a nom propi masculí.  Deixant a part ja la història del nom que em van posar, puc afirmar // que a mi me'l van posar perquè la meva mare també se'n deia, jo vaig ser la seva primera filla i en aquella època estava de moda que els fills portessin el nom dels pares.  De fet, és més curiós saber per què el meu germà es diu Mario, que en aquell temps Màrius no estava permès. Al meu avi, els seus pares, o sigui els meus besavis, li volien posar Mario, però el padrins li van posar Carmelo. Per tant, es deia Carmelo, però li van dir Mario tota la vida, de fet, jo li deia l'avi Mario. Els meus avis també li volien posar Mario al seu fill, però els padrins tampoc hi van estar d'acord, i sembla que els padrins tenien força força a l'hora de triar quin nom havia de dur un nen, perquè li van posar Josep Maria i es va passar mitja vida que li deien José Mario i l'altra mitja, Mario. Quan va néixer el meu germà, sí que li van posar Mario i al meu germà no li agrada gaire el seu nom. Torno al meu que és el tema real d'aquest escrit: com que és un nom llarg, tot i que a casa em deien Montserrat, sencer, quan vaig començar a ser una mica més gran, els meus germans van passar a dir-me Montse i, des de llavors, hi ha hagut molta gent que m'ha escurçat el nom de maneres diferents. Així m'han dit Muntsa, Serrat, Mons, Rat... i l'àvia i el tiet, a vegades, em deien Montserrateta, que no m'agrada gens.També he de dir que mai m'ha agradat Montsita, que el trobo ridícul i que Rat, a mi, no m'acaba de convèncer perquè em sona a ratpenat Si he d'escollir, em quedo amb el nom sencer, però no em costa identificar-me amb altres maneres de dir-lo, cosa que fa que em giri si algú en diu alguna. Pel que fa a sobrenoms, que a mi em consti, n'he tingut pocs, fa molts i molts anys uns alumnes em deien "smiley" perquè creien que sempre somreia, i uns altres "joker", pel mateix motiu, d'entre els dos, prefereixo el primer, el somriure del jòker no és un somriure franc i alegre, sinó trist i postís. Actualment Montserrat no es posa gaire, la majoria de les que conec tenen la meva edat, deu anys més deu anys menys, com molts altres, ha deixat d'estar de moda i altres que abans no ho estaven han ocupat el seu lloc.

                                          

A l'hora de corregir-la diferenciem quatre apartats:

1. A (adequació): val 1 punt sobre 10 i normalment s'obté. Bàsicament vol dir que heu fet el text que es demanava.
2. CC (coherència i cohesió): val 3 punts sobre 10. Fa referència a la comprensió del text per part del lector: les frases han de ser coherents les unes amb les altres i estar  cohesionades.
3. O (ortografia): 3 sobre 10. Sanciona les faltes ortogràfiques que hàgiu comès.
4. F (feina) 3 sobre 10. Valora la feina que sembla que hàgiu dedicat a fer l'escrit.

Aquí us deixo un enllaç on trobareu què volen dir alguns dels noms que tenim, si el vostre no hi és, podeu buscar-lo posant "etimologia de__________" i el vostre nom darrere: http://blocs.xtec.cat/rosasagales/el-significat-dels-noms-de-persona/

5a redacció, 1a de la tercera avaluació.

Com que amb la narració sembla que no ens en vam acabar de sortir, n'intentarem fer una altra, i primer ens fixarem en una sèrie de consells que ens han d'ajudar a fer-la.

Com s'escriu un conte:

1. Has de tenir clar que "conte" no és sinònim d'"anècdota", un conte explica una història, de manera molt condensada, sense espai per a fer dissertacions diverses.

2. Com que és curt, no pot explicar una història complexa: ha de tenir pocs personatges, pocs espais, poc temps transcorregut.

3. Després d'una primera redacció, intenta simplificar, mantingues allò que dius, però dient-t'ho d'una manera més breu, intenta buscar el moment de més impacte i conserva'l, la resta pots rebutjar-la.

4. No expliquis, mostra, no diguis que tal és així o aixà, mostra'l de manera que el lector el vegi així o aixà. No ho has d'explicar tot, pensa que moltes coses s'han de suggerir i prou. El lector no ho ha de tenir tot mastegat, ha de deixar-se dur pel conte i entendre què hi passa i què vol dir el que hi passa.

5. Amb tot, intenta ser fidel a l'estructura que vols que tingui: plantejament, nus, desenllaç o qualsevol altre que vulguis treballar.

6. Cada frase, cada paraula, té un valor, diuen que si surt un clau a un conte és perquè al final el protagonista l'ha d'utilitzarper penjar-s'hi. No  hi pot haver informacions supèrflues, totes han de tenir una funció. Tot allò que no cal, s'ha d'eliminar.

7. Dona tanta importància al començament del conte com al seu final. Quan el conte s'acaba el lector ha d'haver après, reflexionat... alguna cosa.

8. El títol, com que comptem amb poc espai, també ha de ser significatiu, ha de suggerir, ha d'intrigar, ha d'ajudar a entendre el conte... no pot ser neutre.

9. Un conte sempre explica dues històries diferents: la que podem resumir explicant-ne l'argument i la que aquest argument exemplifica. Potser alguns lectors es quedaran només amb la primera història, però l'escriptor ha de tenir molt clar de què vol parlar quan escriu el conte.

I ara, com farem aquest segon conte? La primera vegada us vaig demanar que hi incloguéssiu unes frases que us vaig suggerir, en aquesta us en diré el tema i vosaltres l'haureu de desenvolupar. Com que anem molt mancats de cultura cristiana, he pensat que estaria bé que el tema girés al voltant d'algun del que els cristians creuen que són els set pecats capitals o de les set virtuts més les tres teologals.

Llista dels set pecats capitals: luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia.

Llista de les set virtuts, més les tres teologals: castedat, mesura, generositat, diligència, paciència, amor al proïsme i humilitat. Fe, esperança i caritat.

Com sempre, aquí teniu el meu exemple. 

El guanyador

I

Quan ens van dir que havíem de fer una cursa i que el premi serien unes vacances pagades a un paradís que no van concretar, vam començar a entrenar. 
Tots creien que guanyarien i es miraven els uns als altres amb ulls fatxendes, jo ho sabia.
Sabia que, pel que fa a la força física, era semblant als meus companys, però que comptava amb el convenciment intern que m’enduria la victòria, un convenciment clar i rotund, no nascut de la il·lusió, sinó de la certesa que era el millor.
Mai, i llavors menys que mai, havia tingut por del fracàs, i era completament objectiu: si tenia les aptituds, l’actitud, la forma física i el convenciment, no podia fallar.
I això feia que els mirés amb un cert desdeny, si no podia fallar, ells, pobrets, sí que ho farien. 
A les bases hi deia clarament que només hi hauria un guanyador, cap possibilitat de finalista. Qualsevol d’ells o jo, ningú més. 
El període d’entrenament va ser intens i, com passa sempre, quan va començar semblava que ens sobraria temps i tot però, com més s’acostava el moment, més clar vèiem que anava de debò i que no podíem perdre ni un instant. 
Pobres aquells que, refiats, no es van posar a treballar fins un parell de dies abans, no tindrien res a fer.
De fet, la resta també s’havia esforçat inútilment, jo sabia qui guanyaria de debò i no era cap d’ells.
Recordo la situació al punt de sortida: tots vestits de blanc, iguals, mirant-nos desafiants, alguns absolutament decidits, d’altres més dubtosos, tots preparats. 
Recordo l’explosió, l’impuls sobtat que va fer que comencéssim a córrer.
Recordo haver sortit sense cap dilació i haver arribat a meta el primer, l’únic, sol…
La vaig travessar tan allunyat dels altres que ni temps em va donar de veure com havien quedat i quines cares feien. 
Hauria estat agradable, cares de desconcert i desil·lusió, però la joia, la sentia igual: aviat marxaria a un lloc on tot seria nou, una aventura, la primera aventura de la meva vida que, fins aquell instants, es podia qualificar de grisa. 
L’embriaguesa que em va inundar va fer que ni ara pugui recordar com va ser el viatge i l’arribada. He intentat reviure’ls mil i un cops i no me n’he sortit, hi ha una fosa en negre al meu cervell que em deixa ignorant de com vaig arribar al lloc que m’havia guanyat. 
En la consciència però, hi ha la sensació d’haver entrat, en algun moment indeterminat, al meu món actual: aquós, de temperatura agradable, sincopadament silenciós, relaxant i amb un munt d’espai per a mi sol. 
Si algú m’hagués construït el lloc ideal seguint les meves indicacions, no ho hauria fet millor. Per què? Perquè jo no hauria imaginat mai aquest lloc, va ser quan m’hi vaig trobar que vaig sentir-me en estat de gràcia, en estat de revelació: “aquest és el meu lloc”. 
Sabeu aquesta gent que marxa a l’Índia i tornen canviats perquè la percepció que tenien de les coses ha variat? Doncs em vaig sentir igual. 
Ho tenia tot.
De vegades em semblava que em movia sense fer cap pas, de vegades no parava de voltar i creia que estava en total immmobilitat. 
Crec que era al nirvana o al cel. 
Fins llavors la meva vida havia estat absolutament comunitària: treballava a una cadena de muntatge amb moltíssims operaris més, ens estàvem a un espai minúscul i subsistíem en condicions que es podrien qualificar d’esclavatge. 
Ara estava sol i tenia tant espai com desitjava.
I va anar passant el temps lentament, amb aquella manera de lliscar suau que només fa quan et sents bé amb tu i el teu entorn… i, lentament i gairebé imperceptiblement, van anar canviant coses. 
Quan ets a l’indret perfecte, els canvis no poden mai millorar-lo.
No sé per què, però, a poc a poc, l’espai es reduïa i, mentre augmentava la sensació de minva, m’anava sentint més i més insegur.
Un dia em va semblar que no estava sol. 
Un altre guanyador? 
Ens havien assegurat que això no era posible, però va passar davant meu. Va ser només un instant, em va mirar i em va somriure, no vam parlar, va desaparèixer. 
Des de llavors la tranquil·litat es va fer fonedissa. 
Si et diuen que estaràs sol, que el teu esforç servirà perquè siguis un guanyador absolut, no et poden fer això, no t’ho poden fer!
Com que l’espai s’anava reduint, més d’hora que tard ens tornaríem a trobar, i jo havia lluitat per ser únic i primer. 
Havia de pensar què podia fer.
No vaig deixar de gaudir dels moments de plaer que allà tenia, no vaig deixar de sentir-m’hi bé, però a vegades, el pensament m’enfosquia. 
Mentrestant, sentia com la meva forma es definia. 
Creixia, d’una manera estranya: el caràcter, l’actitud, uns pensaments més complexos… i el cos, que em convertia, gairebé, en un altre ésser. 
En créixer, canviava i m’agradava. El meu cos es convertia en un territori verge que havia d’investigar, m’encisava sentir-lo cada tant una mica diferent, allà al mig. 
Com era esperable, el vaig tornar a veure, no podia evitar-lo, i ell, quan era a prop meu, em mirava amb aquell somriure, em mirava content, com si li agradés que jo hi fos. 
Havia pogut esquivar tots els intents que havia fet de tocar-me, fins que el contacte va ser inevitable, l’espai ja era massa just per a tots dos. 
Un dia, les nostres esquenes es van quedar en contacte permanent. No el veia, ni a ell ni el somriure, només en notava la pell, i sentia, amb fàstig, com es fregava contra meu: a dalt i a baix, a dalt i a baix. No podia suportar aquella sensació, havia d’actuar, me n’havia de desampallegar.
Ell o jo. 
Havia competit per ser únic, no deixaria que ara m’aixafés la guitarra, què s’havia cregut. I vaig començar a estudiar-me a fi d’estudiar-lo. Va deixar d’existir el plaer, va deixar d’agradar-me el lloc, només tenia una obsessió: desfer-me’n…
Com que jo estava arrupit, deduïa que ell també.  
Movia les mans amb una certa facilitat i les vaig utilizar per palpar-me: a la cara no semblava que hi hagués res que cridés l’atenció, dos ulls, un nas, una boca, el coll; als dos costats, els braços, iguals;, al mig, les costelles; la pell suau i humida, i un cordó que em sortia de la panxa, un cordó flexible que podia moure amb certa facilitat; a sota el sexe, que em feia feliç si hi jugava; les cames, els peus... 
El cordó! 
M’havia fixat que si em posava les mans al voltant del coll em costava de respirar, segur que a aquell badoc somrient li passava el mateix. 
Arribar al seu coll amb el cordó… si pogués girar-me, ho podria fer. 
Llavors va passar una cosa que no tenia prevista, però que vaig saber aprofitar: el meu cos va voltar, no cap a ell, cap a baix i el seu va fer el mateix, gairebé al mateix temps. 
Volia fer-se el simpàtic, abans amb el somriure, ara imitant-me.  Però no m’entendriria, havia d’aprofitar l’ocasió.
En girar-se, no va quedar contra la meva esquena, sinó davant meu. Jo el mirava amb odi, ell amb curiositat. Ens vam tocar, ell investigava divertit, jo, amb el cordó a la mà, intentava enllaçar-lo.
Vaig esperar que estigués quiet, ben quiet i ho vaig fer. El meu cordó al voltant del seu coll, les meves mans col·locant-lo.
Va ser tan fàcil, que no me’n podia avenir.
Però el líquid que m’havia envoltat fins llavors, que ens havia envoltat, de fet, va començar a desaparèixer. Podria sobreviure? Canviaven les regles? S’havia acabat el premi i tornava cap a la cadena de muntatge? 

II

Quan ens van dir que esperàvem bessons ens vam espantar i ens en vam alegrar a l’hora.
Ens adonàvem que aquella aventura seria més complicada encara del que havíem pensat, però aviat ens vam tornar a sentir optimistes: en un sol part ja tindríem la parelleta que sempre havíem volgut.
Al principi, incògnita, univitel·lins o bivitel·lins? Nen i nena, dos nens o dues nenes? 
Teníem clar que primer dormirien a la nostra habitació i que després, quan arribessin al mig any, els dos junts que es farien companyia, i que, quan fossin grans, hauríem de canviar de pis, però volíem saber qui esperàvem.
I les ecografies ens van anar donant les respostes: idèntics, un nen i una nena.
En Robert deia sovint que esperava que s’assemblessin a mi, “jo com a nena, fatal, nina; i tu com a nen, mira, series bonicot i tot”. Jo reia o somreia i li deia que s’assemblessin a qui s’assemblessin l’important és que nasquessin bé i que tinguessin cinc dits a cada mà i a cada peu. “Vull la parelleta amb quaranta dits en total, no demano res més”.
Mentre jo m’anava engreixant i cada vegada m’assemblava més a una “taula camilla” — taula braser en català correcte però molt menys gràfic, com et pots fer una idea mental del que és una taula braser? Tan fàcil com és fer-te-la de la “taula camilla”!— el Robert arreglava la casa per adaptar-la a la seva arribada.
Vam veure que ens havíem de desfer de l’estudi. Tot i que trigarien a fer servir l’habitació, era millor que ho féssim ara i bé, que després aniríem massa atrafegats.
Va ser dolorós, però no tant com pensàvem, perquè la il·lusió era molt més gran, i sabíem que era l’únic que teníem: porta tots els llibres al menjador, constata que no hi caben per lleixes extres que posis, pren la decisió de donar-los tots, menys vint, deu i deu, que costen molt de triar, i acaba optant per la lectura digital.
Mai hauríem cregut que podríem desfer-nos dels nostres llibres sense sentir una pena infinita; els meus, plens de frases i paraules subratllades; els seus, plens de notes que hi anava posant; els nostres plens de totes dues coses; però la vida canviava perquè canviaven les prioritats.
L’habitació va quedar preciosa, no volíem res massa típic, no volíem una habitació de nen i nena, volíem una habitació per als nostres nens, única, tal i com ens va sortir.
Té mà per aquestes coses en Robert, la paret la va pintar de colors vius amb imatges que semblaven tretes d’Alícia al país de les meravelles, la resta: mobles, alguns comprats de segona mà, altres d’amics que ja no els feien servir… 
De roba, aviat també en vam tenir un bon assortiment, de tots els colors, inclosos els roses i blaus que durien indistintament.
Perquè tot quedés bé, només vam haver de comprar la pintura i lluitar amb els pares que no entenien per què no volíem estrenar ni cotxet, ni llit, ni roba, ni res.
Desitjàvem parir a casa, teníem una amiga que feia de doula i havíem anat amb ella al part d’una parella que coneixíem. Havia estat una experiència meravellosa i plena de pau, una festa de naixement que acabava amb la placenta cuinada amb arròs i compartida entre tots els presents, mentre la mare i el nadó esdevenien un, en una abraçada plena de sang i fluids que semblava un cant a la vida.
Però sabíem que els parts de bessons podien ser més complicats, la nostra amiga estava animada a provar, però no n’havia tingut cap, els pares pressionaven perquè ho féssim d’una manera tradicional i, com ells deien, segura, i ens va fer por que si passava alguna cosa, tots ens culparien amb paraules o mirades. Vam decidir no arriscar-nos. 
Ens van recomanar una ginecòloga que no era partidària de les cesàries, ni d’impedir caminar o menjar abans del part, ni de posar-nos espatarrades de cara a ella, sinó que treballava posant-nos de gatzoneta.
Sabíem que faria tot el possible perquè visquéssim un part natural i còmode.
L’embaràs va anar fent el seu curs, de no notar res, i només saber que hi eren, es van anar fent més i més presents: els escoltàvem quan es movien, en Robert els posava música a la panxa, els cantava cançons; jo, sobretot, els tocava, mai m’havia agradat la meva panxa i ara, tan tibant, tan rodona, l’estimava i no parava de fer cercles al seu damunt, com si amb els cercles els digués que era allà i els esperava.
Vam fer les classes de preparació al part amb molta il·lusió, cada setmana; no vam faltar-ne ni a una de sola, tots dos units en una única respiració.  
M’havia anat engreixant fins a semblar una panxa i prou, no em veia els peus ni estirada, no tenia melic i, en canvi, em sentia millor que mai, el meu cos canviava perquè produïa vida i jo era feliç d’haver concebut dos nens, d’esperar-los alhora, de fer-ho al costat d’en Robert. 
Quan vaig trencar aigües, ens vam posar en contacte amb la doctora que ens va dir que ens trobaríem a l’hospital.
Estava de set mesos, però ja sabíem que no arribaríem als nou, és difícil quan esperes bessons a l’últim control, ella ja m’havia vist molt madura. També ens va advertir que els bessons s’havien posat tots dos de cap per avall i que no sabia si haurien d’acabar fent-me una cesària.
Jo, que pensava que si em deien això sabria dir que no, que de cap de les maneres, ara que arribava el moment em veia tan rodonament enorme, tenia tantes ganes de conèixe’ls, i li tenia tanta confiança, que em vaig posar a les seves mans.
En Robert va demanar si seria possible que ell hi fos igualment, la doctora li va dir que si ell estava preparat, hi podia entrar. 
Tranquils, sense por, serens i llestos vam dirigir-nos a l’hospital.
El part va ser tan difícil com es preveia, no només semblava que volien sortir els dos a la vegada, sinó que a més a més no dilatava prou per molt que caminés i molt a la gatzoneta que em posés. 
Van haver de fer-me una cesària, no podien treure’ls de cap altra manera. 
Pànic que m’adormissin i no veure’ls, que m’adormissin i no em tornés a despertar. En Robert, que sap sempre calmar-me, em va agafar la mà i em va dir: “nina, no estaràs sola i després t’explicaré com ha anat tot”
Quan em vaig despertar, em vaig trobar en Robert que semblava que reia i plorava a la vegada i un únic bressol. 
El vaig mirar preguntant-li què havia passat. 
“La Maria ha nascut morta” em va dir. 
Vaig sentir una punxada de dolor. “Però, com ha anat?” Ell em va treure els cabells del front i em va mirar amb una tristesa molt fonda que no vaig saber interpretar, “no et preocupis per això ara, ja tindrem temps de parlar-ne, no el vols agafar?” i me’l va acostar dient-me: “només són vint en total, però hi són tots i tan bonics” 
Em vaig incorporar una mica i vaig posar els braços en posició de bressol, era tan petit, “no ha d’anar a la incubadora” va afegir amb un somriure lleu, “fa dos quilos vuit-cents”
“I la nena? La podré veure?” Vaig demanar-li just abans de mira-me’l. 
El meu nen, el meu Bernat, era preciós, “la Maria ha nascut morta”, continuava ressonant al meu cap, però el veia a ell, amb aquells vint dits: cinc a cada mà i a cada peu, els ullets tancats, la seva aparença serena i tranquil·la... Perfecte. 
La pau em va inundar.
Mai havia sentit res semblant, era meu.
Una altra? Qui en volia una altra, tenint-lo a ell a sobre?
Era meravellós, un miracle, el meu miracle, el nostre miracle. Pura felicitat.
En Robert em va fer un petó al front i va xiuxiuejar: “mai hauria pensat que em podria sentir tan feliç en aquesta situació” i em va agafar la mà molt fort mentre les nostres cares somreien.
             


A quin vici o virtut està dedicat? Podeu respondre'm en mail i els cinc primers  encerts que rebi tindran una compensació al següent examen.

Com es corregeix una redacció.

Com que mai sé si us queda clar com corregeixo les redaccions, he agafat un tros d'un de les que heu fet, no diré qui n'és l'autor/a ni sota tortura, i us ho mostraré aquí.

Versió que rebo

El van matar a les dotze en punt de la nit, a casa seva, no va ser sagnant, ho va fer amb un tret net amb una Welrod de 9 mm, un home amb vestit negre i un barret elegant.

La Shelly, investigadora del FBI de Nova York, porta aquest mateix cas ja que acaba de deixar al CSI un cas d’un assassí de vestit negre a l’estil ninja, que l’han donat per finalitzat ja que no trobaven pistes sobre ell, és literalment una ombra que ha matat a 20 persones.

De moment només sap on el van matar, amb quin arma i la roba que portava l'assassí gràcies a les càmeres de segurat que tenia la víctima ,que no tenien audio, però res més, en fí un cas una mica complicat que diguem.

Va començar a investigar la vida que portava l’home, la veritat és que no era molt atrafegada però com tot bon investigador sap que molta gent té doble vida i aquest no n’era una excepció ja que, després d’estar una bona tarda investigant el cas, va anar a casa de la víctima i va estar repassant-la una mica a fons i va descobrir que darrere d’una replica del quadre del Crit d’Edvard Munch hi havia un botó el qual va apretar i va  fer un crit de dona agonitzant. A continuació es va obrir una porta secreta que tenia molt ben disimulades les vores i va accedir a una petita saleta en la qual estava ple d’armes i a la part final al mig, hi havia un vestit negre, que podem relacionar amb el dels ninjas de la xina i amb el cas del ninja que no van aconseguir atrapar. Això la va portar a pensar que l'assassinat va ser una persona familiar d’alguna de les 20 persones que va matar el ninja.

La Shelly, va ca començar a investigar mirant els familiars de les 20 víctimes si tenien antecedents i ningú en tenía excepte un, que portava mala vida desde que van assassinar a las seva dona i es va llançar a la delinqüència ( tràfic de drogues, atracs a bancs etc.) i està buscat per la policia. Llavors la Shelly va agafar la seva pistola i amb permís del gerent se'n va anar on creuria que estaria en Peter (el delinqüent), i va encertar, estava a la tomba de la seva mare resant i plorant amb una pistola a la mà  apunt de suicidarse ella li va dir que pares que no valia la pena i ell la va mirar de reüll preguntant-li si el venia a detindre ja que, li va veure la placa de policia. Acte seguit ell va confesar tot el que va fer: que ell havia matat al ninja ja que, desde que van matar a la seva dona es va apuntar a fer krav maga (un art marcial israelí que fan servir les forces especials del país) i que va estar tres anys entrenan cada dia fins que es va veure preparat i va decidir anar a matar al ninja que prèviament havia investigat pel seu compte i sabia on vivia ja que els seus contactes amb la mafia li ho van facilitar. Quan va arribar no li va fer falta barallar-se ja que el ninja li va dir que el matés ja que si el matava contnuaria el seu llegat ja que agafaria el vici i que ell ja estava vell per continuar el treball, i així ho va fer amb tota la seva ràbia va agafar la seva Welrod de 9 mm es va apropar li va col·locar la pistola al front i el va disparar i se'n va anar.

La Shelly mentres escoltava la historia es va anar apropant i fins que va estar a dos metres d’ell, i quan va acabar d’explicar la seva història ella li va dir que es deixés detindre que si estava penedit de veritat el que havia de fer no era suicidarse sino passar per la presó els anys que li tocaven que es reduirien per la col·laboració i tota la informació que havia proporcionat, però no va ser capaç de fer-li cas i es va disparar al cap davant de la Shelly que va vessar una llàgrima, va fer mitja volta, va trucar al seu gerent dient-li que ja havia resolt el cas, que s’emportessin l'assassí mort i que li fessin un bon enterrament que tot corria del seu compte.

1a correcció amb suggeriments:

Qualsevol detall que es posa a un conte, ha de tenir una funció.

Tots els contes han de tenir un argument i un tema.

El text s’ha de justificar.

El van matar a les dotze en punt de la nit, a casa seva, no va ser sagnant, (no sé què vol dir "no va ser sagnant", que no hi havia un bassal de sang?) ho van fer amb va ser un tret net, amb una Welrod de 9 mm, un home amb vestit negre i un barret elegant. (parles de l’assassi? o de l’assassinat?)

La Shelly, investigadora de l'FBI (s’apostrofa per so, no per grafia) de Nova York, portarà (encara no ha començat, oi?) aquest (obvietat) mateix cas ja que acaba de deixar al CSI (per què al CSI,  el CSI és la policia científica i ella és a l’FBI) el de un cas d’un l'assassí (si ja hi treballava, ha des ser conegut i per tant definit) de vestit negre a l’estil (així queda clar i no cal posar res més) ninja, que l’han donat per finalitzat ja que no trobaven pistes sobre ell, han tancat (no es finalitzen els casos si no es resolen, es tanquen), tot i que ha deixat és literalment una ombra que ha matat a 20 persones víctimes. (aquí no cal literatura, si vols la pots afegir a continuació:) una ombra letal. (per exemple)

D’aquest nou cas se De moment només sap on el van matar, (a casa seva) amb quina (femenina)arma (welrod 9 mm) i la roba que duia portava l'assassí (vestit negre i barret) gràcies a les càmeres de seguretat sense àudio que tenia la víctima, que no tenien audio, però res més, en fí un cas una mica complicat que diguem (això que poses aquí és el mateix que has posat al primer paràgraf, per tant has d’escollir on ho vols posar, no pots posar-ho als dos llocs)

La Shelly v Va començar a investigar la vida de la víctima (si poses l'home, no sabem quin dels dos
homes investiga) que portava l’home, semblava tranquil·la, molt  no gaire (gaire en frases negatives i molt en afirmatives) atrafegada però, (el però acostuma a dur una coma abans o després) , com a bona investigador que era tot bon investigador sap sabia (coherència verbal) que molta gent té una (determinant obligatori) doble vida i aquest podia no ser-ne no n’era una excepció ja que, després d’estar una bona tarda investigant el cas, (innecessari) Va anar a casa de la víctima i va estar repassantescorcollant-la ( les cases no es repassen, s'escorcollen) una mica a fons (no pots escorcollar una mica a fons, o escorcolles a fons o escorcolles una mica) i va descobrir que darrere d’una replica del quadre del Crit d’Edvard Munch (si el quadre no té cap funció, no cal que posem quin quadre és) hi havia un botó, el va prémer (no cal posar relatiu i així no t'equivoques de forma i "apretar" és un caste) el qual va apretar i va  fer un crit de dona agonitzant (qui va fer aquest crit?, el mateix que abans, si aquest crit no té funció, el que ha de passar és que s'obri la porta i prou) . A continuació se suposa(aquí no té sentit que es suposi res de res) i es va obrir una porta secreta que tenia molt ben dissimulades les vores. i vVa accedir a una petita saleta en la qual que estava plena (saleta és femení) d’armes// on hi havia moltes armes. i a A la part final, al mig, hi havia un vestit negre, (potser no cal detallar tant on era el vestit, però es pot quedar així) de que podem relacionar amb el dels ninjas de la xina i amb el cas del ninja que no van aconseguir atrapar (aquest construcció és complicada i sense sentit, a més, els ninges són japonesos). Acabava de trobar l'assassí ninja i potser l'havia assassinat un familiar d’alguna de les 20 víctimes persones que va matar el ninja. (volies dir això, però no dius això....)

La Shelly, v Va ca (els subjectes només no són el·líptics quan és absolutament necessari posar-los) començar a investigar mirant (?) els familiars de les 20 víctimes si tenien antecedents. En va trobar un i ningú en tenía excepte un, (innecessari) que era un delinqüent en cerca i captura portava mala vida desde que van assassinar a las seva dona i es va llançar a la delinqüència ( tràfic de drogues, atracs a bancs etc.) i està buscat per la policia. (intenta simplificar l'expressió). El recordava molt bé, cada dia anava al cementiri a deixar-li flors.

(A veure, si no en dius res més, és absolutament inversemblant que ella sàpiga on pot estar)

Llavors la Shelly vVa agafar la seva (obvi, només posaríem un possessiu si no agafés la seva, a part del fet que els policies acostumen a anar armes i és normal ja que la dugui) pistola va parlar amb el comissari (des de quan hi ha gerents a la policia?) i amb permís del gerent se'n va anar cap allà on creuria que estaria en Peter (el delinqüent), i va encertar. (el nom del possible assassí no cal perquè no té cap rellevància i com canviem de tema, fem un punt i a part)

Quan va arribar al cementiri el va veure:i va encertar, estava a era davant de la tomba de la seva dona?estava a la tomba de la seva mare (em sembla que la mare no hi té res a veure aquí) resant i plorant amb una pistola apuntant-se a les temples.a la mà,  a punt de suïcidar-se. ella l Li va dir que pares (ja està parat, en tot cas l'ha de convèncer que no ho faci) que no valia la pena que ho fes i ell la va mirar de reüll l va preguntar-li (el gerundi de posterioritat és incorrecte) preguntant-li si el venia a detenir (verb tenir i tots els seus derivats igual) ndre ja que, li va veure la placa de policia.(se sobreentén) Acte seguit ell va confesar tot el que havia fet (coherència verbal)va fer: que ell havia matat el ninja (CD) ja que, desde que (des de va sempre separat i el de cau davant de conjunció) quan van matar a la seva dona es va apuntar a fer krav maga (un art marcial israelí que fan servir les forces especials del país). Quan ja dominava l'art i havia localitzat l'assassí gràcies alsseus contactes amb la màfia el va anar a buscar i que va estar tres anys entrenan cada dia fins que es va veure preparat i va decidir anar a matar al ninja que prèviament havia investigat pel seu compte i sabia on vivia ja que els seus contactes amb la mafia li ho van facilitar. (dius el mateix però amb un discurs absolutament incoherentt)

Quan va arribar El va trobar disposat a morir i no li va fer falta barallar-s'hi e ja que el ninja creia que era massa vell per continuar i que ell li va dir que el matés ja que si el matava continuaria el seu llegat ja que agafaria el vici i que ell ja estava vell per continuar el treball, perquè creia que si el matava, es convertiria en un assassí. (el mateix, vols dir això i no ho dius)

així ho va fer amb tota la seva ràbia Llavors va agafar la seva Welrod de 9 mm se li va apropar, li va col·locar la pistola al front i li (disparar du CI) va disparar i se'n va anar.

(Ara s'hauria de dir alguna cosa sobre si té ganes de matar més o no.)

La Shelly s'hi apropava a poc a poc (no cal) Mentres escoltava la història s'anava apropant es va anar apropant i fins que va estar a dos metres d’ell, i quan va acabar d’explicar la seva història ella (no cal) i li va dir que es deixés detienir, ndre que si estava penedit de veritat el que havia de fer no era suïcidar-se sinó (el sinó junt sempre va accentuat) passar per la presó els anys que li tocaven, que podien ser pocs ja que que es reduirien per la col·laboraria amb la justícia ció i tota la informació que havia proporcionat, però no li va fercas, li va dir que s'havia convertit en un assassí i que no volia començar a matar va ser capaç de fer-li cas i es va disparar.

(canvi de tema) al cap davant de la La Shelly que va vessar una llàgrima, va fer mitja volta, va trucar al seu gerent comissari per dir-li dient-li que ja havia resolt els dos casos i que enviés una patrulla:, que s’emportessin l'assassí mort i que li fessin un bon enterrament que tot corria del seu compte. (això que pagui l'enterrament no és gaire creïble).

Correcció tenint en compte les notes: 

El va matar a les dotze en punt de la nit, a casa seva, amb un tret net, amb una Welrod de 9 mm, un home amb vestit negre i un barret elegant. Tot havia quedat enregistrat per les càmeres sense àudio que hi havia a la casa.

La Shelly, investigadora de l'FBI de Nova York, portarà aquest cas ja que acaba de deixar al CSI el de l'assassí ninja, que han tancat, tot i que ha deixat 20 víctimes. Una ombra letal.

Va començar a investigar la vida de la víctima, semblava tranquil·la, no gaire atrafegada però, com a bona investigadora que era sabia que molta gent té una doble vida i aquest podia no ser-ne una excepció.
Va anar a casa de la víctima i va estar escorcollant-la a fons i va descobrir que darrere d’un quadre hi havia un botó, el va prémer i es va obrir una porta secreta que tenia molt ben dissimulades les vores. Va accedir a una petita saleta que estava plena d’armes. A la part final, al mig, hi havia un vestit negre. Acabava de trobar l'assassí ninja i potser l'havia assassinat un familiar d’alguna de les 20 víctimes.
Va començar a investigar els familiars de les 20 víctimes si tenien antecedents. En va trobar un que era un delinqüent en cerca i captura. El recordava molt bé, cada dia anava al cementiri a deixar-li flors.

Va agafar la pistola, va parlar amb el comissari i se'n va anar cap allà.

Quan va arribar al cementiri el va veure,:era davant de la tomba de la seva dona, resant i plorant, amb una pistola apuntant-se a les temples, a punt de suïcidar-se. Li va dir que no valia la pena que ho fes i ell la va mirar de reüll i va preguntar-li si el venia a detenir. Acte seguit ell va confesar tot el que havia fet: havia matat el ninja ja que, quan van matar a la seva dona es va apuntar a fer krav maga (un art marcial israelí que fan servir les forces especials del país). Quan ja dominava l'art i havia localitzat l'assassí gràcies alsseus contactes amb la màfia el va anar a buscar.

El va trobar disposat a morir i no li va fer falta barallar-s'hi ja que el ninja creia que era massa vell per continuar i que ell continuaria el seu llegat, perquè creia que si el matava, es convertiria en un assassí.

Llavors va agafar la seva Welrod de 9 mm se li va apropar, li va disparar i se'n va anar.

Mentre escoltava la història s'anava apropant i li va dir que es deixés detenir, que si estava penedit de veritat el que havia de fer no era suïcidar-se sinó passar per la presó els anys que li tocaven, que podien ser pocs ja que col·laboraria amb la justícia, però no li va fer cas, li va dir que s'havia convertit en un assassí i que no volia començar a matar
La Shelly va vessar una llàgrima, va fer mitja volta, va trucar al comissari per dir-li que ja havia resolt els dos casos i que enviés una patrulla.

Relectura i versió final:

El va matar a les dotze en punt de la nit, a casa seva, d'un sol tret, net, amb una Welrod de 9 mm, vestia de negre i duia un barret elegant, no se li veia la cara. Tot havia quedat enregistrat per les càmeres que hi havia a la casa.

La Shelly, investigadora de l'FBI de Nova York, portaria aquest cas, ja que havia hagut d'abandonar el de l'assassí ninja, que duia 20 víctimes. No tenien ni una sola pista, i l'havien hagut de tancar.

Va començar estudiant la vida de la víctima, que semblava tranquil·la, sense embolics, però volia aprofundir-hi a fi de saber-ho tot: era una bona investigadora i molta gent duia una doble vida.
Va anar a casa seva i va estar escorcollant-la a fons, darrere d’un quadre va trobar-hi un botó, el va prémer i es va obrir una porta secreta que tenia molt ben dissimulades les vores. Va accedir a una petita saleta, plena d’armes, màscares i uns quants vestits negres. Acabava de trobar l'assassí ninja.
Potser l'havia matat un familiar d’alguna de les seves víctimes.
Va començar a investigar-los, per si tenien antecedents. En va trobar un que era un delinqüent en cerca i captura. El recordava molt bé, li havia dit que cada dia anava al cementiri a deixar flors a la seva dona.

Va parlar amb el comissari i se'n va anar cap allà.

Quan va arribar-hi, el va veure davant de la tomba, resava, plorava i tenia una pistola amb què s'apuntava. Semblava a punt de suïcidar-se. 

Li va dir que no valia la pena que ho fes i ell la va mirar de reüll i va preguntar-li si el venia a detenir. Li va explicar el que havia fet: quan la seva dona va morir, havia intentat localitzar-ne l'assassí, s'havia fet delinqüent, havia entrat en contacte amb la màfia...

Gràcies a ella, el va trobar. Quan va entrar a casa seva, no li va fer falta ni barallar-s'hi, creia que era massa vell per continuar i que volia que fos el seu hereu, li va dir: "mata'm i així continuaràs matant fins que moris". I ho va fer.

La Shelly, mentre l'escoltava, s'hi anava apropant. Li deia que es deixés detenir, que, si estava penedit de veritat, el que havia de fer no era suïcidar-se, sinó anar a judici, que havia matat un assassí i que potser no hauria de passar gaires anys a la presó, però no li va fer cas, li va dir que tenia por que les paraules del ninja s'acomplissin i que no volia córrer cap risc. El tret li va rebentar el cap.

Ella va vessar una llàgrima, va fer mitja volta, va trucar al comissari per dir-li que ja havia resolt els dos casos i que enviés una patrulla.

Coses que s'han de fer

Hem d'explicar com heu de llegir el llibre, quina serà la pròxima redacció, quina expressió oral heu de fer i avui és el dia indicat per a fer-ho.

Començarem amb el llibre: heu de llegir Els Romanents de Víctor García Tur  que és una novel·la curta que tracta, segons la contraportada, sobre:

Quan obrim el llibre i tornem a trobar el títol, abans que la narració comenci, veiem que té un subtítol: Brevíssima relació d’heretgies que, com el títol i tota la resta, a les tapes, apareix ratllat.

El primer que hauríeu de preguntar-vos és: 

• Per què a l’escriptor li ha interessat fer aquest joc amb la tipografia? Per què l’escriptor ha volgut que trossos del seu llibre apareguessin ratllats? 
• I és que a la pàgina 7 (no numerada)  hi ha tota una sèrie de cites que ens poden orientar sobre els seus referents, però, per què a la pàgina 8 hi ha una dedicatòria no ratllada, abans que, i després de l’índex, tornin a aparèixer a la pàg 14 les cites, ara ratllades i amb petites diferències. Quines són aquestes diferències? Podeu trobar-ne alguna explicació? La dedicatòria ens orienta d’alguna manera? 
• I de quin món venen les diverses persones citades? Són totes escriptores? Per què les deu haver escollit?

Per tant, una de les coses que heu de començar a fer és qüestionar tot allò que us cridi mínimament l’atenció, i podeu començar per aquí.

L’índex ens indica que el llibre consta de 13 capítols amb títol i no numerats i un post-escriptum. Abans de començar-ne la lectura, mireu el post-escriptum, 

• Quina funció té? 
• Creieu que era necessari posar-lo?

I, per últim, abans de començar amb el primer  capítol ens trobem un paràgraf escrit, datat i ratllat, sembla d’un diari: 

• Quines informacions ens dona?

A partir d’aquí ja podeu començar a llegir cada capítol amb l’ordre que se suposa que hem de seguir. Quan acabeu, heu de tenir clares una sèrie de coses:

• Què explica la novel·la, o quin és el seu argument.
• Quin tema tracta, de què parla realment.
• Quines veus narratives hi ha i quines característiques tenen.
• Qui és el o la protagonista real de la novel·la.
• En quin tipus de realitat es mou la trama de la novel·la.
• Quins elements ens criden l’atenció perquè ens allunyen de la nostra realitat.
• Quins elements ens criden l’atenció perquè ens resulten completament pròxims.
• Per què trobem tantes heretgies citades? Són inventades o reals? Estan ordenades d'alguna manera?
• Quines al·lusions trobeu a la cultura pop? Les coneixíeu?
• Creieu que és un llibre massa breu, que encara hauria pogut ser-ho més o que té l’extensió suficient per a explicar la història que explica? 
• Mentre llegíeu, us n’heu saltat trossos o heu estat a punt de fer-ho? Si us haguéssiu hagut de saltar algun tros, quin tros hauria estat?
• Heu llegit una novel·la de literatura realista o de literatura fantàstica?

Com avaluaré el llibre?, que, al cap i a la fi, és el que us interessa... doncs al segon examen hi sortiran preguntes sobre l'argument i alguna de les que us plantejo aquí, i quan rebem l'autor, durant la setmana de les Lletres, li fareu una entrevista que també valoraré.

Continuarem amb la pròxima redacció que, aprofitant que ve Sant Jordi, oh, sí, Ai las! haurà de ser literària.

Us proposo la següent manera de fer alguna cosa creativa i us asseguro que no insistiré si no voleu presentar el vostre escrit al concurs:

Us deixo un total de 10 frases entre les quals podeu triar-ne una a fi que sigui el començament o el final dels vostres relats i/o poemes. (Poso i/o, perquè obligatòriament n’heu de fer una, però si voleu en podeu fer més)

Com sempre, jo també n’he escrit un que us trobareu a continuació:

a.    Diuen que a París la gent la coneixes quan surts d’un cinema.

b.    M’encanta veure’t, m’encanta l’olor que fas i m’adono que et trobava tant a faltar!

c.    Les paraules que mai ens vam dir ressonen dins del meu cap.

d.    La meva taula, les meves prestatgeries, els meus llibres, les meves coses.

e.    Dolgut/da i decebut/da, decideixo no gastar més paraules.

f.     A casa fa fred, mentre a fora és primavera.

g.    Havia passat molt temps des que l’havia vist/a per última vegada.

h.    M’agradaria que tot fos diferent, i quan dic tot, vull dir tot, tot.

i.     Va tancar els ulls i es va adormir en un instant.

j.   Una ciutat és el lloc on pots desaparèixer del tot sense anar-te’n gaire lluny.

L’HABITACIÓ. La seva dona es va morir a poc a poc. Dos anys de malaltia que es van cloure amb un dia d’agonia.

El matí que es va despertar sentint-la respirar amb dificultat, va aixecar-se i va trucar al Pades i a la família. El moment havia arribat.

La doctora i la infermera van obrir la finestra: 
— És dolent que no passi aire, — li van injectar morfina, els en van deixar més, — cada quatre hores n’hi han d’injectar una dosi, sobretot compte amb el que diuen, sembla que l’oïda la tenen activa — i van marxar. 
Cap al migdia, la doctora va tornar, tot seguia igual.

Un dia sencer d’agonia que finalment es va acabar gràcies a la morfina de sobres que havien deixat.

Els fills no es van moure del voltant del llit, esperaven. Mentrestant, ell anava donant voltes per la casa ocupant-se com podia. 
— Queda’t si vols, et fem lloc…    
— No em cal, no em cal. 

Mirava la tele i regirava coses, mentre pensava com seria la seva vida sense ella. Li havia costat entendre que el mal no tenia cura, recordava el dia que havia anat amb la filla gran a l’hospital, ell volia que la tornessin a ingressar, que la tornessin a posar bé. La filla, que ho sabia tot, semblava que també sabia que no hi havia res a fer i va quedar d’acord amb el metge que se l’endurien a casa a morir. Ella i els seus germans preferien que acabés allà, ell hauria preferit l’hospital, però no el van tenir en compte, total, només era el marit...

No sabia si tenia ganes que es morís o no, de tota manera no hi havia remei, morir es moriria i ell es quedaria sol. Potser això és el que li feia més por, sol, mai no havia viscut sol, hauria de refiar-se dels fills que li fessin companyia, però, n’hi hauria prou? 
Alguna cosa més hauria de fer…

Al capvespre, finalment, va expirar. 
Plors, de cop tothom plorava i s’abraçava, fins i tot ell es va trobar plorant, un parell de llàgrimes, pots comptar, i abraçant la seva filla gran, precisament ella, la que s’assemblava més a la dona. 
Aquest dol, que diuen que dura tant de temps, el va notar en aquells instants. Després ja tornava a estar ocupat. Trucar a la funerària, esperar-los, atendre’ls, menjar alguna cosa, avisar l’Avui que hi posessin l’esquela, trucar als parents, als amics... un tou de coses a fer.

Activitat, no suportava estar inactiu. Havia estat molt dur aquell dia, voltant, esperant, fent res, les injeccions, les cares de tots, la tristesa.

Quan va arribar el de Santa Lucia es va sentir lleuger de nou. S’havia de decidir el tanatori, el nou de la Ronda de Dalt,  va dir un dels gendres i ell va assentir. El tipus de sala de vetlla, es veu que n’hi havia de dues classes, la primera, la de tota la vida, la que també tenien a Sancho de Ávila, amb la seva saleta de recepció i, al fons, el quartet on anava el taüt, amb una porta que permetia entrar aquells que ho desitjaven i mirar de lluny aquells que els feien por els morts; la segona, més àmplia. L’assegurança les cobria totes dues, hauria estat més lògic escollir la segona, però s’anomenava sala castellana. 
— No volem res de castellà —va dir mig rient, —nosaltres som catalans. Els altres van continuar en silenci.

La cerimònia podia ser amb cançons o sense, si era amb cançons portaven un conjunt de corda i un tenor, era un extra i, segurament, ho hauria de pagar després. El noi de la funerària va dir que miraria d’incloure-ho a la pòlissa. 
— Però segur que no podràs! 
— Faré el que estigui a la meva mà, mai se sap, senyor Gómez!— No se’l podia creure, però els fills volien cançons i les van triar, unes que van dir que agradaven a la dona i una altra que es veu que trobaven bonica.

Amb la caixa sí que no va tenir sort el comercial, tots tenien clar que en volien una de senzilla, total pel servei que havia de fer… Van triar la que anava amb la pòlissa. Va trobar estrany que no en tinguessin cap amb etiqueta “eco”, tant de moda com estava!

Els recordatoris eren importants. 
— Quin vers hi volen posar? 
La mitjana en tenia un de pensat, no era d’ella, no, era d’un poeta, no n’ha pogut recordar mai el nom, però sap que deia alguna cosa sobre la pena i les hores. Tots el van trobar bonic, a ell tant li feia, li va semblar bé i va dir un:
— Molt maco, molt maco! 

Mentre arreglaven aquelles coses, l’únic que li fallava era l’estómac, tenia gana.

I van venir els sanitaris a endur-se la seva dona, bé, el  cos només, que l’esperit a saber on parava, el cadàver, com es diu tècnicament. No es va poder estar de fer un acudit:
— Mira, ara ja som un menys!— i se li va escapar el riure com sempre que es feia gràcia. Ningú el va acompanyar, el silenci va ser la resposta.

A casa seva tenien un sentit de l’humor una mica macabre, el que no podia entendre era per què ell no feia riure ningú i, en canvi, quan era el seu germà qui el feia servir, s’acabava convertint en una anècdota per explicar als sopars i dinars.
— Recordeu quan a l’enterrament del sogre del tiet, va entrar una infermera i li va dir “lo siento…” i ell li va respondre, “no, mejor déjelo como está” i la seva filla se’l va haver d’endur perquè se li escapava el riure…” – .

Quan van marxar els intrusos que l’havien entretingut, la mitjana i la petita van anar a fer uns entrepans. 
— A mi guardeu-me els de xoriço que són els que m’agraden més!— Tots el van mirar com si l’odiessin, només perquè tenia gana, collons, com poden tenir la pell tan fina!  I els hi van deixar tots, i ell que se’ls va menjar i ben bons que els va trobar.

Va arribar l’hora que marxessin, li van oferir companyia:
— Si vols venir a casa, pare...
— Si et fa cosa quedar-te sol...
Els va acomiadar amb uns quants no cal.

Va tancar la porta i va arreglar tot allò que estava desendreçat. Per sort, les dones s’havien encarregat de deixar els plats al rentaplats, va llençar el que era de paper, es va preparar un whisky i va asseure’s al sofà, a pensar una mica.

No tenia son, se sentia cansat, però no li venia de gust posar-se al llit encara. Va engegar la tele, va estar canviant de canals i no es va aixecar fins que va tenir decidit que netejaria l’habitació, volia que tornés a ser la seva habitació.

Quan la dona havia vingut de l'hospital, l’havia fet anar a la petita, la que ella havia ocupat abans de la malaltia amb l’excusa que ell roncava massa i no la deixava dormir.

Aviat va veure que el llit era incòmode, que no tenia tauleta de nit i que no podia tapar-se amb un nòrdic, perquè només en tenien un per al llit de matrimoni. La solució va ser fàcil: es va comprar un llit nou amb un matalàs de làtex, un nòrdic i una tauleta, volia dormir bé. 
La dona li ho va retreure.
— Mentre jo vaig dormir aquí mai em vas comprar res i tu, no ha passat ni un mes i ja t’ho has comprat tot!  

Ell li responia amb la tranquil·litat de qui té les coses clares: 
— No soc jo qui va deixar el llit conjugal, tu vas marxar abans i ara me n’has fet fora, a més, mai em vas dir que necessitessis res.

Després, el va fer tornar, tenia por que si li passava res no la sentís i ell ho va fer perquè era un bon marit.

Recordava un matí que s’havia despertat abans i que la mirava. Va obrir els ulls i li etzivà un:
— Què mires? — amb el fil de veu dur amb què li parlava.
— A tu— va dir-li ell.
— No vull que em miris, no vull que em miris més…, — li va fer mal, molt mal…

Quan es va acabar el whisky, va aixecar-se. Cada dia li costava més incorporar-se sol i no es veia els peus amb aquella panxa, li va fer gràcia, es va fer gràcia, va riure, tan fort que va haver de seure una altra vegada, li saltaven les llàgrimes, que estúpid, rialles per una cosa que no recordava quan li havia començat a passar…

Es va aixecar de nou, va anar cap a l’habitació, feia pudor, havia de treure com fos aquella fortor. No podem pas dir que hagi passat pel món sense deixar cap traça, va tornar a tenir ganes de riure, però no es va deixar anar, tenia feina. 
Va anar cap a la cuina a buscar productes de neteja i va agafar tot allò que li semblà desinfectant: Tenn amb aroma de pi, lleixiu Estrella, el motxo, baietes, draps, Glassex, bosses d’escombraria, bosses de plàstic...

Va començar guardant tots aquells productes farmacèutics que havia de tornar al Pades en una capseta. Ja els explicaria que havia utilitzat una mica més de morfina del compte. La tauleta que havia posat per tenir a mà tot el que necessitava per les cures la va passar al despatx, també hi va posar allò que hi havia a sobre de les tauletes de nit i que no era seu. Va dur els llençols a la rentadora que va deixar preparada per l’endemà al matí.

Va aixecar el matalàs perquè no es volia deixar cap racó. 
Va començar a suar, suava com un porc, els porcs no suen havia llegit una vegada, i com que no suen necessiten estar humits sempre. Les gotes regalimaven arreu, es notava moll des del front fins als peus. La dona no parava de dir-li que això li passava perquè estava massa gras, si no mengessis tant, si no beguessis tant… era la cantarella constant. Ell menjava quan tenia gana i bevia quan li venia de gust, mai havia cregut ser un  home d’excessos, per sopar, feia règim, i, pel que feia al beure, el seu pare sí que havia estat alcohòlic, i el seu germà, que tothom trobava tan graciós; però ell no, ell no s’emborratxava, bevia una mica de vi als àpats, un licor o un whisky a mitja tarda o després de dinar o de sopar, el cafè amb un rajolí d'anís… Era un home normal, ell. I va somriure en adonar-se que ja no la hauria de sentir més.

Es va recolzar un moment a la paret, el terra semblava net, però feia massa dies que l’ambient estava empudegat. Va agafar el motxo i la galleda. A l’aigua hi va llençar un raig de lleixiu, un raig de Tenn, un raig de Glassex, tot millor que res. Va fregar tot el terra.

Ja li quedava poc. Agafà un drap, el mullà bé amb Glassex i començà a netejar els mobles de fora, el dintre ja tindria temps de fer-lo. 
Quan va obrir l’armari, va veure tot l’espai que li quedaria quan tragués la roba de la dona, demà els he de dir a aquelles que, així que puguin, vinguin a triar la roba, quina volen i què es llença… Va agafar uns llençols que feien olor de net i que estaven suaus. El de sota el va tenir posat de seguida, però el que havia de portar el nòrdic dintre... va acabar decidint que no calia.Ara només faltava treure’s la suor de sobre.

Va obrir la finestra, mentre es demanava com no l’havia oberta abans, què hi farem d’un ja està fet! Mentre s’airejava tot, ell es dutxaria i es relaxaria. Va obrir la porta del bany i la fortor va tornar a entrar, l’hauria hagut de fregar! Pero, quina mandra ara que ja havia acabat! Immediatament va tornar a tancar-la, la deixaria demà ben oberta, que s’airegés i al vespre ja el netejaria, ara aniria a dutxar-se a l’altre que feia olor d’ell i de visites, ella no hi podia arribar de feia dies, quatre passes que s’havien convertit en una distància insalvable.

Va recordar el dia que vahaver d'instal·lar la Tdt. La dona es va passar tot el dia gemegant, les filles li van demanar, més de cent vegades, si allò no ho hauria pogut fer un altre dia. 
—I és clar que ho podia fer un altre dia, però ho he volgut fer avui i ta mare és una exagerada, tampoc li costa tant estar-se un dia al meu llit, abans bé hi dormia i era més incòmode. 
No el van deixar ni acabar del tot la instal·lació, quan l’antenista va haver fet el tros del menjador, li van dir que ja n’hi havia prou, que ja tornaria un altre dia a posar la de l’habitació, tan senzill com hauria estat acabar-ho tot llavors, però no, les senyores creien que ja havia fet que ho passés prou malament la malalta, canviant-la de llit una estona. 
I aquelles manies absurdes d’ella, no vull que em vegin així, què li importava a l’antenista com estava ella? Faria la seva feina i marxaria, per això li pagaven.
Les setmanes que seguiren les va passar fent-li la broma Mira que faig instal·lar la Tdt a la teva habitació… Somreia? No… s’ho prenia seriosament i el mirava travessant-lo. Convertia una broma en un drama.

L’aigua estava força calenta, quin gust, s’ensabonà tot deixant-la rajar, s’esbandí, s’eixugà amb la tovallola que abandonà al terra, i va anar cap a la seva habitació. Ara ja podia posar-se al llit.

Un pijama, per a què? Per a qui?, dormiria sol, ample i despullat. 
S’estirà, posà el despertador a les set del matí, no volia arribar tard, mirà el sostre de l’habitació, ara hi tornava a dormir, amb tot el dret, com sempre hauria hagut de ser, ningú li’n faria fora, mai més.

Va tancar el ulls i es va adormir en un instant.

                                                                                           

I pel que fa a l’oral, vam dir que representaríeu i us enregistaríeu fent-ho, un tros de Ma Rosa d'Àngel Guimerà. Finalment he agafat l'obra, l'he dividida en parts i m'ha sortit això:

1. pàg. 77 a 89 (personatges: Gepa, Badori, Tomasa, Quirze i Marçal)
2. pàg. 90 a 104 (personatges: Ma Rosa, Tomasa, Gepa, Quirze, Badori i Calau)  
3. pàg. 105 a 118 (personatges: Badori, Calau, Gepa, Ma Rosa, Tomasa, Quirze, xic i Marçal)
4. pàg. 119 a 131 (personatges: Ma Rosa, Tomasa, Marçal, Quirze, Gepa, Badori, Calau i Xic)
5. pàg. 132 a 146 (personatges: Tomasa, Quirze, Badori, Gepa, Calau, Xic, Marçal, Ma Rosa)     
6. pàg. 146 a 161 (personatges: Quirze, Ma Rosa, Tomasa, Badori, Calau, Marçal, Gepa, Xic)
7. pàg. 162 a 176 (personatges: Ma Rosa, Marçal, Tomasa, Quirze, Badori, Gepa, Calau, Xic)
8. 177 a 192 (personatges: Quirze, Gepa, Calau, Xic, Badori, Marçal, Ma Rosa, Tomasa)
9. 193 a 210 (personatges: Tomasa, Badori, Ma Rosa, Marçal, Quirze, Gepa, Calau, Xic)
10. 211 a final (personatges: Ma Rosa, Quirze, Gepa, Badori)

L'última part és la més curta, però qui faci de Ma Rosa tindrà molt mèrit, si ho fa bé, perquè hi ha de posar molt sentiment. Els grups han de ser d'unes tres persones, n'hi ha d'haver deu, per tant, cadascuna haurà de fer més d'un paper, o una en farà un, perquè és qui parla més i les altres dues es repartiran la resta...). Ja us vaig dir que no calia que us aprenguésssiu de memòria el text,n'he de fer una lectura dramatitzada, cosa que vol dir que no podeu començar-vos a enregistrar en una primera lectura, sinó que heu de preparar-vos-la a fi de vocalitzar, entonar...

El text us el passaré jo abans que s'acabi la setmana.
I com la puntuaré? Doncs us passo els ítems, que són sis, per tant puntuaré sobre sis i després passaré la puntuació a base deu, com faig als exàmens:

1. Fons (soroll de, tria del lloc on feu la lectura, distorsió acústica...)
2. Volum.
3. Vocalització.
4. Entonació.
5. Pronúncia.
6. Gestualitat. (tot i que tingueu el text a la mà, es valorarà si el mireu tota l'estona, si us ajudeu amb les mans...)
7. Utilització de tècniques cinematogràfiques.

Si voleu veure'm a mi fent-ho i després puntuar-me, us deixo aquí l'enllaç.