Qualsevol cosa que hi fem sortir, ha de tenir un sentit per al relat, fins al punt que algú, que ara no recordo, va dir que si hi posàvem un clau a l'inici, era perquè al final el protagonista s'hi havia de penjar.
Comencem:
Per a tu, dintre de 3000 anys.
Per a tu, dintre de 3000 anys (text original amb les faltes corregides)
Piltover, rondava un 4 de desembre del 78, una mica després de l’accident del camió cisterna, on van morir 215 persones i no gaire lluny d’on havia passat, Tarragona, la Júlia despertava com sempre, amb ganes de menjar-se el món. Després de vestir-se, com cada diumenge va sortir cap a missa, és a dir cap a l’església, dos carrers més enllà d’on ella vivia. Al sortir va veure el quadre, el mateix que veia cada dia, i com cada dia, es preguntava què significava i sobretot per què estava aïllat i apartat de tota la resta de dibuixos, la paret on aquest descansava estava trencada i molsosa com si el el lloc on aquest estava estigués més fred i humit que la resta, la pintura estava rascada com si alguna cosa o u o algú volgués sortir d’ell, o entrar-hi.
Després d’escoltar el capellà predicant sobre els déus solars, durant una hora, els quals mai l’abandonarien sota cap concepte i que a partir dels 10 anys sempre portaven penjats en un collaret que guanyaven quan feien un sacrifici per ells, en el seu cas, el gat que tenia quan era petita, Amida, en honor a un dels deus més preuats, la protectora de les races humanes, la qual portaven estampada al collar, van fer un sopar a la mateixa església. Van decidir seguir els costums i tradicions dels seus déus, per tant, van manar els pagesos que fossin ramaders, els budells, cor, estómac, ronyons i cervells del bestiar, a més a més, un entrant d’amanida amb llengües d’ànec i medusa, per acompanyar aquest magnífic banquet, a part del les apetitoses vísceres d’ànec, un vi del color de la sang fet a partir d'aquesta mateixa provinent de les divinitats, que, aquell dia únic, bevien adults, joves i nens.
Hores més tard, quan van finalitzar, va tornar a la casa del seu difunt avi que va desaparèixer. Ell els hi va deixar en testament el seu únic bé, la casa amb tot el seu coneixement recollit als estudis sobre les divinitats i els éssers d’altres móns que sempre l’havien fascinat i mentre la gent deia que estava boig, i mai per això, ningú el troba ni el va trobar a faltar.
Embriagada per l’efecte del vi, a l'arribar a casa es va deixar caure al llit i pel cop una fusta del podrit sostre de la casa va caure al terra, després un llibre la va seguir com si estigués allà perquè ella el trobés. Encuriosida s’hi va apropar, i amb cert temor el va agafar, i després de treure-li la pols a la tapa de cuir vell i esquerdat va llegir: “Encyclopedia yobumnyama obubuciko”, ella no va entendre res del que posava, menys la paraula “encyclopedia”, estava segura que es referia a una enciclopèdia, com les de tota la vida. Tot i no saber-ho, va obrir-lo i va trobar un munt de símbols curiosos que recordaven l'escriptura Zulica i imatges semblants al cercle coronat per un triangle que recordaven el símbol de la seva religió. Molt estranyada, va pensar que era un llibre que el seu avi havia deixat, curosament allí i se n’anà a dormir.
Durant tota la nit va tenir malsons molt durs, en els quals tenia visions, rarament del quadre que ja havia vist amb posterioritat a l’església, quan havia anat a missa, del qual sortien petits dimoniets, els ja esmentats molt repugnants que, tenien els cossos recoberts de petites escates llefiscoses i dures com pedres i uns ulls molt grans d’un color ataronjat, amb una nineta allargada, acabada amb punxa, i unes com les dents que anaven llavi avall com dos ganivets.
Amb molt d’interès, de saber si aquell quadre hi tenia alguna cosa a veure o d’especial, va tornar a l’esglèsia, la qual estava tancada, després de fer-hi una volta per veure si hi havia una segona porta, va tenir la sort de trobar un petit vitrall, el qual estava trencat per algun cop de pedra d’algun vàndal, sense pensar-ho dues vegades, va entrar per allà dins l’església, es va tallar una mica amb algun dels vidres que miraven amunt, per tant, adolorida, deixava un petit rastre de sang, mentre es fixava en els detalls que mai havien cridat la seva atenció, la qual es va tapar amb un pedaç de roba de la camisa blanca que portava.
Intrèpida, avançava per l’esglèsia intentant no fer gens de soroll, per intentar que ningú no la sentís, el qual, no va ser gens difícil, ja que just aquell dia, el guàrdia era malalt.
Quan va ser a prop d’on havia de ser el quadre, va sentir un soroll, però el qual no va donar importància, ja que pensava que eren nens jugant a pilota al carrer, per tant, va seguir fins arribar-hi, a la zona on havia d’haver el quadre, el que semblava una mica desplaçat, ja que hi havia un tros de mur, que estava enfosquit com si durant molt de temps hi hagués reposat un objecte, que tenia la mateixa forma que el quadre.
La Júlia, que notava la presència d’algú, va començar a córrer cap a la finestra per on havia entrat, a punt de saltar, va notar una forta estirada al peu, i la qual va caure de cul a terra. Es va girar de cop i va veure una figura petita, d’una estatura més o menys petita, i casualment que semblava que vingués de la platja, ja que portava barret i ulleres de sol, era el seu avi.
Era el seu avi! Van començar a parlar fins que la petita Júlia, va voler veure-li la cara, i d’una batzegada, va treure-li les ulleres, i van aparèixer uns ataronjats i grans ulls.
La Júlia, va començar a córrer tant com va poder, però aquella… cosa corria més que ella, i després d’un fort soroll i un crit que no va poder sentir ningú, es va fer un llarg i intens silenci.
Mai es va arribar a trobar la Júlia, però passat un temps es va ensorrar l’església, tot el que contenia va quedar sota la runa, guardant però, les antiguitats del seu interior.
Per a tu, dintre de 3000 anys (text amb anotacions)
Piltover, (aquest nom no em sona gens, el busco i em trobo que és una ciutat
 |
| camping dels Alfacs 1978 |
imaginària de la League of Legends, que tampoc sé gaire què és, però que situa la narració a l'espai de la fantasia) rondava un 4 de desembre del 78 (com que continuo pensant que es tractarà d'una història fantàstica em sobta que digui desembre, i 78 crec que pot ser qualsevol any), una mica després de l’accident del camió cisterna, on van morir 215 persones i no gaire lluny d’on havia passat, Tarragona (però aquí hi ha una dada massa precisa: Tarragona, 215 persones mortes i accident del camió cisterna. Recordo que a un càmping dels Alfacs hi havia hagut un accident semblant i consulto. Exactament: hi fa referència, va passar a l'estiu de 1978. Per què? Encara no ho sé, però espero trobar una raó que unifiqui una ciutat imaginària i un accident real), la Júlia despertava com sempre, amb ganes de menjar-se el món. (Primera al·lusió a un personatge, nom i actitud vital). Després de vestir-se, com cada diumenge va sortir cap al temple missa és a dir cap a l’església, (per què diu cap a missa i després rectifica i diu cap a l'església?) dos carrers més enllà d’on ella vivia. (l'església és a prop de casa seva, suposo que aquesta dada s'utilitzarà
 |
| Piltóver |
després: potser escapa de l'església i es refugia a casa...) Al sortir (no cal repetir que surt si ja s'ha dit que ho fa).Va veure el quadre, el mateix que veia cada dia, i com cada dia, es preguntava (si s'ho pregunta en aquell moment, ha de ser: es va preguntar, si no hauria de dir: mentre es preguntava). què significava i sobretot per què estava aïllat i apartat de tota la resta de dibuixos, (a la paret, doncs, hi ha un quadre i la resta de dibuixos.) la paret on aquest descansava estava trencada (les parets no es trenquen, s'esquerden) i molsosa com si el lloc on aquest estigués més fred i humit que la resta (si sabem que aquell tros té molsa, ja podem suposar que està humit), la pintura estava rascada com si alguna cosa o algú volgués sortir d’ella, o entrar-hi. (de moment tenim doncs uns quants elements que han de tenir una funció: l'espai (entre Piltover i Tarragona); la proximitat entre l'església i la casa; el quadre (a casa); la paret humida; l'any, el mes...)
Després (aquest després encapçala una frase que implica una continuació, i quan ha de continuar, ets tan lluny que ja no recordes on havies començat) d’ Va escoltar (o de sentir? s'ha de recordar que escoltar és parant atenció i sentir és sense parar-la) el capellà predicant sobre els deus solars, (explicació per què posa missa o església: la missa suposa un déu catòlic o cristià; l'església és més genèric, potser, però, el més adequat seria temple.) durant una hora?, que tenien al seu costat perquè els honoraven i els quals mai l’abandonarien sota cap concepte (què vol dir? aquesta frase està mal construïda, com hauria de ser? i hauria d'anar abans de la duració del ritus, que potser no cal posar.) i que a partir?? des dels 10 anys sempre (no cal, si els porten els porten sempre, si no ja diries només quan van al temple o similar.) els portaven representats penjats en un collaret que guanyaven quan els feien un sacrifici. (Si volem dir que ella el va fer, hem de començar una nova frase:)
La Júlia per ells, en el seu cas, els va donar el gat que tenia quan era petita,
 |
| temple |
Amida, i va escollir per honorar, sobretot en honor a uns dels deus més preuats, la protectora de la races humanes, que la qual duia portava en estampada al collar (ja ho has dit que duen un collar amb els déus, ara ho tornes a dir, però aplicat a la Júlia, cal?, primer dius que els déus han de rebre un homenatge i a continuació expliques que la Júlia va fer un obsequi a un dels déus, el més preuat... una cosa o l'altra. Jo decideixo que sigui a un, perquè detalles molt qui és aquest a qui Julia ofereix Amida. El nom del gat suposo que deu tenir importància, o que el necessites perquè en tornaràs a parlar. Si no, no el posaries. i aquí posaríem el "després":) Després van (qui són aquests subjectes de "van"?) fer un sopar (recordes que som al matí?) a la mateixa (és absurd que sigui una altra:) església. (com que fan un sopar? Es desperta, va a l'església, sent una hora de cerimònia i... sopen????)
Van decidir seguir els costums i tradicions dels seus déus, per tant, van manar els pagesos que fossin ramaders,(van demanar als pagesos que es convertissin en ramaders? Per quin motiu?) els budells, cor, estómac, ronyons i cervells del bestiar, a més a més, un entrant d’amanida amb llengües d’ànec i medusa, per acompanyar aquest magnífic banquet, a part del les apetitoses vísceres d’ànec un vi del color de la sang fet a partir d’aquesta mateixa provinent de les divinitats, els quals com a dia únic, bevien adults, joves i nens. (ep, que algú ha fet un sopar ritual i no sabem d'on ha sortit! Si convertim els pagesos en ramaders, passen a fer pasturar animals, d'on surt el menjar? S'ha de reformular tot això, una manera possible seria): Els assistents van decidir fer el sopar de manera ritual, van demanar als pagesos que els portessin els budells, el cor, l'estómac, els ronyons i els cervells del bestiar, amb la màxima varietat possible, les apetitoses vísceres d’ànec, van fer l'amanida amb llengües d’ànec i medusa, i van acompanyar aquest magnífic banquet, amb part del un el vi del color de la sang fet a partir d’aquesta mateixa (ui, la frase s'hauria d'ordenar:) que feien a partir de la sang de les divinitats i que n'agafava el color. provinent de les divinitats, que,. Aquell dia, els quals com a un dia únic, en bevien adults, joves i nens. (si el dia és especial, s'hauria hagut d'avisar en el moment que la Julia es dirigia a la cerimònia, no ara!!!!)
Hores més tard, quan va finalitzar (què va finalitzar? el ritual?, la cerimònia?)... va tornar a la casa del seu difunt avi (si ja vivia a casa de l'avi, s'hauria hagut de posar abans, si hi va per alguna raó estranya, s'ha d'explicar aquí) que va desaparèixer (per concordança de temps s'ha de posar: havia desaparegut perquè si no parlem d'una desaparició massa llunyana en el temps que hauria fet que la Júlia no el conegués.
com que passa a explicar coses de l'avi, fas un punt i apart, encetes tema:) Ell els va deixar en testament el seu únic bé, la casa i tot el que contenia amb tot el seu
 |
| biblioteca |
coneixement recollit als un munt d'estudis sobre les divinitats i els éssers d’altres móns que sempre l’havien fascinat. i mentre Aquest interès va fer pensar la gent deia que era estava boig, i mai per això, ningú el va trobar a faltar.
Embriagada per l’efecte del vi, a l'arribar a casa (ja has dit que anava a casa, no cal ara dir que hi va arribar: és la mateixa casa que és al costat de l'església? Perquè si ho és es pot fer algun comentari sobre si va trigar més o hi va ser en un moment.) es va deixar caure al llit de i pel cop i una fusta del podrit sostre de la casa (òbviament) va caure al terra, després un llibre la va seguir com si estigués allà perquè ella el trobés. (Per do na, dius que algú ha amagat el llibre dins d'una biga i que l'ha posat allà perquè ella el trobi? O sigui, ella té per costum llençar-se de cap al llit i llavors les bigues deixen anar coses???? No seria millor posar alguna cosa tipus:) Estranyada i encuriosida s’hi va apropar, i amb cert temor el va agafar, i, desprès de treure-li la pols a la tapa de cuir vell i esquerdat va llegir: “Encyclopedia yobumnyama obubuciko”, ella no va entendre res del que posava, menys la paraula “encyclopedia” sí, estava segura que es referia a una enciclopèdia, com les de tota la vida. Tot i no saber-ho (no saber, exactament, què, què és el que no sap? Està intrigada, és normal que ara l'obri... Potser sobraria això, oi?), Va obrir-lo i va trobar un munt de símbols curiosos que recordaven a l’escriptura Zulica (una altre element fantàstic del qual s'hauria de parlar.) i imatges semblants al cercle coronat per un triangle que recordaven el símbol de la seva religió. (de la qual no en sabem absolutament res de res, ni els símbols que té ni res... parles de capellà que és l'oficiant de l'església catòlica i d'església i de missa, després parles de deús en general i ara introdueixes una dada nova com si ja la sabéssim.)
Molt estranyada, va pensar que era un llibre que el seu avi havia deixat, curosament, allí i se n’anà a dormir. (Si està molt estranyada, no es mourà del costat del llibre, i si marxa a dormir s'ha de dir que estava esgotada o qualsevol cosa semblant, no resulta creïble de cap altra manera.)
Durant tota la nit va tenir malsons molt durs, en els quals tenia visions, rarament (???? si després expliques el somni i resulta que tot ve del quadre, per què rarament????) del quadre que ja havia vist amb posterioritat a l’església, quan havia anat a missa, en del qual sortien petits dimoniets, els ja esmentats molt repugnants que, tenien el cos recobert de petites escates llefiscoses i dures com pedres i uns ulls molt grans d’un color ataronjat, amb una nineta allargada, acabada amb punxa, i unes com les dents que anaven llavi avall com dos ganivets.
(Inicialment, pel moment que apareix el quadre, ha de ser a casa seva, surt just abans d'anar cap a l'església/temple, i ara resulta que és dins de l'església, això s'ha d'arreglar.)
Amb molt d’interès de Com que volia saber si aquell quadre hi tenia alguna cosa a veure o d’especial, va tornar a l’esglèsia, la qual com que estava tancada (si ho poses així és que ja ho sap), després de fer-hi una volta per veure si hi havia una segona porta, va envoltar-la i va tenir la sort de trobar un petit vitrall, el qual que estava trencat per alguna pedrada d’algun vàndal, (irrellevant si el vàndal no ha de sortir). i sense pensar-ho dues vegades, va entrar per allà dins l’església (obvietat), es va tallar una mica (ha de ser important el fet de tallar-se, si no no s'ha de posar) amb algun dels vidres que miraven amunt, per tant, adolorida,(obvi que li deu fer mal) va deixar nt un petit rastre de sang, la qual (aquí dius que va tapar la sang, no la ferida) es va tapar amb un pedaç de roba de la camisa blanca que portava.
Intrèpida, avançava per l’església intentant no fer gens de soroll, per intentar que ningú no la sentís, (si no vol fer soroll, és perquè no vol que ningú la senti, a més ha entrat d'amagat, ja se suposa que no vol ser descoberta). el qual, no va ser gens difícil, ja que just aquell dia, el guàrdia era malalt. (O sigui, hi ha un guarda a l'església, i aquell dia està malalt i ella se n'adona ara, ho sabia d'abans? serveix per alguna cosa aquesta info?)
 |
| vitralls |
Quan va ser a prop al del lloc d’on havia de ser el quadre, va sentir un soroll, però el qual no va donar-li importància, ja que pensava que eren nens jugant a pilota al carrer, (siguem seriosos, va a l'església d'amagat, hi entra per una finestra, busca el quadre, sent un soroll i, en comptes d'espantar-se, creu que són nens que juguen a pilota... per do na!) per tant, va seguir fins arribar-hi, a la zona on havia d’haver el quadre, (si poses hi substitueix al quadre o a la zona on havia d'haver el quadre, per tant, no has de repetir) el que semblava una mica desplaçat, ja que hi havia un tros de mur que estava enfosquit com si durant molt de temps hi hagués reposat un objecte, que tenia la mateixa forma que el quadre. (S'ha d'afirmar,) que estava desplaçat perquè es veia la marca d'on havia estat abans, (per exemple. Si ella està obsessionada amb el quadre, ha de saber perfectament on es troba i ha de veure si algú l'ha desplaçat o no amb rapidesa.)
La Júlia, que notava la presència d’algú, i (quan sent sorolls no s'espanta i ara sent la presència d'algú i ha de començar a correr? El poc caràcter que té no té cap lògica) va començar a córrer cap a la finestra per d’on havia entrat, quan era a punt de saltar, va notar una forta estirada al peu, i la qual va caure de cul a terra. Es va girar de cop i va veure una figura petita d’una estatura més o menys petita (si és una figura petita , la seva alçada també ho deu ser, una cosa o l'altra), i casualment (per què casualment?) que semblava que vingués de la platja, ja que portava barret i ulleres de sol, era el seu avi. (potser s'hauria hagut de dir alguna cosa tipus que li semblava familiar, fins que el reconeix... és que aquí la platja no hi pinta res...)
Era el seu avi! van començar a parlar fins que la petita Júlia (ara és petita, ha fet la iniciació i du el collar de la seva deesa, no deu ser considerada tan petita a la seva societat) va voler veure-li la cara, i, d’una batzegada, va treure-li les ulleres, i van aparèixer uns ataronjats i grans ulls.
La Júlia va començar a córrer tant com va poder, però aquella… cosa, corria més que ella, i desprès d’un fort soroll i un crit que no va poder sentir ningú, es va fer un llarg i intens silenci.
Mai es se la va arribar a trobar la Júlia, però i, passat un temps, es va ensorrar l’església, tot el que contenia va quedar sota la runa, guardant però (però per què? indica oposició i vols indicar addició), les antiguitats del seu interior. (I la Júlia deu haver passat a ser una antiguitat més, oi?)
Per a tu, d'aquí 3000 anys (versió corregida, model possible)
Piltover, desembre de l'any 78, la Júlia despertava com sempre, amb ganes de menjar-se el món. Després de vestir-se, va sortir de casa de l'avi cap al temple. Aquell dia celebraven la gran cerimònia i tot el poble s'hi reuniria.
En entrar-hi, va veure el quadre i es va preguntar què significava i, sobretot, per què estava aïllat i apartat de la resta, sol a la paret esquerdada i molsosa, no ho entenia, no l'entenia i li feia la impressió que alguna cosa o algú volia sortir-ne, o entrar-hi.
Tots van sentir el sacerdot predicant sobre els déus solars que els eren favorables perquè els honoraven amb correcció i fe.
Quan feien 10 anys, començaven a dur-los, cadascú escollia el que més li plaïa, en un collaret que havien de guanyar, fent-los un sacrifici.
 |
| cercle i triangle |
La Júlia els havia donat el gat que tenia quan era petita i duia el símbol de la deessa protectora de la races humanes.
Durant la gran cerimònia, s'estarien tot el dia al temple, fins hi soparien les menges que el ritual marcava: els budells, el cor, l'estómac, els ronyons i els cervells del bestiar, l'amanida de llengües d’ànec i medusa i el vi que feien a partir de la sang de les divinitats i que n'agafava el color.
Aquell dia, un dia únic, en bevien adults, joves i nens.
Quan tot es va acabar, la Júlia va tornar. Trobava a faltar l'avi que havia desaparegut feia molt temps. Li havia deixat el seu únic bé, la casa i tot el que contenia: un munt d'estudis sobre les divinitats i els éssers d’altres móns que sempre l’havien fascinat. Aquest interès estrany va fer que la gent el prengués per boig, i, per això, només ella el recordava amb nostàlgia.
Embriagada pel llarg dia, per les menges i pel vi, es va deixar caure al llit de cop i una biga petita va caure a terra, un llibre la va seguir.
Intrigada i encuriosida s’hi va apropar, amb cert temor el va agafar, li va treure la pols a la tapa de cuir vell i va veure'n el títol: “Encyclopedia yobumnyama obubuciko”, només entenia la paraula “encyclopedia”. Va obrir-lo i va trobar un munt de símbols curiosos que recordaven l’escriptura zulica i imatges semblants al cercle coronat per un triangle, símbol de la seva religió, al mig hi havia reproduït el quadre.
Molt estranyada, va pensar que el seu avi el deuria haver amagat allà per alguna raó i s'adormí llegint-lo, esgotada.
Durant tota la nit va tenir malsons molt durs, visions del quadre on sortien petits dimoniets repugnants que tenien el cos recobert d'escates llefiscoses i dures com pedres, uns ulls molt grans de color ataronjat, amb una nineta allargada, acabada amb punxa, i unes dents que anaven llavi avall com dos ganivets.
Com que volia saber si aquell quadre hi tenia alguna cosa a veure, ben d'hora al matí, va tornar al temple, que encara estava tancat. Va trobar un vitrall trencat i, sense pensar-ho dues vegades, el va convertir en un forat prou gran per poder entrar-hi. Avançava per l’església intentant no fer gens de soroll, quan va ser a prop del lloc on havia de ser el quadre, va sentir una fressa, va mirar per tot arreu i no va veure res, lentament, va seguir fins arribar-hi, semblava que algú l'havia mogut, es veia la marca d'on havia estat abans.
La Júlia no podia deixar de notar una presència i, esporugida, va començar a córrer cap a la finestra per fugir, quan era a punt d'enfilar-s'hi, va notar una forta estrebada al peu, i va caure de cul a terra. Esglaiada es va girar de cop i va veure una figura d’una estatura petita, amb barret i ulleres de sol, li semblava familiar.
Era el seu avi! Van començar a parlar, la Júlia va aprofitar per demanar-li on havia estat i què hi feia allà ara, mentrestant ell intentava tranquil·litzar-la, però ella volia veure-li la mirada, i, mentre l'avi intentava allunyar-se'n, ella, de cop, va treure-li les ulleres, llavors van aparèixer uns ataronjats i grans ulls que brillaven com els del somni. Aquells ulls no eren de l'avi, allò no era l'avi.
Va començar a córrer tant com va poder, però aquella… cosa, corria més que ella, i, després d’un fort soroll i un crit que no va poder sentir ningú, es va fer un llarg i intens silenci.
Mai se la va tornar a veure, tots la van cercar arreu però no la van trobar, i, passat un temps, es va ensorrar el temple, tot el que contenia va quedar sota la runa, la Júlia inclosa, la deessa protectora de les races humanes no l'havia protegida de les forces obscures que el seu avi havia despertat, però , segurament, havia salvat la resta de desaparèixer.
