Aquesta entrada és la primera de les que podeu trobar al blog sobre La pell freda. Hi anireu trobant les preguntes que es poden fer sobre l'argument del llibre a fi d'ajudar-vos a recordar allò que hi ha de més remarcable.
On està situada l'illa on ha de passar un any el protagonista?
Quines dimensions i quina forma té?
Quines edificacions hi trobem?
El protagonista quin tipus d'opinió té sobre el capità?
Sabem quins motius poden dur una persona a voler passar un any d'oficial atmosfèric a l'illa?
A pàrt de fer les feines que li han encarregat, a què es vol dedicar el protagonista durant el temps que s'hi ha d'estar?
Quant de temps ha de durar la seva estada?
Quan desembarquen i no troben l'oficial atmosfèric, es dirigeixen al far. què li crida més l'atenció de la construcció?
Qui hi troben allà vivint?
Com es diu?
Com els rep i què els diu de l'oficial?
On s'instal·la el protagonista inicialment?
Sabem que a cada capítol hi trobem aforismes diversos. el primer comença amb un:
Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem a prop d'aquells qui estimem.
I acaba amb un altre:
Però el paisatge que un home veu, ulls enfora, acostuma a ser el reflex del que amaga, ulls endins.
Què ens vol dir el protagonista i/o l'autor amb aquestes frases? Raoneu-les una mica.
I com que s'acaba l'any i és bonic deixar-lo amb algun regal que altre, tot i que és absurd pensar que acabem alguna cosa perquè si ho fem és perquè decidim comptar d'aquesta manera el temps i no perquè el temps s'hagi de comptar...
Recomenço: I com que s'acaba l'any i començar-ne un altre, no sé per què, fa il·lusió i la gent aprofita i es regala coses, us deixo uns petits obsequis poc materials que espero que us agradin. Tres coses de cada, perquè el tres és un bon número:
Tres vídeos:
Dedicat, a tothom, però sobretot, als nois o les noies que miren estrany quan algú els diu coses tipus: les dones encara no hem aconseguit la igualtat completa...
Dedicat a tothom, però sobretot a aquells que pensen que la nostra manera de classificar el món és l'única possible...
Dedicat a tothom, però sobretot a aquells que pensen que nosaltres no tenim gaire culpa de res del que passa al món...
Tres llibres, que m'han agradat a mi, que no han d'agradar a tothom, però que mai faran mal a ningú:
Un llibre que hauries de llegir i no t'hauria de deixar indiferent. Un bon llibre que s'escriu des del dolor i la incomprensió del món.
Un llibre interessant, que explica una història que atrapa, estrany dins de la nostra tradició literària, bastant desconegut, immerescudament, segons la meva humil opinió.
El llibre de Pessoa que m'agrada més, escrit per un dels seus heterònims, Bernardo Soares, un recull d'aforismes escrit a manera de diari.
Tres pel·lícules que m'han marcat:
adaptació lliure de la novel·la El cor de les tenebres de Joseph Conrad, no és una pel·lícula sobre la guerra del Vietnam, sinó sobre la GUERRA i la bogeria que implica.
basada en el llibre Somien els androides amb ovelles elèctriques? de Philip K. Dick a la qual supera amb avantatge (només hi ha una cosa que al llibre queda molt més ben explicada que a la pel·lícula) i que reflexiona sobre la importància de tenir una identitat, del temps, de la vida, de la mort. Potser ara ens sembla una mica lenta, ingènua per la manera que imagina estris que ara ja existeixen, però que penso, de debò, que no ha perdut actualitat.
basada en els llibres de Emili Teixidor Pa negre i Retrat d'un caçador d'ocells i del conte sic transit Gloria Swanson, entre d'altres, que, segons el meu gust també, supera amb escreix, i que no és només una pel·lícula sobre la postguerra espanyola o catalana, sinó sobre les coses que ets capaç de fer quan vius en la misèria.
I, per acabar, tres cançons que m'agrada escoltar de tant en tant:
El Common people de Pulp, que va arribar a ser una mena d'himne generacional.
El There is a light that never goes out dels Smiths, que em recorda tornades a casa amb cotxe durant nits que semblava que no s'havien d'acabar mai.
I, per acabar, el Somiatruites d'Albert Pla, cantant que no m'agrada especialment, però del qual vaig descobrir aquesta cançó gràcies a unes alumnes que me la van penjar al mur un dia d'aniversari i que us poso amb subtítols, perquè la vocalització no va gaire enllà i la lletra paga molt la pena.
Per acabar, les fotos que us he anat fent, bé, només de la ruta per Barcelona, les de classe ja les pujaré una altre dia. Si les voleu veure, heu de clicar aquí. I prou, més regals a la següent avaluació. Un plaer haver compartit amb vosaltres aquesta que ja hem passat i fins l'any que ve, fins d'aquí uns vint dies, fins aviat.
