Presentació de Joan Maragall

Com ja us vaig dir, faré la presentació de Joan Maragall i la seva obra i, com que sembla que no puc inserir aquí el meu power point perquè aquesta plataforma no té aquesta utilitat, doncs l'he posat al drive i aquí hi he deixat l'enllaç:

https://drive.google.com/file/d/0B1Wb5D5-QbVsY2lVdGlXUlFmZGhUQ1BjUi1qVXI3d2s0WGJj/view?usp=sharing

Un video explicatiu de la Renaixença i del Modernisme

Aquí teniu el video que passem a classe per explicar el Modernisme i contextualitzar-lo amb els moviments anteriors:

Qüestions que hem de saber respondre després de veure'l:

1. Per quin motiu no tenim, gairebé, producció de literatura culta en llengua catalana durant els segles XVI, XVII i XVIII?
2. Quins fets històrics fan que la societat canviï absolutament a partir de finals del segle XVIII? Per què creus que aquests fets ho fan possible? 
3. Quan sorgeix el romanticisme i per què?
4. Quines són les característiques més importants del moviment?
5. La Renaixença és hereva del moviment Romàntic. En quins aspectes s'hi inspira?
6. Quan van sorgir els Jocs florals?
7. Quan van ressorgir i amb quina intenció?
8. Quins premis es donaven i sota quins lemes?
9. Sabem que es continuen celebrant Jocs Florals en l'actualitat. Comenta com són ara.
10. Quins són els noms dels escriptors més importants de la Renaixença? Quins gèneres cultivaven?
11. Durant el video es diu que Verdaguer va ser important, sobretot, perquè va crear el català literari modern. què vol dir aquesta expressió i per què la literatura catalana necessitava una figura d'aquest tipus.
12. Què és un poema èpic? Creieu que era un gènere d'actualitat? Justifiqueu-ho.
13. Durant l'audiovisual apareixen  noms de diversos autors estrangers o locals: Dickens, Zola, Balzac, Gaudí, Casas, Puig i Cadafalch, Wagner, D'Annunzio i Wilde. Te'n sonava algun? Busca informació sobre ells a fi de saber quina importància tenen en la història de la cultura.
14. El Modernisme és també hereu del Romanticisme, de quins aspectes concrets?
15. Tot i que Renaixença i Modernisme són hereus del mateix moviment, un critica l'altre, per quins motius?
16. Per què es diu així el nou moviment?
17. Quan sorgeix com a moviment artístic? 
18. Com a moviment literari es considera que comença el 1892 i caba el 1911, per quins motius? Creus que es pot datar així de concretament un moviment cultural? Per què?
19.  Què és la bohèmia i quina diferència hi ha entre la bonèmia rosa o daurada i la negra?
20. Sembla que els modernistes vestien d'una determinada manera, de quina? Per què creieu que no es parla de la manera de vestir de les dones?
21. Quins autors modernistes es citen durant l'audiovisual? Te'n sonava algun? De què?
22. Sembla que hi havia dos corrents durant el Modernisme, el Regeneracionista i el de l'Art per l'art, quines són les figures més importants de cadascun i en què es diferenciaven.
23. Característiques de la poesia modernista.
24. Per què el teatre o/i l'òpera es consideren els gèneres modernistes més purs?
25. Característiques de la novel·la modernista segons el video. Compara-les amb el que s'ha dit a classe i el que tens al llibre.

El gènere narratiu i el cinematogràfic

ESTUDI COMPARATIU DEL GÈNERE NARRATIU I DEL GÈNERE CINEMATOGRÀFIC.

Abans d’estudiar la transformació d’una novel·la al guió cinematogràfic, el més lògic és que coneguem ambdós gèneres i les diferències a què s’han de fer front durant el procés d’adaptació. 

• La primera diferència amb què ens trobem és el codi. Mentre que la novel·la s’expressa per mitjà del codi escrit, la pel·lícula ho fa de manera oral i/o visual.
• Quant al contingut, res canvia. Tant una novel·la com un guió es basen en tres elements principals: els personatges, l’acció i l’ambient. El que sí canvia és la manera d’explicar la història.
• Si ens fixem en l’estructura interna, novel·la i guió tenen en comú el sistema plantejament-nus-desenllaç. Aquest esquema pot ajudar a entendre el desenvolupament d’un guió més específicament:
• El Plot point és un “punt de gir”, un precipitant que fa que la història s’encamini cap a un lloc diferent del que s’estava dirigint. Si ometem les denominacions pròpies del món cinematogràfic, veiem que podríem aplicar aquesta línia de temps a qualsevol novel·la.
• Tot i ser igual en divisió, l’extensió de cada part varia molt d’un gènere a l’altre. En una novel·la és bàsicament la que decideix l’autor: si bé es tendeix a desenvolupar més el nus que les altres dues seccions, no és una norma establerta. A més, juga a favor de la llibertat dels autors alhora d’estructurar la seva obra el fet que una novel·la no té un nombre limitat de pàgines. Trobem al mercat obres de 30 pàgines, de 500, o fins i tot novel·les per entregues que serien massa llargues per publicar-les d’un sol cop. Un guió, en canvi, s’ha de cenyir a aproximadament dues hores de pel·lícula. Per tal que duri això, s’ha establert un format predeterminat per a l’escriptura de guions que permet que cada pàgina equivalgui a un minut d’imatges. Així, l’acte I d’un guió hauria d’ocupar més o menys de la pàgina 1 fins la 30, l’acte II de la 30 fins la 90, i l’acte III de la 90 a la 120.
• Pel que fa a l’estructura externa, hi ha quasi tantes variacions com escriptors. En la novel·la la divisió més típica és en capítols, que alhora poden estar agrupats en parts o no. A més a més d’aquesta, però, hi ha altres estructures com la novel·la epistolar, que avança per cartes (com la nostra). També hi ha infinites formes de seccionar aquests capítols: normalment es separen amb petits títols precedits d’un nombre, però n’hi ha de més originals. 
• En el guió ens trobem de nou amb una llibertat menor. Una pel·lícula, segons el cànon establert per Hollywood, es parteix en unes unitats mínimes: les escenes. Es canvia d’escena, pel general, quan es canvia d’escenari i/o hi ha un salt en el temps. Les escenes formen part de nusos d’acció: unitats dramàtiques amb el seu propi plantejament, nus i desenllaç. A part dels nusos d’acció i les escenes, però, al cinema també es fa servir un tercer agrupament: la seqüència. Aquesta seria l’equivalent al capítol d’un llibre: és formada per escenes que estan relacionades entre sí per l’argument.
• El narrador és qui explica allò que passa en l’obra. En una novel·la sempre hi ha un narrador que pot ser de dos tipus segons la seva posició respecte a la narració:
• Narrador homodiegètic, intern o personatge: Forma part del relat, ho explica des de dins, pot ser-ne el protagonista o un personatge secundari.
• Narrador heterodiegètic, extern o en tercera persona: Explica la historia sense haver participat d’ella. Pot ser omniscient (quan sap tot el que passa, incloses les opinions i emocions dels personatges) o parcial (quan només explica el que observa, també anomenat narrador testimoni).
• Quan passem a parlar de guions, però, ens trobem amb que el narrador s'acostuma a suprimir; a vegades s’inclou un actor que fa aquest paper perquè el públic pugui entendre millor l’argument –o per poder ometre escenes impossibles de realitzar-, o en trobem vestigis necessaris per no perdre el fil narratiu en forma de:
• Veu en off: veu o bé desconeguda o bé corresponent a un dels personatges, que el lector pot sentir però no els que apareixen a l’escena.
• Flashbacks o retrospeccions: imatges que apareixen en pantalla corresponents a escenes del passat dels personatges, anteriors al principi de la pel·lícula. La tècnica contrària, que mostra el futur dels personatges, s’anomena flash forward o anticipacions.
• O diàlegs entre personatges, que sovint necessiten donar més dades que en un llibre per suplir la manca de narrador.

Els avantatges de ser un marginat d'Stephen Chbosky

El llibre d'aquest primer trimestre es podria definir com un llibre de literatura juvenil, probablement, però, abans d'afirmar-ho, hauríem de saber quines característiques tenen.

Què és una novel·la juvenil? 

Una novel·la juvenil ha de tenir com a finalitat fomentar l'hàbit de la lectura entre els joves, i per aconseguir-ho és important que hi hagi:

• Un component lúdic: ha d'entretenir mentre es llegeix.
• I un component didàctic: ha d'afavorir el desenvolupament del pensament crític, ha de fer pensar.

Però quines són les característiques que podem assenyalar per diferenciar-les de la resta i per qualificar-les de bones novel·les juvenils? (Montesinos 2003)

• Han d'estar escrites amb un lèxic, amb un estil i amb una temàtica adequats, que entenguin els joves i, alhora, que ampliïn les seves habilitats lingüístiques i literàries.
• Han de basar-se en els conflictes que viuen a fi d'aconseguir que els lectors s'hi identifiquin.
• Han d'ajudar-los a formar el seu pensament crític i estètic, han de fer que es preguntin coses més o menys transcendents.
• No han de ser moralistes, no han de tenir una lliçó moral que ens digui quina és la forma d'actuar correctament davant els problemes que plantegen. Han de poder tractar qualsevol tema amb versemblança, rigor i qualitat. El que ha de moure l'autor a escriure la novel·la és la necessitat d'explicar una història concreta, no la de donar una lliçó moral.
• Han de ser una literatura de "transició", cosa que vol dir que han de preparar els lectors per a literatures o lectures més complexes. 
• Han de tenir molt clar qui són els seus destinataris, fins al punt que l'editorial o la col·lecció que els publica ha de dir a quines edats van adreçades.

I ara us toca a vosaltres: podríeu dir si el llibre que heu llegit és una novel·la juvenil? Si creieu que SÍ: és una bona novel·la juvenil? En cas que penseu que NO, quin tipus de novel·la és? 

Em consta que sabeu que del llibre se'n va fer una pel·lícula que la majoria de vosaltres heu vist, però que tornarem a veure perquè trobo que té un sentit que ho fem. Mentre la veiem, observareu que hi ha coses que el llibre explica i la pel·lícula no, veureu com surten els personatges amb un aspecte que potser no és el que havíeu imaginat, veureu que no tot s'explica de la mateixa manera, aquí trobareu les coses que acostumen a fer-se a lhora de plantejar-se una adaptació al cinema.

  

Les quatre grans cròniques

Les quatre grans cròniques medievals

Context històric

Les quatre grans cròniques se situen cronològicament en els segles XIII i XIV i són, entre altres documents, les que permeten seguir i comprendre el desenvolupament de la societat catalana en els aspectes polítics, econòmics, socials i militars.

El comtat de Catalunya forma part de la Corona Aragonesa, que té diverses capitals, al costat del Regne de València i les Illes. Té  un aparell institucional i la llengua parlada pel poble i per la cort (la catalana) esdevé un element de cohesió. Neix, a més, la tendència a enregistrar fidelment els fets importants de la vida nacional i sorgeixen les Cròniques.

Anteriorment, els llibres d'història s'escrivien en llengua llatina i s'agrupaven en els anomenats Cronicon que eren obres informatives sense intenció literària.

En canvi, les quatre grans cròniques, tenen, a part de la seva importància historiogràfica, un notable interés lingüístic i literari, ja que constitueixen autèntiques peces narratives de gran valor creatiu. 

Les quatre grans cròniques historien l’època de plenitud de la corona Catalanoaragonesa medieval i van ser escrites entre finals del segle XIII i durant el XIV. Es tracta de les cròniques de:

• La Crònica de Jaume I: Existeixen dues versions conegudes de l’obra: una catalana anomenada Libre dels feyts i una altra en llatí, signada per Pere Marsili, anomenada Libre gestarum, datat de 1313.

Pel que fa a l’època en què va ser escrita o inspirada pel rei,la majoria dels estudiosos creuen que es va escriure els darrers anys del seu regnat (al llibre trobem indicacions cronològiques que així ho apunten). Tot i que el text català i el text llatí relaten el mateix i la redacció és semblant, el català és en primera persona (Jaume I) i el llatí quasi sempre en 3a. La crítica creu que el Llibre del feyts no és una traducció del de Marsili.

Actualment es creu que l’autor de l’obra és el monarca i, per tant, s'accepta que es tracta d’una autobiografia. Es considera que Jaume I no va escriure materialment l’obra, però que sí que va coordinar-ne directament la redacció, probablement ell la dictà i els seus col·laboradors l'escrivien.

La crònica narra la vida i les gestes més importants de la vida del rei: El naixement (1208); el casament amb Elionor de Castella fins als els anys de vellesa i malaltia (1265-1276). Entre les gestes més importants s’hi relaten les conquestes dels regnes de Mallorca i València. Es basa en els records personals del monarca i, probablement, en cançons de gesta que la crònica prosifica. 

Com creus que podem afirmar això si no s'han conservat cançons de gesta en català?

Al llarg de tota la crònica es reflecteixen: la intenció didàctica i justificativa del regnat; el sentiment religiós i providencialista (les victòries s’han assolit per designi diví), i la bel·licositat: el rei relata amb detall les seves campanyes militars, en les quals es presenta com a heroi. 
Però no sempre fa història militar i política, sinó que sovint ens mostra fets quotidians i trets íntims de la seva personalitat. 

Per a quina raó creus que no es limita a explicar fets militars i polítics?

És força objectiva, en el sentit que es preocupa de fer reviure els fets i els personatges amb la màxima fidelitat possible; també perquè usa un llenguatge viu i popular (refranys, dites i expressions col·loquials) i fa que els personatges no catalans s'expressin en la llengua pròpia (provençal, castellà, francés i mossàrab). 

Jaume I el conqueridor

Havíeu sentit mai parlar del mossàrab? Saps quina llengua és? Existeix actualment?

L’estil és lent (d'aquell a qui agrada explicar bé les coses), simple (pròxim a l'ànima senzilla del poble), sense complicacions i espontani (propi de qui s'explica oralment més que no pas escrivint) i, per això, no sempre segueix l'ordre lògic, funciona per associacions d'idees, hi ha repeticions, etc.

Observeu aquest exemple on es descriu el rei:

Aquest rei En Jacme d’Aragó fou el més bell home del món; que ell era major que altre home un pam, i era molt ben format i compli de tots els seus membres; que ell tenia molt gran cara i vermella i flamenca, i el nas llong i ben dret, i gran boca i ben feta, i grans dents belles i blanques que semblaven perles i els ulls variats, i bells i cabells rossos semblants de fil d’or, i grans espatlles, i llong cos i delgat, i els braços grossos i ben fets i belles mans, i llongs dits, i cuixes grosses, i cames llongues i dretes i grosses per llur mesura, i els peus llongs i ben fets i gint calçats. I fou molt ardit, i prous de les seves armes, i fort i valent, i llarg de donar, i agradable a tota gent i molt misericordiós, i tingué tot el seu cor i tota la seva voluntat de guerrejar amb sarraïns. 

• La crònica de Bernat Desclot o Libre del Rey en Pere e dels seus antecessors passats: en el text no trobem cap indicació en relació amb la datació de l’obra, però si tenim en compte que està escrita en el to de qui narra esdeveniments que o bé ha viscut o bé ha presenciat, podem considerar que és contemporània als fets narrats. En aquest sentit, resulta interessant un passatge en què l’autor declara que ell ha estat present personalment a un acte heroic del rei Pere II el Gran en la guerra dels francesos. Segurament entre el 1283 i el 1285. Tot i això, els estudiosos no han pogut fixar quan va ser començada, però sí quan es va acabar: a finals del segle XIII.

  

  Pere II el Gran

Si no fos per la primera frase de l’obra: “Ací comença lo llibre que Bernat Desclot dictà e escriví”, aquesta crònica hauria quedat anònima, perquè el nom de l’autor no torna a aparèixer més.

Pel contingut, Bernat Desclot devia ser una persona pròxima a la Cort. La hipòtesi més versemblant és la que l'identifica amb Bernat Escrivà, tresorer reial durant el regnat de Pere II, que procedia del poblet anomenat Es Clot.

Aquesta crònica historia els fets i les conquestes “que feren sobre sarraïns i sobre altres gents” des d’Alfons I el Cast fins a Pere II el Gran. Però està centrada, sobretot, en la figura reial de Pere II i la finalitat és glorificar-lo.

Quan explica fets del passat apareixen narracions llegendàries i gestes joglaresques prosificades; en canvi, quan es tracta del present (esdeveniments contemporanis a l’autor) les fonts són els documents oficials i la pròpia experiència de Desclot.

Les característiques que trobem en aquesta obra són: la glorificació de l’esperit cavalleresc i de la fidelitat: s'hi reflecteix un ferm sentit patriòtic i una gran devoció a la figura del rei. De la crueltat: present en els moments que descriuen la guerra contra els francesos. De l’objectivitat: en el tractament dels temes històrics. Del valor psicològic i humà: es fa un admirable retrat del caràcter del rei i de la seva evolució.

Presenta una llengua rica i perfecta, i revela certs dialectalismes nord-occidentals, però diluïts en la koiné literària i administrativa de la Cancelleria catalana. Desclot demostra conéixer altres llengües com el francés i l’àrab.

Pel que fa a l’estil, la prosa té el rigor lògic de la prosa cancelleresca, la frescor de la literatura popular i semblances amb l’estil cortés

Observeu aquest exemple on es descriu com va arribar el rei a Tragina (Sicília):
E quan lo rei fo en terra, hac-li hom aparellats cavalls, e muntà a cavall, e tota la gent de la terra anaven-li denant a peu, e els cavallers e els barons de Sicília menaven-lo per les regnes e portava-li hom un pal·li d'aur en quatre llances sobre el cap. E les donzelles e tota l'altra gent, ab moltes maneres d'estruments, anaven-li denant e cridaven:

-¡Ben sia vengut lo nostre senyor rei d'Aragó e de Sicília e el nostre salvador, per qui serem deslliurats de les mans del nostre enemic Carles sens mercè!
Havíeu sentit mai el mot "koiné"? Sabeu o podeu deduir què significa?

• La crònica de Ramon Muntaner (1265-1325): és la més llarga i està datada el 1325.

  

  Alfons el Magnànim

Historia un ampli període que va des del naixement de Jaume I (1208) fins a la coronació d’Alfons III el Benigne (1328). Hi apareixen tots els reis del casal d’Aragó que ell va conèixer.

La font gairebé exclusiva d'on beu és la pròpia experiència (encara que també recorre a altres textos historiogràfics i a la prosificació de narracions èpiques), ja que es proposa de relatar només allò que “ha vist”, allò de què ha estat “testimoni”. En aquest recurs, que reforça la certesa de la narració, radica precisament la novetat del seu “llibre” (Muntaner no en diu mai crònica, sinó “llibre”). És, doncs, un llibre de “memòries”; on el protagonista principal  no és ell sinó que són els reis i els senyors.

L’objectiu fonamental és la glorificació dels reis del casal d’Aragó. Muntaner creia en providencialisme i el nacionalisme: la sang, un destí comú i la llengua  (“pus bell catalanesc del món” com ell diu) són els elements que, segons ell, integren la base de la comunitat catalanoaragonesa, que es trobava en un període d’esplendor.

Va ser escrita, com era normal en l’època, per a ser llegida en veu alta més que no per a la lectura individual, i sempre que l’autor s’adreça als seus “oients” els anomena “senyors”. Aquests senyors sembla que eren els reis catalans, als quals vol deixar un llibre exemplar que sigui un “mirall de prínceps”.

S’adreça directament als seus “oïdors” mitjançant l’ús de fórmules joglaresques:“Què us diré?” o “ara oirets...” L’estil directe i un llenguatge viu, col·loquial i popular contribueix a acostar autor i públic.

Observeu aquest exemple on parla de la glòria de les terres catalanes (Sicília):
E negú no es pens que Catalunya sia poca província ans vull que sàpia tothom, que en Catalunya ha comunament pus ric poble que negú poble que jo sàpia ne haja vist de neguna província, si bé les gents del món la major part los fan pobres. Ver és que en Catalunya no ha aquelles grans riqueses de moneda de certs hòmens senyalats, que ha en altres terres: mas la comunitat del poble és lo pus benanant que poble del món, e qui viuen mills e pus ordonadament en llurg alberg ab llurs mullers e llurs fills, que poble qui e'l món sia.

• Crònica de Pere el Cerimoniós: Se'n van fer dues redaccions : la 1a entre 1375 i 1383, i la segona el 1386.

L'autoria s'atribueix exclusivament a Pere III el Cerimoniós, el qual parla en primera persona i explica tot el regnat del seu pare, Alfons el Benigne, i el seu. Consta d’un pròleg on es conta el regnat de son pare i de sis grans capítols que abasten tot el seu regnat, des de la coronació el 1336 fins als casaments dels seus fills i els fets de Sicília (1370-1382). 

Volia justificar la seva política i, per aquest motiu, presenta unes característiques que la diferencien de la resta: pel que fa a les fonts, no usa les cançons de gesta prosificades, sinó només els documents cancellerescs i els records personals del rei i dels seus col·laboradors. Tampoc hi ha l’heroisme èpic que trobem a les altres, la figura de Pere el Cerimoniós és més a prop de la dels prínceps renaixentistes que de la dels cavallers medievals.

Pere III el Cerimoniós

Usa un llenguatge menys ric que en les altres cròniques, com també és menor el domini de l’idioma. La llengua bàsica és el català correcte de la Cancelleria, però també apareix el provençal, el castellà i l’aragonés. Quant a l’estil, trobem una prosa sempre correcta i acurada, que sovint esdevé seca i eixuta, sobretot quan la narració es fa en forma de dietari (Pere III tractava de reproduir amb fidelitat la prosa burocràtica dels documents). En definitiva, a diferència de les cròniques anteriors, en aquesta ni el llenguatge ni l’estil són de caire popular, sinó que són correctes i acurats.

Observeu aquest exemple on explica com va reaccionar el seu germà quan el duien pres:
E tinguem manera que vingués a nós en lo dit lloc de Castelló car ell tenia son hostal ab sa gent en lo lloc d'Almassora. E lo dit infant venc ensems ab lo comte d'Urgell, e ab lo vescomte de Cardona (...) e molta altra gent. E entram en lo nostre hostal solament los caps majors e metern lo dit infant en una cambra; e, com hi fo, trametem-li los nostres alguatzirs, manats-li de part nostra que es tingués per pres. E ell, com a furiós, menyspreant lo nostre manament, no donà paciència a ésser pres, ans, com furiós, mès contrast als dits alguatzirs, e mès mans a les armes per defendre's, e moc grans crits e gran avalaot en nostre hostal; per què nós, moguts, cridam e manam que, si no es lleixava pendre, que morís, e decontinent ocieren-lo. 

La finalitat i característiques que comparteixen totes era triple:

1. narren fets contemporanis als seus autors o poc anteriors, contràriament a les altres literatures que es dediquen al passat llunyà.
2. deixen constància d’uns fets que volien tenir valor didàctic, i
3. justifiquen unes determinades actuacions polítiques. 
4. formen el millor conjunt historiogràfic de l’Europa medieval. 

Arbre de la Corona catalano aragonesa

Ausiàs March

Així com Ramon Llull és considerat el creador de la prosa literària catalana, March destaca per iniciar un tipus de poètica personal i per crear-ne la llengua, ja que els poetes catalans anteriors a ell escrivien en llengua occitana i seguien la lírica trobadoresca.

L’obra coneguda d’Ausiàs Marc es compon de 128 poemes (uns 10.000 versos), conservats en 13 manuscrits de cap a la fi del s. XV i de la primera meitat del XVI i en cinc edicions antigues, aparegudes entre els anys 1539 i 1560.

La seva poesia tractà, sobretot, el tema amorós, i, com ell mateix ens diu al principi d'un poema: "lleixant a part l'estil dels trobadors", i seguint la seva particular visió que es basava:

• d'una banda en les idees sobre l'amor d'Aristòtil i Tomàs d’Aquí, segons les quals l’ésser humà només podia trobar la plenitud del seu goig en la pura contemplació i la pura coneixença de l’objecte estimat. 
• i de l'altra en l’amor sensual, comú amb l’animal. 

Com que l’home participa de doble natura, psicofísica, el seu amor en participa també, i d’aquí neixen les contradiccions de la vida amorosa.

Malgrat que en certes obres March canta amors ideals, en la majoria hi analitza el drama interior originat per aquesta contradicció.

Etapes:

1. En les primeres poesies encara hi podem trobar tòpics de l’amor cortès.
2. Aviat els deixa de banda i es centra en la contradicció amorosa que  simbolitza amb l’oposició ira/amor o odi/amor. En aquestes poesies, que pertanyerien a una segona etapa, Ausiàs March es presenta com un home escindit que, en comptes de seguir el camí de la serenitat, es lliura a un amor emmetzinat, sense el qual troba buida la seva vida.
3. La tercera etapa poètica sorgeix de la rebel·lia i del desordre intel·lectual de la segona. El començament d’aquesta etapa final és en el poema 87, primer dels grans poemes morals i didàctics que caracteritzen la seva poesia tardana. En aquesta etapa cal situar els sis cants de mort i el "Cant espiritual", obra cabdal del poeta i una de les més grans de la poesia catalana.

Podem dir que el seu paper com a poeta és que la poesia catalana es trobi a si mateixa, amb una veu personal que tindrà influència en l’escenari literari europeu de l'època i que es convertirà en una solució allunyada tant del moviment precedent (la poesia trobadoresca) com del més coetàni i/o posterior (la poesia renaixentista amb petrarca al capdavant).

La poesia marquiana es pot qualificar d'aspra, va ser el primer poeta que va aconseguir de donar-nos una imatge d’home angoixat per la mort i pel dubte metafísic; que va crear una imatge personal, feta d’elements extrets de la vida qüotidiana.

Pessimista i rebel, amorós i turmentat, lúcid i desolat, planteja, en la seva poesia, els grans debats del seu temps, des de la seva condició d’home.

Ausiàs March pertany a un reduït grup de poetes que han sabut expressar escruixidorament les contradiccions de la vida i el punyent teixit íntim de les persones.

Temes:

L’amor

com ja hem dit abans, aquest és el tema de la majoria dels seus poemes: un total de 90 dels 128 que s'han conservat, el tenen com a tema principal. 

En ells trobem com descriu una sèrie de sentiments i d’estats anímics en què l’amor és el punt de referència central. 

En això no es diferencia de la poètica anterior que era també, sobretot, amorosa. El que sí que canvia és la manera com desenvolupa el tema. 

Tot i que conserva el marc convencional de la poesia d’amor trobadoresca: 

• en setanta-cinc dels noranta poemes esmentats, March es dirigeix a una dama el nom de la qual normalment s’amaga sota un pseudònim (senyal).
• molt sovint li demana la seva «mercè»
• i també parla del sofriment amorós. 

També fa de la tradició que havia heretat el punt de partida per a un nou concepte de l'experiència amorosa:

• Inclou l’anàlisi de l’estat psíquic propi, en la qual March es val dels conceptes escolàstics i aristotèlics que hem esmentat abans.
• Es planteja l’amor com a problema moral: l’amor humà que el poeta cultiva i practica està en pugna amb la seva comprensió intel·lectual de l’existència d’un bé superior, assolible només en l’amor espiritual. 
• I, gràcies a això, els seus poemes tenen una complexitat i una tensió desconeguts fins llavors. Aquestes es concreten en el conflicte que el poeta experimenta entre l’amor que sent i el que aspira a sentir i a compartir amb una dona.

La dona:

En els 75 poemes d’amor esmentats en què March al·ludeix a una dona, aquesta té un paper variable: 

• de vegades March se li dirigeix al llarg del poema, constantment o de manera esporàdica.
• en d'altres la dama només figura de manera indirecta a la tornada, sota la identitat d’un dels senyals, com en «Llir entre cards» o «Plena de seny».

Gairebé sempre es mostra més preocupat a definir la seva relació amb la força personificada de l’amor que amb la dama mateixa. 

Els altres 15 no fan cap referència a una dama, la qual es converteix en un element implícit, d’importància secundària davant una altra relació molt més significativa, la del poeta amb la figura de l’amor. Un altre poema (el XII) es diferencia dels altres per ser una mena de joc cortès, en el qual el poeta convida un públic de dones a endevinar quina d’elles és l’objecte de la seva passió, però és l’únic exemple d’un tractament menys que seriós del tema, tot i que a l’obra de March no hi falta l’humor.

Encara que March reconeix la seva pròpia culpa en el fracàs dels seus intents d’assolir un amor espiritual, també amb freqüència blasma la dona per la seva naturalesa carnal. L’obra de March conté un nombre prou alt de declaracions misògines, les quals concorden perfectament amb un important corrent antifeminista que es manifesta sovint a la literatura medieval. És d’un interès especial el poema XLII, exemple de «maldit» o poema d’atac contra una dona en particular, el qual contrasta plenament amb el magnífic poema de lloança (XXIII) d’una dona anomenada «dona Teresa».

Poemes teòrics i morals:

Hi ha 4 poemes més (XLV, LXXXVII, part del XCII, CXXIII), en què March amplia d’una manera més o menys sistemàtica les freqüents meditacions sobre la naturalesa de l’amor que trobem als 90 poemes al·ludits, fent servir llocs comuns del pensament escolàstic. El resultat és una teoria de l’amor, una teoria que March desenvolupa al llarg de la seva carrera poètica i que, tot i ser objecte de modificacions d’acord amb les circumstàncies personals des de les quals escriu, fa la impressió de ser tot un sistema de pensament.

Reforça aquesta impressió la presència en la seva obra de deu composicions (els poemes LVII, C, CIV, CVI, CVIII, CXII, CXIII i CXXI, juntament amb els llarguíssims CXXVII i CXXVIII), que són essencialment disquisicions versificades, on March amplia aspectes de la filosofia moral tractada en els quatre poemes esmentats i que es troba també escampada més fragmentàriament en la resta de la seva obra. En aquests poemes parla de l’actitud de l’home davant la mort, la naturalesa del delit, el rebuig del món, el bé veritable, l’apetit i l’hàbit. Hi ha també tres poemes híbrids (XXVI, XXXI, XXXII), en què March, després de desenvolupar al llarg de cinc o sis estrofes un tema filosòfic o moral, acaba amb una tornada en què abandona la veu moralista i es dirigeix com a amador de «Llir entre cards».

«Cant espiritual» i «Cants de mort»:

Entre els poemes més coneguts de March, n’hi ha 7 que són tan innovadors que pràcticament representen dos gèneres nous. El poema CV, anomenat des del segle XVI «Cant espiritual», és una pregària en què March es planteja, en una insòlita forma dramàtica, els problemes que sorgeixen de la doctrina de la predestinació i la justificació de les ànimes. És un poema que contrasta plenament amb els poemes didàctics, perquè en aquest poema es nega a adoptar una actitud fixa davant tota una sèrie de contradiccions teològiques que no acaba d’entendre, i és significatiu que al final encara no hagi trobat una solució a les enormes dificultats de la seva relació amb Déu entorn d’aquest problema doctrinal.

En els «Cants de mort», poemes XCII-XCVII (el títol també es remunta al segle XVI), March escriu sis composicions sobre el procés del dol després de la mort d’una de les seves dues esposes —és difícil saber amb certesa a quina d’elles es refereix—, tot desenvolupant la seva teoria de l’amor, ara en relació amb la difunta estimada, i en altres enfrontant-se amb la seva por pel destí de l’ànima de la dama.

Poemes ocasionals:

Ens han pervingut també un nombre reduït de poemes d’un interès temàtic concret. Dos poemes són exemples magnífics del gènere del laus, la lloança: el dirigit a dona Teresa, ja esmentat (XXIII), i el que March va escriure sobre el rei Alfons d’Aragó (LXXII). Un altre (XXX), és un sirventès de guerra, i el CVII (dirigit a un amic que es diu «Toni», el qual la tradició manuscrita identifica amb Toni Tallander, «mossèn Borra», de la cort del Magnànim), és un ars morendi estoic en forma d’epístola poètica. Altres poemes, com ara el CIII i els CXXIV, CXXV i CXXVI, són exemples del gènere de les respostes i demandes poètiques, entreteniments en vers en què hom enviava a un poeta veí una pregunta sobre un tema innocu o bé contestava la d’ell.

http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/autor/8/5/classics-medievals/ausias-march.html

https://lletra.uoc.edu/ca/autor/ausias-march

http://perso.wanadoo.es/lipmic/cairell/Num2/res23.htm

Ramon Llull. Creador de la prosa literària catalana.

Ramon Llull (Mallorca, 1232/33-1316) és una figura cabdal i singular de la història de la cultura catalana, però aquí sobretot veurem quina importància va tenir com a literat.

Se'l considera el creador de la prosa literària catalana perquè les primeres obres literàries en llengua catalana són d'ell. 

A més va ser un dels primers autors europeus que va utilitzar una llengua romànica, considerada llavors "vulgar", recordem-ho, per escriure prosa filosòfica i teològica. 

Per què ho va fer? Per algunes raons concretes:

• La primera és que tenia una formació cavalleresca i, per aquest motiu, no dominava el llatí que va aprendre de gran.
• La segona i més important que volia arribar al màxim de gent possible i això no ho podia fer en llatí que ja només empraven els monjos.

Aquesta tria va tenir les seves dificultats, com que no tenia models on fixar-se va haver de:

• crear termes nous (neologismes: ja que havia d'expressar conceptes que fins aleshores sols s'havien dit en llatí.).
• i va haver d'elaborar una prosa madura (ja que havia de desenvolupar raonaments que mai s'havien fet en llengua vulgar).

Llull va ser autor d’una extensa obra, d'uns 265 títols, la majoria dels quals es conserven en llengua llatina (57 s’han conservat en català, de les quals 20 tenen una versió només en català i les 37 restants tenen una doble versió catalana i llatina. Fins a dia d’avui no ha estat localitzada cap obra en la seva versió àrab), i d’una gran varietat de temes: teologia, filosofia, alquímia, lògica, medicina, física, pedagogia, matemàtica, etc. 

Quan es parla de Ramon Llull, no es pot separar la faceta d'escriptor de les de filòsof i missioner perquè de fet, si escrivia, era perquè pretenia:

• construir escoles on s'ensenyés àrab a futurs missioners a fi de convertir tots els infidels a la fe de Crist. 
• retornar els usos i costums de la societat occidental als propis del cristianisme inicial. 
• demostrar amb arguments irrefutables que la fe cristiana és la veritable.

Les obres literàries que va escriure i s'han conservat són:

• El Llibre d'Evast e Blanquerna. Va ser la primera novel·la escrita en llengua neollatina. Explica la història d'un jove, Blanquerna, fill d'Evast i Aloma, un matrimoni cristià exemplar, que arriba a la cúpula de la cristiandat, el papat al qual acaba renunciant per fer-se ermità.  
• El Llibre de les bèsties, una narració, d'estil simple, amb finalitat didàctica i moral sobre els comportaments humans representats per animals. Es troba dintre d'un altre llibre més extens: Félix o llibre de les meravelles que tenia la intenció de ser una enciclopèdia sobre tots els elements que es podien trobar a la terra, concretament al l'apartat que dedicava als animals. No és un llibre del tot original perquè es basa en una faula oriental que es deia Calila i Dimna.  
• El Llibre d'Amic e Amat, una obra breu que conté un aforisme moral per ser llegit cada dia de l'any, abans d'anar a dormir i reflexionar-hi. Està considerada la màxima expressió de la mística lul·liana. Hi apareixen tres personatges: l'Amic (l'home), l'Amat (Déu) i l'Amor, figura que fa de mitjancera entre ambdós.
• El Llibre de l'orde de Cavalleria (1276), un manual que explica com ha de ser un bon cavaller cristià. El seu èxit deuria ser notable, perquè Joanot Martorell el fa llegir a un dels personatges, concretament a qui ensenya a Tirant lo Blanc a ser-ne un.

Amb això en teniu prou d'informacions sobre Llull, però si algú en volgués saber més, us deixo uns quants enllaços: 

http://quisestlullus.narpan.net/

http://centrellull.ub.edu/

http://enllullat.cat/lectures-i-textos/

La figures retòriques, pràctica

Identifica les figures retòriques tretes de la vida quotidiana: 
1. Respecta els cabells blancs. 
2. Barques passaven de cançons plenes. 

3. La taverna era un podrimener de fum, de pudors, de mirades begudes, de braços, de cames, de boines, de luxúria i de cobdícies suggerides.
4. Treu-te la capa –li demana ella- /Treu-te la capa que et veuré més gran/Treu-te el mantó que et veuré més bella.
5. Val més ser un petit amo que un gros mosso.
6. Un arbre ajagut és el Pirineu.
7. Era un cobrador sense entranyes.
8. No és l’amor un sentiment noble?

9. Encalmada, en aquest difícil somni, tota la mar m’acompanya i escolta.
10. El fil d’argent que paraven les aranyes.
11. ...i una rialla fresca.
12. I les noies somriuen amb un somriure dolç.

13. Sent el discurs de la corona.
14. Bomba incendiària.
15. La fosca nit.
16. Culet eixut. Nen feliç. 
17. Mans fredes? Cacaolat calent.
18. CEAC: aprova sense anar a classe (ensenyament a distància). 
19. Pastes Gallo, passió per la pasta, passió pel que és sa (pastes alimentàries)
20. Ibèria té setanta-dos anys i està com nova (companyia aèria).
21. Nestlé és una capsa de sorpreses (bombons).
22. Puja a l’Euro, és molt fàcil (la nova moneda europea)

Identifica les figures retòriques tretes de poemes o fagments de:
1. Les aranyes filaven / palaus de rei, / estances que empresonen / passos d’hivern. / Les barques de Sinera / no surten més, / perquè els camins de l’aigua / són fets malbé. 
2. Cansada, pren la copa de bella transparència / on juguen aires, núvols, solcant un blau camí, / i riu, sabent que a l’aigua mesurarà amb ciència / el raig de la llimona, la mel de romaní. 

3. Diu Iris a Mirtila: / -Amiga, jo no sé... / ¿Tants albercocs li deixes / al vell albercoquer? 
4. Missatger de la nit, el rat-penat / vola silenciós i adelerat, / del capvespre en la vaga claredat. / I es perd obscurament, espectre alat, / al lluny, de soledat en soledat. 

5. Semblava el rei d’aquella solitud / i enllà del prat virginalment florit / caminava amb pesada lentitud, / gloriosament banyut, / superbament fornit, / com una gran muntanya dins la nit, / de sota les estrelles del cel blau, / tràgic i resignat com un esclau. 
6. Pel desert corre la brama / que no et saps treure el pijama. 
7. Salut, oh pi de la carena, / dolç monument de l’horitzó; / salut, marina visió, / oh pi menut de nostra arena; 
8. Del cirerer ni veuen l’ombreig i l’abundor. 
9. Mil boques a tot riure, l’esclat de les cireres. 
10. Tot sol, amb les cireres s’alegra el més infant, / i en ses mans bellament saltironen i dansen. 
11. I la calitja parla d’una terrible fosa. 

12. M’exalta el nou i m’enamora el vell. 
13. És quan dormo que hi veig clar. 
14. Quin bon formatge, tants anys i tan tendre! 
15. Ningú no mira els dos senyors que parlen en anglès, els dos senyors que callen en anglès. 
16. Estimat / Rosselló, (...) / allunyat / amic meu / que ara ets / als xiprers. 
17. L’aspra mirada del mestre que escoltava la música dolça. 
18. Aleshores, sense donar-me ni temps de respirar, em va donar un paper. 
19. Oh Hera, gran deessa, atén-me, cor a cor. 

Identifica les figures retòriques: 
1. i el sant, deixat dels àngels, que diu amén encara/ i el cobejós que porta grapades d’aire al cau, / i un foll esparracat que en nit d’embriaguesa / …: 
2. … / es va trasmudant l’ona altiva en randa: 
3. Un silenci dolç ens fa de palau: 
4. i era la mar cinyell de l’horitzó: 
5. Déu meu, on és l’antiga tranquil·litat del món?: 
6. A la prova d’ Història de l’ Art han fet analitzar un Fortuny: 
7. Hem collit molsa, bruc, galzeran i boix grèvol: 
8. I la llopada, udolant, jo no sé quines paraules repetia: 
9. S’obre la vela com una ala al sol: 
10. I ara què cerques? / I ara què cerques?: 

11. i on se troba o se retroba aquest amor que ens traí?: 
12. La cançó nova i la vella no se desassemblen gens: 
13. Per fi la boira es desfà: 
14. Escolta la seva melodia més tendra:
15. L’encesa flama del desig: 
16. D’ ella la presència en vull només: 
17. De la boirina del pensar / tota il·luminada / una paraula salta 

http://jaimesegundo.edu.gva.es/j2/documentos/departamentos/catala/1r%20de%20Batxiller/Figures_Retoriques_Activitats_SOL.pdf