dimecres, 28 de febrer del 2018

Sant Jordi i redacció núm 4.

Com cada any a l'Institut celebrarem el Sant Jordi i farem el concurs literari. Com cada any, aprofitarem una de les redaccions, la primera de la 3a avaluació, perquè, si voleu, també l'hi pugueu presentar.

Com sempre, us en faig un exemple:

La noia del quadre

Jo havia estat la noia del quadre, la pèl-roja alta amb els llavis i el vestit vermell. Com ella, era pèl-roja natural, la pell finíssima i delicada, amb unes pigues minúscules que recorrien el cos com si fos seu.
Recordo el dia que en Fred va arribar a casa amb ell:
— He vist un quadre on surts tu i l’he comprat, bé una reproducció que l’original deu ser a ves a saber quin museu, mi-te’l.  De fet hi sortim tots dos, al bar d’en Joe. El penjarem al menjador.
Anava en un marc amb les vores negres.
S’assemblava tant a mi, ens assemblàvem tant a ells... Cada nit, al bar d’en Joe, a fer una copa i plans de futur. 
Els del quadre eren més seriosos que nosaltres, nosaltres xerràvem amb en Joe i no li havíem de demanar res, perquè sempre preníem el mateix. Així que ens veia entrar,  ja començava a servir-nos… érem joves, tan joves…
Quan ells van marxar i vaig venir a viure al motel, vaig demanar permís al conserge per penjar-lo a la capçalera. M’agrada veure’l cada nit abans de desaparèixer al llit, m’agrada recordar qui vaig ser un dia, la noia pèl-roja dels llavis i el vestit vermell.
Ara ja no puc posar-me vestits així, la cintura ha desaparegut. Tampoc sóc pèl-roja natural, porto el cabell tenyit de vermell foc, a joc amb els llavis que pinto cada matí com si encara fossin els de la noia del quadre. A en Fred li agradava el meu cabell:
— Que suau que el tens — em deia — que brillant. I em mirava embadalit, l'acaronava, em besava i jo a ell.
M’estimava de debò, ens estimàvem. L’estimava tant que em feia mal. I, quan vam tenir la nena, va semblar que havíem tocat el cel. 
Però ella va créixer i es va anar tornant com jo, com jo o més bonica, tan bonica que a vegades no podia creure que fos meva.
I ell tampoc, em deia: però has vist que bonica que és la nena, durà els homes de cap, l'haurem de vigilar.
I s'hi va capficar: on vas? d'on véns? t'acompanyo va, et vinc a buscar que no vull que tornis sola... sempre a sobre d'ella, sempre patint per ella i quan jo li deia que la deixés tranquil·la, clavava les seves ninetes en les meves i jo callava.
I a mi em va començar a semblar que ell la començava a comportar-se com un home, més que com un pare. No podia suportar-ho. 
Tenien les seves brometes privades, es deien coses que jo no entenia i reien molt més sovint tots dos que tots dos amb mi. 
— Una mare gelosa de la seva filla, no és natural — pensava, però sentia els gelos com petits punyals de gel que m'esguinçaven la pell.
Em cremava de veure com ella se m’assemblava, però en molt més bonic. Em cremava de veure com ell la mirava. 
I, per treure-me'ls del cap, vaig començar a beure, i, per oblidar com em van començar a mirar a mi, bevia més. 
Un dia em van dir que ja no podien més, que m'hauria de posar en tractament, que m'estava destruint, que ells no podien fer res per mi si jo no hi ajudava, que havia de parar de beure i que si no ho feia em deixarien, perquè no podien viure al costat d’una esposa i d’una mare borratxa, que mai era a casa i quan hi era només dormia.  
No me'ls vaig creure, no podien deixar-me, no podien viure junts, com una parella, eren el meu marit, la meva filla… eren pare i filla.
Però un dia que vaig tornar de matinada, em vaig trobar que no hi eren, havien desaparegut amb tot. Nomes em van deixar el quadre i un feix de diners que em vaig beure aviat. 
I sobrevisc, mentre ells deuen viure sense mi. M’aixeco per beure i vaig a dormir quan ja no puc beure més. Però, abans d’aclucar els ulls, abans d’arribar al llit, cada dia intento mirar cap al capçal i ens veig allà, tots dos al bar, tal i com érem, tal i com mai hauríem hagut de deixar de ser. 

Hopper

I ara vosaltres, agafeu un quadre, qualsevol, de qualsevol autor, que us suggereixi una història i escriviu-la. si surt bé i voleu, la presentarem, si no voleu, doncs tindreu bona nota i n'hi haurà prou.
Si per Sant Jordi voleu presentar qualsevol altre escrit, òbviament, ho podeu fer.
Us deixo uns quants enllaços on podeu trobar obres de diversos pintors que poden suggerir històries:

diumenge, 25 de febrer del 2018

I com que s'acaba l'avaluació i aviat marxeu de final de curs...

Tot i que no és final de curs, marxeu la setmana que ve de viatge de, i després arribaran aquestes vacances o pont llarguet que anomenem Setmana Santa, torno a fer una entrada on us regalo cosetes que em semblen interessants:

Començarem amb tres pintures que representen tres pintors força coneguts que m'agraden:

  • Aquest quadre de El Bosco, "Les temptacions de Sant Antoni", que em va deixar molt impressionada la primera vegada que el vaig veure:

I, a més, el trailer d'un audiovisual que es va fer sobre la seva obra més famosa: "El jardí de les Delícies:



  • Aquest quadre de Vicent Van Gogh, potser tampoc el més famós, un dels primers que va pintar:


I el trailer de la pel·lícula d'animació que s'ha fet sobre aquest artista:



  • I el tercer, tot i que podria citar-ne molts d'altres, Magritte, un dels quadres on combina paisatge nocturn i diürn:


I, dels audiovisuals que sobre ell s'han fet, aquest, parlat amb un anglès tan "polite" que ni jo necessito subtítols per entendre'l:


Passem ara als llibres, una constant en aquests regals, em puc deixar les pel·lícules, o no parlar de cançons, però de llibres sempre n'hi haurà tres que us oferiré:
  • El primer ve d'una demanda d'una de vosaltres que està una mica cansada de trobar personatges femenins sotmesos als seus copersonatges masculins i és una novel·la curta:


Graham Swift es posa a la pell d'una dona que recorda quan, durant l'anomenat "diumenge de les mares", l'únic dia de l'any que les minyones tenien festa per anar-les a veure, ella es dedica a altres coses, perquè és òrfena, que donaran un gir complet a la seva vida futura. 





  • El segon és d'un escriptor japonès que m'agrada força, potser no totes les seves novel·les, però aquesta em va impactar força:

En aquesta novel·la, Oe ens explica com, durant la guerra del Pacífic, un avió enemic (americà) s'estrella en un poblet aïllat japonès. L'únic supervivent, un home negre, és fet presoner i els nens el tracten com si fos un animal domesticat al qual admiren.






  • El tercer i últim es titula "Eren ells" i és la primera novel·la que va publicar Carles Rebassa que, fins llavors, s'havia dedicat únicament a la poesia:

Sí, d'acord, està escrita en la variant mallorquina perquè Rebassa és originari de les illes, però explica una molt bona història que passa entre els alumnes de 2n de batxillerat d'un Institut que no és la tòpica típica història que sempre apareix als llibres que tenen aquesta temàtica.












Continuem amb les sèries, i deixem les pel·lis per a l'última avaluació. tres sèries que m'han agradat força per diverses raons, entre les quals es compta la seva intro. M'encantaria fer un TR sobre les intros de les sèries perquè n'hi ha de molt bones, a vegades molt millors que la sèrie mateixa:

  • La primera ja és tot un clàssic: "Six feet under" ens explica la història d'una família peculiar que té una funerària com a negoci:



  • La segona és una bona manera de saber com van anar canviant les idees que, sobre el sexe es van tenir durant molt de temps i com les dones van influir en aquest canvi. Totes les temporades no són bones, jo em quedaria amb les dues primeres, perquè després s'allargassa massa i acaba cansant:, la sèrie es diu "Masters of sex":

  • I la tercera, ho sento però també és d'importació, molts ja sabeu que m'agrada si us hi heu fixat, perquè lhe anomenda més d'una vegada i més de dues a la classe. Aquí, sobretot, hi trobem aventures en un món estrany que acabes trobant a faltar, "Game of Thrones":


Acabem amb les cançons, quan em preguntes quina música m'agrada tinc un problema greu perquè amb tants anys de vida m'agraden moltes músiques, però soc, sobretot, una seguidorra de la música indie pop i, aquesta vegada, us deixo amb:

  • La primera és Creep de Radiohead:



  • La segona Hysteria de Muse:
  • I la tercera, perquè tot no soni tan fosc, "aniversari" desl Manel:



I prou, més regals a la següent avaluació, que serà l'última. Un plaer haver compartit amb vosaltres aquesta que ja hem passat i fins las egüent classe, que potser és abans que marxeu, o potser no.

dilluns, 19 de febrer del 2018

Solucions del dossier d'exercicis de pronoms.

Aquí teniu les respostes correctes del dossier que us he passat,  fixeu-vos en les respostes que heu fallat i intenteu explicar-vos els errors. Si no n'heu fet, l'examen us sortirà bé.



    1. CCM El tenor hi cantava.
    2. CRV S'hi dedicava.
    3. CD En Joan ho vol.
    4. CD L'avi en va explicar un.
    5. CD Vota'l! 
    6. CRV El meu germà no hi viu.
    7. CD Eulàlia, llegeix-la!
    8. CD En Lluís n'ha comprat una.
    9. At El gos ho era.
    10. CD + CI Posa-l'hi
    11. CD No el volies.
    12. CRV o CCL Les claus hi són.
    13. CRV Se n'oblidava.
    14. CRV Hi pensa.
    15. At El suc de taronja ho semblava.
    16. CPred El Martí se n'ha fet.
    17. CD En compra tres.
    18. CN en compra tres capses.
    19. CD + CPred La hi volia.
    20. CPred Aquell llibre s'hi havia tornat.
    21. Subj Només en queden tres.
    22. CCL En baixaven.
    23. CRV + CCL Hi vaig anar a comprar o Hi vaig anar a la plaça.
    24. At en Joan ho és.
    25. CCT: La Lena hi arribarà.

    1. CD, exemple: comprava el pa.
    2. CCL, exemple: ve de casa.
    3. CI , exemple:escriu a la Núria.
    4. CD, exemple: hi havia soroll.
    5. CRV, exemple:es va convertir en un unicorn.
    6. At, exemple: és simpàtica.
    7. CD, exemple: mirava la casa dels veïns.
    8. CI, exemple: telefona als pares.
    9. CRV, exemple: pensa en aquell dia feliç.
    10. CCL, exemple:deixa la roba al calaix.
    11. Subj, exemple: ara arribarà un noi despistat.
    12. CN, exemple: volen augmentar l'efecte del medicament.

    1. li ho: CI + CD
    2. les hi: CD + CCL
    3. el n': CD + CRV
    4. l'hi: CD + CCL
    5. la hi: CD + CI
    6. li'n: CI + CN
    7. els ho: CI + CD
    8. t'ho: CI + CD
    9. l'en: CD + CCL
    10. m'hi: pronom que forma part del verb + CRV.

    1. CCL Els hi vaig perdre.
    2. CPred Me'n vaig trobar.
    3. CCL La hi vaig enterrar.
    4. CD + CCL M'agradaria veure-l'hi.
    5. CCI La hi volia escriure.
    6. CCL Ja no l'hi vam veure més.
    7. CCL Un bon fugitiu no s'hi amaga.
    8. CCL Va construir-l'hi.
    9. CRV M'hi resisteixo.
    10. CPred L'hi va deixar.
    11. CD Li ho volia dir.
    12. CCD o CI La hi va comprar.

    1. li ho (CI + CD)
    2. -la-hi (CD + CI)
    3. -li-ho (CI + CD)
    4. li'n (CI + CD)
    5. -les-hi (CD + CCL)
    6. -l'hi (CD + CI)
    7. li'n (CI + CD)
    8. els en (CI + CD)
    9. li n' (CI + CD)
    10. els els (CI + CD)
    11. la hi (CD + CCL)
    12. l'hi (CD + CI)
    13. la hi (CD + CI)
    14. els hi (CD + CCL)
    15. n'hi (CD + CCL)
    16. li'n (CI + CD)
    17. li ho (CI + CD)
    18. l'hi (CD + CCL)
    19. -nos-la (CI + CD)
    20. els els (CI + CD)

    1. Els hi ha llençat: CI + CCL Ha llençat (la pilota) a ells al pati; CD + CI: Ha llençat els pastissos a ell; CD + CCL: ha llençat els pastissos al terra; CD + CPred: ha llençat els pastissos enfadada; CD + CCM: ha llençat els pastissos d'una revolada.
    2. Els en parlaré: CI + CD: parlaré a les noies del vostre tema.
    3. No n'hi busquis: CD + CCL: No busquis (tres) peus al cel; CD + CPred: No busquis peus contenta; CD + CCM: No busquis peus com si t'hi anés al vida.
    4. Deixa'ls-la: CI + CD: Deixa la classe als de primer de bat.
    5. Va treure-l'en: CD + CCL: Va treure el noi de l'amagatall.
    6. La hi tractava: CD + CCM: Tractava la matèria profundament; CD + CCL: tractava la matèria a classe; CD + CPred: tractava la matèria com una valenta.
    7. L'hi acostava: CD + CI: Acostava el perill al noi; CD + CCL: Acostava el perill a casa; CD + CCM: Acostava el cap perillosament; CD + CPred: Acostava el cap tot content.
    8. Li'n donava: CI + CD: donava caramels al nét.
    9. Porteu-los-la: CI + CD: porteu la bicicleta a les seves mestresses.
    10. Les hi veia: CD + CI: veia les arracades al noi; CD + CCL: veia les arracades al pati; CD + CCM: veia les arracades malament; CD + CPred: Veia les arracades gastades.
    11. Els en robava: CI + CD: Robava als rics coses; CD + CCL robava els estris de la fàbrica; CD + CCM: robava els estris malament; CD + Cpred: robava els estris tan content.
    12. Els els duré: CI + CD: Duré els pastissos als avis.
    13. Li hi portava: CI + CCI: portava a l'avi en cotxe; CI + CCL: portava l'avi a casa; CI + CCM: portava a l'avi tranquil·lament; CI + CPred: portava a l'avi ben tranquil.

    1. Quan m'ho van dir, hi vaig anar o Quan van dir-m'ho, vaig anar-hi... No es pot repetir el mateix pronom feble davant i darrere d'un verb.
    2. Li he donat un caramel perquè callés. "Al nen" ja està substituït pel pronom feble, si volem repetir-lo l'he de posar entre comes.
    3. De quatre exàmens, en feu dos: com que repetim el complement directe hem de posar el primer separat amb una coma.
    4. Enceneu-lo quan es faci fosc: darrere un verb acabat en diftong s'ha de posar "lo" com si acabés en consonant.
    5. Mira els nois, els direm la notícia: "hi" no fa cap funció, per tant no s'ha de posar.
    6. No se us veu gaire bé: no es pot apostrofar el pronom "se" davant del pronom "us".
    7. Saps anar a l'escola? o Hi saps anar? o, si volem posar el pronom i el complement que el substitueix a la mateixa frase hem d'utilitzar la coma: Hi saps anar, a l'escola?
    8. La Montse, només vindrà si la convidem, o el mateix que amb la frase anterior.
    9. Això, li ho direm, al teu germà, o el mateix que amb les frases anteriosr.
    10. Em podria regar les plantes?: la forma "me" no es pot posar davant d'un verb.
    11. Li ho vaig dir ràpidament: s'ho és una combinació que no existeix.    

dijous, 15 de febrer del 2018

Com serà el segon examen de la 2a avaluació i el 4t del curs

Com qui diu, acabem de fer un examen i ara ja ens en toca un altre, coses del calendari...
Aquest el dedicarem, sobretot, als pronoms febles, però també hi haurà alguna altra cosa que ara detallarem:

Comprensió lectora i vocabulari (3 punts)

  • A totes les classes hem llegit el text "Quan parla la pell" (pàgs 91 a la 95), en ell han sortit paraules i expressions que coneixíeu o no però que és interessant que sapigueu. Aquí us deixo la llista de les que poden sortir a l'examen:

reportatge; prestigi social; a parer de;  estris; receptacle; pigment; efímer; terapèutic; ornamental; alt llinatge; cabdill; virtuosisme; animal mitològic; jerarquia; limítrofe; recurrent; ritual de pas; punitiu; línia divisòria; elit; consolidació; aristocràcia; estat centralitzat; ostentació; tolerar; promulgar; proscriure; superstició; pagà; vigor; sepultura cristiana; superstició; impacte cultural; ètnia; simbolisme; guarnir; un ventall de; indígena; paradoxal; eradicar; identitari; contrada; maldar; malenconia; emblema; baixos fons; audaç; especificar; reivindicar; assentar; camaraderia; submón; marginalitat; contracultural; ritual; ancestral.

  • Sortirà un text, molt més breu del que va sortir a l'examen anterior i extret de la pàgina de "Liticària", sobre el qual haureu de respondre algunes preguntes de comprensió lectora.

La identificació de complements verbals i la doble substitució pronominal (7 punts)


  • Hi haurà alguna pregunta de diferenciació i semblances de complements verbals.
  • Hi haurà exercicis on haureu d'identificar i/o substituir complements pels pronoms corresponents. Seran tipus: 3.28; 3.30; 3.34; 3.36; 3.38; 3.41; 3.42 i 3.43.

I fins aquí, si teniu alguna pregunta, és el moment de fer-la. 

                                       

dimecres, 14 de febrer del 2018

La Narrativa medieval: els llibres de cavalleries i la novel·la cavalleresca.

La Narrativa medieval: els llibres de cavalleries i la novel·la cavalleresca.


Quan parlem de novel·les medievals ens acostumem a referir a aquests dos gèneres que sovint s'han confós i que hem de diferenciar. 
  • Els llibres de cavalleries (o roman courtois) que provenen de la literatura heroica i popular dels cantars de gesta. 

Van sorgir durant el segle XII, primer en vers, i posteriorment en prosa. Les protagonitzen, principalment, personatges dels cercles llegendaris carolingi (a l'entorn de la figura de l'emperador Carlemnay) i bretó (a l’entorn de la figura del llegendari rei britànic Artur). 

Un dels autors que ha arribat fins als nostres dies fou l'escriptor Chretien de Troyes, que recollí les llegendes que s'havien originat al voltant del rei Artús de Bretanya i de la seva cort de cavallers. 
Els seus llibres reflecteixen l’aspiració de la noblesa cortesana a configurar el món idealitzat dels seus avantpassats i, per tant, contenen:
  1. aventura 
  2. amor i 
  3. lleialtat entre iguals. 

Els cavallers són personatges caracteritzats per la seva valentia, com a la cançó de gesta, però ara les gestes ja no venen dictades per la fidelitat al rei o a Déu, sinó que són un servei a l’amor. És a dir, són un exercici de submissió o vassallatge a la seva dama. Ja no lideren grans exèrcits triomfants, sinó que actuen individualment i per motius personals. El servei amorós es codifica, es creen unes normes artificials, a la vegada que encantadores, que honren l’amor terrenal amb tots els elements propis de l’amor diví. El cavaller va a la recerca de la perfecció per complaure la seva dama, unint l’elegància a la valentia pròpia de l’home de la cort feudal. 
La dona esdevé, doncs, una peça fonamental en el desenvolupament de l’acció. La dama ennobleix el seu cavaller sotmetent-lo a proves que demostraran el seu valor. I l’amor, que pot actuar contra l’honor, o, fins i tot, contra la raó, és també l’origen de totes les virtuts i gestes que condueixen cap a la fama i la perfecció moral al cavaller protagonista del relat. 
I és que per a la dama no n’hi ha prou amb les heroïcitats, també s’ha de saber estimar i patir en silenci, amb discreció i prudència, ser enginyós per expressar la passió i saber humiliar-se per mostrar adoració. Només quan el cavaller ha sofert tots els capricis de la seva estimada, el seu ídol, és recompensat. Com a títols destacables d'aquest tipus de novel·la tenim:
    • La Cançó de Rotllan (en francès, Chanson de Roland) que és una cançó de gesta del segle XI que narra la batalla de Roncesvalls i té com a protagonista Rotllan, un cavaller a les ordres de l'emperador Carlemany. 
    • Tristany i Isolda: és un cantar de gesta que té lloc a l'Edat Mitjana a Europa, als països celtes a l'època de les croades, i narra les gestes d'un heroi que comet una greu traïció per culpa d'un amor forçat per un beuratge màgic. El rei Mark de Cornualla, el seu oncle, li mana endur-se Isolda de retorn d'Irlanda per a esposar-s'hi. No obstant això, ambdós s'enamoren pel camí, per culpa d'un filtre màgic que beuen pe equivocació i Tristany lídia una sèrie de batalles per a portar Isolda de tornada.
    • El cavaller del lleó: obra de Chrétien de Troyes que narra les aventures de Yvain, fill d'Urien. L'element meravellós configura algunes de les aventures principals (com l'aventura de la font) i s'entrellaça amb temes de l'antiguitat clàssica (com el lleó agraït).
    • En la literatura catalana destaquen com a novel·les de cavalleries Blandín de Cornualla, d'autor anònim i La faula de Guillem de Torroella.
  • Les característiques d'aquestes novel·les es poden resumir en els següents punts:
    • Són sempre narracions fabuloses, que es situen en països exòtics, llunyans o, directament, inventats. 
    • Les protagonitzen cavallers d'una força i una qualitat moral excepcionals i irreals que, sovint, s'enfronten a enemics de força descomunal i de vegades provinents de la imaginació del seu autor: dracs, cavallers de dos caps, animals fantàstics, fades, bruixes... 
    • Aquests cavallers serveixen una dama a qui estimen fora mesura (de vegades a cause de filtres màgics) i més enllà de la mort i tot.
  • La crisi que la cavalleria viu al segle xv transforma les relacions existents entre aquest orde i la realitat. En aquest context sorgeix la novel·la cavalleresca, que també conté:

  1. aventura 
  2. amor i 
  3. lleialtat entre iguals. 
Però que està caracteritzada per la versemblança de les accions, la geografia i uns personatges construïts a escala humana. 
Volia reflectir la manera de viure dels cavallers errants, que existien i que , a la realitat, sostenien batalles i bregues amb altres cavallers. Com és lògic, les aventures són més mesurades, els cavallers actuen guiats per les seves habilitats (que són producte de l'entrenament) i s'enfronten a enemics que podrien haver estat reals.
    • Tirant lo Blanc de Joanot Martorell pertany a aquest segon grup. L'única referència màgica al món cèltic és, de fet, una obra de teatre que es representa a la Cort. Martorell va viure en una època en què el món dels cavallers havia deixat l'àmbit de la realitat i havia passat a l'espai de la literatura. Lluny de la novel·la de cavalleries, com Amadís de Gaula de Garci Rodríguez Montalvo, Tirant lo Blanc és una narració molt més humana i propera, tant pel que fa al tractament dels personatges, que es presenten com individus reals, de dimensions humanes, com pels espais descrits, que són ciutats conegudes. A més, les accions i aventures, per bé que extraordinàries, són versemblants per als lectors. De fet, Tirant lo Blanc serà un dels pocs llibres que se salva de la crema de llibres que fan embogir el Quixot de Manuel de Cervantes: «Dígoos verdad, señor compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estats cosas de que todos los demás libros de este género carecen». Un altre element que atorga versemblança a l'obra és la presència de l'humor i la ironia, sobretot en els episodis amorosos que tenen lloc a l'Imperi Grec.
    • Curial e Güelfa: D'autor anònim, el text conegut com a Curial e Güelfa va ser descobert el segle xix, i és una de les dues obres més importants de la novel·la cavalleresca catalana. L'argument combina les aventures militars amb les amoroses. D'una banda, l'educació i l'ascens de Curial, protegit per Güelfa, i, de manera paral·lela, les peripècies amoroses entre una colla de personatges, que, naturalment, intentaran trencar la relació. El relat de la gestació d'un heroi combina perfectament amb l'aparició d'unes figures femenines que tenen una força i una personalitat sovint superiors a les dels seus companys.
Fragment

TIRANT DECLARA EL SEU AMOR A CARMESINA AMB L'AJUT D'UN ESPILL

(...) Digau-me, Tirant ―dix la princesa―, sí Déu vos lleixe obtenir lo que desitjau, dieu-me qui és la senyora qui tant de mal vos fa passar, que, si en cosa neguna vos hi poré ajudar, ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda de saber-ho.
Tirant se posà la mà en la mànega e tragué l’espill, e dix:
―Senyora, la imatge que hi veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que em prenga a mercé.
La princesa pres prestament l’espill e ab cuitats passos se n’entrà dins la cambra, pensant que hi trobaria alguna dona pintada, e no hi véu res sinó la sua cara. Llavors ella hagué plena notícia que per ella se faïa la festa, e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama d’amors.



dimecres, 7 de febrer del 2018

Com s'ha de fer l'expressió oral.

    Us vaig prometre que avui duria la meva expressió oral feta. No l'he feta del tot bé, perquè he pensat que així també podíem comentar quines errades hi trobàveu i quina nota es mereixeria. aquí us deixo els textos que he llegit i, mentre l'escoltem, aneu apuntant allò que us sembli destacable per, després posar-ho en comú. Sí, moriré de vergonya quan em sentiu...


El ball
Traducció de Lluís Comes i Arderiu
Antoinette tornava de passejar amb la Miss, eren prop de les sis. Com que ningú no contestava als trucs de la campaneta, Miss Betty va colpejar el picaporta. A l’altre costat se sentia un enrenou de mobles arrossegats d’una banda a l’altra.

—Deuen estar instal·lant el guarda-roba —va explicar l’anglesa—. És aquesta nit el ball? No me’n recordo mai, jo, i vós, estimada?

Va somriure a Antoinette amb un aire de recelosa i tendra complicitat. Tanmateix, no havia tornat a veure, davant la petita, el seu jove amant; encara que a partir d’aquella última entrevista, Antoinette s’havia tornat tan reservada que, a la Miss, la inquietaven els seus silencis, les seves mirades...

El criat va obrir la porta.
Iréne i les seves filles

Al mateix moment, Madame Kampf, que del menjador del costat estant vigilava l’electricista va salta:

—No podíeu passar per l’escala de servei, no —va esgaripar enfurismada—: ho veieu perfectament, que estem col·locant el guarda-roba a l’avantcambra. Ara haurem de tornar a començar. Si continuem així no acabarem mai —va rodinar tot agafant uma taula per ajudar el porter i Georges que endreçaven La sala.

Al menjador i a la llarga galeria que venia a continuació, sis criats amb esmòquing de tela blanca disposaven les taules pel sopar. Enmig de tot havien parat el bufet adornat amb flors esplendoroses.

Antoinette va voler entrar a la seva cambra; Madame Kampf va tornar a alçar la veu:

—No, no passis per aquí… A la teva habitació hem instal·lat el bar, i la vostra també està ocupada, Miss, aquesta nit haureu d’anar a dormir al planxador, i tu, Antoinette, a la cambra dels mals endreços del final del passadís... és a l’altra punta de l’apartament, allà podràs dormir, no sentiràs ni la música... Però, per l’amor de Déu, què feu? —va cridar a l’electricista, que treballava tot cantussejant i sense pressa—. Ho veieu perfectament, que aquesta bombeta no funciona...

Irene Némirovsky, El ball [Le Bal, 1930]. Barcelona: Columa, 1987, p. 44-45.
L'àudio: https://drive.google.com/file/d/0B1Wb5D5-QbVsWThSMGVNdGJLbFVlbU5Hc3JSUDZ5TkstVGg0/view?usp=sharing

És quan dormo que hi veig clar 
per J V Foix (1953)

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

J.V. Foix
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

dilluns, 5 de febrer del 2018

Les quatre grans cròniques

Les quatre grans cròniques medievals

Context històric
Les quatre grans cròniques se situen cronològicament en els segles XIII i XIV i són, entre altres documents, les que permeten seguir i comprendre el desenvolupament de la societat catalana en els aspectes polítics, econòmics, socials i militars.
El comtat de Catalunya forma part de la Corona Aragonesa, que té diverses capitals, al costat del Regne de València i les Illes. Té  un aparell institucional i la llengua parlada pel poble i per la cort (la catalana) esdevé un element de cohesió. Neix, a més, la tendència a enregistrar fidelment els fets importants de la vida nacional i sorgeixen les Cròniques.
Anteriorment, els llibres d'història s'escrivien en llengua llatina i s'agrupaven en els anomenats Cronicon que eren obres informatives sense intenció literària.
En canvi, les quatre grans cròniques, tenen, a part de la seva importància historiogràfica, un notable interés lingüístic i literari, ja que constitueixen autèntiques peces narratives de gran valor creatiu. 
Les quatre grans cròniques historien l’època de plenitud de la corona Catalanoaragonesa medieval i van ser escrites entre finals del segle XIII i durant el XIV. Es tracta de les cròniques de:
  • La Crònica de Jaume I: Existeixen dues versions conegudes de l’obra: una catalana anomenada Libre dels feyts i una altra en llatí, signada per Pere Marsili, anomenada Libre gestarum, datat de 1313.
Pel que fa a l’època en què va ser escrita o inspirada pel rei,la majoria dels estudiosos creuen que es va escriure els darrers anys del seu regnat (al llibre trobem indicacions cronològiques que així ho apunten). Tot i que el text català i el text llatí relaten el mateix i la redacció és semblant, el català és en primera persona (Jaume I) i el llatí quasi sempre en 3a. La crítica creu que el Llibre del feyts no és una traducció del de Marsili.
Actualment es creu que l’autor de l’obra és el monarca i, per tant, s'accepta que es tracta d’una autobiografia. Es considera que Jaume I no va escriure materialment l’obra, però que sí que va coordinar-ne directament la redacció, probablement ell la dictà i els seus col·laboradors l'escrivien.
La crònica narra la vida i les gestes més importants de la vida del rei: El naixement (1208); el casament amb Elionor de Castella fins als els anys de vellesa i malaltia (1265-1276). Entre les gestes més importants s’hi relaten les conquestes dels regnes de Mallorca i València. Es basa en els records personals del monarca i, probablement, en cançons de gesta que la crònica prosifica. 

Com creus que podem afirmar això si no s'han conservat cançons de gesta en català?

Al llarg de tota la crònica es reflecteixen: la intenció didàctica i justificativa del regnat; el sentiment religiós i providencialista (les victòries s’han assolit per designi diví), i la bel·licositat: el rei relata amb detall les seves campanyes militars, en les quals es presenta com a heroi. 
Però no sempre fa història militar i política, sinó que sovint ens mostra fets quotidians i trets íntims de la seva personalitat

Per a quina raó creus que no es limita a explicar fets militars i polítics?

És força objectiva, en el sentit que es preocupa de fer reviure els fets i els personatges amb la màxima fidelitat possible; també perquè usa un llenguatge viu i popular (refranys, dites i expressions col·loquials) i fa que els personatges no catalans s'expressin en la llengua pròpia (provençal, castellà, francés i mossàrab). 
Jaume I el conqueridor


Havíeu sentit mai parlar del mossàrab? Saps quina llengua és? Existeix actualment?

L’estil és lent (d'aquell a qui agrada explicar bé les coses), simple (pròxim a l'ànima senzilla del poble), sense complicacions i espontani (propi de qui s'explica oralment més que no pas escrivint) i, per això, no sempre segueix l'ordre lògic, funciona per associacions d'idees, hi ha repeticions, etc.

Observeu aquest exemple on es descriu el rei:
Aquest rei En Jacme d’Aragó fou el més bell home del món; que ell era major que altre home un pam, i era molt ben format i compli de tots els seus membres; que ell tenia molt gran cara i vermella i flamenca, i el nas llong i ben dret, i gran boca i ben feta, i grans dents belles i blanques que semblaven perles i els ulls variats, i bells i cabells rossos semblants de fil d’or, i grans espatlles, i llong cos i delgat, i els braços grossos i ben fets i belles mans, i llongs dits, i cuixes grosses, i cames llongues i dretes i grosses per llur mesura, i els peus llongs i ben fets i gint calçats. I fou molt ardit, i prous de les seves armes, i fort i valent, i llarg de donar, i agradable a tota gent i molt misericordiós, i tingué tot el seu cor i tota la seva voluntat de guerrejar amb sarraïns. 
  • La crònica de Bernat Desclot o Libre del Rey en Pere e dels seus antecessors passatsen el text no trobem cap indicació en relació amb la datació de l’obra, però si tenim en compte que està escrita en el to de qui narra esdeveniments que o bé ha viscut o bé ha presenciat, podem considerar que és contemporània als fets narrats. En aquest sentit, resulta interessant un passatge en què l’autor declara que ell ha estat present personalment a un acte heroic del rei Pere II el Gran en la guerra dels francesos. Segurament entre el 1283 i el 1285. Tot i això, els estudiosos no han pogut fixar quan va ser començada, però sí quan es va acabar: a finals del segle XIII.
    Pere II el Gran
Si no fos per la primera frase de l’obra: “Ací comença lo llibre que Bernat Desclot dictà e escriví”, aquesta crònica hauria quedat anònima, perquè el nom de l’autor no torna a aparèixer més.
Pel contingut, Bernat Desclot devia ser una persona pròxima a la Cort. La hipòtesi més versemblant és la que l'identifica amb Bernat Escrivà, tresorer reial durant el regnat de Pere II, que procedia del poblet anomenat Es Clot.
Aquesta crònica historia els fets i les conquestes “que feren sobre sarraïns i sobre altres gents” des d’Alfons I el Cast fins a Pere II el Gran. Però està centrada, sobretot, en la figura reial de Pere II i la finalitat és glorificar-lo.
Quan explica fets del passat apareixen narracions llegendàries i gestes joglaresques prosificades; en canvi, quan es tracta del present (esdeveniments contemporanis a l’autor) les fonts són els documents oficials i la pròpia experiència de Desclot.
Les característiques que trobem en aquesta obra són: la glorificació de l’esperit cavalleresc i de la fidelitat: s'hi reflecteix un ferm sentit patriòtic i una gran devoció a la figura del rei. De la crueltat: present en els moments que descriuen la guerra contra els francesos. De l’objectivitat: en el tractament dels temes històrics. Del valor psicològic i humà: es fa un admirable retrat del caràcter del rei i de la seva evolució.
Presenta una llengua rica i perfecta, i revela certs dialectalismes nord-occidentals, però diluïts en la koiné literària i administrativa de la Cancelleria catalana. Desclot demostra conéixer altres llengües com el francés i l’àrab.
Pel que fa a l’estil, la prosa té el rigor lògic de la prosa cancelleresca, la frescor de la literatura popular i semblances amb l’estil cortés

Observeu aquest exemple on es descriu com va arribar el rei a Tragina (Sicília):
E quan lo rei fo en terra, hac-li hom aparellats cavalls, e muntà a cavall, e tota la gent de la terra anaven-li denant a peu, e els cavallers e els barons de Sicília menaven-lo per les regnes e portava-li hom un pal·li d'aur en quatre llances sobre el cap. E les donzelles e tota l'altra gent, ab moltes maneres d'estruments, anaven-li denant e cridaven:

-¡Ben sia vengut lo nostre senyor rei d'Aragó e de Sicília e el nostre salvador, per qui serem deslliurats de les mans del nostre enemic Carles sens mercè!
Havíeu sentit mai el mot "koiné"? Sabeu o podeu deduir què significa?


  • La crònica de Ramon Muntaner (1265-1325): és la més llarga i està datada el 1325.
    Alfons el Magnànim
Historia un ampli període que va des del naixement de Jaume I (1208) fins a la coronació d’Alfons III el Benigne (1328). Hi apareixen tots els reis del casal d’Aragó que ell va conèixer.
La font gairebé exclusiva d'on beu és la pròpia experiència (encara que també recorre a altres textos historiogràfics i a la prosificació de narracions èpiques), ja que es proposa de relatar només allò que “ha vist”, allò de què ha estat “testimoni”. En aquest recurs, que reforça la certesa de la narració, radica precisament la novetat del seu “llibre” (Muntaner no en diu mai crònica, sinó “llibre”). És, doncs, un llibre de “memòries”; on el protagonista principal  no és ell sinó que són els reis i els senyors.
L’objectiu fonamental és la glorificació dels reis del casal d’Aragó. Muntaner creia en providencialisme i el nacionalisme: la sang, un destí comú i la llengua  (pus bell catalanesc del món” com ell diu) són els elements que, segons ell, integren la base de la comunitat catalanoaragonesa, que es trobava en un període d’esplendor.
Va ser escrita, com era normal en l’època, per a ser llegida en veu alta més que no per a la lectura individual, i sempre que l’autor s’adreça als seus “oients” els anomena “senyors”. Aquests senyors sembla que eren els reis catalans, als quals vol deixar un llibre exemplar que sigui un “mirall de prínceps”.
S’adreça directament als seus “oïdors” mitjançant l’ús de fórmules joglaresques:Què us diré?” o “ara oirets...” L’estil directe i un llenguatge viu, col·loquial i popular contribueix a acostar autor i públic.

Observeu aquest exemple on parla de la glòria de les terres catalanes (Sicília):
E negú no es pens que Catalunya sia poca província ans vull que sàpia tothom, que en Catalunya ha comunament pus ric poble que negú poble que jo sàpia ne haja vist de neguna província, si bé les gents del món la major part los fan pobres. Ver és que en Catalunya no ha aquelles grans riqueses de moneda de certs hòmens senyalats, que ha en altres terres: mas la comunitat del poble és lo pus benanant que poble del món, e qui viuen mills e pus ordonadament en llurg alberg ab llurs mullers e llurs fills, que poble qui e'l món sia.
  • Crònica de Pere el Cerimoniós: Se'n van fer dues redaccions : la 1a entre 1375 i 1383, i la segona el 1386.
L'autoria s'atribueix exclusivament a Pere III el Cerimoniós, el qual parla en primera persona i explica tot el regnat del seu pare, Alfons el Benigne, i el seu. Consta d’un pròleg on es conta el regnat de son pare i de sis grans capítols que abasten tot el seu regnat, des de la coronació el 1336 fins als casaments dels seus fills i els fets de Sicília (1370-1382). 
Volia justificar la seva política i, per aquest motiu, presenta unes característiques que la diferencien de la resta: pel que fa a les fonts, no usa les cançons de gesta prosificades, sinó només els documents cancellerescs i els records personals del rei i dels seus col·laboradors. Tampoc hi ha l’heroisme èpic que trobem a les altres, la figura de Pere el Cerimoniós és més a prop de la dels prínceps renaixentistes que de la dels cavallers medievals.
Pere III el Cerimoniós
Usa un llenguatge menys ric que en les altres cròniques, com també és menor el domini de l’idioma. La llengua bàsica és el català correcte de la Cancelleria, però també apareix el provençal, el castellà i l’aragonés. Quant a l’estil, trobem una prosa sempre correcta i acurada, que sovint esdevé seca i eixuta, sobretot quan la narració es fa en forma de dietari (Pere III tractava de reproduir amb fidelitat la prosa burocràtica dels documents). En definitiva, a diferència de les cròniques anteriors, en aquesta ni el llenguatge ni l’estil són de caire popular, sinó que són correctes i acurats.
Observeu aquest exemple on explica com va reaccionar el seu germà quan el duien pres:
E tinguem manera que vingués a nós en lo dit lloc de Castelló car ell tenia son hostal ab sa gent en lo lloc d'Almassora. E lo dit infant venc ensems ab lo comte d'Urgell, e ab lo vescomte de Cardona (...) e molta altra gent. E entram en lo nostre hostal solament los caps majors e metern lo dit infant en una cambra; e, com hi fo, trametem-li los nostres alguatzirs, manats-li de part nostra que es tingués per pres. E ell, com a furiós, menyspreant lo nostre manament, no donà paciència a ésser pres, ans, com furiós, mès contrast als dits alguatzirs, e mès mans a les armes per defendre's, e moc grans crits e gran avalaot en nostre hostal; per què nós, moguts, cridam e manam que, si no es lleixava pendre, que morís, e decontinent ocieren-lo. 
La finalitat i característiques que comparteixen totes era triple:
  1. narren fets contemporanis als seus autors o poc anteriors, contràriament a les altres literatures que es dediquen al passat llunyà.
  2. deixen constància d’uns fets que volien tenir valor didàctic, i
  3. justifiquen unes determinades actuacions polítiques. 
  4. formen el millor conjunt historiogràfic de l’Europa medieval. 
Arbre de la Corona catalano aragonesa