Per poder preparar bé un examen s'ha de tenir clar què hi pot aparèixer, que de vegades és molt i sembla poc i d'altres passa just a l'inrevés.
Començarem doncs, explicant què hem fet fins ara:
De llengua o morfosintaxi: Aquests dies no hem fet res, o sigui que sortiran un màxim de dos exercicis on haureu d'identificar complements verbals, dir quina estructura tenen i substituir-los pel pronom feble adequat.
La teoria la teniu entre les pàgs 45 i 51 i els exercicis entre la pàg. 57 i la 61. Els que hàgim fet, tant orals com escrits, esclar.
De literatura: Hem fet el Modernisme i l'escola Mallorquina, també hem repassat l'estudi mètric dels poemes i hem localitzat algunes figures retòriques.
si voleu repassar com es compten les síl·labes dels versos teniu els dos enllaços del bloc a la banda dreta amb el nom de "mètrica i versificació".
recordeu que les figures que hem treballat són: la personificació o prosopopeia; la metàfora; l'epítet; la interrogació retòrica; la hipèrbole; l'encavallament; l'hipèrbaton i la comparació o símil.
La teoria la teniu a l'audiovisual i entre les pàgines 216 i 232 i els exercicis de la 236 a la 240.
De tot això en sortiran entre quatre i sis preguntes teòriques i un fragment d'una de les lectures sobre el qual es faran algunes preguntes.
D'expressió: n'heu fet ja cinc, la cinquena de les quals corregiré durant aquest cap de setmana: una crítica d'un producte cultural, una crònica, un text argumentatiu, oral, un assaig i un text de creació. Jo he publicat quatres entrades d'Imperdonables on es fixaven algunes maneres d'escriure que s'han d'evitar perquè no s'adapten a la normativa.
Sortirà la definició d'un d'aquests textos i un text que haureu de corregir.
Si teniu alguna pregunta, ara és el moment de fer-la. Podeu fer-la per mail.
Hem d'explicar com heu de llegir el llibre, quina
serà la pròxima redacció, quina expressió oral heu de fer i avui és el dia
indicat per a fer-ho.
Començarem amb el llibre: heu de llegir Els
Romanents de Víctor García Turque
és una novel·la curta que tracta, segons la contraportada, sobre:
Quan obrim el llibre i tornem a trobar el títol, abans que la narració
comenci, veiem que té un subtítol: Brevíssima relació d’heretgies que,
com el títol i tota la resta, a les tapes, apareix ratllat.
El primer que hauríeu de preguntar-vos és:
Per què a
l’escriptor li ha interessat fer aquest joc amb la tipografia? Per què
l’escriptor ha volgut que trossos del seu llibre apareguessin ratllats?
I és
que a la pàgina 7 (no numerada)hi ha
tota una sèrie de cites que ens poden orientar sobre els seus referents,
però, per què a la pàgina 8 hi ha una dedicatòria no ratllada, abans que, i
després de l’índex, tornin a aparèixer a la pàg 14 les cites, ara ratllades i
amb petites diferències. Quines són aquestes diferències? Podeu trobar-ne
alguna explicació? La dedicatòria ens orienta d’alguna manera?
I de quin món
venen les diverses persones citades? Són totes escriptores? Per què les deu
haver escollit?
Per tant, una de les coses que heu de començar a fer
és qüestionar tot allò que us cridi mínimament l’atenció, i podeu començar per aquí.
L’índex ens indica que el llibre consta de 13 capítols
amb títol i no numerats i un post-escriptum.
Abans de començar-ne la lectura, mireu el post-escriptum,
Quina funció té?
Creieu que era necessari posar-lo?
I, per últim, abans de començar amb el primercapítol ens trobem un paràgraf escrit, datat
i ratllat, sembla d’un diari:
Quines informacions ens dona?
A partir d’aquí ja podeu començar a llegir cada capítol
amb l’ordre que se suposa que hem de seguir. Quan acabeu, heu de tenir clares
una sèrie de coses:
Què explica la
novel·la, o quin és el seu argument.
Quin tema tracta,
de què parla realment.
Quines veus
narratives hi ha i quines característiques tenen.
Qui és el o la
protagonista real de la novel·la.
En quin tipus de
realitat es mou la trama de la novel·la.
Quins elements
ens criden l’atenció perquè ens allunyen de la nostra realitat.
Quins elements
ens criden l’atenció perquè ens resulten completament pròxims.
Per què trobem
tantes heretgies citades? Són inventades o reals? Estan ordenades d'alguna manera?
Quines al·lusions
trobeu a la cultura pop? Les coneixíeu?
Creieu que és un
llibre massa breu, que encara hauria pogut ser-ho més o que té l’extensió
suficient per a explicar la història que explica?
Mentre llegíeu, us n’heu
saltat trossos o heu estat a punt de fer-ho? Si us haguéssiu hagut de saltar
algun tros, quin tros hauria estat?
Heu llegit una
novel·la de literatura realista o de literatura fantàstica?
Com avaluaré el llibre?, que, al cap i a la fi, és el que us interessa... doncs al segon examen hi sortiran preguntes sobre l'argument i alguna de les que us plantejo aquí, i quan rebem l'autor, durant la setmana de les Lletres, li fareu una entrevista que també valoraré.
Continuarem amb la pròxima redacció
que, aprofitant que ve Sant Jordi, oh, sí, Ai las! haurà de ser literària.
Us proposo la següent manera de
fer alguna cosa creativa i us asseguro que no insistiré si no voleu presentar
el vostre escrit al concurs:
Us deixo un total de 10 frases
entre les quals podeu triar-ne una a fi que sigui el començament o el final
dels vostres relats i/o poemes. (Poso i/o, perquè obligatòriament n’heu de fer
una, però si voleu en podeu fer més)
Com sempre, jo també n’he
escrit un que us trobareu a continuació:
a.Diuen que a París la gent la coneixes quan surts d’un
cinema.
b.M’encanta veure’t, m’encanta l’olor que fas i m’adono
que et trobava tant a faltar!
c.Les paraules que mai ens vam dir ressonen dins del meu
cap.
d.La meva taula, les meves prestatgeries, els meus llibres,
les meves coses.
e.Dolgut/da i decebut/da, decideixo no gastar més
paraules.
f.A casa fa fred, mentre a fora és primavera.
g.Havia passat molt temps des que l’havia vist/a per
última vegada.
h.M’agradaria que tot fos diferent, i quan dic tot, vull
dir tot, tot.
i.Va tancar els ulls i es va adormir en un instant.
j.Una ciutat és el lloc on pots desaparèixer del tot
sense anar-te’n gaire lluny.
L’HABITACIÓ. La seva dona es va morir
a poc a poc. Dos anys de malaltia que es van cloure amb un dia d’agonia.
El
matí que es va despertar sentint-la respirar amb dificultat, va aixecar-se i va
trucar al Pades i a la família. El moment havia arribat.
La doctora i la infermera van obrir la finestra: — És dolent que no
passi aire, — li van injectar morfina, els en van deixar més, — cada quatre hores n’hi han d’injectar una
dosi, sobretot compte amb el que diuen, sembla que l’oïda la tenen activa — i
van marxar. Cap al migdia, la doctora va tornar, tot seguia igual.
Un
dia sencer d’agonia que finalment es va acabar gràcies a la morfina de sobres
que havien deixat.
Els
fills no es van moure del voltant del llit, esperaven. Mentrestant,
ell anava donant voltes per la casa ocupant-se com podia. — Queda’t si vols, et fem lloc… — No em cal, no em cal.
Mirava
la tele i regirava coses, mentre pensava com seria la seva vida sense ella. Li
havia costat entendre que el mal no tenia cura, recordava el dia que havia anat
amb la filla gran a l’hospital, ell volia que la tornessin a ingressar, que la
tornessin a posar bé. La filla, que ho sabia tot, semblava que també sabia que
no hi havia res a fer i va quedar d’acord amb el metge que se l’endurien a casa
a morir. Ella i els seus germans preferien que acabés allà, ell hauria preferit
l’hospital, però no el van tenir en compte, total, només era el marit...
No
sabia si tenia ganes que es morís o no, de tota manera no hi havia remei, morir
es moriria i ell es quedaria sol. Potser això és el que li feia més por, sol,
mai no havia viscut sol, hauria de refiar-se dels fills que li fessin
companyia, però, n’hi hauria prou? Alguna cosa més hauria de fer…
Al
capvespre, finalment, va expirar. Plors, de cop tothom plorava i s’abraçava,
fins i tot ell es va trobar plorant, un
parell de llàgrimes, pots comptar, i abraçant la seva filla gran,
precisament ella, la que s’assemblava més a la dona. Aquest dol, que diuen que
dura tant de temps, el va notar en aquells instants. Després ja tornava a estar
ocupat. Trucar a la funerària, esperar-los, atendre’ls, menjar alguna cosa,
avisar l’Avui que hi posessin l’esquela, trucar als parents, als amics... un
tou de coses a fer.
Activitat,
no suportava estar inactiu. Havia estat molt dur aquell dia, voltant, esperant,
fent res, les injeccions, les cares de tots, la tristesa.
Quan
va arribar el de Santa Lucia es va sentir lleuger de nou. S’havia de decidir el
tanatori, el nou de la Ronda de Dalt,va dir un dels gendres i ell va assentir. El
tipus de sala de vetlla, es veu que n’hi havia de dues classes, la primera, la
de tota la vida, la que també tenien a Sancho
de Ávila, amb la seva saleta de recepció i, al fons, el quartet on anava el
taüt, amb una porta que permetia entrar aquells que ho desitjaven i mirar de
lluny aquells que els feien por els morts; la segona, més àmplia. L’assegurança
les cobria totes dues, hauria estat més lògic escollir la segona, però
s’anomenava sala castellana. — No volem res
de castellà —va dir mig rient, —nosaltres som catalans. Els altres van
continuar en silenci.
La
cerimònia podia ser amb cançons o sense, si era amb cançons portaven un conjunt
de corda i un tenor, era un extra i, segurament, ho hauria de pagar després.
El noi de la funerària va dir que miraria d’incloure-ho a la pòlissa. — Però segur que no podràs! — Faré el que
estigui a la meva mà, mai se sap, senyor Gómez!—No se’l podia creure, però
els fills volien cançons i les
van triar, unes que van dir que agradaven a la dona i una altra
que es veu que trobaven bonica.
Amb
la caixa sí que no va tenir sort el comercial, tots tenien clar que en volien
una de senzilla, total pel servei que havia de fer… Van triar la que anava amb
la pòlissa. Va trobar estrany que no en tinguessin cap amb etiqueta “eco”, tant
de moda com estava!
Els
recordatoris eren importants. — Quin vers
hi volen posar? La mitjana en tenia un de pensat, no era d’ella,
no, era d’un poeta, no n’ha pogut recordar mai el nom, però sap que deia alguna
cosa sobre la pena i les hores. Tots el van trobar bonic, a ell tant li feia,
li va semblar bé i va dir un: — Molt maco,
molt maco!
Mentre
arreglaven aquelles coses, l’únic que li fallava era l’estómac, tenia gana.
I van
venir els sanitaris a endur-se la seva dona, bé, elcos només, que l’esperit a saber on parava,
el cadàver, com es diu tècnicament. No es va poder estar de fer un acudit: — Mira, ara ja som un menys!— i se li va
escapar el riure com sempre que es feia gràcia. Ningú el va acompanyar, el
silenci va ser la resposta.
A
casa seva tenien un sentit de l’humor una mica macabre, el que no podia
entendre era per què ell no feia riure ningú i, en canvi, quan era el seu germà
qui el feia servir, s’acabava convertint en una anècdota per explicar als
sopars i dinars. — Recordeu quan a
l’enterrament del sogre del tiet, va entrar una infermera i li va dir “lo
siento…” i ell li va respondre, “no, mejor déjelo como está” i la seva filla
se’l va haver d’endur perquè se li escapava el riure…” – .
Quan
van marxar els intrusos que l’havien entretingut, la mitjana i la petita
van anar a fer uns entrepans. — A mi guardeu-me els de xoriço que
són els que m’agraden més!—Tots el
van mirar com si l’odiessin, només perquè tenia gana, collons, com poden tenir la pell tan fina! I els hi van deixar tots, i ell que se’ls va
menjar i ben bons que els va trobar.
Va
arribar l’hora que marxessin, li van oferir companyia: — Si vols venir a casa, pare... — Si et fa cosa quedar-te sol... Els va
acomiadar amb uns quants no cal.
Va
tancar la porta i va arreglar tot allò que estava desendreçat. Per sort, les
dones s’havien encarregat de deixar els plats al rentaplats, va llençar el que
era de paper, es va preparar un whisky i va asseure’s al sofà, a pensar una
mica.
No
tenia son, se sentia cansat, però no li venia de gust posar-se al llit encara.
Va engegar la tele, va estar canviant de canals i no es va aixecar fins que va tenir
decidit que netejaria l’habitació, volia que tornés a ser la seva habitació.
Quan
la dona havia vingut de l'hospital, l’havia fet anar a la petita, la que ella
havia ocupat abans de la malaltia amb l’excusa que ell roncava massa i no la
deixava dormir.
Aviat
va veure que el llit era incòmode, que no tenia tauleta de nit i que no podia
tapar-se amb un nòrdic, perquè només en tenien un per al llit de matrimoni. La
solució va ser fàcil: es va comprar un llit nou amb un matalàs de làtex, un
nòrdic i una tauleta, volia dormir bé. La dona li ho va retreure. — Mentre jo vaig dormir aquí mai em vas
comprar res i tu, no ha passat ni un mes i ja t’ho has comprat tot!
Ell li responia amb la tranquil·litat de qui té les coses clares: — No soc jo qui va deixar el llit conjugal, tu
vas marxar abans i ara me n’has fet fora, a més, mai em vas dir que
necessitessis res.
Després, el va fer tornar, tenia por que si li passava res no la
sentís i ell ho va fer perquè era un bon marit.
Recordava
un matí que s’havia despertat abans i que la mirava. Va obrir els ulls i li etzivà un: — Què mires? — amb
el fil de veu dur amb què li parlava. — A
tu— va dir-li ell. — No vull que em
miris, no vull que em miris més…, — li va fer mal, molt mal…
Quan
es va acabar el whisky, va aixecar-se. Cada dia li costava més incorporar-se
sol i no es veia els peus amb aquella panxa, li va fer gràcia, es va fer
gràcia, va riure, tan fort que va haver de seure una altra vegada, li saltaven
les llàgrimes, que estúpid, rialles per una cosa que no recordava quan li havia
començat a passar…
Es
va aixecar de nou, va anar cap a l’habitació, feia pudor, havia de treure com
fos aquella fortor. No podem pas dir que
hagi passat pel món sense deixar cap traça, va tornar a tenir ganes de
riure, però no es va deixar anar, tenia feina. Va anar cap a la cuina a buscar
productes de neteja i va agafar tot allò que li semblà desinfectant: Tenn amb
aroma de pi, lleixiu Estrella, el motxo, baietes, draps, Glassex, bosses
d’escombraria, bosses de plàstic...
Va començar guardant tots aquells
productes farmacèutics que havia de tornar al Pades en una capseta. Ja els explicaria que
havia utilitzat una mica més de morfina del compte. La tauleta que havia posat per tenir a mà tot el que
necessitava per les cures la va passar al despatx,
també hi va posar allò que hi havia a sobre de les tauletes de nit i que no era
seu. Va dur els llençols a la rentadora que va deixar preparada per l’endemà al
matí.
Va
aixecar el matalàs perquè no es volia deixar cap racó. Va començar a suar, suava com un porc, els porcs no suen havia llegit una vegada, i com que no suen necessiten estar humits sempre. Les gotes
regalimaven arreu, es notava moll des del front fins als peus. La dona no
parava de dir-li que això li passava perquè estava massa gras, si no mengessis tant, si no beguessis tant…
era la cantarella constant. Ell menjava quan tenia gana i bevia quan li venia
de gust, mai havia cregut ser unhome
d’excessos, per sopar, feia règim, i, pel que feia al beure, el seu pare sí que
havia estat alcohòlic, i el seu germà, que tothom trobava tan graciós; però ell
no, ell no s’emborratxava, bevia una mica de vi als àpats, un licor o un whisky a mitja
tarda o després de dinar o de sopar, el cafè amb un rajolí d'anís… Era un home normal, ell. I va somriure en
adonar-se que ja no la hauria de sentir més.
Es
va recolzar un moment a la paret, el terra semblava net, però feia massa dies
que l’ambient estava empudegat. Va agafar el motxo i la galleda. A l’aigua hi
va llençar un raig de lleixiu, un raig de Tenn, un raig de Glassex, tot millor
que res. Va fregar tot el terra.
Ja
li quedava poc. Agafà un drap, el mullà bé amb Glassex i començà a netejar els
mobles de fora, el dintre ja tindria temps de fer-lo. Quan va obrir l’armari,
va veure tot l’espai que li quedaria quan tragués la roba de la dona, demà els he de dir a aquelles que, així que
puguin, vinguin a triar la roba, quina volen i què es llença… Va agafar uns
llençols que feien olor de net i que estaven suaus. El de sota el va tenir posat de
seguida, però el que havia de portar el nòrdic dintre... va acabar decidint que no calia.Ara només
faltava treure’s la suor de sobre.
Va
obrir la finestra, mentre es demanava com no l’havia oberta abans, què hi farem d’un ja està fet! Mentre
s’airejava tot, ell es dutxaria i es relaxaria. Va obrir la porta del bany i la
fortor va tornar a entrar, l’hauria hagut
de fregar! Pero, quina mandra ara que
ja havia acabat! Immediatament va tornar a tancar-la, la deixaria demà ben oberta, que s’airegés i al vespre ja el netejaria, ara aniria a dutxar-se a l’altre que
feia olor d’ell i de visites, ella no hi podia arribar de feia dies, quatre
passes que s’havien convertit en una distància insalvable.
Va
recordar el dia que vahaver d'instal·lar la Tdt. La dona es va passar tot el dia gemegant, les filles li van demanar, més de cent
vegades, si allò no ho hauria pogut fer un altre dia. —I és clar que ho podia fer un altre dia, però ho he volgut fer avui i
ta mare és una exagerada, tampoc li costa tant estar-se un dia al meu llit,
abans bé hi dormia i era més incòmode. No el van deixar ni acabar del tot
la instal·lació, quan l’antenista va haver fet el tros del menjador, li van dir
que ja n’hi havia prou, que ja tornaria un altre dia a posar la de l’habitació,
tan senzill com hauria estat acabar-ho tot llavors, però no, les senyores
creien que ja havia fet que ho passés prou malament la malalta, canviant-la de
llit una estona. I aquelles manies absurdes d’ella, no
vull que em vegin així, què li importava a l’antenista com estava ella?
Faria la seva feina i marxaria, per això li pagaven. Les setmanes que seguiren les va passar fent-li
la broma Mira que faig instal·lar la Tdt
a la teva habitació… Somreia? No… s’ho prenia seriosament i el mirava
travessant-lo. Convertia una broma en un drama.
L’aigua
estava força calenta, quin gust,
s’ensabonà tot deixant-la rajar, s’esbandí, s’eixugà amb la tovallola que abandonà
al terra, i va anar cap a la seva habitació. Ara ja podia posar-se al llit.
Un pijama, per a què? Per a qui?, dormiria sol, ample i
despullat. S’estirà, posà el despertador a les set del matí, no volia arribar
tard, mirà el sostre de l’habitació, ara hi tornava a dormir, amb tot el
dret, com sempre hauria hagut de ser, ningú li’n faria fora, mai més.
Va
tancar el ulls i es va adormir en un instant.
I pel que fa a l’oral, vam dir
que representaríeu i us enregistaríeu fent-ho, un tros de Ma Rosa d'Àngel Guimerà. Finalment he agafat l'obra, l'he dividida en parts i m'ha sortit això:
pàg. 77 a 89 (personatges: Gepa, Badori, Tomasa, Quirze i Marçal)
pàg. 90 a 104 (personatges: Ma Rosa, Tomasa, Gepa, Quirze, Badori i Calau)
pàg. 105 a 118 (personatges: Badori, Calau, Gepa, Ma Rosa, Tomasa, Quirze, xic i Marçal)
pàg. 119 a 131 (personatges: Ma Rosa, Tomasa, Marçal, Quirze, Gepa, Badori, Calau i Xic)
pàg. 132 a 146 (personatges: Tomasa, Quirze, Badori, Gepa, Calau, Xic, Marçal, Ma Rosa)
pàg. 146 a 161 (personatges: Quirze, Ma Rosa, Tomasa, Badori, Calau, Marçal, Gepa, Xic)
pàg. 162 a 176 (personatges: Ma Rosa, Marçal, Tomasa, Quirze, Badori, Gepa, Calau, Xic)
177 a 192 (personatges: Quirze, Gepa, Calau, Xic, Badori, Marçal, Ma Rosa, Tomasa)
193 a 210 (personatges: Tomasa, Badori, Ma Rosa, Marçal, Quirze, Gepa, Calau, Xic)
211 a final (personatges: Ma Rosa, Quirze, Gepa, Badori)
L'última part és la més curta, però qui faci de Ma Rosa tindrà molt mèrit, si ho fa bé, perquè hi ha de posar molt sentiment. Els grups han de ser d'unes tres persones, n'hi ha d'haver deu, per tant, cadascuna haurà de fer més d'un paper, o una en farà un, perquè és qui parla més i les altres dues es repartiran la resta...). Ja us vaig dir que no calia que us aprenguésssiu de memòria el text,n'he de fer una lectura dramatitzada, cosa que vol dir que no podeu començar-vos a enregistrar en una primera lectura, sinó que heu de preparar-vos-la a fi de vocalitzar, entonar...
El text us el passaré jo abans que s'acabi la setmana. I com la puntuaré? Doncs us passo els ítems, que són sis, per tant puntuaré sobre sis i després passaré la puntuació a base deu, com faig als exàmens:
Fons (soroll de, tria del lloc on feu la lectura, distorsió acústica...)
Volum.
Vocalització.
Entonació.
Pronúncia.
Gestualitat. (tot i que tingueu el text a la mà, es valorarà si el mireu tota l'estona, si us ajudeu amb les mans...)
Utilització de tècniques cinematogràfiques.
Si voleu veure'm a mi fent-ho i després puntuar-me, us deixo aquí l'enllaç.
Per poder preparar bé un examen s'ha de tenir clar què hi pot aparèixer, que de vegades és molt i sembla poc i d'altres passa just a l'inrevés.
Començarem doncs, explicant què hem fet fins ara:
De llengua o morfosintaxi: Hem continuat amb l'oració simple, concretament:
La identificació dels diversos complements verbals.
La descripció de la seva estructura.
La seva substitució pel pronom feble adequat.
La teoria la teniu entre les pàgs 45 i 51 i els exercicis entre la pàg. 57 i la 61. Els que hàgim fet, tant orals com escrits, esclar.
De tot això sortirà un màxim de dues preguntes teòriques i un màxim de cinc exercicis, un dels quals pot ser d'alguna de les coses que ja vam fer a l'examen anterior (identificació dels subjectes, localització d'un CN)
De literatura: Hem fet el Modernisme amb un dels seus autors: Joan Maragall i, mentre explicàvem Maragall, hem repassat l'estudi mètric dels poemes i hem localitzat algunes figures retòriques als seus poemes.
si voleu repassar com es compten les síl·labes dels versos teniu els dos enllaços del bloc a la banda dreta amb el nom de "mètrica i versificació".
recordeu que les figures que hem treballat són: la personificació o prosopopeia; la metàfora; l'epítet; la interrogació retòrica; la hipèrbole; l'encavallament; l'hipèrbaton i la comparació o símil.
La teoria la teniu entre les pàgines 215 i 220 i aquí i els exercicis de la 236 a la 237.
De tot allò que diu l'audiovisual heu de saber respondre les preguntes següents:
Quan comença i quan acaba el Modernisme com a moviment literari?
Què és el Modernisme?
Corrents dins del Modernisme.
Poesia: quin és el poeta més important i quin tipus de poesis feia?
Teatre: què el feia tan admirat com a gènere per als modernistes? Cita'n un autor.
Narrativa: característiques de la narrativa modernista (tenint en compte què en vaig dir jo) i nom d'algun autor.
De tot això en sortirà un màxim de quatre preguntes teòriques i un fragment d'una de les lectures sobre el qual es faran algunes preguntes.
D'expressió: n'heu fet ja quatre, la quarta de les quals esteu acabant de donar o corregint: una crítica d'un producte cultural, una crònica, un text argumentatiu, oral, i un assaig. I jo he publicat quatres entrades d'Imperdonables on es fixaven algunes maneres d'escriure que s'han d'evitar perquè no s'adapten a la normativa.
Se us pot demanar què és una recensió, què és un text argumentatiu, què és una crònica, què és un assaig i hi haurà un text que haureu de corregir.
La Narrativa medieval: els llibres de cavalleries i la novel·la cavalleresca.
Quan parlem de novel·les medievals ens acostumem a referir a aquests dos gèneres que sovint s'han confós i que hem de diferenciar.
Els llibres de cavalleries (o roman courtois) que provenen de la literatura heroica i popular dels cantars de gesta.
Van sorgir durant el segle XII, primer en vers, i posteriorment en prosa. Les protagonitzen, principalment, personatges dels cercles llegendaris carolingi (a l'entorn de la figura de l'emperador Carlemnay) i bretó (a l’entorn de la figura del llegendari rei britànic Artur).
Un dels autors que ha arribat fins als nostres dies fou l'escriptor Chretien de Troyes, que recollí les llegendes que s'havien originat al voltant del rei Artús de Bretanya i de la seva cort de cavallers.
Els seus llibres reflecteixen l’aspiració de la noblesa cortesana a configurar el món idealitzat dels seus avantpassats i, per tant, contenen:
aventura
amor i
lleialtat entre iguals.
Els cavallers són personatges caracteritzats per la seva valentia, com a la cançó de gesta, però ara les gestes ja no venen dictades per la fidelitat al rei o a Déu, sinó que són un servei a l’amor. És a dir, són un exercici de submissió o vassallatge a la seva dama. Ja no lideren grans exèrcits triomfants, sinó que actuen individualment i per motius personals. El servei amorós es codifica, es creen unes normes artificials, a la vegada que encantadores, que honren l’amor terrenal amb tots els elements propis de l’amor diví. El cavaller va a la recerca de la perfecció per complaure la seva dama, unint l’elegància a la valentia pròpia de l’home de la cort feudal.
La dona esdevé, doncs, una peça fonamental en el desenvolupament de l’acció. La dama ennobleix el seu cavaller sotmetent-lo a proves que demostraran el seu valor. I l’amor, que pot actuar contra l’honor, o, fins i tot, contra la raó, és també l’origen de totes les virtuts i gestes que condueixen cap a la fama i la perfecció moral al cavaller protagonista del relat.
I és que per a la dama no n’hi ha prou amb les heroïcitats, també s’ha de saber estimar i patir en silenci, amb discreció i prudència, ser enginyós per expressar la passió i saber humiliar-se per mostrar adoració. Només quan el cavaller ha sofert tots els capricis de la seva estimada, el seu ídol, és recompensat. Com a títols destacables d'aquest tipus de novel·la tenim:
La Cançó de Rotllan (en francès, Chanson de Roland) que és una cançó de gesta del segle XI que narra la batalla de Roncesvalls i té com a protagonista Rotllan, un cavaller a les ordres de l'emperador Carlemany.
Tristany i Isolda: és un cantar de gesta que té lloc a l'Edat Mitjana a Europa, als països celtes a l'època de les croades, i narra les gestes d'un heroi que comet una greu traïció per culpa d'un amor forçat per un beuratge màgic. El rei Mark de Cornualla, el seu oncle, li mana endur-se Isolda de retorn d'Irlanda per a esposar-s'hi. No obstant això, ambdós s'enamoren pel camí, per culpa d'un filtre màgic que beuen pe equivocació i Tristany lídia una sèrie de batalles per a portar Isolda de tornada.
El cavaller del lleó: obra de Chrétien de Troyes que narra les aventures de Yvain, fill d'Urien. L'element meravellós configura algunes de les aventures principals (com l'aventura de la font) i s'entrellaça amb temes de l'antiguitat clàssica (com el lleó agraït).
En la literatura catalana destaquen com a novel·les de cavalleries Blandín de Cornualla, d'autor anònim i La faula de Guillem de Torroella.
Les característiques d'aquestes novel·les es poden resumir en els següents punts:
Són sempre narracions fabuloses, que es situen en països exòtics, llunyans o, directament, inventats.
Les protagonitzen cavallers d'una força i una qualitat moral excepcionals i irreals que, sovint, s'enfronten a enemics de força descomunal i de vegades provinents de la imaginació del seu autor: dracs, cavallers de dos caps, animals fantàstics, fades, bruixes...
Aquests cavallers serveixen una dama a qui estimen fora mesura (de vegades a cause de filtres màgics) i més enllà de la mort i tot.
La crisi que la cavalleria viu al segle xv transforma les relacions existents entre aquest orde i la realitat. En aquest context sorgeix la novel·la cavalleresca, que també conté:
aventura
amor i
lleialtat entre iguals.
Però que està caracteritzada per la versemblança de les accions, la geografia i uns personatges construïts a escala humana.
Volia reflectir la manera de viure dels cavallers errants, que existien i que , a la realitat, sostenien batalles i bregues amb altres cavallers. Com és lògic, les aventures són més mesurades, els cavallers actuen guiats per les seves habilitats (que són producte de l'entrenament) i s'enfronten a enemics que podrien haver estat reals.
Tirant lo Blanc de Joanot Martorell pertany a aquest segon grup. L'única referència màgica al món cèltic és, de fet, una obra de teatre que es representa a la Cort. Martorell va viure en una època en què el món dels cavallers havia deixat l'àmbit de la realitat i havia passat a l'espai de la literatura. Lluny de la novel·la de cavalleries, com Amadís de Gaula de Garci Rodríguez Montalvo, Tirant lo Blanc és una narració molt més humana i propera, tant pel que fa al tractament dels personatges, que es presenten com individus reals, de dimensions humanes, com pels espais descrits, que són ciutats conegudes. A més, les accions i aventures, per bé que extraordinàries, són versemblants per als lectors. De fet, Tirant lo Blanc serà un dels pocs llibres que se salva de la crema de llibres que fan embogir el Quixot de Manuel de Cervantes: «Dígoos verdad, señor compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estats cosas de que todos los demás libros de este género carecen». Un altre element que atorga versemblança a l'obra és la presència de l'humor i la ironia, sobretot en els episodis amorosos que tenen lloc a l'Imperi Grec.
Curial e Güelfa: D'autor anònim, el text conegut com a Curial e Güelfa va ser descobert el segle xix, i és una de les dues obres més importants de la novel·la cavalleresca catalana. L'argument combina les aventures militars amb les amoroses. D'una banda, l'educació i l'ascens de Curial, protegit per Güelfa, i, de manera paral·lela, les peripècies amoroses entre una colla de personatges, que, naturalment, intentaran trencar la relació. El relat de la gestació d'un heroi combina perfectament amb l'aparició d'unes figures femenines que tenen una força i una personalitat sovint superiors a les dels seus companys.
Fragment
TIRANT DECLARA EL SEU AMOR A CARMESINA AMB L'AJUT D'UN ESPILL
(...) Digau-me, Tirant ―dix la princesa―, sí Déu vos lleixe obtenir lo que desitjau, dieu-me qui és la senyora qui tant de mal vos fa passar, que, si en cosa neguna vos hi poré ajudar, ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda de saber-ho. Tirant se posà la mà en la mànega e tragué l’espill, e dix: ―Senyora, la imatge que hi veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que em prenga a mercé. La princesa pres prestament l’espill e ab cuitats passos se n’entrà dins la cambra, pensant que hi trobaria alguna dona pintada, e no hi véu res sinó la sua cara. Llavors ella hagué plena notícia que per ella se faïa la festa, e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama d’amors.
col·locació dels pronoms respecte al verb. (pàg. 76 i 77)
manera d'escriure'ls quan estan combinats. (pàg. 77, 78, 79 i 80)
Hi haurà exercicis i, almenys, una qüestió teòrica, del tipus: com diferenciem un CV d'un altre; per quins pronoms i amb quines particularitats es substitueix tal CV.
De lèxic: Hem treballat
la comprensió lectora (ex. pàg 70, 71, 72 i 73):
la distinció entre introducció, nus i desenllaç d'un text.
la distinció entre el tema del text, l'explicació amb exemples i les anècdotes que s'hi afegeixen.
la distinció entre un títol temàtic i un títol remàtic.
la localització dels marcadors d'ordre.
unes quantes expressions d'origen bíblic o no (ex. 3.18, 3.19 i 3.20)
De literatura: Hem fet les entrades quarta, cinquena:
