Breus nocions de mètrica i de versificació.

NOCIONS DE MÈTRICA I VERSIFICACIÓ

1. EL VERS I LA SEVA MESURA

Hem de recordar que en català només s'ha de comptar fins a la darrera síl.laba tònica, i que això té una raó de ser: la majoria de paraules catalanes són agudes, per aquest motiu s'agafa com a model el vers acabat en paraula aguda, on té l'accent una paraula aguda? A l'última síl·laba, per això comptem fins a l'última síl·laba:

• D'aquesta manera, en un vers agut coincideixen les síl.labes mètriques amb les gramaticals, en un de pla hem de restar una síl.laba gramatical i en un d'esdrúixol n'hem de restar dues.

S'han de tenir en compte, també, una sèrie de fenòmens de caràcter fonètic que incideixen en el còmput sil.làbic del vers i que són el resultat del contacte entre la vocal final d'una paraula i la vocal inicial de la paraula següent. Són aquests tres:

• El hiat: Pronunciació separada de les dues vocals en contacte. Exemple: Ab hom qui haja lo bec groc. 
  
• La sinalefa: Pronunciació en una sola síl.laba de les dues vocals en contacte. Exemple: i una dama. 
• L'elisió: Supressió en la pronunciació d'una de les dues vocals en contacte (la "a" o la "e" àtones). Exemple: Recorda sempre això, Sepharad.

Al marge d'aquests fenòmens fonètics derivats de la pronunciació, en poesia existeixen diverses llicències poètiques que, com la dièresi i la sinèresi, afecten també el nombre de síl.labes d'un vers:

• La dièresi, rarament usada en la poesia catalana, consisteix a pronunciar com dues síl.labes diferents les vocals d'un diftong. "a-i-re"
• La sinèresi, en canvi, consisteix a unir forçadament dues vocals que no formen diftong. pa-cièn-cia.

2. ELS VERSOS CATALANS

Tenint en compte el seu nombre de síl.labes, els versos poden ser d'art menor i d'art major. Els primers poden tenir de 4 a 8 síl.labes, normalment sense cesura, i els segons poden constar de 9, 10 o 12 síl.labes, amb cesura o sense. (d'11 o més llargs de 12 són molt escassos).
Parlem de mètrica isosil·labica si tots els versos d'un poema tenen el mateix nombre de síl·labes, en cas contrari, direm que la mètrica és anisosil·làbica. 

La cesura és una pausa que divideix un vers en dues parts (iguals o desiguals) anomenades hemistiquis, que pot coincidir o no amb una pausa sintàctica i que pot estar situada o no entre dues paraules. Per exemple, en els versos següents la cesura és a la quarta síl.laba:   

 Llir entre cards,// l'hora sent acostada  (Ausiàs March)

                       Amb els pneumàtics // prenys de texts obscurs (J. V. Foix)

Quan la cesura és situada darrera d'una paraula plana o esdrúixola, les últimes síl.labes àtones no afecten el recompte del vers. Per exemple:

            Mon cor estima un arbre!  /  Més vell que l'olivera

               1    2   3 4    5     6             1     2    3   4 5 6        = 6 + 6 = 12 síl.labes

2.1. Els versos d'art menor

- Tetrasíl.lab o quadrisíl.lab. El vers de quatre síl.labes no és el més curt dels utilitzats en la poesia catalana, però els que són més curts apareixen molt poques vegades. És el metre adoptat per Jaume Roig a l'Espill. 

- Pentasíl.lab. De cinc síl.labes. No gaire corrent.

- L'hexasíl.lab. Vers de sis síl.labes; força emprat, especialment per la poesia popular.

- L'heptasíl.lab. Vers de set síl.labes, un dels més utilitzats.

- L'octosíl.lab. Vers de vuit síl.labes, també molt emprat.

2.2. Els versos d'art major

- Els decasíl.labs.  El vers de deu síl.labes pot portar cesura o no portar-ne. En cas de portar-ne adopta tres modalitats diferents:

            4+6: és el model de vers més clàssic de la poesia catalana antiga.

            6+4: és d'origen francès.

            5+5: és de procedència castellana.

- L'alexandrí. El vers de dotze síl.labes (d'esquema 6+6) és el vers rimat més llarg que utilitza la poesia catalana. El to solemne de l'alexandrí fa que sigui apropiat per a la poesia narrativa.

- L'eneasíl.lab i l'hendecasíl.lab. Versos de nou i d'onze síl.labes. Són metres molt poc usats i tant poden portar cesura com no portar-ne.

3. LA RIMA

La rima és la total o parcial repetició de fonemes al final de dos o més versos a partir de l'última vocal accentuada, incloent aquesta. Pot ser:

3.1. Consonant: Apareix quan la repetició dels fonemes és total. Exemple:

                       Que jo mateixa, si no fos tan llega,

                       en lletra clara contaria el fet.

                       Temps era temps hi hagué la vaca cega:

                       jo só la vaca de la mala llet.

                                                          (Pere Quart)

3.2. Assonant: Es produeix quan la repetició es limita als fonemes vocàlics. Exemple:

                       Al mirador del castell

                       Blancaflor està asseguda.

                       Amb una pinteta d'or

                       sos cabells pentina i nua.

                                                                (Anònim)

3.3. Masculina o oxítona, femenina o paroxítona i esdrúixola o proparoxítona: 

Diem que la rima és oxítona quan l'accent final del vers recau en un mot agut; que és paroxítona quan l'accent final del vers recau en un mot pla i, finalment, la proparoxítona apareix quan l'accent final del vers recau en un mot esdrúixol. Aquest darrer tipus de rima és molt infreqüent. Exemples:

                       Quan la passada del vent afina

                       la tarda tèbia del mes d'agost                     

                       penges com una morta gavina                     

                       dalt de la pedra grisa del rost.

                                                          ( J. M. de Sagarra)

Rima oxítona: versos 2 i 4.
rima paroxítona: versos 1 i 3.

                       La bandera és una pàgina               

                      d'un vell llibre sense mots,                              

                      que passà un cicle entre llots,                                                                                   assumit per la voràgine                            

                      que un poc més ens xucla a tots.                 

                                                          (Pere Quart)
Rima proparoxítona: versos 1 i 4.
Rima oxítona: versos 2, 3 i 5. (Els versos acabats en paraula monosíl·laba es consideren oxítons)

3.4. Interna: Pot ser de diversos tipus. Exemples:

       Salvem esculls entre cants i traülls

                                          ( J. V. Foix)

       li'n pren així com dona ab son infant,

       que si verí li demana plorant

                                       (A. March)

      ¿Quin gai tremir de veus en nit coberta

        Ens ajuntà clement com si el morir

                                          ( J. V. Foix)

3.5. Rima creuada. Segueix l’esquema abba o ABBA.

3.6. Rima encadenada.Segueix l’esquema abab o ABAB.

3.7. Rima capcaudada. L’últim vers d’una estrofa rima amb el primer vers de l’estrofa següent.

3.8. Rimes fàcils i rimes riques: Algunes rimes són considerades com fàcils o pobres. Cal incloure dins d'aquest apartat les rimes entre mots d'una mateixa categoria gramatical (com verbs en el mateix temps: "trobarà" i "tornarà", per exemple), entre un mot i el seu compost (com "contar" i "racontar") , entre mots atrets pel seu sentit ("victòria" i "glòria")... No és considerada com a pobra, en canvi, la rima de mots iguals sempre i quan tinguin significats diferents (mots homòfons):

                       Ou sovint missa;

                       és en la Seu.

                       Sabeu on seu?

                                   ( J. Roig)

Les rimes riques són, per exclusió, la resta.
3.9.Rima falsa: s’anomena així aquella rima que és aparentment consonant, però que si ens hi fixem veiem que en determinades modalitats de la parla catalana és assonant, o es tracta només d’una rima visual.
estimar-mar, cafès-mariners.
3.10. Rima equívoca: És la formada per mots que sonen igual, però s’escriuen diferent (homògrafs) o bé mots que s’escriuen i sonen igual (homònims), però tenen diferent significat (no s’ha de confondre amb la rima fàcil): Signes-cignes, saber (verb)-saber (substantiu, ciència), cap (testa)-cap (verb cabre), introit-Freud.
3.11. Versos esparsos: Els qui dintre d’un conjunt de versos rimats no tenen rima.
3.12.Els versos sense rima: els versos blancs i els versos lliures. Els blancs es caracteritzen pel fet que no rimen però se subjecten a regularitats mètriques (uniformitat sil.làbica, cesures,etc.) La variant més coneguda del vers blanc són els anomenats versos estramps, decasíl.labs d'esquema 4+6 que han estat àmpliament utilitzats per la nostra poesia.

Els versos lliures gaudeixen d'una gran llibertat mètrica i accentual i no se subjecten a cap mena de regularitat, si bé pot existir la rima (la qual, també distribuïda irregularment, en general és assonant). Exemple:

                       Retorno a les festes llunyanes,

                       quan la muralla de ponent

                       plena d'estàtues blanques sobre el mar

                       incendia la Catedral amb palmeres polsoses

                       i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella,

                       la primera vegada, cosins, amb marineres blaves.

                                                                    (B.Rosselló-Pòrcel)

Expressió escrita núm. 4.

Ja toca fer la quarta miniredacció.

Recordo com s'ha de presentar:

• En un full blanc, preferiblement de reutilització.
• Amb la data i el vostre nom a la banda dreta superior del full.
• Amb el núm. i el títol de la redacció al centre del full i a sota del vostre nom i de la data. 
• Amb la millor lletra possible i respectant tant els marges com la separació entre línies.
• Amb la paraula núm 50 marcada amb una doble ratlla. 
• Acabada amb un punt i final.

El temes seran més o menys generals, no cal que respongueu amb la veritat, sempre podeu utilitzar la imaginació, ara, l'expressió ha de ser coherent.

La professora, us marcarà i us corregirà les faltes i us puntuarà l'expressió seguint tres ítems concrets: 

• A: adequació, el text és adequat a la situació comunicativa que demana el text. (1 punt)
• CC: el text ha de ser cohesionat (tenir el contingut necessari i ha d'obviar el prescindible( i coherent (els nexes han d'estar ben emprats). (4 punts).
• C: correcció: el text ha des ser correcte en tots els aspectes (ortografia, morfologia, sintaxis i lèxic). (5 punts)

I ara el tema:

La quarta miniredacció començarà a treballar els temps verbals, concretament els dos presents, el present d'indicatiu i el present de subjuntiu dels quals us deixo els models de conjugació tot seguit:
Jo canto // que jo canti
Tu cantes // que tu cantis
Ell/a canta // que ell/a canti
Nosaltres cantem // que nosaltres cantem
Vosaltres canteu // que vosaltres canteu
Ells/es canten // que ells/es cantin

I per poder-ho fer us proposo una descripció en present de vosaltres mateixos. Aquí teniu el meu exemple:

Descripció personal

Sóc una persona del gènere femení que té 55 anys acabats de fer i molt ben portats, o no tant, que això mai es pot assegurar. 

Pel que fa a constitució física no puc dir que sigui ni gaire alta ni gaire baixa, més aviat tinc una alçada que no crida l'atenció, tampoc estic especialment prima ni grassa, puc dir que el meu aspecte físic és d'aquells que passen desapercebuts.

Si faig un recorregut del meu cap fins als meus peus, he de dir que no tinc allò que es diu una cabellera gaire lluïda, però sí que tinc un perfil força interessant, uns ulls foscos que fixen molt la mirada en allò que veuen i una boca que, de vegades, diu allò que li surt primer, sense filtre, cosa que fa que hi hagi gent que pensi que sóc una mira "random"😌  i que a mi em faci gràcia.

De manera de ser, com tothom, tinc moltes cares, segons on sóc i una essència que és meva i prou. 

Com a professora m'agrada ensenyar, no imposar, intento tractar els meus alumnes com adults encara que ells vulguin ser tractats com a nens, perquè els és més còmode rebre càstigs que intentar fer-se responsables de què fan i crec que sóc exageradament pacient, però mira, fa temps que sé que no som com volem, ni com ens veuen, sinó com som i que, difícilment, canviem.

Dictats. (1)

En aquesta entrada trobareu, primer, els principals canvis que la nova ortografia proposa i que tenim cinc anys per adoptar i, després, els dictats que anirem fent a partir d'aquesta setmana, cada divendres. 

• Nova normativa, canvis més significatius, trobats a la premsa, tot esperant que surti la nova gramàtica publicada:

1. Reducció de la llista de mots amb accent diacrític, de 150 a 14. S’escriu accent diacrític únicament en 14 mots monosíl·labs: bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us, vós/vos. S’escriuen sense accent diacrític els compostos i derivats, com: adeu-siau, marededeu, rodamon o a contrapel.
2. Mots prefixats i compostos amb el segon formant començat per 'r'. És a dir, s’escriu 'rr' quan el so [r] apareix entre vocals precedit d’un prefix o d’un radical: en els mots prefixats amb 'a-' privatiu i 'cor-' (' arítmia' esdevé 'arrítmia'; 'coresponsable' passa a ser 'corresponsable'); en els mots 'eradicar' ('erradicar') i 'erumpent ('errumpent'); i en els compostos amb els radicals grecs 'raqui(o)-', 'reo-', 'rin(o)-', 'rinco-', 'riz(o)-', 'rodo-', '-rràfia', '-rrexi' i '–rrinc' (per exemple, 'cefaloraquidi' esdevé 'cefalorraquidi', i 'otorinolaringòleg', ' otorrinolaringòleg').
3. Ús del guionet en alguns mots compostos prefixats. S’escriu un guionet entre el prefix i un sintagma ( exdirectora general passa a ser ex-directora general); en els conjunts formats per un substantiu o un adjectiu precedits de l’adverbi no, s’escriu un guionet únicament en els casos lexicalitzats ( art no figuratiu a art no-figuratiu); s’escriuen aglutinats i sense guionet un 'sensepapers', 'a matadegolla' i 'clocpiu', i aglutinats i amb guionet 'déu-n’hi-do' i 'déu-n’hi-doret'.
4. Compostos amb el segon formant començat per 's' seguida de consonant i sense ' e' epentètica. En compostos i prefixats cultes com: arterio esclerosi, cardio espasme o electro estàtic; però s’escriu micro scòpic, termò stat, atmo sfera...
5. Supressió de la dièresi en els derivats cultes acabats en '-al', com 'fluidal', 'laical', 'helicoidal' o 'trapezoidal'.
6. Incorporació d'entrades noves com ' aiatol·là', 'blog'  o 'cànnabis', i modificació gràfica d'alguns mots com 'nietzschià', que esdevé 'nietzscheà', o 'sèquia' que passa a ser 'séquia'. També s’han resolt alguns dubtes en relació amb antropònims i topònims (Dèbora, Raül, Rubèn; el Figueró, Montgrony, Binibèquer) i en relació amb alguns neologismes i manlleus freqüents de grafia vacil·lant que encara no recull el DIEC. És el cas de lèxic patrimonial com 'cotó-en-pèl' o 'menysestimar'; manlleus com 'fitness', 'gòspel', 'gruyère', 'off the record'; i compostos i derivats com antisistema, contrarellotge i sensesostre.

Està previst que la nova versió de l''Ortografia de la llengua catalana' es ratifiqui en la reunió del ple de l’Institut del 17 de novembre, i que es comercialitzi a principis de 2017. A partir d’aquesta presentació, s’obre un període de comentaris per part dels membres de l’Institut. L’aplicació, un cop es ratifiqui pel Ple de l’IEC, es farà al llarg d’un període de cinc anys.

Dictat núm. 3: Retallades.

Tanta gent que calia atendre, i els governants insistint en les polítiques d'austeritat que pretenien justificar les retallades salvatges en sanitat i ensenyament. 

L'Alícia remenava sense esma el cafè aigualit dins el gotet de plàstic. Ella sempre s'havia rebel·lat contra les lleis injustes. Més meditativa que arrauxada, tenia sempre a punt respostes intel·ligents i reflexions encertades. Ningú no hauria pogut acusar-la d'il·lusa o d'idealista somiatruites. Però ara estava cansada. Un problema se sumava a l'anterior, i cada cop era més difícil mantenir l'optimisme als passadissos de l'hospital. Per problemes pressupostaris, havia calgut anul·lar la comanda de desfibril·ladors per al servei d'emergències mèdiques. L'Alícia encara estava en estat de xoc. Allò ja passava de la ratlla.  I no semblava que les coses haguessin de millorar ni a curt ni a mitjà termini. Text: Sònia Moll.

Dictat núm.4: Cosins.

Nadal, un altre cop. I Sant Esteve, Cap d'Any i Reis. Galets, carn d'olla, canelons, torrons i neules. El so gutural de l'orgue a la missa del Gall. Els regals sota l'arbre. La malenconia de la mare, només uns segons, a l'hora de les postres, i les seves mans nervioses rebregant el davantal quan els grans brindaven amb cava. Aquell desembre havíem deixat el pis de Terrassa i havíem anat a viure en una caseta amb pati a Esparreguera, més a prop de l'àvia i de la nova feina de la mare. El pare havia esmerçat molta energia a condicionar el nou habitatge. El menjador encara feia olor de pintura i de vernís. Marejava una mica, però no era desagradable del tot. A la Clara i a mi se'ns encomanaven l'enyor i l'entusiasme a parts iguals. A l'hora dels àpats, ens miràvem a través de les copes i les espelmes nadalenques que guarnien la taula i ens sentíem una mica menys sols. Menys estranys. I rèiem per sota el nas per qualsevol bestiesa. Demanàvem al tiet que ens llegís el conte del raspall que es convertia en gos. Al vespre, quan ja marxaven, la Clara em fregava una mica la galta amb el dit i allargava el petó, suau i càlid, com si no volgués que s'acabés mai. Text: Sònia Moll.

Dictat núm. 5: Ansietat vital.

L'estrès afecta la memòria i la capacitat de concentració. Li cal aturar el ritme, però no sap com. Cada dia la cap de finances li lliura un full de tasques inacabables i ell s'aboca a una activitat febril que se li menja totes les hores del dia i de part de la nit. Darrerament, a més, viatja tant per feina i dorm tan poc que hi ha matins que es desperta desorientat i amb taquicàrdia. Somia amb l'informe que no ha acabat i amb l'avaluació trimestral del rendiment dels seus treballadors, i li agafa suor freda. Ser un càrrec intermedi és el pitjor que et pot passar: els de dalt et pressionen i els de baix t'odien. I mentrestant, ell va temptejant el terreny per demanar un augment de sou. Massa per al cos i per al cap. De vegades pensa que el que fa no té cap sentit. Que la feina, al capdavall, li importa un rave, i té temptacions de deixar-ho tot i anar-se'n a un monestir budista a recitar mantres. Avui s'ha espantat. De camí a l'oficina, ha notat un batec inusual a la templa esquerra. La parpella també li feia pampallugues, com el fluorescent del sostre de la cuina que no té mai temps d'arreglar. Ha parpellejat i quan ha tornat a obrir els ulls li semblava que veia sanefes als vidres del tramvia. Tant de tràfec no pot ser bo. Li cal aturar el ritme, però no sap com.  Text: Sònia Moll.

Pedra de Tartera (4). Desenllaç.

I amb aquesta entrada arribem al desenllaç. Després ja només quedarà fer una conclusió general de la novel·la i explicar com serà el control.

Pura Santacruz (professora universitària) ens diu: "La primera secció i l'última guarden un cert paral·lelisme com a fronteres o límits tant de la narració com de la vida de la protagonista. Si bé a l'inici “sobra”, “semblava una nosa” al final no pot parlar amb ningú perquè no l'escolten. Hi ha un nou desarrelament, si bé no deixa la família, deixa el poble i la manera de viure. En aquest sentit l'última secció serveix de contrapunt: la vida rural contra la vida urbana; i aquest contrast s'accentua en la forma poètica d'aquesta part que trenca amb el registre lingüístic que ha mantingut en tot el relat."

Hem pogut parlat del llenguatge, del paper de la dona, de la vida a pagès, dels costums del Pallars, de la República, de la guerra, de l’amor, dels canvis vitals i del desarrelament de la protagonista, una dona eternament reclosa en un àmbit que no li és propi. Però no ha estat fins ara, fins la tercera part que correspon a la maduresa i vellesa de la Conxa, que coneixem per què l’obra es titula Pedra de tartera: “Em sento com una pedra amuntegada en una tartera”.

Ens diu Enric Sullà: “En el dialecte del Pallars, una tartera és un munt de pedres despreses dels cims i en sentit figurat alguna cosa inerta, en concret una persona sense iniciativa pròpia, dominada pels altres i per l’atzar. Així explica la protagonista que se sent quan, després que el poble l'ocupin els franquistes, el marit sigui detingut i més tard se les enduguin a ella i les filles a la presó. És clar que es pot considerar que el títol no descriu només un moment crucial de la vida de la protagonista, sinó el fet que aquesta mai no ha controlat la seva vida.”

Igualment, encara en referencia al títol, diu Simona Škrabec: “aquesta és també la història d’una allau, tal com ens avisa ja el títol de l’obra, que ha empès pendent avall milers d’altres persones”.

Per això, i seguint amb la idea del desarrelament, veiem com a l’etapa final de la seva vida la Conxa segueix depenent d’algú, en aquest cas del fill, en Mateu que la condemna “a una descomposició lenta i solitària quan s’emporta la mare a Barcelona, a aquell «últim graó abans del cementiri».”

Podem dir que en aquesta part el llenguatge és absolutament poètic, sobretot en l'últim episodi, en contraposició al llenguatge senzill i planer de les dues parts anteriors, mireu, si no, com descriu la guerra: “La guerra és la maldat arrossegant-se per terra per deixar-la sembrada d’escurçons i de foc i de ganivets amb la fulla cap a dalt”.

El retorn a casa de la Conxa, després del seu empresonament, s’enceta amb una neteja a fons de la llar. Fora teranyines, i fora pols: “Aquella neteja va ser memorable”, com si netejant pogués esborrar la injustícia... I és que la Conxa no accepta el fet de la mort, fins el punt de pensar en el suïcidi. “Quina violència aquell pa passant per la gorja...”

Tanmateix aconsegueix sobreviure a la desgràcia i es veu arrossegada cap a un nou desarrelament, també físic, atès que marxa a una nova conxa que, com el seu nom, ni li és propi, ni li agrada: la porteria a Barcelona: “Però la vida no la decidia un” i “[Barcelona] és l’últim esgraó abans del cementiri”

El relat de la Conxa és alhora també un relat sobre el procés d’envelliment, totes les persones estem atrapades a l’arc biològic de la vida que no pot esquivar ningú.

I, per acabar, aquí podreu veure la cronologia de l'obra i l'autora. Si feu clic a la "i" blava us sortirà tota la informació de cadascuna de les imatges, amb la citació corresponent al text.

Pedra de Tartera (3). Anàlisi de l'obra. Nus.

Segona part, el nus de la novel·la.

En aquestes pàgines de la novel·la, la Conxa viu l’etapa més feliç de la seva vida que just encetava a la darreria de la primera part, quan ens deia: “Ara sé que va començar aleshores l’època feliç de la meva vida”. Tot i que, paral·lelament, ens avisava que aquesta etapa s'acabaria: “tot el mal estava a l’aguait al voltant d’aquelles rialles”.

La Conxa comença anunciant que el casament amb en Jaume és ja una realitat: l’amor els rescabala de qualsevol amarra, diu la protagonista davant del fet de la seva decisió de continuar lligada a la seva família: “El Jaume va acceptar aquella incapacitat meva de sentir-me lliure”. Però l’home és alguna cosa més que el seu marit, és ella mateixa! Ens diu Maria Àngels Francés (professora universitària): “Jaume esdevé la identitat de Conxa, el lloc on ella és persona “A mi el Jaume m’havia ascendit a persona, i jo barrejava agraïment i estimació”. Malgrat l’enveja dels ulls que els envolten, que probablement precipiten la desgràcia futura, ella se sent, com el dia del primer ball, segura i lleugera: “Entre els seus braços jo sentia com si em defensés de tot, com si m’hi posés al davant. I això em feia feliç i em feia patir alhora; un pensament em fiblava. Sense ell, ¿què fóra jo?”

El seu arrelament en aquest episodi de la vida és, doncs, en Jaume. I és que, malgrat que les dones tenen un paper fonamental per tirar les cases endavant, són ells, els homes, els que exerceixen el poder secularment. “La fe de la Conxa en la vida no és més que la capacitat de donar-ho tot. Aquesta bondat infinita la tenen només les persones que no posseeixen res més que la seva pròpia bondat” ens diu Skrabec.

Encara en el pla argumental, en aquesta època és quan arriben els fills del matrimoni però també quan aquell estrany personatge que és la Soledat sembla que els auguri un futur infeliç. Com si fos un oracle o una bruixa, "...clavant-me els seus ulls de garsa ben endins va dir-me: serà una altra nena". Hem de saber que la garsa és un ocell de mal averany i que tradicionalment s’associa a la bruixeria, per tant, el qualificatiu no és gratuït. 

És curiosa la referència a la fira de 1929 i les ganes de la tia, una dona aparentment lligada a la terra, que no dubta de sortir i deixar el tros ben enrere. I és que, políticament i socialment, es respira un aire de canvi, la proclamació de la República, l’afiliació d’en Jaume a ERC, la passejada amb les dones del poble per cercar bolets... 

Però tota aquesta activitat es veurà estroncada primer per la mort de l'oncle i després per la de la mare de la Conxa. 

Arriba el tercer fill, un nen desitjat a qui posen Mateu, que tindrà un paper important en el desenllaç de l'obra i que, associat amb els somnis estranys de la protagonista i amb l'aparició de la veïna/bruixa, ens han anat preparant pel que havia de venir: la guerra civil, anunciada magistralment a través d’una carta de la família de Barcelona, en castellà, comunicant-los que aquell any no visitarien el poble.

No ens oblidem que el relat està estructurat des dels records de la Conxa del present. Ella sap què és el que ha de passar a la tercera part, però nosaltres [encara] no.