Com a penúltima entrada del blog us deixo aquí la versió escrita del que us vaig dir l'últim dia de curs i els enllaços de les fotos que he anat fent. A l'última us posaré algunes propostes de feina d'estiu que podríeu fer, o no...

Abans de llegir el discurs que tinc preparat, jo soc de llegir discursos, no de dir-los, perquè llegir em protegeix del públic; he d’aclarir que avui vinc amb una càrrega de sentiments contradictoris.

El curs passat vam demanar-li a una noia que ens fes un muntatge amb les fotos i el va fer; jo li vaig demanar a la meva neboda que fes un muntatge amb les que havia fet jo i el va fer també. Eren boníssims? Potser no, però eren bonics, molt bonics de veure.

Aquest curs teníem un grup que s’havia d’encarregar de fer-lo, fins a l’últim moment, quan ja m’havien dit que no l’havien fet, pensava que no podien haver passat de tot, que el farien encara que fos a última hora, però no.

Som mediterranis, és cert, però no fer les coses que t'has compromès a fer no és de mediterranis, és de persones que no valoren la paraula donada i em sento decebuda... crec que ho havíeu de saber. I ara sí, a llegir el discurs.

La professió de professora està mal pagada, crema molt, i jo no m’imaginava fent de profe als 40, ni als 50, imagina ara que m’acosto als 60!!

De fet, no pensava fer de professora. Inicialment no m’imaginava fent aquesta feina i .

Hi vaig arribar de rebot, no sé què m’haurien diagnosticat si hagués viscut aquesta època de diagnòstics de conducta, però jo no vaig començar a parlar fins que en tenia 24 i, com a teràpia, en vaig fer una gairebé de xoc. Havia estudiat una carrera que no servia per a res i l’havia acabada just quan la matèria s’havia convertit en obligatòria a secundària.

Així doncs, acabada de sortir de la universitat, em vaig veure enmig d’una classe d’una escola concertada, que respirava la meva por i que em va tenir fregant l’atac de nervis cada dia, un darrere l’altre. Quin primer any, Déu quin primer any.

Ara, em sembla que ja he superat aquesta fase, a més, i per interessant que sigui la meva història personal, avui no he vingut a xerrar de mi, sinó a fer-ho de vosaltres i amb vosaltres.

Vau arribar a l’Icària fa 4 anys, com jo. Jo deixava de conduir i passava a tenir la feina a prop, vosaltres anàveu a un espai que us feia els petitons dels grans.

Espantats, il·lusionats, pensant què o qui us trobaríeu... ara, lluny d’aquell moment, esteu en el de potser no n’hi havia per tant del canvi, en el de quina pena ja no ens veurem més amb aquests o amb aquells, o en el de quines ganes tinc de perdre de visita l’Institut... a saber, tampoc cal enumerar-los tots.

Però teniu un tou de coses a recordar, que us sembla que mai oblidareu, tot i que la memòria va al seu aire i potser us en quedaran d’altres a les quals no doneu importància...

Què recordaré jo de vosaltres? Tampoc ho sé del cert perquè tampoc mano sobre la meva memòria, en soc l’envoltori, però ara penso que m’ha agradat que m’hàgiu dit Monsk la majoria i Montserrat uns pocs. Els grups amb qui he tingut més sintonia sempre han adaptat el meu nom d’una manera particular.

Amb tot, començaré amb una sola cosa negativa de totes les que hem compartit. 
Crec que les persones ens distingim dels animals per la capacitat que tenim de mentir, però  tornar a constatar que hi ha gent que pensa que la mentida és el camí més viable per a fer qualsevol cosa, que creu que ho pot exigir tot i/o demanar-se res, m'ha tornat a saber greu.
El positiu, però, ha pesat molt més, a mi sempre em pesa molt més i he conegut persones curioses i interessants, tots vosaltres ho sou de fet i m’ha agradat veure com durant el curs canviàveu, aparentàveu no haver canviat res, us queixàveu, fèieu i desfèieu amistats, us enamoràveu i éreu o no correspostos, us desenamoràveu, preguntàveu, ignoràveu, sabíeu el nom d’algun escriptor holandès, us interessàveu per tot i per res, dibuixàveu durant classes senceres, us barallàveu per un respatller de cadira, anàveu de classe en classe durant els descansos, us abraçàveu, us sentíeu incompresos, provàveu d’entendre-us, a vosaltres i als altres, no us suportàveu, us criticàveu, escrívieu bones redaccions, fèieu bons balanços del curs, cridàveu, rèieu, ploràveu...
Però, per què m’agrada fer de professora?, per què m’agrada veure-us en acció i observar-vos mentre explico sintaxi o literatura?  M’agrada pel que em doneu: estar en contacte amb vosaltres i, quan dic vosaltres, em refereixo a gent de la vostra edat. 
M’aporteu molt més del que podríeu imaginar, em feu sentir viva mentre visc els vostres dubtes, les vostres il·lusions. Per què?, no ho sé, però sí que sé que una part molt important del fet que la meva feina em sigui plaent és tenir-vos a prop. 
No m’agrada llevar-me quan sona el despertador, no m’agrada corregir exàmens, no m’agrada... però m’encanta veure que algú que no acostuma a fer-ho, somriu, veure com algun de vosaltres em creu capaç de ser la seva confident, sentir què us interessa i què no, descobrir-vos contents d’entendre alguna cosa que no havíeu entès...
M’agrada molt conèixer gent, potser és el que més m’agrada de tot el que m’agrada del món que són força coses, i vosaltres em proveu que sempre sou iguals i sempre sou diferents, la joventut no és pitjor ara que quan vaig començar, els adolescents no sou ara i abans érem, sou i sentiu igual però teniu més, molts més, estris tecnològics, això sí que ha canviat el vostre tarannà, però també ha canviat el nostre.

I un dia vaig pensar que el nostre llaç podia ser més fort perquè amb vosaltres completaria el cercle vital que m’havia dut aquí, vosaltres marxaríeu de l’Icària el mateix any que jo acabaria l’últim curs sencer si no hi ha canvis pel que fa a la possibilitat de poder-me jubilar als 60. I em vaig qüestionar si volia fer l’últim viatge de final de curs i si volia tornar a fer batxillerat perquè així podríem sortir d’aquí més junts encara. 

I el que havia de ser el meu últim viatge de final de curs es va convertir en la possibilitat que fos el penúltim, amb la frase d’una de vosaltres quan ja arribàvem a Barcelona, o, potser quan agafàvem el tren: "suposo que ens acompanyaràs a Madrid a segon, oi?"

I la veritat és que no ho sé, com estaré jo d’aquí dos anys és un misteri, com estareu vosaltres amb mi un altre, com serà el món d’aquí dos anys, el més insondable de tots, i la realitat segura i inevitable és que tot haurà canviat una mica, almenys una mica, primer perquè alguns marxeu a encetar nous camins, segon perquè som éssers canviants i cap de nosaltres serem exactament els mateixos amb una mica més de temps enmig.

I com que canviem, diré frases que hi va haver un temps que pensava que no diria mai, però que ara considero que he de dir. Sé que la meva experiència no us serveix per a res, perquè tots hem de fer la nostra de cap i de nou, paraules que cauran com llàgrimes en la pluja, sense conseqüències, sense reflexions, però què ha de fer algú com jo amb vosaltres?  Doncs intentar aconsellar-vos i cap allà que vaig.

• Tingueu clar que la vida que feu és la vostra vida, la de ningú més, i que l’esteu construint sempre; 
• que no us faci por posar-vos-hi de debò; 
• que no penseu que sou més que ningú només pel fet d’experimentar amb allò prohibit d’una manera que creieu diferent, però que no és cap altra cosa que la mateixa de sempre; 
• que no sigueu excessius de manera constant, ni mesurats absolutament sempre;
• que tingueu clar que els amics venen i van , però que alguns arriben a quedar-se amb vosaltres; 
• que sou vosaltres qui trieu i els que us equivoqueu o encerteu; 
• que el temps no es perd, senzillament passa i és el que possibilita convertir-nos en alllò que anem essent; 
• que no doneu la culpa al vostre entorn de tot allò dolent i el mèrit a vosaltres i a ningú més; 
• que és tan bonic escoltar com sentir-se escolta; 
• que no podeu exigir als altres allò que no us demaneu a vosaltres mateixos i, sobretot, si hagués d'escollir una cosa que vull que sentiu seria aquesta: 
• no feu res que no voleu que us facin, no demaneu res que no voleu que us demanin.

I, acabo dient-vos fins aviat o fins sempre.

I els enllaços: 

viatge final de curs
Refugi i bateries
A classe
Amanda T
Al clínic
L'esmorzar de la marató
Sortida de tutoria
Els Jocs Florals de Can Prosa

Com serà l'examen?

Per poder preparar bé un examen s'ha de tenir clar què hi pot aparèixer, que de vegades és molt i sembla poc i d'altres passa just a l'inrevés.

Començarem doncs, explicant què hem fet fins ara:

• De llengua o morfosintaxi: Hem continuat amb l'oració simple, concretament:
• La identificació dels diversos complements verbals.
• La descripció de la seva estructura.
• La seva substitució pel pronom feble adequat.

La teoria la teniu entre les pàgs 45 i 51 i els exercicis entre la pàg. 57 i la 61. Els que hàgim fet, tant orals com escrits, esclar.

De tot això sortirà un màxim de dues preguntes teòriques i un màxim de cinc exercicis, un dels quals pot ser d'alguna de les coses que ja vam fer a l'examen anterior (identificació dels subjectes, localització d'un CN)

• De literatura: Hem fet el Modernisme amb un dels seus autors: Joan Maragall i, mentre explicàvem Maragall, hem repassat l'estudi mètric dels poemes i hem localitzat algunes figures retòriques als seus poemes. 
• si voleu repassar com es compten les síl·labes dels versos teniu els dos enllaços del bloc a la banda dreta amb el nom de "mètrica i versificació".
• recordeu que les figures que hem treballat són: la personificació o prosopopeia; la metàfora; l'epítet; la interrogació retòrica; la hipèrbole; l'encavallament; l'hipèrbaton i la comparació o símil. 

La teoria la teniu entre les pàgines 215 i 220 i aquí i els exercicis de la 236 a la 237. 

De tot allò que diu l'audiovisual heu de saber respondre les preguntes següents: 

1. Quan comença i quan acaba el Modernisme com a moviment literari?
2. Què és el Modernisme?
3. Corrents dins del Modernisme.
4. Poesia: quin és el poeta més important i quin tipus de poesis feia?
5. Teatre: què el feia tan admirat com a gènere per als modernistes? Cita'n un autor.
6. Narrativa: característiques de la narrativa modernista (tenint en compte què en vaig dir jo) i nom d'algun autor.

De tot això en sortirà un màxim de quatre preguntes teòriques i un fragment d'una de les lectures sobre el qual es faran algunes preguntes.

• D'expressió: n'heu fet ja quatre, la quarta de les quals esteu  acabant de donar o corregint: una crítica d'un producte cultural, una crònica, un text argumentatiu, oral, i un assaig. I jo he publicat quatres entrades d'Imperdonables on es fixaven algunes maneres d'escriure que s'han d'evitar perquè no s'adapten a la normativa.

Se us pot demanar què és una recensió, què és un text argumentatiu, què és una crònica, què és un assaig i hi haurà un text que haureu de corregir. 

Si teniu alguna pregunta, ara és el moment de fer-la. Us deixo aquí també enllaços on trobar les fotos que he fet últimament: Amanda T; Per l'Institut; Al Clínic; Esmorzar Marató  i Tutoria.

I com que s'acaba l'any

I com que s'acaba l'any i és bonic deixar-lo amb algun regal que altre, tot i que és absurd pensar que acabem alguna cosa perquè si ho fem és perquè decidim comptar d'aquesta manera el temps i no perquè el temps s'hagi de comptar...

Recomenço: I com que s'acaba l'any i començar-ne un altre, no sé per què, fa il·lusió i la gent aprofita i es regala coses, us deixo uns petits obsequis poc materials que espero que us agradin. Tres coses de cada, perquè el tres és un bon  número:

• Tres vídeos:

• Dedicat, a tothom, però sobretot, als nois o les noies que miren estrany quan algú els diu coses tipus: les dones encara no hem aconseguit la igualtat completa...

• Dedicat a tothom, però sobretot a aquells que pensen que la nostra manera de classificar el món és l'única possible...

• Dedicat a tothom, però sobretot a aquells que pensen que nosaltres no tenim gaire culpa de res del que passa al món...

Tres llibres, que m'han agradat a mi, que no han d'agradar a tothom, però que mai faran mal a ningú:

 Un llibre que hauries de llegir i no t'hauria de deixar indiferent. Un bon llibre que s'escriu des del dolor i la incomprensió del món.

Un llibre interessant, que explica una història que atrapa, estrany dins de la nostra tradició literària, bastant desconegut, immerescudament, segons la meva humil opinió. 

El llibre de Pessoa que m'agrada més, escrit per un dels seus heterònims, Bernardo Soares, un recull d'aforismes escrit a manera de diari.

Tres pel·lícules que m'han marcat:

• adaptació lliure de la novel·la El cor de les tenebres de Joseph Conrad, no és una pel·lícula sobre la guerra del Vietnam, sinó sobre la GUERRA i la bogeria que implica.

•  basada en el llibre Somien els androides amb ovelles elèctriques? de Philip K. Dick a la qual supera amb avantatge (només hi ha una cosa que al llibre queda molt més ben explicada que a la pel·lícula) i que reflexiona sobre la importància de tenir una identitat, del temps, de la vida, de la mort. Potser ara ens sembla una mica lenta, ingènua per la manera que imagina estris que ara ja existeixen, però que penso, de debò, que no ha perdut actualitat.

• basada en els llibres de Emili Teixidor Pa negre i Retrat d'un caçador d'ocells i del conte sic transit Gloria Swanson, entre d'altres, que, segons el meu gust també, supera amb escreix, i que no és només una pel·lícula sobre la postguerra espanyola o catalana, sinó sobre les coses que ets capaç de fer quan vius en la misèria.

I, per acabar, tres cançons que m'agrada escoltar de tant en tant:

• El Common people de Pulp, que va arribar a ser una mena d'himne generacional.

• El There is a light that never goes out dels Smiths, que em recorda tornades a casa amb cotxe durant nits que semblava que no s'havien d'acabar mai.

• I, per acabar, el Somiatruites d'Albert Pla, cantant que no m'agrada especialment, però del qual vaig descobrir aquesta cançó gràcies a unes alumnes que me la van penjar al mur un dia d'aniversari i que us poso amb subtítols, perquè la vocalització no va gaire enllà i la lletra paga molt la pena.

Per acabar, les fotos que us he anat fent, bé, només de la ruta per Barcelona, les de classe ja les pujaré una altre dia. Si les voleu veure, heu de clicar aquí.
I prou, més regals a la següent avaluació. Un plaer haver compartit amb vosaltres aquesta que ja hem passat i fins l'any que ve, fins d'aquí uns vint dies, fins aviat.