Literatura Catalana 2: L'Edat Mitjana, els inicis de la literatura en llengua romànica.

LA LITERATURA A L’EDAT MITJANA

L'EDAT MITJANA A EUROPA

Habitualment se sol dir que l'Edat Mitjana, o Època Medieval, va de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476) fins a l’ocupació de Constantinoble pels turcs (1453). Per tant, comprèn gairebé deu segles, és l'època més llarga de la nostra història, i conté èpoques històriques i literàries ben diferents.

Tradicionalment la dividim en dos grans períodes:

1. L‘Alta Edat Mitjana (s. VI-XII): quan es van formant les primeres llengües romàniques, mentre el llatí conserva el monopoli de la llengua escrita. Artísticament és l'època del romànic. Culturalment, el centre més important el trobem a la Cort de Carlemany.
2. La baixa Edat Mitjana (S. XIII-XV): durant la qual hi haurà l’accés lent de les llengües romàniques a l’escriptura. Arquitectònicament correspon al gòtic. Culturalment s'ha de destacar que, durant aquest període, es construeixen les primeres Universitats, les ciutats creixen, apareix l'economia monetària i continuen les croades i els pelegrinatges que suposen, entre moltes altres coses, el coneixement d'altres cultures.

La primera al·lusió a les llengües romàniques és del segle IX, apareix en una disposició d'un concili (el de Tours 813) on es demana als bisbes que les homilies es tradueixin a la llengua "rústega". Això i l'estudi dels textos llatins de l'època, fa creure que es van formar entre el segle VI i el VIII.

Per què són llengües diferents?

a. Perquè cada territori tenia una llengua parlada diferent i que va influenciar el llatí que es va anar adoptant.

b. Perquè els pobladors que venien de l'Imperi no tenien un llatí uniforme, no parlaven tots igual.

c. Perquè els invasors de l'Imperi, els bàrbars, parlaven diferents llengües i quan van adoptar el llatí aquest rebé influències diverses.

d. Perquè sense Imperi no hi ha unitat cultural.

Si al segle IX ja hi havia llengües romàniques, per què no passen a l'escriptura de manera habitual fins al segle XIII? 

Doncs perquè:

• La literatura compta bàsicament  amb un públic oient (la gent que sap de lletres és poquíssima, Carlemany mateix firmava els documents amb una creu), per tant, hi ha unes persones que expliquen històries i la resta els escolta.
• Aquests narradors que diuen, no llegeixen, davant d’un auditori, tant si reciten de memòria com si parteixen d'un original escrit en llatí, actuen com a intèrprets i adapten les històries de forma entenedora, de manera “vulgar”, al seu públic oïdor.
  
• Encara que tothom parla d’una determinada manera, ningú no sent la urgència d’escriure-hi, bàsicament perquè els que escriuen, que ja hem dit que són una minoria, estan acostumats a fer-ho en llatí i la resta ja ho escolten en vulgar.
• Fins als canvis socials del S.XII: les ciutats creixen, apareix una societat mercantil..., que impliquen un creixement sensible del públic lector, no es modificarà aquesta situació.

Pel que fa als territoris on es va desenvolupar el català, a l'època eren sota el domini franc o sarraí: 

1. El que es coneix com a Catalunya Vella (fixeu-vos en el mapa) era un comtat que depenia dels francs. Guifré el Pilós o Pelós (s. IX) aconseguí que fos hereditari i quedés en mans catalanes. La llegenda, a més, li atribueix la creació de la bandera catalana.
   
2. El que es coneix com a Catalunya Nova era en mans dels sarraïns i passà a influència cristiana cap a meitat del segle XII.
3. Els territoris de València i Mallorca foren conquerits als sarraïns pels cristians durant el regnat de Jaume I. (s. XIII), quan la llengua ja havia arribat a l'escriptura.

I com era la societat medieval?
L’església, la noblesa i el poble són els tres grans estaments socials de l’època medieval i estan lligats entre si per creences religioses i per juraments de fidelitat.    
Normalment, la societat medieval es representa amb una piràmide que deveu haver vist, segurament, als vostres llibres d'Història, semblant a aquesta:

  Estava composada per:

- El Clergat (oratores): alt clero i monjos i monges, que produïen, sobretot, una literatura doctrinal que tenia com a finalitat fer bons cristians.

- Els Guerrers (bellatores): el rei, l'alta noblesa i els cavallers, pares de l'anomenada literatura cavalleresca, que tenia com a finalitat aconseguir l'admiració pels poderosos i el prestigi de les gestes militars.

- Els Camperols (laboratores): artesans, pagesos, llenyataires, pastors i serfs, teòrics productors de la literatura popular, que tenia com a finalitat entretenir i ensenyar el poble.

Segons aquesta divisió social: els laboratores tenen com a missió alimentar-se i alimentar la resta a la qual, a més, ha d'obeir; els oratores han de resar perquè la humanitat aconsegueixi la salvació i els bellatores han de defensar els altres dos estaments de possibles atacs externs. L'època era plena d'amenaces de pobles hostils (pel sud tenien els sarraïns, pel nordoest els normands i per l'est els pobles d'origen asiàtic). 
A canvi de les oracions i de la participació a les guerres, tant els segons com els tercers aconsegueixen terres (en un moment on aquesta és l'única font de riquesa), immunitats i privilegis; també compartiran les ànsies pel poder total, tant el terrenal com l'espiritual, cosa que comportarà enfrontaments constants entre ells. Només es posaran d’acord en el manteniment del tercer estat a la base de la piràmide. 

A canvi de l'obediència, els laboratores viuen a recer de monestirs i castells, lliurats a les dures feines agrícoles i subjugats al poder dels senyors. Davant la vida, tenen una actitud apocalíptica, resignada o irònica ja que els ofereix ben poques possibilitats de millora material o de benestar, treballen constantment enmig de guerres i epidèmies que els maten. L'esperança de vida era d'uns trenta anys, viuen, doncs, molt més ràpid que nosaltres. 

LA LITERATURA MEDIEVAL

L’interès primordial de tota la literatura medieval és sempre moral i doctrinal, té, doncs, una funció alliçonadora, a manca d'ensenyaments de cap tipus, la literatura forneix la societat de models de conducta, és la que ensenya les normes i els coneixements de l'època, moltes vegades de forma al.legòrica.

Curiosament per a nosaltres que la trobem una virtut de qualsevol obra creativa, l’originalitat té escassa importància, de fet, gairebé és considerada un defecte, cosa que fa que molts dels llibres que hem conservat d'aquesta època es presentin com una traducció. 

Durant l’Edat Mitjana triomfen les llengües que anomenaven vulgars, sense tradició, sense escriptura, sense relleu acadèmic, que es forgen al carrer, i que, des de l’oralitat, acabaran essent llengües de prestigi. Per tant, les literatures medievals suposen el triomf de la llengua popular en oposició a la llengua llatina, de prestigi, dels clergues monàstics. 

Però com es crea el prestigi de les llengües vulgars? Com es difon? 

Com que la medieval és una cultura visual i oral, bàsicament, es prestigiarà a partir dels joglars que la duran a la Cort. 

Els joglars eren persones d’extracció humil, nòmades, no gaire respectats socialment, sense formació intel·lectual i que es dedicaven a la representació o la recitació d'històries, a la interpretació de poemes o cançons, a divulgar notícies, a empassar-se sabres, a fer jocs de mans, titelles, acrobàcies… qualsevol cosa que pogués divertir a qualsevol tipus de públic de l'època. 

De les places populars van passar a les Corts on eren acollits amb alegria pel que representaven de distracció. D'aquesta manera, els nobles van començar a trobar natural que les històries, els poemes, les notícies es diguessin en vulgar i van acabar adoptant-la per aquests usos, cosa que va fer desaparèixer el llatí en aquests àmbits. 

  

Els primers textos escrits en llengua vulgar catalana (o, si més no, els més antics conservats) són:

1. El Forum Iudicum, la traducció d'un codi de lleis visigòtic, de mitjans del XII. (poder polític)
2. Les homilies d’Organyà, traducció d'uns sermons, de finals del s. XII. (poder eclesiàstic)

Els pròpiament literaris apareixeran just després, amb la particularitat que els poètics s'escriuran en provençal fins que aparegui Ausiàs March.

Literatura catalana 1. Els orígens. (fins al segle XII)

Abans de començar amb el naixement de la literatura en català, reflexionarem una mica sobre l'aparició del fet literari en la cultura humana. De fet, de totes les coses que ens diferencien dels animals una de les que podem destacar és aquesta: els humans som els únics que tenim literatura.

Hi ha molts que pensen que la literatura comença en el mateix moment que les persones adquireixen la parla, observen el seu voltant i tenen necessitat d'explicar coses i d'explicar-se als altres.

Segurament, les primeres obres literàries van ser el mites, que són els relats fabulosos que mitjançant déus i herois expliquen els orígens d'un poble, d'un fenomen atmosfèric, d'una malaltia, d'un concepte religiós, ètic, filosòfic... en resum, de tot allò que aquells humans no podien explicar de cap altra manera, d'una manera simbòlica.

Nosaltres pertanyem a l'anomenat món occidental o Occident,  terme ambigu que vam començar a utilitzar nosaltres mateixos per significar el conjunt de cultures en un principi ubicades a Europa (cultura occidental) i expandides a partir de l'edat moderna cap a Austràlia, Nova Zelanda, Estats Units i Canadà, contraposades a les cultures d'Orient. No podem dir, però, que el món occidental és un bloc monolític, dins d'ell hi ha moltes cultures, idiomes, religions, polítiques i diferències econòmiques, a més canvia al llarg del temps i rep influències d'altres cultures no occidentals.

Per què es diu que el terme occidental és ambigu?

Com a part d'aquesta cultura occidental, conservem algun dels nostres mites fundacionals i, encara ara, hi ha força gent que s'explica moltes coses a través d'ells. Com a exemple podríem pensar en La bíblia, el llibre sagrat dels cristians. 

Hereus dels mites ho són els contes o rondalles i les llegendes. Repassarem les característiques de cada gènere:

• Mites:  es refereixen a un temps i a un personatge considerats sagrats (déus amb multitud d'aparences possibles i fenòmens naturals); són atemporals, es consideren veritables i actuen com a exemples a seguir. 
• Llegendes: presenten el relat com a verídic; tenen una localització concreta en l'espai i/o en el temps; i el personatge protagonista està caracteritzat. Generalment la llegenda està lligada a un espai determinat i a la història de les persones que l'habiten. Sobre aquest espai, l'imaginari col·lectiu basteix una història llegendària que reinterpreta la peripècia de la comunitat, els costums i/o les creences. Malgrat que la història que explica no sigui certa el que sí que és cert és allò que vol dir, el missatge que ens comunica. Sovint tenen o han tingut una funcionalitat política i/o social, no són únicament un entreteniment. Qui les escolta en fa una lectura afectiva que el vincula a un espai, a una realitat històrica, a una comunitat concreta. 

• Rondalles o contes: són narracions anònimes en prosa, que es transmeten de generació en generació de forma oral, de fets que es presenten com a imaginaris. Les rondalles són universals en el sentit que els seus trets essencials es retroben amb poques variacions pràcticament a totes les cultures i alhora són profundament locals, perquè s’adapten a les característiques específiques de cada comunitat que les narra. De la combinació d’aquests dos aspectes –universalisme i localisme- es deriva la seva funcionalitat i, com a conseqüència d’aquesta funcionalitat, la seva pervivència. Les rondalles essencialment transmeten valors. En un nivell profund transmeten valors de caràcter universal, ensenyaments morals comunament acceptats i en un nivell més superficial, sovint transmeten normes de conducta pròpies d’una determinada comunitat. Però sempre ho fan d’una manera literàriament atractiva, engrescadora, plaent per a qui les escolta o les llegeix, sense feixugues i explícites consideracions morals. Probablement aquesta és una de les claus de la seva acceptació, del seu èxit a través dels segles i dels territoris. 
  

Normalment distingim entre els tres de la manera següent:

- Si la narració és considerada per narrador i oient com una ficció atemporal i sense vinculacions geogràfiques conegudes (hi havia una vegada…, en un país molt llunyà…), és una rondalla o un conte.

- Si es situa en un plànol màgic-religiós, és un mite.

- I, si es situa en un plànol històric-local, és una llegenda.

En les èpoques més llunyanes de la nostra civilització, la llengua catalana no s'emprava en la literatura, en quines llengües creus que tenim les nostres arrels literàries i per què?

I fins aquí aquesta unitat. Ara uns quants textos, llegirem un mite, una llegenda i una rondalla per acabar d'aclarir-ne les semblances i les diferències. També llegirem dues actualitzacions d'aquesta rondalla, la de Roald Dhal i la de Quim Monzó.