La construcció passiva del verb o la veu passiva.

La veu passiva: aquí trobareu també el que espero que sigui un aclariment del contingut del llibre sobre aquest tema:

• Hem de tenir clar que la veu passiva només possible en els verbs transitius.
• La seva estructura clàssica és amb el verb ser i el verb principal en participi.
• Sovint inclouen un complement agent introduït per les preposicions per o de, que expressa qui o què fa l’acció.
• Les construccions passives es fan servir quan es vol posar èmfasi en el resultat de l’acció del verb, més que no pas en qui o què l’executa.

Com es construeixen:

• Oració activa: El conserge ha trobat el llibre extraviat.
• Oració passiva: El llibre extraviat va ser trobat pel conserge.

Com diu molt encertadament el llibre, aquesta estructura (amb complement agent present o no) s'utilitza molt poc en la nostra llengua i en comptes d'ella fem anar el que anomena l'oració dislocada i/o la passiva pronominal.

• L'oració dislocada posa el CD davant amb una coma al final, el repeteix en forma de pronom feble i deixa el subjecte darrere, però no canvia les funcions: El llibre extraviat, l'ha trobat el conserge. 
• L’oració passiva pronominal, també anomenada passiva reflexiva, que es construeix amb el pronom es i el verb transitiu en veu activa i en 3a persona, per tant no du complement agent i és especialment adequada quan no es vol fer constar qui fa l’acció, perquè no es coneix o perquè no és rellevant. Es va trobar el llibre extraviat.

Extret d'Aula de català.com

Verbs "ser" "estar" i "haver-hi", usos

A part del que explica el llibre, teniu aquí una entrada que espero que aclareixi els usos dels verbs ser, estar i haver-hi quan expressen situació en un lloc. 

• Per a la simple constatació de la presència en un lloc, en un espai físic emprem ser. I, de vegades, haver-hi: 
• Ja soc aquí.
• On és la parada de l'autobús? / On hi ha la parada de l'autobús?
• Allà hi ha una unitat mòbil / La unitat mòbil és allà.
• El nostre convidat d'avui ja és aquí.
• Que hi ha la Núria? / Que hi és, la Núria? 
• No, no hi és/ Sí que hi és.
• En localitzacions temporals, ser:
• Aviat serà Nadal, però encara no som a l'hivern.
• És el minut 5 de la segona part (o Som al minut 5 de la segona part)
• Quin dia és? És dilluns (o Quin dia som? Som (a) dilluns)

• El verb estar afegeix a la simple localització un matís de durada, permanència, fixació o resultat. Fem servir estar per indicar el fet de residir o viure en un lloc (sovint en la forma pronominal estar-se), de treballar en una empresa o de conviure amb una persona durant un temps:
• Ara la Rosa està (o s'està) al carrer Rosselló = (hi viu).
• La Mariona va estar (va estar-se) un any a l'estranger = (hi va residir).
• L'Antoni va acabar la carrera de Periodisme i ara està (s'està) a Catalunya Ràdio = (hi té la feina habitual).
• Feia tres anys que la Marina estava (s'estava) amb l'Albert  =(mantenien una relació).
• També fem servir estar en les localitzacions figurades: 
• Sovint les divergències no estan en el contingut, sinó en la forma.
• El secret d'un bon sofregit està en la paciència. 

 Extret d'ésadir.cat 

L'oració composta (2). Les subordinades.

Com ja hem dit, les oracions subordinades són un tipus d'oracions compostes (formades per més d'un verb) que no tenen sentit complet si no apareixen amb la principal, ja que unes depenen de les altres. L'oració sencera s'anomenarà principal i dins d'ella en trobarem d'altres que exerciran diverses funcions de la primera. 

Les classifiquem en tres tipus que, a la vegada, es subdivideixen en altres subtipus:

• Les subordinades substantives: s'anomenen així perquè poden fer qualsevol de les funcions que pot fer un substantiu i, per tant, un sintagma nominal i un sintagma preposicional. Equivalen sempre a les expressions allò o això o a  aquest/a/es/s; o aquell/a/es/s, precedides o no de preposició.

• Subordinades adjectives: s'anomenen així perquè fan la funció que més fa l'adjectiu: de complement de nom. Moltes vegades són equivalents a un sol adjectiu. Com a complements de nom que són, acostumen a trobar-se darrere d'un nom que fa d'antecedent i que ha de ser el nom que és substituït pel pronom que les uneix. Es poden commutar o intercanviar per un adjectiu. 

• Subordinades adverbials: s'anomenen així perquè fan la funció que normalment fan els adverbis, CC, i, per tant, són equivalents a aquells amb què es corresponen: de temps (llavors); de lloc (aquí) de mode (així):

L'oració composta (1). Les coordinades. Amb una pregunta extra!!!

Com ja hem dit, les oracions són coordinades si les proposicions o frases que les formen són independents entre elles, estan al mateix nivell sintàctic, tenen sentit complet i s’uneixen mitjançant un nexe (conjuncions o locucions conjuntives).

• Per exemple: Vol que vinguis i creu que t'anirà bé.

Les dividim en els subtipus següents a partir del significat del nexe que duen (poden ser uns quants menys o uns quant més segons la gramàtica que consultem).

• copulatives: Sumen o uneixen. Nexes: i, ni. 
• continuatives: que al llibre apareixen amb les anteriors perquè, segons ell, "el valor additiu de la conjunció i es pot reforçar afegint-hi un adverbi (també...), un connector d'intensificació (a més a més...) o un de continuïtat (aleshores...)." Els nexes que poden dur són: doncs, a més a més (ademés és un castellanisme), d'altra banda, encara, també, fins i tot, a més...
• disjuntives: Presenten dos elements que s'exclouen, de manera que s'ha de triar entre un o l'altre. Nexes: o, o bé.
• explicatives: Que al llibre s'inclouen amb les disjuntives sota el pretext que "en algunes expressions, el nexe disjuntiu expressa que els termes coordinats són equivalents o sinònims" o, el que és el mateix: que els connectors fan una funció reformulativa que pretén tornar a dir allò que ja hem dit però amb unes altres paraules. Nexes: és a dir, o sigui, això és. 
• adversatives: Els elements es presenten en oposició, contrast o s'exclouen entre si (expressen contrarietat). Nexes: però, no obstant, tanmateix, sinó, sinó que.

Ara que teniu aclarit el tema de les coordinades, espero, i la diferència entre uns tipus i uns altres, podeu respondre de manera raonada i completa la pregunta següent?

Quina de les dues classificacions us sembla més lògica, la que subdivideix les coordinades en 5 subtipus o la que les subdivideix en 3? O potser us sembla que cap de les dues en té del tot i en proposaríeu una altra, que seria...

L'oració composta, introducció. (1)

Les oracions compostes

Definició: Una oració composta és aquella que està formada per dos o més verbs, la qual cosa vol dir que la componen dos o més proposicions o frases o oracions o estructures o clàusules de subjecte i predicat (que poden estar elidides)

Per exemple, si agafem aquestes tres frases:

(1) La meva mare ha llegit la nota de la professora.

(2) La meva mare ha escrit la resposta.

(3) He guardat la nota a la carpeta.

I formem una oració composta, podem fer-ho de tres maneres diferents, segons com establim les relacions entre elles: 

• Amb juxtaposicio, les unim mitjançant signes de puntuació: La meva mare ha llegit la nota de la professora, li ha escrit una resposta, jo l'he guardada a la carpeta. Poden ser independents entre elles, com les coordinades, o poden dependre unes de les altres, com les subordinades:
• Ens hem llevat, ens hem rentat, hem esmorzat, hem sortit rapidíssim. (C)
• No badis: cauràs! (S)
• Amb coordinació, les unim mitjançant conjuncions o locucions conjuntives i les frases, com hem avançat, són independents entre elles, estan al mateix nivell sintàctic, tenen un sentit complet i independent respecte a les altres: La meva mare ha llegit la nota de la professora i li ha escrit una resposta.
• Amb subordinació, les unim amb una conjunció o locució conjuntiva i una de les frases, com hem avançat, funciona com a principal i/o independent, mentre l'altra, o les altres, en depenen: 
• li ha escrit una resposta que jo he guardat a la carpeta.

Tant de coordinades com de subordinades n'hi ha de diversos tipus. Començarem amb les primeres.

Repassem els complements verbals i la seva substitució per pronoms (2)

Els pronoms:

Fixeu-vos en el text següent i anoteu, a continuació, què és allò que el fa feixuc de llegir.

Guillem de Berguedà fou un gentil baró de Catalunya, vescomte de Berguedà i senyor de Madrona i Puig-reig. Guillem de Berguedà fou un bon cavaller i bon guerrer, i Guillem de Berguedà tingué guerra amb Ramon Folc de Cardona, que era més ric i poderós que Guillem de Berguedà. S'esdevingué que un dia Guillem de Berguedà es va trobar amb Ramon Folc i Guillem de Berguedà va matar Ramon Folc a traïció; i per la mort d'en Ramon Folc Guillem de Berguedà fou desheretat. Durant llarg temps els parents de Guillem de Berguedà mantingueren Guillem de Berguedà; però després tots els parents i tots els amics abandonaren Guillem de Berguedà perquè Guillem de Berguedà posava banyes a tots els parents i a tots els amics, o amb les mullers o amb les filles o amb les germanes, de manera que no va quedar cap parent ni cap amic que mantingués Guillem de Berguedà, fora d'Arnau de Castellbò, que era un valent gentilhome d'aquella contrada. Guillem de Berguedà féu bons sirventesos on Guillem de Berguedà es vantava de les dones que sofrien d'amor per Guillem de Berguedà. Esdevingueren moltes grans aventures d'armes i de dones a Guillem de Berguedà, i grans desventures. I després un peó va matar Guillem de Berguedà. I aquí són escrits els sirventesos de Guillem de Berguedà.

                Vida de Guillem de Berguedà (actualització text s.XIII)

La paraula PRONOM vol dir en lloc del nom, i és que, efectivament, el PRONOM equival a un NOM o a un SN. I si considerem que es tracta de dues categories diferents és, entre altres raons, perquè els pronoms tenen una manera molt peculiar de significar: en general són elements buits, que s'omplen amb el significat que el context fixa. 

Hem d'aclarir que a vegades substitueixen un nom o un sintagma nominal -hem de recordar que també poden substituir altres categories, com adverbis o adjectius- que trobem al mateix text:

  Tenia les claus a les mans i no les trobava.

  L'home que treballa amb el pare no té gaire bon caràcter.

  No va agafar els teus esquís sinó els meus.

I d'altres, en canvi, aquest antecedent no és present i, fins podríem dir que no existeix:

  Jo pensava constantment en les vacances.

  Qui ho diu això.

  El que passa no és tan greu. 

Quant tipus de pronoms coneixeu ? 

Nosaltres començarem estudiant els pronoms personals i, més concretament, els febles i com substitueixen els components de les frases. Però, primer parlarem breument de tots:

Els pronoms personals s'anomenen així perquè poden ser de la primera, segona o tercera persona gramatical, és a dir, fan referència, respectivament, a qui parla (1a) a qui escolta (2a) o a la persona o a la cosa de la qual es parla (3a).

Es subdivideixen en:

• PRONOMS PERSONALS FORTS: s'anomenen així perquè són tònics i els podem pronunciar sols. Solen ocupar el mateix lloc que l'element al qual substitueixen:

  Sempre pensa en la Laura  //  Sempre pensa en ella

Formes:

1a persona singular: jo, mi

2a p. s.: tu,*vós,*vostè

3a p. s. masculí: ell 

3a p. s. femení: ella 

1a persona plural:nosaltres

2a p. p.: vosaltres, vostès

3a p. p. masculí: ells

3a p. p. femení : elles

              3a persona: si (mateix/a/os/es)

*Per assenyalar les persones amb qui parlem tenim, a més de  tu, els pronoms vostè i vós. Des del punt de vista de la comunicació, són segones persones. Tanmateix, gramaticalment no ho són: vostè/s exigeix que el verb vagi en tercera persona -"vostè té raó"- i vós en segona del plural-"vós sou tan amable"-.

• PRONOMS PERSONALS FEBLES: són monosíl·labs àtons o inaccentuats que es pronuncien sempre al costat del verb, formant amb ell una unitat prosòdica: 

  Sempre pensa en la Laura // Sempre hi pensa.

Formes:

1a persona singular: em

2a persona singular: et

3a persona s. masculí: el

3a persona s. femení: la

3a persona singular: li

1a persona plural: ens

2a persona plural: us

3a persoan p. masculí:els

3a persona p. femení: les

3a persona reflexiu: es

neutre:   ho

adverbials: en , hi

Però els pronoms febles tant els podem trobar davant del verb com darrere, i, depenent de la seva posició i del so pel qual comença o acaba el verb - vocàlic o consonàntic- adopten formes diferents:

   En troben // Van trobar-ne // N'has trobat // Troba'n

així observem que si els pronoms van situats davant del verb s'apostrofen o, simplement, s'escriuen separats - tot i que es pronuncien junts. Si van darrere el verb bé s'apostrofen bé s'hi uneixen amb un guionet, però mai s'escriuen separats.

Els pronoms febles van gairebé sempre davant del verb. Només els posarem darrere, de manera obligatòria, en els temps següents:

*INFINITIU exemple: pentinar-me

*GERUNDI exemple: estimant-los

*IMPERATIU exemple: feu-ho

Quan tinguem una perífrasi verbal podrem col·locar-los davant o darrere:

exemple: Em vaig comprar // vaig comprar-me. Hi hauríeu de venir // hauríeu de venir-hi

Deixant a banda els pronoms de primera i segona persona, que no substitueixen (acostumem a dir M'estimes? i no **Estimes a mi?), val a dir que hi ha verbs que porten el pronom incorporat, de tal manera que aquest tampoc no substitueix res, no tenen antecedent. És el cas dels anomenats verbs pronominals. Aquí en teniu uns quants:

   abstenir-se, atrevir-se, entossudir-se, penedir-se, 

   queixar-se, rebel·lar-se...

Recordeu que hi ha verbs que són pronominals en castellà (callarse, macharse, caerse...) i en canvi en català no: (callar, marxar, caure...). I a l'inrevés: engreixar-se//engordar, haver-hi//haber...

D'altra banda, cal destacar que hi ha verbs que tenen diferent significat si porten o no pronom. No hem de confondre el significat de veure (__________) amb el de veure-hi (__________), sentir (__________) amb sentir-hi(__________) o tocar(__________) amb tocar-hi (__________), per exemple.

I, per acabar, destacar que hi ha verbs pronominals amb més d'un pronom, com: anar-se'n, sortir-se'n...

Feu els exercicis:   

1. Rescriviu les frases canviant l'element entre parèntesi pel pronom feble equivalent. Quina és la construcció més acceptable de les dues?
1. Regalarà (a tu) un anell.
2. Reparava (a ell) la bicicleta.
3. Ha dit (a nosaltres) moltes bestieses.
4. Han pres el pèl (a vosaltres).
5. Demà preguntaran (a mi) on era divendres.
2. Ompliu els buits de les frases següents amb un pronom feble cada cop diferent:
1. Cada matí __________ dutxo amb aigua freda per desvetllar-me.
2. Sempre __________ queixem, però mai reclamem per escrit.
3. La Maria va recollir la rosa i __________ va olorar.
4. __________ va trucar, però no __________ va trobar.
5. Si agafes allò, després __________ has de tornar a deixar.
6. Qui __________ anirà, al ball amb mi?
7. __________tenia moltes, de preocupacions, però no __________ amoïnava per res.
8. Quan va canviar de pis va vendre els quadres a la Marta, o , potser va llençar-__________.
3.  Ompliu els buits amb "la", "l'", "-la", "les", "-les"
1. En Pere va veure les margarides pansides i __________ regà.
2. M'agrada tant la foto del Raül, que __________ vull ampliar.
3. Arreboseu __________ abans de posar__________ a la paella i veureu com queda de bona, la carn.
4. On __________ heu posada, l'estufa?
5. Envia __________ per correu urgent, les plantes.
6. La pilota, __________ inflaràs, bonica?
4. Ompliu els buits amb "en" "n'", "-ne" o "'n":
1. Ramon, tens cartes a la bústia: __________ tens un bon munt!
2. Aquella jugada a la borsa li va sortir força bé. Amb els beneficis que __________ obtingué viu a cor que vols.
3. Agafi __________ tants com vulgui, de caramels!
4. Feu __________ més còpies, encara no __________ hi ha prou.
5. Ompliu els buits amb "el", "l'", "-lo", "'l":
1. Creia que havia perdut el gos i llavors __________ vaig trobar.
2. Què hi fa aquest home aquí ? Fes __________ fora !
3. El camí era tan recte que no __________ he pogut perdre.
4. No vull aquest cistell vell, llença __________
6. Canvieu els pronoms de posició:
1. Ens van perdre de vista.
2. Cal anar-hi ben vestits. 
3. No volia fer-lo enfadar. 
4. Us puc demanar un favor? 
7. Enquadreu la forma correcta i digueu com ho heu fet per destriar-la:
1. Encara no s'ha (rentat // renta't)
2. Nen, (rentat // renta't) i vine a esmorzar.
3. Quan juguis al parxís amb el pare (deixat // deixa't) guanyar.
4. Quan ens hem (adonat // adona't) de la desaparició ja no hem (tocat // toca't) res.
5. Quan rebis l'escrit, (presentat // presenta't) aquí immediatament.
8. Traduïu les frases següents al català:
1. Cállate Miguel, que no oigo nada!
2. María ha engordado una barbaridad este verano.
3. Vigilad al niño, que no se caiga por las escaleras.
4. Si Mario se sienta en el sofà se dormirá.
5. Había mucho ruído y no podíamos decir nada
6. Se marchó en un barco de vela.
7. Adelgazó tanto que parecía un fideo.
8. Irse no solucionó nada.

Repassem els complements verbals i la seva substitució per pronoms (1)

Els complements verbals i la seva substitució per pronoms febles.

Primer farem un repàs a tot allò que en teoria ja sabem sobre la frase i els seus constituents. 

• De definicions de frase se n'han fet unes quantes al llarg de la història de la lingüística:
• semàntiques: enunciat amb sentit complet.
• sintàctiques: enunciat que conté un verb en forma personal, enunciat sintàcticament independent ...
• fonètiques: enunciat entre dues pauses.  

Totes tenen, però, limitacions: què vol dir sentit complet?, a vegades el sentit complet no es troba si no és dins un text llarg; hi ha enunciats que no contenen verb i són frases, aquest es pot sobreentendre...; una frase subordinada pot tenir un verb en forma personal i no ser sintàcticament independent...; hi ha pauses que no corresponen a frases...

Amb tot, normalment els estudiants de llengua, i els parlants en general, saben distingir on comença i on acaba una frase. 

Però, és convenient que no només identifiquem sinó que també dominem la construcció de frases més o menys complexes i que sapiguem 

• identificar-ne els diferents constituents (categories gramaticals) 
• i les relacions que aquests mantenen entre ells (funcions). 

Hem de tenir clar que tota categoria realitza alguna funció i que tota funció és realitzada per alguna categoria, però que no s'han de confondre, ja que:

• una mateixa categoria - per exemple un nom o un SN - pot realitzar més d'una funció - per exemple Subjecte o Complement directe.
• i una mateixa funció - per exemple Complement directe - pot ser realitzada per diverses categories - per exemple un SN o un pronom.

Aquí teniu un quadre on s'enumeren les principals categories i les principals funcions:

CATEGORIES	FUNCIONS
CLASSES DE MOTS	Predicat o S. Verbal
Verb	Subjecte o S.N:.
Adjectiu	Complement de nom (CN)
Determinant	Complement directe (CD)
Pronom	Complement indirecte (CI)
Adverbi	Complement de règim veerbal (CRV)
Preposició	Complement Predicatiu (Cpred)
Conjunció	Atribut (A)
	Complement predicatiu (Cpred)
CLASSES DE SINTAGMES
Sintagma Verbal (SV)
Sintagma Nominal (SN)
Sintagma Adjectival (Sadj)
Sintagma Adverbial (Sadv)
Sintagma Preposicional (Sprep)

Sabríeu ara dir què diferencia una "categoria" d'una "funció"?

Com ja deveu saber, un sintagma és una unitat intermèdia entre la frase i el mot. Tot i no ser una frase té una certa unitat de significat i sintàctica. Acostuma a tenir un nucli al voltant del qual  giren els altres components.

Esquema de les oracions relatives adjectives.

Com que soc persona que acostuma a complir les promeses, aquí teniu l'esquema que he fet de les oracions subordinades adjectives:

Sí, l'haureu d'ampliar si voleu veure-hi alguna cosa...

Aclarim la subordinada adjectiva.

Abans de l'examen, crec que podem aclarir unes quantes coses sobre la subordinada adjectiva, les trobareu aquí:

• La subordinada adjectiva, respecte a l'oració principal, pot fer una única funció, que és la de CN. Per tant, sempre que us preguntin la funció de l'oració subordinada adjectiva la resposta serà: CN.
• La subordinada adjectiva utilitza un nexe que és un pronom. això vol dir que tindrà una doble funció:
• Nexe: uneix l'oració subordinada amb la principal.
• Qualsevol funció que pugui fer un SN o un SPrep dins de la frase subordinada. Com que és un pronom, pot fer qualsevol funció que pot fer un Nom i, per tant, també, qualsevol funció que faci un SN o un SPrep, cosa que vol dir que pot fer gairebé totes les funcions, menys la de SV.
  
• Com sabem quina funció fa el pronom dins de la frase subordinada?
• Primer pas: mirar quin és l'antecedent del pronom de relatiu:
• Exemple: L'Albert, que es passa les classe dibuixant, l'any que ve ens abandonarà sense remordiments. que, el seu antecedent és "L'Albert", per tant, que = L'Albert, per tant faran la mateixa funció: L'albert = que es passa la classe dibuixant, per tant, que fa de subjecte.
• Exemple: El Gerard amb qui va venir el Sergi és un noi alegre. amb qui, el seu antecedent és "El Gerard", per tant, amb qui = El Gerard, per tant faran la mateixa funció: El Gerard = amb qui va venir el Sergi, per tant, amb qui fa de CC de companyia.
• Exemple: El Dani, de qui ens vam riure un dia que va caure, sempre porta els cascs al cap. de qui, el seu antecedent és "El Dani", per tant, de qui = El Dani, per tant faran la mateixa funció: El Dani = de qui ens vam riure un dia, per tant, de qui fa de CRV. que, el seu antecedent és "Un dia", per tant, que = Un dia, per tant faran la mateixa funció: Un dia = que el Dani va caure, per tant, que fa de CCT.
  
  
  

• Quines formes són no normatives i acostumem a utilitzar?

A les oracions subordinades adjectives els passa una mica com als pronoms, utilitzem formes col·loquials que no són normatives o sigui que són incorrectes  i que no podem utilitzar en el llenguatge escrit i/o formal. Aquíles trobareu:

• Com pots dir el Baruc del que parlàvem, si només n'hi ha un en tot l'Institut! Diem moltes vegades la preposició + un article + un qui o un que, i aquesta construcció no està acceptada per la normativa, hem de dir: el Baruc de qui parlàvem o el Baruc del qual parlàvem.
• La Núria la qual sempre somriu em va dir que marxava a viure a Londres. Quan la frase és especificativa, ens referim a la Núria que sempre somriu, que és la Núria Elias, no ens referim a la Núria Garriga, que també somriu, però no tant, no podem posar la qual hem de posar: que sempre somriu. La forma qui s'accepta només en les frases substantives de relatiu i quan la funció del relatiu dins de la frase subordinada és CD, a més pot dur davant la preposició a que és optativa. Una de les dues Núries m'ho va demanar, i ho he mirat :
  "En funció de complement directe, el pronom relatiu qui pot anar precedit de la preposició a en oracions substantives, és a dir, quan aquest pronom s'usa sense antecedent la preposició a és optativa. Per exemple: Busquen qui et va agredir. Busquen a qui et va agredir." (Optimot)
  
• L'Unai és una persona que hi penso sovint, si refem la frase subordinada amb el nom que és substituït pel pronom, ens quedaria: Jo penso sovint en l'Unai, una preposició i cap pronom feble, per tant, la forma correcta ha de tenir la preposició i no ha de tenir el pronom feble: una persona en qui penso sovint o una persona en el qual penso sovint.

I, per acabar, recordar-vos que una cosa és una categoria (tipus de paraula o de sintagma) i una altra és una funció (què fa la categoria dins de la frase).

Oració substantiva (2) Nexes possibles.

Aquí, no només trobareu la classificació de les subordinades substantives, sinó també l'estructura de les principals perífrasis verbals que no heu de confondre amb la subordinada substantiva d'infinitiu.

Les oracions compostes. Les oracions substantives.

He seguit amb les oracions compostes, concretament les substantives que és on hem arribat i on, de moment, m'he quedat:

Hi he fet també una llista de coses que hem de tenir en compte per no caure en errors comuns.

Les oracions.

Ja posada, he continuat amb la tipologia de les oracions i he començat partint de la primera divisió en simple i composta:

Les preposicions i les conjuncions.

He cfregut que estaria bé fer un quadre de preposicions i conjuncions que sempre se'ns emboliquen:

Funcions possibles d'un sAdv.

I finalment els adverbis i/o sintagmes adverbials:

Funcions possibles d'un SAdj.

I aquí les del Sintagma Adjectival.

Funcions possibles del SPrep.

Aquí trobareu el mateix però amb el SPrep.

Funcions possibles d'un SN.

L'altre dia els de 4t C em van fer conèixer l'increïble món dels programes que fan esquemes i ja em teniu aquí fent-vos esquemes de gramàtica amb ganes i energia.

He pensat que si en feia un que visbilitzés quines funcions podia fer cada categoria sintàctica aclariria conceptes. Aquí teniu el del SN:

Imperdonables (1) 1r trimestre.

Cada final de trimestre us trobareu amb una entrada al blog que destacarà faltes que acostumeu a fer, no tots, però si alguns i, a vegades, molts a fi que les recordeu millor o us hi fixeu més, o ves a saber.

• Començaré amb qüestions que afecten la manera com lliureu les feines i no a cap tipus de falta concreta: la justificació d'un text. Justificar el text, vol dir que l'heu de seleccionar sencer i marcar-lo amb la icona de la dreta del tot que us reprodueixo a la foto de baix. Els treballs que es donen, si no ens diuen el contrari, s'han de donar justificats. 

Normalment els textos s'escriuen per defecte seguint l'esquema de la icona de l'esquerra: s'han de seleccionar i clicar la icona de la dreta, així els doneu justificats, molt més ben presentats.

• També aprofito per dir-vos una cosa que em sembla molt bàsica: si dues persones fan un treball, el treball s'ha de redactar en plural: Nosaltres creiem, quan hem llegit... Cansada he quedat de llegir treballs teòricament fets en parelles i redactats en primera persona.
• En canvi, si el treball el fa una sola persona, sí que pot utilitzar la primera del plural, no perquè valgui per dues sinó perquè es considera una fórmula de modèstia. amb tot, l'ús de la primera persona és completament acceptable i recomanable.
• Afegeixo que és necessari que abans de començar a escriure qualsevol cosa us feu un esquema d'allò que voleu dir, encara que sigui mental i, després d'haver-la escrita, indispensable llegir-se-la per detectar incoherències, incongruències, repeticions innecessàries...

I ara sí, la primera llista d'injustificables:

1. No escriure els plurals amb -es. 
2. No accentuar l'À oberta i la Í i la Ú tancades.
3. No saber posar els accents distintius als mots bé, déu, és, mà, més, món, pèl, què, sé, sí, són, té, ús, i vós. 
4. Conseqüentment, no confondre es i és.   
5. Escriure ç davant e o i: *peCes, *gràCies.
6. No escriure l’imperf. d’ind. amb be baixa Ex: *jo pintaVa). 
7. No escriure l'imperfet de subj. amb dues esses entre vocals. Ex: tu pinteSSis, ells pinteSSin.
8. No apostrofar l’article el, el pronom el i la preposició de davant de vocal o "h".
9. No apostrofar l'article la o el pronom la davant de paraules que comencen amb i o u àtones: la indirecta; la unitat. 
10. Confondre quan (temporal) i quant (quantitatiu)
11. Confondre que (conjunció, emfàtic o pronom de relatiu sense cap preposició davant) i què (pronom interrogatiu, o pronom de relatiu amb una preposició davant)
12. Confondre per  què (interrogació directa: per quin motiu; preposició més pronom de relatiu) amb perquè (conjunció causal = ja que; o final= a fi que; substantiu: el motiu). 
13. Confondre i  (conjunció) amb hi (pronom feble).
14. No accentuar adequadament aixÒ,  allÒ,  perÒ i   sinÓ.
15. No escriure eStrany i eStranger .
16. No donar prioritat a l’apòstrof davant de la contracció Ex: Vaig a l’hort o no fer les contraccions: als, pels, dels. 
17. No utilitzar la forma quantitativa dues davant d’un nom femení.
18. No utilitzar correctament la perífrasi d'obligació: haver de.
19. Confondre posar (Fer que (alguna cosa) sigui o estigui en un lloc determinat on no era, fer-la estar en una nova posició, en un nou estat)  amb ficar (Fer entrar dins un lloc). 
20. Confondre  ja  (adverbi) amb hi ha (verb haver-hi en present) .
21. Confondre em (pronom personal que equival a "a mi") amb hem (verb auxiliar que sempre dur un participi darrere). 
22. Confondre si (conjunció) sí (adverbi afirmatiu) i s’hi (conjunt de pronoms).
23. Posar una coma entre un subjecte i un predicat o entre un verb i el seu CD.
24. Saber i tenir claríssim que els únics verbs que formen part d'un predicat nominal (PN) són els copulatius, quan tenen un atribut darrere: ser o ésser, semblar i estar. La resta són tots verbs amb predicats verbals (PV).

L'avaluació següent en tindrem uns quants més.