4t A, segona expressió escrita

Després de veure la pel·lícula i haver parlat dels temes que hi surten, toca fer la redacció que tracti entre un i tres d'aquests temes segons la nostra visió. Per tant fareu un assaig que tindrà una forma semblant a aquest:

L’adolescència és una etapa difícil, és una etapa especial, és una etapa... cansats estem que ens parlin de l’adolescència, que ens diguin què hi fem, què hem de fer, què pensem, què hem de pensar...

Dies que són interminables al costat de dies que passen súper ràpid, tristesa, alegria, amor, desamor, odis, fanatismes, sembla que tot sigui extrem, pensem que ja som grans i a vegades voldríem que ens cuidessin com quan érem petits, volem fer el que volem i a vegades demanem a crits que ens controlin i que no ens deixin fer. 

És l’època més plena de contradiccions que vivim, molt breu, però sempre ens deixa una marca.

Quan veig la pel·lícula d'"Els avantatges de ser un marginat” recordo la meva, i veig la vostra, penso que totes són una mica diferents, però alhora tenen coses en comú. La pel·lícula m’agrada, és fàcil de veure, però crec que presenta un marginat que ja m’hauria agradat ser.

Tracta gairebé tots els temes que pot tractar qualsevol història juvenil: la relació amb la gent més gran (professors pares i germans, quines coses els confien i quines no; quines coses t’exigeixen, quines no); la sensació de tenir  sentiments contradictoris (estar content i trist al mateix temps); la relació amb la música; el bullying; els sobrenoms; els projectes (què vull ser quan sigui gran); la violència de gènere; els desordres alimentaris; les festes; les drogues i l'alcohol; els amics i els nòvios (amors i desamors, persones que enamoren, persones que busquen amor i s’equivoquen, per què escollim malament les parelles?, acceptem l’amor que creiem que ens mereixem ); la identitat sexual i els problemes amb ella; la cerca de creences (budisme);  les persones populars i les estranyes; el riure amb i el riure-se’n de; la mort (el suïcidi d'en Michael i la mort de la tieta Helen); els secrets i la confiança; la seducció per la velocitat; la sensació d’infinit; les inquietuds culturals (fanzine, cinema, teatre, lectures); els robatoris als centres comercials; la mala fama i la bona fama; les habitacions d’adolescents; els abusos a menors (en Sam i en Charlie).... Potser me n’he deixat alguna. Totes poden ser reals, però totes apareixen una mica més “boniques” que a la realitat, o, almenys m’ho sembla, i per explicar-ho millor em fixaré en tres de les coses de les que he enumerat.

El Charlie diu que se sent trist i alegre a la vegada i que aquest sentiment no sap si pot ser real o no. Podem estar tristos i contents a la vegada? Sí. Ens passa sovint? Depèn de la persona. Veiem al Charlie trist i content a la vegada en moltes ocasions? Repasso mentalment la pel·li i no sé dir-ho del cert. El recordo tal i com va apareixent, amb el seu posat de "no sé què hi faig aquí" i no el veig amb aquestes dues sensacions a l'hora; a vegades se’l veu trist, sí, quan perd els amics que pensava que tenia pel problema amb la Mary Elizabeth; a vegades se’l veu content, quan coneix en Sam i el Patrick, però les dues coses? Ho diu, sí, però quin tros de la pel·li ho mostra? Potser durant el Nadal, que recorda la tieta (trist) i alhora està content perquè fa tot de regals als seus amics i a més l’encerta? Sí, potser és llavors quan els dos sentiments apareixen més confrontats. 

El Charlie té clar que no és un noi popular, i que els seus amics tampoc ho són, per aquest motiu, quan en Brad va a la seva festa se n’estranya i, tot i que la Mary Elizabeth li digui "i nosaltres què som?", ell i els espectadors som conscients que no ho diu de debò, que se’n riu una mica del fet de ser popular, tot i que potser en el fons li agradaria també ser-ho. Amb tot, per al Charlie és important ser popular? No, per al Charlie és important tenir amics i els té i això li és suficient. 

I la tercera: al Charlie li agrada llegir, al Charlie li agrada anar amb els seus amics a veure "The horror picture show", al Charlie li agrada participar al fanzine que fan i, a més, el seu professor de literatura li passa llibres que ell llegeix de gust i dels quals fa treballs també per gust. Recordeu el primer dia de classe? No diu que sap que és Dickens qui va inventar la novel·la de fulletó ni quan va sorgir la paraula taquilla tot i que el profe diu que posarà un 10 a la persona que ho sàpiga a tots els exàmens menys al final. No ho diu perquè no vol cridar l’atenció, perquè no vol que li diguin pilota o el que sigui, però en canvi accepta tots i cadascun dels llibres que li passa el professor de literatura i els llegeix i en fa recensions i no sé jo si de debò existeixen alumnes així: fa més de trenta anys que faig de profe, i alguna vegada, alguna vegada i prou, m’han demanat que els recomani algun llibre, alguna obra de teatre... mai m’han demanat de fer treballs sobre ells de manera voluntària. Potser els anglosaxons són molt diferents a nosaltres, però, tant!

El gènere narratiu i el cinematogràfic

ESTUDI COMPARATIU DEL GÈNERE NARRATIU I DEL GÈNERE CINEMATOGRÀFIC.

Abans d’estudiar la transformació d’una novel·la al guió cinematogràfic, el més lògic és que coneguem ambdós gèneres i les diferències a què s’han de fer front durant el procés d’adaptació. 

• La primera diferència amb què ens trobem és el codi. Mentre que la novel·la s’expressa per mitjà del codi escrit, la pel·lícula ho fa de manera oral i/o visual.
• Quant al contingut, res canvia. Tant una novel·la com un guió es basen en tres elements principals: els personatges, l’acció i l’ambient. El que sí canvia és la manera d’explicar la història.
• Si ens fixem en l’estructura interna, novel·la i guió tenen en comú el sistema plantejament-nus-desenllaç. Aquest esquema pot ajudar a entendre el desenvolupament d’un guió més específicament:
• El Plot point és un “punt de gir”, un precipitant que fa que la història s’encamini cap a un lloc diferent del que s’estava dirigint. Si ometem les denominacions pròpies del món cinematogràfic, veiem que podríem aplicar aquesta línia de temps a qualsevol novel·la.
• Tot i ser igual en divisió, l’extensió de cada part varia molt d’un gènere a l’altre. En una novel·la és bàsicament la que decideix l’autor: si bé es tendeix a desenvolupar més el nus que les altres dues seccions, no és una norma establerta. A més, juga a favor de la llibertat dels autors alhora d’estructurar la seva obra el fet que una novel·la no té un nombre limitat de pàgines. Trobem al mercat obres de 30 pàgines, de 500, o fins i tot novel·les per entregues que serien massa llargues per publicar-les d’un sol cop. Un guió, en canvi, s’ha de cenyir a aproximadament dues hores de pel·lícula. Per tal que duri això, s’ha establert un format predeterminat per a l’escriptura de guions que permet que cada pàgina equivalgui a un minut d’imatges. Així, l’acte I d’un guió hauria d’ocupar més o menys de la pàgina 1 fins la 30, l’acte II de la 30 fins la 90, i l’acte III de la 90 a la 120.
• Pel que fa a l’estructura externa, hi ha quasi tantes variacions com escriptors. En la novel·la la divisió més típica és en capítols, que alhora poden estar agrupats en parts o no. A més a més d’aquesta, però, hi ha altres estructures com la novel·la epistolar, que avança per cartes (com la nostra). També hi ha infinites formes de seccionar aquests capítols: normalment es separen amb petits títols precedits d’un nombre, però n’hi ha de més originals. 
• En el guió ens trobem de nou amb una llibertat menor. Una pel·lícula, segons el cànon establert per Hollywood, es parteix en unes unitats mínimes: les escenes. Es canvia d’escena, pel general, quan es canvia d’escenari i/o hi ha un salt en el temps. Les escenes formen part de nusos d’acció: unitats dramàtiques amb el seu propi plantejament, nus i desenllaç. A part dels nusos d’acció i les escenes, però, al cinema també es fa servir un tercer agrupament: la seqüència. Aquesta seria l’equivalent al capítol d’un llibre: és formada per escenes que estan relacionades entre sí per l’argument.
• El narrador és qui explica allò que passa en l’obra. En una novel·la sempre hi ha un narrador que pot ser de dos tipus segons la seva posició respecte a la narració:
• Narrador homodiegètic, intern o personatge: Forma part del relat, ho explica des de dins, pot ser-ne el protagonista o un personatge secundari.
• Narrador heterodiegètic, extern o en tercera persona: Explica la historia sense haver participat d’ella. Pot ser omniscient (quan sap tot el que passa, incloses les opinions i emocions dels personatges) o parcial (quan només explica el que observa, també anomenat narrador testimoni).
• Quan passem a parlar de guions, però, ens trobem amb que el narrador s'acostuma a suprimir; a vegades s’inclou un actor que fa aquest paper perquè el públic pugui entendre millor l’argument –o per poder ometre escenes impossibles de realitzar-, o en trobem vestigis necessaris per no perdre el fil narratiu en forma de:
• Veu en off: veu o bé desconeguda o bé corresponent a un dels personatges, que el lector pot sentir però no els que apareixen a l’escena.
• Flashbacks o retrospeccions: imatges que apareixen en pantalla corresponents a escenes del passat dels personatges, anteriors al principi de la pel·lícula. La tècnica contrària, que mostra el futur dels personatges, s’anomena flash forward o anticipacions.
• O diàlegs entre personatges, que sovint necessiten donar més dades que en un llibre per suplir la manca de narrador.