Avui farem un repàs de tot allò que hem de saber a fi de separar les paraules en síl·labes, decidir si hem d'apostrofar o no, decidir quan hem de fer una contracció i accentuar o posar una dièresi adequadament.
- Definició de síl·laba: Una síl·laba és el conjunt de sons que diem en un sol cop de veu. Una síl·laba sempre ha de tenir, com a mínim, una vocal, sense vocal no hi ha possibilitat de tenir cap síl·laba.
- Per tant: per saber quantes síl·labes tenim en una paraula, el primer que hem de fer és mirar quantes vocals té.
Fixeu-vos en aquestes paraules: agafar; ànima; tercera; edició; home; dona; humanitat; records i voluntat. Quantes vocals tenen? I quantes síl·labes?
- Però, de vegades, hi ha síl·labes formades per més d'una vocal, és quan ens trobem amb el que anomenem diftongs: que són dues vocals que es diuen en un sol cop de veu. Però quan ens trobem amb un diftong?
- dues vocals només poden formar diftong si estan una al costat de l'altra.
- dues vocals només poden formar diftong si una de les dues, com a mínim, és una i o una u.
- la i o la u s'han de pronunciar més semblants a una consonant que no a una vocal.
Mireu ara com pronunciem les is i les us que tenen vocals al costat:
noia, suïssa, noi, suís, edició, bèstia, aigua, explicació, aire, veïna, reina, veí, boina, camió, gaire, boirina, tensió, caigut, queia, condició.
cauen, aigua, precaució, cua, quota, pingüí, treuen, suar, lleuger, fuet, moure, coure, veu, peuet, preu, siluetes, tatuatge, beure, qualsevol, fixeu.
I fixeu-vos en aquestes paraules:
raó, teatre, cuixa, coet, maig, plaer, quina, poeta, digui, idea, teòric, peó, Teo, guerra, paella, aerosol, aixafar, guies.
Aquí no tenim cap diftong, bé perquè una de les vocals que escrivim no sona, bé perquè les dues vocals en contacte no són ni la "i" ni la "u".
- També ens podem trobar amb un dígraf (conjunt de dues consonants que representen un únic so) que, quan fem la divisió sil·làbica d'una paraula, es pot separar o no. Aquí trobaràs la llista dels dígrafs que se separen i dels que no:
- I, per últim, amb paraules que podem apostrofar i paraules que no. De fet, podem apostrofar molt poques paraules en català: els dos articles el, la; alguns pronoms febles: em, et, es, el, la, ens, els i en; i la preposició de sempre que tinguin darrere una paraula començada en vocal i, en el cas dels pronoms, si ells van darrere, i tenen davant un verb que acaba en vocal: l'agafa; agafa'l. Amb una única excepció, o dues, segons com es miri: l'article la i el pronom feble la no s'apostrofen mai davant d'una paraula que comença amb u o i àtones: la universitat; la utilitzaràs; la idiosincràsia; la inflaràs.
- Hem de tenir també present que les contraccions desapareixen si van davant d'una paraula que es pot apostrofar: del col·legi, però de l'institut; al col·legi, però a l'institut.
- I que no podem diferenciar per pronuncia el i al, sinó només pel context on els trobem: vaig amb el cotxe, però vaig al cotxe.
- Segons el nombre de síl·labes que té una paraula les dividim en: monosíl·labes (1), i polisíl·labes (més d'una i que subdividim en bisíl·labes, trisíl·labes…)
Com a curiositat, les paraules més llargues en català són:
anticonstitucionalment, tetrabromofluoresceïna i tetraclorobenzoquinona cadascuna amb 22 lletres, totes tres compostes i dues de 9 síl·labes i la tercera en té 10.
Si algú no sap què signifiquen i ho vol saber, el diccionari on pot trobar-les totes tres i el que us recomano, és aquest: http://www.diccionari.cat que també teniu als enllaços del blog.
 |
| Les paraules al diccionari |
|
|
Portada del diccionari de l'IEC
|
- I ara que ja ho tenim clar tot de la síl·laba, passem a l'accentuació: si abans dividíem les paraules segons el nombre de síl·labes que tenien, ara ho farem segons on tenen o si tenen la síl·laba tònica.
 |
| po-e-ma |
Com suposo que ja sabeu, la síl·laba tònica és la que es pronuncia amb més força dins de la paraula, mentre que l'àtona o àtones, ho fa d'una manera més feble.
Però, Totes les paraules tenen una, i només una, síl·laba tònica? Gairebé totes, però n'hi ha algunes que no en tenen cap, i d'altres que en tenen més d'una.
- Les que no en tenen cap les anomenem monosíl·labs àtons, per tant, són paraules amb una sola síl·laba i sempre es pronuncien com si formessin part de la paraula que porten just al darrere o just al davant, fins al punt que, de vegades, les escrivim enllaçades amb aquesta per un apòstrof o per un guionet: l'esperaven, observem-ho, que al·lucinant, d'il·lusió, van dir-li, els ignoraven…
- Les que en tenen més d'una, les anomenem paraules compostes i adverbis que acaben en -ment, de vegades, s'escriuen seguides i d'altres enllaçades amb un guionet: para-sol, espiadimonis, salvavides, penya-segat, malament.
- La resta de paraules tenen una sola síl·laba tònica, i en aquestes és en les que ens fixarem ara per explicar com, quan, per què algunes les accentuem (amb un símbol gràfic) i d'altres no.
Però què és un accent i quants accents tenim en catala? Un accent és un signe escrit a sobre d'una vocal que ens indica que aquesta es pronuncia diferent. En la nostra llengua, els fem servir per assenyalar algunes vocals tòniques.
N'hi ha de diversos tipus, segons en la llengua que escrivim.
- Nosaltres n'utilitzem dos, l'obert o greu: [`] i el tancat o agut [´] que ens diuen, quan els trobem, dues coses molt concretes: quina és la vocal tònica de la paraula i si aquesta és oberta o és tancada.
- També n'utilitzem un altre, que anomenem dièresi i que sempre estudiem separat perquè es regeix per unes altres normes: [¨].
Sabem que no posem accent a totes les paraules, si ho féssim, trigaríem molt més a escriure i el text resultant ens semblaria molt estrany. Per aquest motiu, tenim unes regles que ens diuen com, quan i quines paraules hem d'accentuar.
Així, primer hem de recordar el com: a quines vocals els posem sempre [`], a quines els posem sempre [´], i quines poden portar els dos.
I després el quan. El quan depèn de dues classificacions diferents:
1. Tenim paraules que s'accentuen segons on tenen la vocal tònica i com acabi la paraula. I parlem d'accents i prou: Saps que perímetre porta accent?
2. I Unes que porten accent per diferenciar-se d'unes altres que s'escriuen igual, però que no tenen el mateix significat. I parlem d'accents diacrítics. Sabeu que aquest any ha sortit nova gramàtica i aquí s'hi han fet canvis, de tots els accents diacrítics que fèiem anar, n'hem conservat 14. s'han tret tots els que duien les paraules que tenien més d'una síl·laba i, dels monosíl·labs, s'han conservat aquests:
Per tant, on podem tenir més dubtes és quan hem d'accentuar una o o una e, perquè de vegades són obertes [ɛ] [ɔ] i de vegades són tancades [e][o].
Alguns de nosaltres pronunciem bé aquestes vocals i llavors només ens hem de fixar en aquesta pronúncia i decidir quin dels dos accents posarem, d'altres les pronunciem bé, però no tenim gaire clara la distinció i, finalment, n'hi ha d'altres que ni les pronunciem bé, ni les distingim.
Com que tots sabem xerrar en castellà, i tots sabem que en castellà només existeix l'accent [´] perquè només hi ha un so per a la [e] i un altre per a la [o], podem agafar una paraula que es digui gairebé igual que en català i només es diferenciï per aquestes vocals i fer-la servir de model:
Com diem la e tònica d'intel·ligencia? Com la de cafè en català o com la de café en castellà? Doncs l'accentuem així: intel·ligència.
I la d'esglesia? Doncs l'accentuem així: església.
Com diem la o tònica de pero? Com la d'història en català o com la d'historia en castellà? Doncs l'accentuem així: però.
I la de formula? Doncs l'accentuarem així: fórmula.
També podem recordar coses tipus: s'escriuen amb accent obert:
- La terminació -ès dels participis irregulats de verbs com estendre o entendre.
- La primera i segona persona del plural de l'imperfet d'indicatiu de verbs com fer, riure, treure creure dir, veure seure (fèiem...)
- O anar aquí que trobem força més coses d'aquest tipus.
