Imperdonables (0)

En l'entrada d'imperdonables (0) els trobareu tots ordenats de manera alfabètica:

• accentuació: 
• podríeu i podríem, s'accentuen, una perquè és plana acabada en diftong, l'altra perquè és plana acabada en consonant. És molt important recordar que les planes acabades en diftong s'accentuen, mentre que les agudes acabades en diftong no. He observat que mentre amb aquestes últimes rarament ens equivoquem, gairebé ningú accentua una paraula com vingueu, per exemple, sí que ho fem amb les primeres, i ens oblidem d'aquests accents. 
• hàgiu també és una forma de què hem de recordar l'accentuació, i com amb les altres que han sortit, podem afegir-li "hàgim".
• recordeu que "ia" només formen diftong si pronunciem la "i" com a noia o a iogurt, per tant, paraules com Maria, seria... no duen accent.
• recordeu que de la mateixa manera que no accentueu les agudes acabades en diftong: vindreu; heu d'accentuar les planes acabades en diftong: estalviaríeu.
• ADONAR-SE DE, no existeix donar-se compte de, és un castellanisme: ens adonem de les coses, ens adonem que has vingut o ens n'adonem.
• avantatges, hem de recordar que la paraula avAntatges s'escriu amb tres "As"; que sempre que tenim una "g" que sona com a la paraula "general" (fricatiu, postalveolar, sonor) darrere hi ha una "E" i que els plurals, sense cap excepció, s'escriuen amb "E" si els pronunciem amb vocal neutra. 
• C/Ç: avanCeu, del verb avanÇar, va amb "c", perquè la parella de la "ç" és la "c".
• La coma: Sempre posem entre comes els aclariments, incisos o explicacions:  Mai posem coma entre: el subjecte i el verb o entre el verb i el CD. 
• compte, conte i comte es diferencien respectivament pel seu significat: compte vol dir:1 m. [LC] Acció de comptar, càlcul d’una quantitat. —Quants anys tenia l’avi quan va esclatar la guerra? —Va néixer el 1910, treu el compte. D’això, segons el meu compte, ja fa més de vint anys. Sortir bé un compte. Un compte errat. i té multitud de matisos de significat; conte vol dir: 1 m. [LC] [FLL] Narració generalment breu d’uns fets llegendaris, ficticis o originàriament reals, amb la intenció d’entretenir, divertir, moralitzar, etc. Un conte de fades. Contar un conte. 2 m. [FLL] Gènere literari en prosa d’extensió generalment breu i caracteritzat per la natura fictícia dels fets narrats. 3 m. [FLL] Composició d’aquest gènere. i d'ell sorgeix el verb contar que no emprem gaire i que equival a explicar i comte, amb el seu femení comtessa, vol dir: 1 m. i f. [LC] [HIH] [PR] [HIG] Noble que, en la jerarquia dels títols nobiliaris, és de categoria inferior al marquès i superior al vescomte. 2 m. i f. [LC] [HIH] [PR] Senyor feudal amb jurisdicció sobre un comtat. 3 f. [LC] Muller d’un comte.
• dades i dates no s'han de confondre. Dades, plural de dada vol dir: 1 f. [LC] [MT] En una investigació matemàtica, element conegut a partir del qual han de deduir-se els elements desconeguts. Les dades d’un problema. 2 f. [FS] Quelcom donat o admès, allò sobre què és fundat un argument, una inferència, un sistema. Les dades de l’experiència. 3 f. [LC] [AD] per ext. Omplir un formulari amb les dades personals. 4 f. [IN] [LC] [EL] Representació convencional de la informació perquè pugui ésser tractada en un procés informàtic o en un sistema automàtic en general. Dates plural de data vol dir: 1 f. [LC] [AD] En un escrit, una inscripció, una moneda, etc., la indicació del temps, i sovint del lloc, en què ha estat fet o executat. Un cop suprimides l’adreça, la signatura i la data, el cos de la carta té dues ratlles. 2 f. [LC] [AD] Indicació del temps en què un fet s’ha realitzat o ha de realitzar-se. La data d’un esdeveniment. Encara no han fixat la data del casament.
• des de: en llengua catalana des de sempre s'escriu separat. I, quan darrere té una conjunció que la preposició cau i ens queda des que.
• dièresis sobre alguns verbs: 
• posseïm s'escriu amb dièresi per marcar que la "I" la diem com a vocal i no com a semiconsonant. Si en separéssim les sil·labes, tindríem: pos-se-ïm. Per extensió, tots els verbs que tinguin aquesta combinació vocàlica o la de la segona persona del plural: posseïu duran dièresi: abduïm, abduïu; agraïm, agraïu; posseïm, posseïu; esvaïm, esvaïu...
• em i hem es diferencien perquè la primera és un pronom, vol dir "a mi", es pronuncia amb [ə] i si el posem darrere del verb passa a me (em diu; dir-me). En canvi la segona és la primera persona del plural del present d'indicatiu del verb haver que emprem per fer el perfet d'indicatiu, es pronuncia [ε] i va seguida sempre d'un participi (hem tingut).
• enlaire és un adverbi compost que s'escriu tot junt i que vol dir: 1 adv. [LC] A una distància més o menys gran de terra, amunt dins l’aire. Volen molt enlaire. No ho tiris tan enlaire. Més enlaire. Menys enlaire. 2 adv. [LC] Pot posposar-se a un substantiu. Estava panxa enlaire. Va caure de potes enlaire. 3 [LC] deixar enlaire [o restar enlaire] Deixar sense tirar endavant, sense resoldre, un afer, etc.
• enrogir-se és un verb incoatiu de la tercera conjugació que vol dir: esdevenir roig: l'aigua s'enrogí de sang. És pronominal, per tant, el pronom se sempre hi serà, davant o darrere del verb, al seu costat o unit a ell amb guionet o apòstrof. El prefix en, que apareix davant de la paraula, dona aquesta intenció de "tornar-se", no es pot confondre amb un pronom i s'ha fusionat amb la paraula. Hem de recordar que quan una paraula té el so que tenen les x de la paraula xauxa (fricatiu, postalveolar, sord) i és a final de mot o davant d'una altra vocal, du una i que no sona, que s'ha d'escriure i que no forma part de cap diftong.
• entretallat és una paraula composta que s'escriu junta i que vol dir que és intermitent o que es percep incomplet.
• és i es: el primer és la tercera persona del present d'indicatiu del verb ser o ésser, es pronuncia amb [e] i ha conservat el seu accent diacrític. El segon és el pronom reflexiu, es pronuncia amb [ə], vol dir "a si mateix" (es pentina) o el duen els verbs reflexius (es refereix a...) 
• escrúpols: que vol dir 1. part molt petita d'una cosa. 2. Dubte o recel que es té sobre si una acció és bona, moral o justa. 3. fàstic a prendre un aliment o una beguda o fer servir alguna cosa per por a la brutícia o al contagi. 4. atenció i cura que es posa a fer una cosa;  s'escriu així.
• esdevenir: vol dir: 1 v. intr. [LC] Passar d’un estat a un altre, adquirir un nou estat, una nova qualitat, un nou caràcter. El vi esdevé vinagre. El capgròs esdevingué granota. El petit esdevindrà gran. 2 intr. [LC] Passar a trobar-se en un lloc. Llavors esdevinguérem en un prat. 3 1 intr. [LC] Alguna cosa, venir a afectar algú, tenir conseqüències en algú. Aquell a qui no ha esdevingut mai cap adversitat. Qualsevol cosa que li pugui esdevenir. 3 2 intr. pron. [LC] Un fet, produir-se, tenir lloc. Això s’esdevé moltes vegades. 4 intr. [AD] Un acord, una sentència, etc., adquirir un caràcter definitiu. Consideraríem pertanyent al registre culte i s'escriu així. 
• estendre que vol dir:1. Obrir, desplegar o desenrotllar una cosa augmentant-ne la superfície: estén els braços; estenc la roba. 2 Posar per escrit i segons indica la llei o el costum: estendre una acta. 3 Expandir uniformement damunt una superfície. 4. Propagar o fer que arribi a molts llocs, especialment una notícia o una influència: s'ha estès la moda dels cabells curts. 5. estendre's Ocupar una quantitat d'espai o de temps: la ciutat s'estén a banda i banda del riu; el període de vacances s'estén des de l'1 de juliol fins al 31 d'agost. No té cap forma amb "x".
• estranger tampoc s'escriu amb x.
• Sempre que tenim una "g" que sona com a la paraula "general" (fricatiu, postalveolar, sonor) darrere hi ha una "E" o una "I".
• haver de és la forma genuïna i correcta de la perífrasi d'obligació, oblideu, en català, els tenir que.
• hi ha sempre va en singular, perquè és la primera persona del present d'indicatiu del verb haver-hi que és impersonal. Aniria en singular en qualsevol altre temps: hi havia; hi hauria, hi hagués hagut... No es pot confondre amb frases on surt l'hi com a pronom: havien viscut en aquella casa: hi havien viscut.
• ho: el pronom feble ho es pronuncia [u] però s'escriu ho. Es pronuncia al costat del verb, darrere: fer-ho, estimar-ho; o davant: ho fa ho estima. No podem confondre formes com canto, amb infinitius més ho.
• haver sempre va amb "v" perquè cap paraula que en tingui d'altres de la mateixa família amb "u", porta mai una "b" (haurien) 
• incoherència és de les poques paraules que duen una "h" intercalada (adherir, cohesió, exhortar, subtrahend, aleshores, cohibir, inherent, tothom, alhora, conhort, inhibició, tothora, anihilar, exhalar, menhir, vehicle, aprehensió, exhaurir i subhasta). Per si no ho sabéssiu, vol dir: 1. Falta d'unió o de relació adequada entre les parts que formen un tot. 2 Cosa que en contradiu una altra: la conferència era plena d'incoherències. 
• l·l geminades i l soles que confonem: vacil·lar, col·laborar  s'escriuen amb "l·l". Elaborar s'escriu amb "l"
• mentiDa: s'escriu així.
• mentider: en llengua catalana hi ha moltes "R's" mudes que hem d'escriure, hem de recordar que les paraules que en duen, sempre tenen derivats on apareixen: de mentider, per exemple, mentidera.
• n'hi ha vol dir: hi ha alguna cosa de... i l'expressió està formada pel verb "haver-hi" i el pronom feble "en". Sempre s'ha d'escriure així.
• Paraules que van amb O i a vegades escrivim malament: sospirar s'escriu amb "o" com tots els mots de la mateixa família.
• preposicions:
• El CD gairebé mai du preposició en català, només acceptem prep "a" davant CD si:
• és un pronom personal fort: com poden ens maten a nosaltres.
• si és tothom, algú, qui, tots i totes: com poden ens maten a tots.
• si volem expressar una idea de reciprocitat: com poden es maten els uns als altres.
• quan del CD és un ésser animat i l'hem posat davant del verb: a l'Albert, el maten com poden.
• en frases que poden ser ambigües: no sé qui vol matar l'Albert / a l'Albert.
• Les preposicions cauen davant conjunció, per malament que ens soni, no les podem posar: El seu millor amic Michael es va suïcidar un mes abans DE que comencés la història.
• Davant d'infinitiu podem posar:
• les preposicions A, DE o PER: el primer A venir-nos...
• la preposició EN si fa de CCT: i tu, EN veure-ho, (CCT)...
• Si tenim una frase relativa adjectiva, hem d'utilitzar les estructures correctes:
• que (sense prep i sense article): una amiga seva que està...
• art + qual (si la frase és explicativa = va entre comes): el cosí del Sr. Bennet, que és el Sr. Collins,... 
• prep + art + qual: és una pel·lícula de ciència-ficció, en la qual la tripulació...
• I, si el relatiu indica lloc (real o figurat), podem emprar ON: una sèrie d’aventures ON trobem baralles...
• Els plurals que es pronuncien [ə], sense cap excepció, s'escriuen sempre amb E: platges.
• El verb poder té formes amb "o" (podeu), amb "u" (puguin), amb "c" (puc) i amb "g" (puguin). 
• Pel que fa als punts i a part: cada paràgraf inicia un nou tema, cosa que vol dir que cada vegada que iniciem un paràgraf, hem de fer-ho amb un punt i a part anterior. 
• qualsevol va amb "q" i la "u" sona, com qual paraula d'on deriva.
• quatre i quan també van amb "qu"
• que no va accentuat quan el pronunciem amb vocal neutra i va accentuat quan es pronuncia amb [ε]. O el que és el mateix: accentuem què quan equival a quina cosa o quan du davant una preposició.
• següents porta dièresi com n'han de dur totes les paraules que tenen una "u" darrere d'una "q" o una "g" i davant d'una altra vocal que sona.
• Els signes de puntuació van al costat de la paraula que tenen abans sense cap espai de separació i amb un espai respecte a la posterior. Excepte els parèntesis o equivalents que disposen els espais a l'inrevés.
• sobretot és un adverbi format per dues paraules que s'escriu junt i que vol dir: per damunt de tot o de tothom.
• són la tercera persona del plural del present d'indicatiu del verb ser ha conservat el seu accent diacrític, per tant, l'hem de posar. En canvi son, el substantiu, no.
• Paraules que duen "ss" i, moltes vegades, les escrivim malament: fissura; possible
• suggeriment vol dir: 1 m. [LC] Acció de suggerir (1 v. tr. [LC] Fer néixer en l’ànim (una idea). Aquesta idea me’n va suggerir una altra. 2 v. tr. [LC] Apuntar a algú (alguna cosa) com a cosa a realitzar, determinació a prendre, solució a adoptar, etc. Li van suggerir que comprés la casa.). 2 m. [LC] Cosa suggerida. I és de les poques paraules que du "gg", n'he trobat un total de 52, la majoria de les quals són derivades d'aquesta.
• Hem de recordar que el verb treure és força irregular: té formes amb "e" (treu); formes amb "a" (traieu); formes amb "c" (trec) i formes amb "g" (tragués). Aquí podeu trobar la seva conjugació completa. 
• Qualsevol text que hàgiu de presentar, l'heu de lliurar justificat:

• Els títols de llibres, articles... van en cursiva, subratllats o entre cometes. En un escrit concret apareixeran sempre de la mateixa manera. 
• Us: no existeix hus ni hos, per tant hem de recordar-nos d'escriure sempre us.
• Paraules que van amb U i a vegades escrivim malament: tUrmenteu, del verb tUrmentar s'escriu amb "u" com tots els mots de la mateixa família. 
• vostra / vostre és un determinant amb doble terminació, si acompanya un nom femení, l'escriurem amb "a"; si n'acompanya un de masculí, amb "e". És fàcil deduir que "nostre/a" i "altre/a" seguiran el  mateix model. (Recordeu, si voleu, que només rude i pobre/a no coincideixen si recorrem a la traducció)
• Hem de recordar que quan una paraula té el so que tenen les X de la paraula xauxa (fricatiu, postalveolar, sord) i és a final de mot o davant d'una altra vocal, du una i que no sona, que s'ha d'escriure i que no forma part de cap diftong: uix.