"El millor dels móns" de Quim Monzó (2)

Abans de començar amb el llibre, parlarem una mica de les constants de la ficció que construeix aquest escriptor:

1. La majoria dels seus personatges són semblants a les persones ordinàries, les que qualificaríem com a normals a la vida real, anodins, conformistes i anònims, moltes vegades sense nom ni una identitat gaire marcada.
2. No hi ha descripcions físiques o psicològiques: els coneixem per com actuen.
   
3. La majoria de protagonistes no tenen el que qualifiquem de valors morals: actuen en benefici propi i rarament qüestionen els seus actes. Normalment busquen l'èxit professional, els beneficis econòmics i el plaer sexual.
4. Acostumen a ser egoistes i egocèntrics, preocupats per ells i per les seves necessitats.
5. La majoria, si són d'algun lloc, podem dir que són barcelonins.
6. Estableixen relacions amoroses sense compromís i poc duradores, superficials i d’afectes poc sòlids, fonamentalment de caràcter sexual i, algunes vegades, de caràcter punible.
   
7. La majoria de personatges són masculins i tenen el que podríem qualificar de mirada masculina sobre la vida: carregada de sexe i d’interés per les dones com a objecte sexual.
8. Ens mostra la superficialitat i l’exhibicionisme com a valor suprem de la societat “postmoderna”, que és la nostra.
9. A les trames argumentals ens acostumem a trobar amb la irrupció de l’absurd en la vida quotidiana i d’allò irreal i incomprensible en la normalitat. L’absurd obre una escletxa en la vida d’aquests personatges avorrits, que de sobte són premiats o castigats sense més explicació. 
10. Els personatges es troben perduts, en laberints vitals com en els quadres impossibles d’Escher. Aquest desconcert ens fa pensar en l’absurd i falsedat de la vida que duen, cosa que vol dir que implícitament hi ha un qüestionament del model i de l’ètica del nostre món.
    
11. La lògica de la moral cristiana és trastocada: els “dolents” poden o no ser descoberts o castigats per la justícia  perquè tot depén del més pur atzar. Subjau la idea que Déu, per tant no existeix i tot és aleatori: la deconstrucció dels valors occidentals sobre els quals s’ha construït la societat que coneixem és inherent al discurs postmodernista.

I dels recursos narratius que empra:

• Fonamentalment narrador en 3ª persona omniscient que focalitza en els personatges protagonistes i reprodueix les paraules d’aquests mitjançant estil directe, estil indirecte i també estil indirecte lliure.
• Recursos que aconsegueixen distanciar el narrador dels fets narrats i dels seus personatges: ironia, cinisme, sacarsme i humor cruel.
• Narracions breus, d’acció concentrada amb pinzellades descriptives i limitada en l’espai i el temps.
• Estil àgil, el·líptic, sintètic, sense concessions a les digressions o descripcions: dir molt amb poc; suggerir més que contar.
• Estil que exigeix la complicitat del lector, que ha d’implicar-se en la comprensió del joc literari que estableix l’autor.
• Trames narratives senzilles, que giren al voltant de les circumstàncies personals del protagonista, sense aprofundir psicològicament en les causes o factors que les generen.
• Finals sorprenents, contundents i efectivistes que pretenen trencar les expectatives del lector (deconstrucció dels valors del cànon occidental i dels valors i pilars de les nostres societats).
• Finals rodons i contundents: influència de la tradició contista occidental: barreja de la línia Txèkhov/Hemingway (tendència realista) i Kafka/Borges (tendència fantasmagòrica/fantàstica).
• Títols cridaners i contundents.
• Trames narratives que se sustenten sobre la metaliteratura (fer referència a altres textos literaris) o metallenguatge és a dir, fer referència al propi ús lingüístic, en aquest cas, al significat dels termes.

I ara començarem amb el llibre.

El primer que ens trobem és amb el títol: El millor dels móns. Us suggereix alguna cosa? Què vol dir l'expressió?

Tots hem sentit frases que s'assemblen a aquesta, però aquesta concreta surt d'una altra obra narrativa:

Monzó pren la frase del Càndid de Voltaire —"Tot és òptim en el millor dels móns possibles"— però la deixa inacabada: "El millor dels móns". La ficció i la memòria són en aquests contes una via per escapar-se del derrotisme, segons l'autor: "El to del Càndid de Voltaire em servia perquè hi havia allò de 'tot el que ens envolta és una puta merda però això és el que hi ha'. Val més posar-s'hi bé i disfrutar-ho tant com puguem".

Però què és aquest Càndid i qui és Voltaire? Per saber-ho podem anar a la viquipèdia a veure què ens diu i veiem que és força cosa, què ens interessa de tot això, però? Doncs estaria bé que recordéssim que Voltair era un francès del XVIII que ha quedat com el símbol de la Il·lustració que ha quedat associat al seu combat pel progrés i la tolerància i contra «la infàmia», nom que va donar al fanatisme religiós. Que, tot i així era deista i el seu ideal polític hauria estat una monarquia moderada i liberal, il·lustrada pels «filòsofs». I de Cándid recordar que és una novel·la filosòfica que té un missatge clar: que l'optimisme metafísic és ridícul i completament inversemblant; que la realitat és tràgica i, que si hi pensem només arribem al pessimisme. Segons l'obra els "savis" volen vendre una visió del món en què "tot va bé", i no la real, en què tot va malament. Buscar el món d'El Dorado (un món fora del món convencional i conegut) com fa Càndid per trobar la riquesa i la felicitat és impossible, per tant, la solució que queda (la que es proposa a Càndid, o com a màxim, la que acaba adoptant al final del llibre) és oblidar-se de la crua realitat del món, i refugiar-se en el cert confort de la feina i la disciplina. 

Per tant, el títol de l'obra no és cap dels títols dels contes i tampoc és una tria a l'atzar: Monzó el titula així pensant en la frase que diu Càndid: Tot és òptim en el millor dels móns possibles, i n'agafa un sol sintagma. Per què aquest i prou? El millor dels móns. Què ens podem trobar en aquests contes? Fixem-nos en el que ens diu Monzó, rellegim-ho. què creieu que ens podem trobar al llibre?

I seguirem amb l'estructura externa:

El llibre reuneix tretze contes i una novel·la curta estructurada en tres parts: 

• La primera aplega set contes: El meu germà, La mamà, Vacances d'estiu, Les cinc falques, Tot rentant plats, Dos rams de roses i La vida perdurable. 
• La segona és una novel·la curta: Davant del rei de Suècia. 
• La tercera reuneix sis contes: Després del curset, Quan la dona obre la porta, El nen que s'havia de morir, El mirall, La venedora de mistos i L'accident.

Ara, i abans de començar a llegir, només ens falta saber què és un conte, què és una novel·la curta i com són els contes o qui eren Thèkhov, Hemingway, Kafka i Borges.

http://www.monzo.info/smillor2.htm