Com serà el primer examen de curs

Per poder preparar bé un examen s'ha de tenir clar què hi pot aparèixer, que de vegades és molt i sembla poc i d'altres passa just a l'inrevés.

Començarem doncs, explicant què hem fet aquestes primeres setmanes de curs:

• De llengua o morfosintaxi: Hem repassat l'oració simple, concretament:
• La identificació del subjecte i del predicat.
• Les oracions impersonals o que no tenen subjecte.
• Les classes de predicats:
• El nominal.
• El verbal:
• els verbs transitius,
• els verbs intransitius.
• La construcció de l'oració passiva:
• perifràstica,
• activa dislocada,
• Els usos dels verbs ser, estar i haver-hi.
• Verbs pronominals o no que acostumem a emprar malament.

La teoria la teniu entre les pàgs 20 i 24 i els exercicis entre la pàg. 20 i la 32. Els que hàgim fet, tant orals com escrits, esclar.

De tot això sortirà un màxim de dues preguntes teòriques i un màxim de cinc exercicis.

• De literatura: Hem fet la Renaixença i Jacint Verdaguer. 
• Mentre explicàvem Verdaguer hem après a comptar síl·labes, mirar la rima i localitzar algunes figures retòriques als seus poemes. 
• si voleu repassar com es compten les síl·labes dels versos teniu els dos enllaços del bloc a la banda dreta amb el nom de "mètrica i versificació"
• si voleu recordar quines figures retòriques hem treballat, mireu l'exercici 7.14 (pàg. 212) i afegiu-hi l'epítet, el símil o comparació i la hipèrbole. Si no en sabeu les definicions, teniu també l'enllaç a sota de "figures retòriques" on les trobareu definides i amb exemples.

La teoria la teniu entre les pàgines 185 i 196 i els exercicis de la 209 a la 211. 

De tot això sortirà un màxim de tres preguntes teòriques i un dels poemes que hem llegit del qual haureu de fer l'estudi mètric i n'haureu de localitzar les fiugures que se us demanin.

• També heu fet dues redaccions, la segona de les quals esteu corregint, i és una recensió, un text argumentatiu, oral, només alguns, i un dictat.

Se us pot demanar què és una recensió o què és un text argumentatiu i un exercici on hàgiu de corregir algun problema d'expressió. 

Si teniu alguna pregunta, ara és el moment de fer-la.

1a expressió escrita: Fem una recensió

Una recensió o un comentari crític és, segons la defineix el vostre llibre de text, un escrit que presenta una obra publicada recentment i en fa una crítica. 

Afegeix també que una crítica és un comentari que jutja el valor, les qualitats i els defectes d'un llibre, una pel·lícula, una obra de teatre o qualsevol altra manifestació artística.

Quins problemes podem trobar en aquesta definició?

• no es pot fer una recensió d'una obra no publicada? O d'una obra que s'ha de publicar? O d'una obra publicada fa molt temps?
• què entenem per obra?
• què entenem per manifestació artística?
• una recensió i/o una crítica només es poden fer sobre obres artístiques?

Després de qüestionar-nos el que diu el llibre anirem ara a la feina que haureu de dur a terme que acabarà amb el lliurament de la primera redacció del curs que s'avaluarà.

• Primer uns quants consells generals sobre com hauríem d'escriure qualsevol text:
• abans d'escriure, hem de pensar què hem d'escriure.
• va bé fer-se un esquema d'allò que volem dir.
• quan acabem d'escriure, hem de llegir, si pot ser en veu alta, allò que hem escrit per veure com ens ha quedat.

Per que no ho fem? No ho fem perquè som mandrosos, perquè confiem que el nostre geni i/o inventiva seran suficients, perquè quan ens hi posem no tenim temps, que som de fer les coses a última hora... Però ho hauríem de fer, tots, jo inclosa.

Ara ja entrem en el que hem d'escriure, a la pàg. 16 del llibre teniu les passes a seguir per a fer una bona recensió. Podeu triar fer-la de qualsevol manifestació artística o esportiva, recent o llunyana en el temps, però n'heu de seguir la pauta que allà se us marca.
Com sempre, el text que llegireu a continuació és el meu i el que podeu seguir si teniu dubtes.

Recensió: E.V.A de T de teatre.

Treball previ:

1. Fitxa tècnica: Durada:100 minuts. Idioma: català. Direcció: Julio Manrique; Repartiment: Rosa Gàmiz, Carolina Morro, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico, Àgata Roca. Autor: Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. Ajudant de direcció: Marc Artigau. Escenografia: Alejandro Andújar. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Damien Bazin. Vestuari: Maria Armengol. Música: Marco Mezquida. Producció: T de Teatre, Grec 2017 Festival de Barcelona i Teatre Romea.
2. Sinopsi de l'obra: E.V.A. es diu així en referència al acrònim  amb què s'anomena l’escala visual analògica del dolor, una línia dividida en deu punts que serveix per mesurar el grau de dolor que experimenta un subjecte determinat. En aquesta obra ens volen fer reflexionar sobre aquest sentiment a partir de les històries de quatre antigues companyes d’escola: una actriu que pateix un bloqueig i no pot cantar; una anestesista experta en l’E.V.A. que s'ha prohibit sentir res emocionalment; una mare soltera a punt de deixar marxar de casa la seva filla (l’Eva!), i una agent de la propietat immobiliària que s'ha deixat dur on la vida ha volgut. L'acció passa entre Barcelona i Estocolm durant l'actualitat i barreja fets reals (les T de Teatre  i l'Eva de l'obra fan 25 anys i Àgata Roca fa d'ella mateixa) amb fets ficticis (les emocions que senten les actrius i les històries que interpreten)
3. Redacció del comentari crític: 
1. Gènere: comèdia dramàtica (s'explica tot amb un to distès que a vegades fa riure, però allò que s'explica és més aviat trist)
2. Context de l'obra: aquí Julio Manrique parla de per què i com es va escriure l'obra. 
3. Personatges: Paloma, Clara, Lola i Ágata són les quatre protagonistes de l'obra i no podem dir que una ho sigui més que l'altra. Si hagués de destacar un parell de trets de cadascuna diria que Paloma ha viscut tota la vida intentant-se protegir perquè ningú li torni a fer mal i, paradoxalment, es pot considerar una triomfadora; Clara està enfadada amb el món i això fa que pugui fer mal i que no sigui capaç de comunicar les seves febleses; Lola s'ha fet gran i no ho suporta perquè no veu que hagi fet res bo amb la seva vida i Àgata viu a l'ombra d'una mare que creu que no l'estima i necessita el reconeixement dels altres per a sentir-se algú.
4. Estructura narrativa (temps, espai, llenguatge...): l'obra explica quatre trossos de quatre vides que passen simultàniament fins que al final s'uneixen. Totes elles tenen un fil narratiu concret que te en comú l'edat de les personatges, i el fet que es coneguessin durant l'Institut. Una d'elles no les ha tornades a veure, les altres tres han continuat essent amigues. La primera és anestesista, de les altres n'hi ha una que és agent immobiliària, l'altra és professora de Socials i la tercera és actriu i conserva el nom real, tot i que la visió que es dona de la seva vida és fabulada. L'escenari està fet de tal manera que és capaç d'explicar-les passant de l'una a l'altra sense haver de fer massa canvis. Hi ha un parell de restaurants, una habitació amb un armari que s'ha de buidar, un geriàtric, un pis... L'armari com a objecte tè un vessant simbòlic ja que allà s'hi amaga el secret de la Lola i l'angoixa de la Paloma, com a mínim. La llengua que s'utilitza és col·loquial amb la presència d'alguns castellanismes propis de l'època actual (l'Àgata diu que ha d'assajar i l'home del geriàtric pronuncia "ensajar"; hi ha frases tòpiques com "té raó la seva mare, és molt més guapa al natural"...). El temps actual, i l'acció passa en dos dies, durant el primer és l'aniversari de l'Àgata i al segon qui fa anys és l'Eva. 
5. Valoració global: tot i que anava amb la idea d'entretenir-me i prou, ja que havia demanat que m'aconsellessin una obra que divertís i que no fes pensar, m'ha agradat veure-la, m'ha agradat que em fes pensar i m'ha agradat com explica el que explica.

Recensió:
Sembla que les T de Teatre ja han fet vint-i-cinc anys damunt de l'escenari. Recordo que van estrenar amb la teatralització dels Petits contes misògins de Patrícia Higshmith que vaig anar a veure i ahir les vaig retrobar més grans, com jo.
L'obra, que van escriure per encàrrec Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique amb col·laboració amb les actrius, volia celebrar aquesta data sense fer-ne una celebració explícita.
Una obra nova amb un regust d'aniversari que hi plana gràcies que Àgata Roca no canvia el seu nom i com a personatge fa anys i Eva, la filla de la Clara en fa 25, concretament.
En ella veiem com els va a les quatre protagonistes en un moment que ja són dones madures: La Clara que té una hèrnia discal que la mata de dolor real i que pateix perquè no sap dir a la seva filla que n'està orgullosa, que va ser ella qui la va centrar, que sap que ha de marxar, però que no vol que marxi. L'Àgata, que fa d'actriu, que ha de cantar per primera vegada a una obra però se'n veu incapaç i té uns mals de coll horrorosos que amaguen la seva inseguretat motivada pel fet de tenir una mare que vol ser la protagonista de la seva vida i de la dels altres; se sent poc estimada i perd la veu, també aprofita per parlar una mica de l'estranyesa de la feina dels actors: que necessiten que els aplaudeixin després de fer la seva feina. La Lola, que viu plena de picors una vida insatisfeta perquè no es troba prou bona per a res i culpa la resta, sobretot si són millors o més joves que ella. I la Paloma, que va ser martiritzada de joveneta per la Clara i aquest fet ha marcat tant la seva vida que s'ha oblidat de viure-la i no començarà a fer-ho fins que s'adoni que aquell fet que la va ferir tant no va ser, realment, tan important. Entre totes, Eva, la filla de la Clara, que fa vint-i-cinc anys i és la jove perfecta, detallista, afectuosa, estudiosa, interessada en tot i en tothom...
I rius o somrius quan veus com l'Àgata parla per Skipe amb la seva mare anciana que s'ha escapat de la residència el dia del seu aniversari; o amb la Lola quan parla de l'Eva o amb l'Eva ressentida del seu saber estar i de la seva joventut; o amb la Clara quan parla amb el japonès que l'ha d'ajudar a llençar les coses d'un armari que ja era de la seva mare; o amb la Paloma quan l'intèrpret li diu que està molt atractiva i ella despista...
Però alhora pateixes en veure que les vides que esperaven quan en tenien setze no és la mateixa que ara tenen i estan plenes de decepcions, de pors i de tristeses.
No, no és una obra còmica, és una obra trista que fa que pensis què has fet tu també amb la teva vida i que res és tan senzill i vital com creies que havia de ser.
La recomano, no per passar una bona estona, sinó perquè està ben interpretada, perquè és interessant, perquè t'hi pots sentir reflectit, perquè parla de coses que tens a tocar i que et toquen, perquè quan acaben se t'escapa una llagrimeta i sents que t'ha agradat veure-la.
I la recomano perquè sona "Logical song" de Súpertramp amb una lletra que sembla feta perquè se senti en aquesta obra.

Imperdonables (2)

Continuem analitzant les frases del dictat a fi d'extreure'n possibles errors en què pugueu treballar:

Cal que ordiu bé la mentida. És a dir, planifiqueu i elaboreu. I, sobretot, traieu del vostre discurs qualsevol informació supèrflua.

• ordiu del verb ordir, que vol dir: v. tr. [LC] Planejar (un complot, una burla, etc.) amb artificis. Què ordeixes contra ell?
• elaboreu del verb elaborar, va sense "l·l" encara que tendim a posar-l'hi. No el podem confondre amb col·laborar, que sí que la du.
• sobretot és un adverbi format per dues paraules que s'escriu junt i que vol dir per damunt de tot o de tothom.
• traieu és la forma del present del verb treure que té una conjugació força curiosa, ja que té formes amb "e" (treu); formes amb "a" (traieu); formes amb "c" (trec) i formes amb "g" (tragués). Aquí podeu trobar la seva conjugació completa.
• qualsevol va amb "q" i la "u" sona, com qual paraula d'on deriva.
• supèrflua (superflu) és un adjectiu que vol dir: que és de més d’allò que és necessari o suficient, que no ve a res i, per tant, inútil, inoportú. Despèn més en les coses supèrflues que en les necessàries. Tot això són despeses supèrflues. Adornaments superflus. Aquesta recomanació és supèrflua. Li semblà superflu d’afegir res més al que ja havia dit. I s'accentua perquè és esdrúixola.

— No us estengueu en la vostra narració, com més llarga sigui més incoherències hi pot haver.

• estengueu ve del verb estendre que no té cap forma amb "x".
• vostra / vostre és un determinant amb doble terminació, si acompanya un nom femení, l'escriurem amb "a"; si n'acompanya un de masculí, amb "e". És fàcil deduir que "nostre/a" i "altre/a" seguiran el  mateix model.
• incoherències és de les poques paraules que duen una "h" intercalada (adherir, cohesió, exhortar, subtrahend, aleshores, cohibir, inherent, tothom, alhora, conhort, inhibició, tothora, anihilar, exhalar, menhir, vehicle, aprehensió, exhaurir i  subhasta) 
• haver sempre va amb "v" perquè cap paraula que en tingui d'altres de la mateixa família amb "u", porta mai una "b" (haurien)

— Avanceu-vos a les possibles preguntes que us puguin fer una vegada hàgiu dit la mentida.

• avanceu, del verb avanÇar, va amb "c", perquè la parella de la "ç" és la "c".
• possibles va amb "ss".
• no existeix hus ni hos, per tant hem de recordar-nos d'escriure sempre us.
• puguin és la forma del present de subjuntiu del verb poder, que té formes amb "o" (podeu), amb "u" (puguin), amb "c" (puc) i amb "g" (puguin). Aquí teniu la seva conjugació.
• hàgiu també és una forma de què hem de recordar l'accentuació, i com amb les altres que han sortit, podem afegir-li "hàgim".

— Mentiu sense temptejos. La seguretat és la millor arma. Si us veuen vacil·lar, esteu perduts.

• temptejos, plural de tempteig que vol dir: [LC] Acció de temptejar (1 v. tr. [LC] Fer indagacions o exploracions, fer provatures, abans d’emprendre l’execució (d’una cosa). 2 tr. [DR] Tantejar.)
  
  
  vacil·lar s'escriu amb "l·l".

— Intenteu no sospirar ni mirar enlaire.

• sospirar s'escriu amb "o" i tots els mots de la mateixa família també.
• enlaire és un adverbi compost que s'escriu tot junt i que vol dir: 1 adv. [LC] A una distància més o menys gran de terra, amunt dins l’aire. Volen molt enlaire. No ho tiris tan enlaire. Més enlaire. Menys enlaire. 2 adv. [LC] Pot posposar-se a un substantiu. Estava panxa enlaire. Va caure de potes enlaire.  3 [LC] deixar enlaire [o restar enlaire] Deixar sense tirar endavant, sense resoldre, un afer, etc.

— Després d'haver dit la mentida no us turmenteu ni afegiu noves dades.

• turmenteu, del verb turmentar s'escriu amb "u" com tots els mots de la mateixa família.
• dades, masculí de dada que vol dir: 1 f. [LC] [MT] En una investigació matemàtica, element conegut a partir del qual han de deduir-se els elements desconeguts. Les dades d’un problema. 2 f. [FS] Quelcom donat o admès, allò sobre què és fundat un argument, una inferència, un sistema. Les dades de l’experiència. 3 f. [LC] [AD] per ext. Omplir un formulari amb les dades personals. 4 f. [IN] [LC] [EL] Representació convencional de la informació perquè pugui ésser tractada en un procés informàtic o en un sistema automàtic en general. No s'ha de confondre amb dates plural de data que vol dir: 1 f. [LC] [AD] En un escrit, una inscripció, una moneda, etc., la indicació del temps, i sovint del lloc, en què ha estat fet o executat. Un cop suprimides l’adreça, la signatura i la data, el cos de la carta té dues ratlles. 2 f. [LC] [AD] Indicació del temps en què un fet s’ha realitzat o ha de realitzar-se. La data d’un esdeveniment. Encara no han fixat la data del casament.

— I, el que és més important, mai no confieu a ningú ni que direu una mentida ni en què consistirà.

• que no va accentuat quan el pronunciem amb vocal neutra i va accentuat quan es pronuncia amb "e" oberta. O el que és el mateix: accentuem què quan equival a quina cosa o quan du davant una preposició.

Imperdonables (1)

Tot i que no farem ortografia ni lèxic purs i durs, sí que en repassarem qüestions en entrades que es titularan com aquesta. Heu de tenir present que als exàmens poden sortir tant les paraules definides com les qüestions que hi repassem.

Avui farem la primera a partir de la primera part del primer dictat:

Des de petits ens han ensenyat que és millor no mentir i ens han inculcat que 

• Recordem que des de en castellà va junt, però que en català va separat. Sempre va separat.
• és verb continua anat amb accent diacrític, us recordo a continuació les úniques paraules que l'han conservat: bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us, vós/vos. S’escriuen sense accent diacrític els compostos i derivats, com: adeu-siau, marededeu, rodamon o a contrapel.
  
• han inculcat, del verb inculcar, que vol dir: v. tr. [LC] Fer entrar en l’ànim d’altri amb freqüents repeticions i admonicions. Inculcava als nois l’amor a la música.

fer-ho és propi de persones sense escrúpols. Però de mentides n'hi ha de 

• Recordem que "u" com a paraula no existeix, mai dels mais hem de posar "u" sol enlloc si no estem parlant, cosa força improbable, de la vocal "u", per tant, quan sentim una "u" sola, ha de ser el pronom feble ho.
• escrúpols (lèxic): aquí què significa aquesta paraula de totes les seves definicions possibles?
• 1 m. [LC] Part molt petita d’una cosa. 1 2 m. [LC] Pes, temps, etc., molt petit pres com a unitat. 1 3 m. [LC] [HIH] En l’antiguitat romana, vint-i-quatrena part d’una unça. 1 4 m. [LC] [MD] [FIM] Pes emprat antigament en medicina i farmàcia equivalent a 24 grans, que corresponen a 1,2 grams. 1 5 m. [FIA] obs. Minut sexagesimal. 2 1 m. [LC] Dubte, inquietud de la consciència, per cosa de poc pes. Treu-te aquest escrúpol de sobre! 2 2 m. [LC] Dubte, hesitació, por, a obrar o a decidir per no saber si estaria bé, si seria encertat, etc. Tenir escrúpol de fer una cosa. Fer-li a algú escrúpol, venir-li a algú escrúpol, de fer una cosa. Escrúpols religiosos, de consciència. Un home sense escrúpols. 3 m. [LC] Aprensió, fàstic. Beure amb el mateix got em feia escrúpol. 
  
• N'hi ha vol dir: hi ha alguna cosa de... i l'expressió està formada pel verb "haver-hi" i el pronom feble "en". Sempre s'ha d'escriure així.

molts tipus i en certes ocasions utilitzar-les pot tenir avantatges, tant per a qui 

• hem de recordar que la paraula avAntatges s'escriu amb tres "As"; que sempre que tenim una "g" que sona com a la paraula "general" (fricatiu, postalveolar, sonor) darrere hi ha una "E" i que els plurals, sense cap excepció, s'escriuen amb "E" si els pronunciem amb vocal neutra. 

les diu com per a qui les escolta. Mentir és una habilitat que no tots posseïm. 

• posseïm s'escriu amb dièresi per marcar que la "I" la diem com a vocal i no com a semiconsonant. Si en separéssim les sil·labes, tindríem: pos-se-ïm. Per extensió, tots els verbs que tinguin aquesta combinació vocàlica o la de la segona persona del plural: posseïu duran dièresi: abduïm, abduïu; agraïm, agraïu; posseïm, posseïu; esvaïm, esvaïu; i, si en voleu més, cliqueu aquí.
  

De fet, són molts els que s'enrogeixen de cara o diuen frases entretallades: 

• són també ha conservat l'accent diacrític.
• s'enrogeixen ve del verb enrogir-se que vol dir: Esdevenir roig. L’aigua s’enrogí de sang. La Joana s’enrogeix una mica. És pronominal, per tant, el pronom se sempre hi serà, davant o darrere del verb, al seu costat o unit a ell amb guionet o apòstrof. El prefix en, que apareix davant de la paraula, dona aquesta intenció de "tornar-se", no es pot confondre amb un pronom i s'ha fusionat amb la paraula. Hem de recordar que quan una paraula té el so que tenen les x de la paraula xauxa (fricatiu, postalveolar, sord) i és a final de mot o davant d'una altra vocal, du una i que no sona, que s'ha d'0escriure i que no forma part de cap diftong.
• entretallades (entretallat) és una paraula composta que s'escriu com una de sola i que vol dir: que és intermitent o que es percep incomplet. 
  

és llavors quan la mentida esdevé evident. Així, doncs, si voleu mentir sense

• mentida és la paraula correcta en llengua catalana, mentira seria un castellanisme. 
• esdevé del verb esdevenir, que vol dir: 1 v. intr. [LC] Passar d’un estat a un altre, adquirir un nou estat, una nova qualitat, un nou caràcter. El vi esdevé vinagre. El capgròs esdevingué granota. El petit esdevindrà gran. 2 intr. [LC] Passar a trobar-se en un lloc. Llavors esdevinguérem en un prat. 3 1 intr. [LC] Alguna cosa, venir a afectar algú, tenir conseqüències en algú. Aquell a qui no ha esdevingut mai cap adversitat. Qualsevol cosa que li pugui esdevenir. 3 2 intr. pron. [LC] Un fet, produir-se, tenir lloc. Això s’esdevé moltes vegades. 4 intr. [AD] Un acord, una sentència, etc., adquirir un caràcter definitiu. i que consideraríem pertanyent al registre culte. 

fissures podríeu tenir en compte els següents suggeriments que ens han 

• fissures es pronuncia sense vibració, per tant com a sorda, cosa per la qual només es podria escriure, ja que va entre vocals, amb "ss" o amb "c/ç". En aquest cas, òbviament: "ss".
  
• podríeu, com podríem s'accentua, la primera perquè és plana acabada en diftong, la segona perquè és plana acabada en consonant. És molt important recordar que les planes acabades en diftong s'accentuen, mentre que les agudes acabades en diftong no. He observat que mentre amb aquestes últimes rarament ens equivoquem, gairebé ningú accentua una paraula com vingueu, per exemple, sí que ho fem amb les primeres, i ens oblidem d'aquests accents. Si voleu refrescar els verbs que s'accentuaran com aquest, els trobareu aquí. 
• compte, conte i comte es diferencien respectivament pel seu significat: compte vol dir:1 m. [LC] Acció de comptar, càlcul d’una quantitat. —Quants anys tenia l’avi quan va esclatar la guerra? —Va néixer el 1910, treu el compte. D’això, segons el meu compte, ja fa més de vint anys. Sortir bé un compte. Un compte errat. i té multitud de matisos de significat; conte vol dir: 1 m. [LC] [FLL] Narració generalment breu d’uns fets llegendaris, ficticis o originàriament reals, amb la intenció d’entretenir, divertir, moralitzar, etc. Un conte de fades. Contar un conte. 2 m. [FLL] Gènere literari en prosa d’extensió generalment breu i caracteritzat per la natura fictícia dels fets narrats. 3 m. [FLL] Composició d’aquest gènere. i d'ell sorgeix el verb contar que no emprem gaire i que equival a explicar i comte, amb el seu femení comtessa, vol dir: 1 m. i f. [LC] [HIH] [PR] [HIG] Noble que, en la jerarquia dels títols nobiliaris, és de categoria inferior al marquès i superior al vescomte. 2 m. i f. [LC] [HIH] [PR] Senyor feudal amb jurisdicció sobre un comtat. 3 f. [LC] Muller d’un comte.
  
• següents porta dièresi com n'han de dur totes les paraules que tenen una "u" darrere d'una "q" o una "g" i davant d'una altra vocal que sona.
• suggeriments vol dir: 1 m. [LC] Acció de suggerir (1 v. tr. [LC] Fer néixer en l’ànim (una idea). Aquesta idea me’n va suggerir una altra. 2 v. tr. [LC] Apuntar a algú (alguna cosa) com a cosa a realitzar, determinació a prendre, solució a adoptar, etc. Li van suggerir que comprés la casa.).  2 m. [LC] Cosa suggerida. I és de les poques paraules que du "gg", n'he trobat un total de 52, la majoria de les quals són derivades de suggerir. Mireu-les aquí.

donat alguns mentiders professionals:

• en llengua catalana hi ha moltes "R's" mudes que hem d'escriure, hem de recordar que les paraules que en duen, sempre tenen derivats on apareixen: de mentiders, per exemple, mentidera.

1r dictat i 1a expressió escrita.

Abans de començar amb la matèria, i com que som a la primera setmana i ens estem coneixent, dedicarem la classe, a fer un dictat i a escriure la primera expressió escrita. 
Menys aquesta, que la feu aquí i la doneu aquí, comptareu amb una setmana per donar-la i amb una setmana per corregir-la, si ho voleu fer.

Comencem amb el dictat:
Ara us passaré un full de reutilització o un parell perquè hi escriviu el dictat, que, després, corregirem perquè el tenim escrit en aquesta entrada.
Poseu la data i el vostre nom i cognoms a la dreta del full. 
A sota, i més o menys centrat, poseu-hi DICTAT núm 1. Comencem:

Des de petits ens han ensenyat que és millor no mentir i ens han inculcat que fer-ho és propi de persones sense escrúpols. Però de mentides n'hi ha de molts tipus i en certes ocasions utilitzar-les pot tenir avantatges, tant per a qui les diu com per a qui les escolta. Mentir és una habilitat que no tots posseïm. De fet, són molts els que s'enrogeixen de cara o diuen frases entretallades: és llavors quan la mentida esdevé evident. Així, doncs, si voleu mentir sense fissures podríeu tenir en compte els següents suggeriments que ens han donat alguns mentiders professionals:
— Cal que ordiu bé la mentida. És a dir, planifiqueu i elaboreu. I, sobretot, traieu del vostre discurs qualsevol informació supèrflua.
— No us estengueu en la vostra narració, com més llarga sigui més incoherències hi pot haver.
— Avanceu-vos a les possibles preguntes que us puguin fer una vegada hàgiu dit la mentida.
— Mentiu sense temptejos. La seguretat és la millor arma. Si us veuen vacil·lar, esteu perduts.
— Intenteu no sospirar ni mirar enlaire.
— Després d'haver dit la mentida no us turmenteu ni afegiu noves dades.
— I, el que és més important, mai no confieu a ningú ni que direu una mentida ni en què consistirà.

I acabem amb l'expressió escrita:
Primer us explico com s'ha de presentar:

• En un full blanc o, preferiblement, blanc reutilitzat. No acceptaré fulls quadriculats.
• Amb el vostre nom i la data de lliurament a la banda dreta superior del full.
• Amb el núm. i el títol de la redacció al centre del full.
• Escrita a mà amb la millor lletra possible i respectant tant els marges com la separació entre línies.
• Amb la paraula núm 150 marcada amb una doble ratlla.
• Acabada amb un punt i final.

I ara el tema:
A tots ens diuen d'una manera concreta, normalment és le nom que ens van posar en néixer, a vegades és un sobrenom, o ens l'escurcen, o ens diuen d'una altra manera perquè a nosaltres ens agrada més, la primera expressió escrita anirà sobre aquest tema i tindrà com a títol: El meu nom. A sota trobareu el que posaria jo si l'hagués de fer:

                                                     El meu nom.

El meu nom ve del nom d'una muntanya que es diu així perquè es va ajuntar mont, muntanya, i serrat, cadena muntanyosa, per tant vol dir una cosa semblant a: muntanya que sembla una cadena muntanyosa o muntanya serrada, perquè, tant serrat com serralada provenen de serra (un seguit de muntanyes), i precisament aquesta paraula deriva del llatí "serra", que és el nom de l'instrument per serrar (o xerrac), per la forma que tenen les muntanyes encadenades una al costat de l'altra, que fan pensar en dents de serra.
Com a advocació mariana que és, o sigui, com que es refereix al nom d'una verge que es va trobar en aquesta muntanya, Montserrat o Maria de Montserrat, el nom complet, (originalment, els noms derivats d'advocacions marianes completaven el nom de Maria, fins que van prendre significat per si mateixos) és usat habitualment com a nom propi femení. 
Però fins al segle XIX era emprat també com a nom propi masculí. 
També sé per què em van posar Montserrat: la meva mare se'n deia, jo vaig ser la seva primera filla i en aquella època estava de moda que els fills portessin el nom dels pares. 
De fet, és més curiós saber per què el meu germà es diu Mario, que en aquell temps Màrius no es podia.
Al meu avi, els seus pares, o sigui els meus besavis, li volien posar Mario, però el padrins li van posar Carmelo. Li van dir Mario tota la vida, de fet, jo li deia l'avi Mario.
Els meus avis també li volien posar Mario al seu fill, però els padrins tampoc hi van estar d'acord, i sembla que els padrins tenien força força a l'hora de triar quin nom havia de dur un nen, perquè li van posar Josep Maria i es va passar mitja vida que li deien José Mario i l'altra mitja, Mario.
Quan va néixer el meu germà, sí que li van posar Mario i al meu germà no li agrada gaire el seu nom.
Torno al meu: com que és un nom llarg, tot i que a casa em deien Montserrat, sencer, quan vaig començar a ser una mica més gran, els meus germans van passar a dir-me Montse i, des de llavors, hi ha hagut molta gent que m'ha escurçat el nom de maneres diferents. Així m'han dit Muntsa, Serrat, Mons, Rat... i l'àvia i el tiet, a vegades, em deien Montserrateta, que no m'agrada gens.
Si he d'escollir, em quedo amb el nom sencer, però no em costa identificar-me amb altres maneres de dir-lo, cosa que fa que em giri si algú diu qualsevol de les seves variants.
Actualment Montserrat no es posa gaire, la majoria de les que conec tenen la meva edat, deu anys més deu anys menys, com molts altres, ha deixat d'estar de moda.

A l'hora de corregir-la diferencio quatre apartats:

1. A (adequació): val 1 punt sobre 10 i normalment s'obté. Bàsicament vol dir que heu fet el text que es demanava.
2. CC (coherència i cohesió): val 3 punts sobre 10. Fa referència a la comprensió del text per part del lector: les frases han de ser coherents les unes amb les altres i estar  cohesionades.
3. O (ortografia): 3 sobre 10. Sanciona les faltes ortogràfiques que hàgiu comès.
4. F (feina) 3 sobre 10. Valora la feina que sembla que hàgiu dedicat a fer l'escrit.

Aquí us deixo un enllaç on trobareu què volen dir els noms que tenim:http://blocs.xtec.cat/rosasagales/el-significat-dels-noms-de-persona/

Expressió oral. 1a avaluació. Exposició d'un tema. El text argumentatiu.

Durant aquest curs ja vam comentar que faríem una expressió oral per trimestre. En aquest treballarem el text argumentatiu del qual ja hem vist les característiques. A continuació trobareu una llista de temes a tractar, cadascun de vosaltres n'haurà d'escollir un, o, si se li n'acut un altre, aquest altre, prèvia consulta.

Us passo primer la llista:

1. La utilització de pells d'animals per a fer vestits. (S'hauria de prohibir o té una funció que les fa imprescindibles).
2. Les festes amb braus i altres animals. (Tradició a mantenir o pràctica salvatge que hauria de desaparèixer).
3. Les drogues. (Legals i il·legals; tenen una funció que hauria de fer-nos plantejar que es legalitzin o s'haurien d'il·legalitzar totes perquè són massa perilloses). 
4. Ésser vegetarià. (Una opció lliure, un retrocés que implica una mala alimentació o una obligació de qualsevol persona amb consciència).
   
5. La importància que la societat dóna a la imatge. (És exagerada i provoca molts complexos i problemes de salut, és lògica, no és excessiva).
6. L'escalfament global. (Què es fa i què s'hauria de fer o ja es fa el que és necessari o tampoc és tan important que fem res).
7. L'egocentrisme. (Creus que la nostra societat ens fa massa egocèntrics? Es bo ser-ho? És dolent? Per què?)
8. La pena de mort, l'eutanàsia i l'avortament. (Poden ser tres temes o tractar-los de manera conjunta: Són comparables o no tenen res a veure? Haurien d'estar legalitzats tots, algun o alguns? Per què?)
9. Diferència entre llibertat i llibertinatge. (On hem de posar els límits? O no n'hauríem de posar? Per què?)
10. Vivim a una societat lliure. (Realment som tan lliures com ens volen fer pensar? Per què?) 
11. Les persones som violentes per naturalesa? (Per què? Pots relacionar-ho amb el terrorisme i les guerres).
12. La religió. (Per què sorgeix? Què aporta? És necessària?)  
13. El fenomen fan. (Coneixes gent que és fan d'algun grup musical... Creus que hi ha un grau de fanatisme que és exagerat? Per què?)
14. "Carpe diem" (Què vol dir aquest tòpic? És útil per a la vida? se'n pot fer un mal ús? Per què?).
15. La mentida (És bona? És dolenta? Depèn de la mentida? Tots som mentiders? Per què?)
16. Els ni-nis (Qui són? És la societat qui els fa? Neixen amb aquesta predisposició?)
17. La Telerealitat o els realitys (Entreteniment o engany? Es fan perquè el públic els demana? El públic els veu perquè els fan?)
18. La solidaritat (Les persones som solidàries per naturalesa? Evitem ser-ho? Què fem amb els porblemes dels altres? és més fàcil ser solidari amb els que tens a prop o amb els que tens lluny?)
19. El clima fa que tinguem un caràcter diferent. (És certa aquesta afirmació? Per què?) 
20. Les relacions amoroses. (Som monògams? El tipus de sexualitat que tenim és una opció? Què és el poliamor? Has de ser fidel en les teves relacions sexuals? Per què?
21. Les tribus urbanes (Són bones o dolentes? Què fa que algú entri a una tribu urbana? Et conseideres membre d'alguna?)
    
22. La violència a la televisió o als videojocs. (Pot alterar la conducta dels que els veuen o hi juguen? Són inofensius? Per què?)
23. "Tothom té un preu" (Creus que aquesta frase és certa?)
24. El futbol. (Creus que és més que un esport? Els futbolistes de grans equips guanyen el que es mereixen? Té massa importància a la nostra vida? En podria tenir més?)
25. Les joguines ('hi ha per a nens i per a nenes? Haurien de ser per a tothom? ens transmeten valors? Quins?)    
26. L'educació al nostre país. (Té qualitat? Què s'hauria de canviar? què està bé? com creus que hauria de ser? Has sentir a parlar de les escoles que treballen per projectes? Què en penses?)
27. "Hi ha dues coses infinites: l'Univers i l'estupidesa humana" va dir Einstein. (Creus que aquesta frase és certa? Per què?)
28. "Els amics es trien, la família no". A partir d'aquesta frase explica la importància d'uns i d'altres. (Creus que els amics mai fallen o qui mai falla és la família o que depèn?)
29. Els sentiments: s'han de mostrar o s'han de reprimir.
30. Els tafaners, diferència entre tafaneria i curiositat. (És dolent tafanejar? Indica un interès per la gent?)
31. La sinceritat, és necessària o està sobrevalorada?
32. La felicitat (Podem ser feliços? és més feliç aquell qui té més coses? La felicitat depèn de com ens prenem les coses que ens passen?)
    
33. És necessari saber altres idiomes. (Realment hem d'aprendre idiomes? És imprescindible saber anglès? Hi ha idiomes més útils que altres?)
34. L'assetjament escolar (Com es podria evitar? Com hauríem d'actuar si el presenciem? I si el patim? Els assetjadors s'adonen que ho són?)
35. Les classes i els seus integrants (Tots tenim un paper concret a les classes: el graciós, l'estrany, el xerraire, el que passa de tot... per què?)
36. Els animals (Han de tenir els mateixos drets que les persones? Han de dependre d'elles?)
37. Les malalties mentals i les físiques (Hauríem de valorar-les igual? Hem de dir que les patim? Depèn del malalt? Depèn de la malatia?)
38. Les festes (Nadal, Sant Joan... Sabem què celebrem? Són importants?) 
39. ...

Característiques dels textos argumentatius

El text argumentatiu té la funció de convèncer qui el llegeix o escolta i la seva estructura bàsica consta de tres parts:

1. Introducció, és la part que situa, enuncia el tema de què tractarà i dóna l'opinió de l'emissor a favor o en contra. Exemple: Els plàstics no maten la terra, assassinen el nostre hàbitat.
2. Motius o arguments, s'exposen els fets. Per cada fet presentat, es desenvolupa un argument principal i d'altres de secundaris o de suport, si és el cas.— Exemple: Són materials de llarga durada, per exemple es calcula que una ampolla de plàstic pot durar...
3. Conclusió, recull la idea principal (tesi) del qui parla a favor o en contra del tema, és la síntesi dels continguts i pot ser només argumental o també retòrica. S'expressa habitualment en l'últim paràgraf. Per la qual cosa, si volem salvar-nos com a espècie, hauríem de...

En el text argumentatiu l'emissor ha d'estar implicat en el missatge del text cosa que ha de mostrar-se mitjançant l'ús de la primera persona.

I ha d'usar tota una sèrie de nexes per:

• Introduir els diferents arguments s'usen els ordinals o altres marques d'ordre, com en primer lloc, d'una banda, per començar, d'altra banda, finalment, per acabar, etc. d'altra banda, és molt difícil no generar rebuig plàstic cada dia.
• Expressar l'oposició: oracions introduïdes per nexes com però, sinó, tanmateix, encara que, malgrat que, etc noms precedits de locucions com malgrat, a pesar de, tot i, etc i verbs que pel seu significat, indiquen oposició com oposar-se, dissentir, etc. però sí que podem intentar reduir-lo, reutilitzar-lo, reciclar-lo...
• Expressar la causa: oracions introduïdes per nexes causals com perquè, ja que, puix, etc, noms introduïts per locucions com amb motiu de, a causa de, gràcies a, etc., i verbs que, pel seu significat, indiquen causa com causar, fer, originar, ocasionar, etc. ja que fàcilment podem canviar alguns hàbits de compra...
• Expressar la conseqüència, podem usar: oracions introduïdes per nexes consecutius com doncs, per tant, així, etc., o noms encapçalats per locucions com en conclusió, en conseqüència, conseqüentment, etc. Abans de l'expressió consecutiva, és freqüent de posar un punt i coma. La conseqüència també es pot expressar a través d'un reforç a la primera oració (tant, tan, de manera) i el nexe que a la segona. en conclusió, no ajudem al planeta, sinó que ens ajudem a nosaltres com a espècie que l'habita...

Els recursos d'estil que s'utilitzen més en el text argumentatiu, són: 

1. les cometes: per citar paraules textuals, fer sobresortir una paraula del text, indicar que un mot és un títol o un motiu, o donar un to especial a una paraula. 
2. els guionets: per indicar de qui són les paraules citades, per afegir una circumstància complementària al text i per passar del to objectiu al subjectiu.
3. les citacions d'autoritats: frases extretes de grans pensadors o d'entesos en la matèria que es tracta i que tenen un caràcter d'afirmació categòrica. 
4. la interrogació retòrica afirmacions en forma de preguntes,a fi d'atreure l'interès del receptor i implicar-lo en el que s'afirma.

Que oralment hem d'indicar amb pauses o amb l'ajuda del llenguatge gestual.

Tots els textos argumentatius tenen en comú:

• l'exposició i defensa de les opinions pròpies,
• la intenció de convéncer o persuadir l'auditori.

Els recursos lingüístics que acostumen a utilitzar-se en els textos argumentatius són:

1. La utilització de la ironia. De vegades alguns arguments són reforçats per frases o expressions iròniques. I et diuen que no facis servir plàstic perquè fas mal a la terra...
2. Contar un relat. En alguns casos, quan volem convéncer algú, abans preparem el seu estat d'ànim per tal de predisposar-lo favorablement respecte d'allò que li volem exposar. Una manera d'aconseguir-ho és relatant alguns fets que es relacionen directament amb les opinions que volem defensar. Com que si només em banyo i prenc el sol, m'avorreixo molt a la platja, el que faig...
3. La utilització de la repetició, és a dir, de la insistència i del bombardeig d'arguments. i vas al súpermercat: plàstic, vols regalar unes ulleres, plàstic, un llibre, folrat amb plàstic...
4. Posar de manifest determinats valors que es consideren positius: en canvi, si aconsegueixes reduir-ne el consum fas la primera de les tres "r"s
5. L'argument d'autoritat. Quan l'emissor es recolza en els seus coneixements respecte del tema a què es refereix, o bé, en l'opinió dels experts: segons_______ ja s'han trobat roques fetes per compactació on hi ha elements plàstics...
6. Les qüestions retòriques. Ens referim als jocs de paraules, als recursos gràfics i al recurs que anomenem la interrogació retòrica, que consisteix a formular una pregunta de la qual no s'espera obtenir resposta i que serveix, com en el cas dels altres recursos retòrics, per centrar l'atenció i l'interés del receptor cap allò que exposa l'emissor. Com voleu deixar de consumir plàstic si és a tot arreu?