Com ja us vaig dir també, i a fi de facilitar-vos la feina que per això estem;), us poso aquí les definicions dels diversos subgèneres textuals que hem treballat aquest curs:
El comentari crític, la recensió o la ressenya periodística.
Un comentari crític és un escrit breu amb el qual es descriu i valora el contingut d’un llibre, d’una pel·lícula, d’una obra de teatre, d’un concert, d’una exposició, d’una conferència o de qualsevol altra manifestació cultural o acadèmica.
En un comentari crític l’autor no només informa, sinó que dona una valoració o
punt de vista personal. Repetim: informa i, alhora, crea una opinió sobre una obra o esdeveniment cultural.
Malgrat que es tracta d’un text que permet força llibertat en la composició i redacció, podem establir-ne una estructura bàsica:
• Títol: capta l’atenció del lector. Apunta de manera atractiva el seu contingut.
• Introducció: contextualitza l’obra o l’esdeveniment: lloc i data de representació, públic al qual s’adreça, expectatives creades, tipus de producte, nom de l’autor o responsable, etc. També hi pot aparèixer algun element que capti l’interès del lector, una primera aproximació a l’opinió que es desenvolupa en el cos del text, una referència a l’actualitat de l’obra, etc.
• Cos: ha d’incloure la presentació dels elements característics de l’obra (o esdeveniment) i la valoració crítica que se’n fa. Es pot presentar de manera diferenciada el resum de l’obra i el comentari crític o bé, com és habitual, destacar i descriure els aspectes rellevants i significatius de l’obra alhora que es valoren de manera argumentada. Cal tenir en compte que l’objecte de la crítica (exposició, conferència, publicació, espectacle) modifica substancialment els elements que s’hi observen, descriuen i valoren. Es poden prendre com a referència per a l’anàlisi algun dels elements següents:
• Conclusió: paràgraf de tancament que sintetitza el punt de vista en relació a l’obra que s’ha desenvolupat en el cos de la ressenya. Pot fer èmfasi en l’interès del text o de l’esdeveniment.
Font: http://blogs.uab.cat/itinerarissuperior/files/2014/07/SUP_estructura_ressenya_periodistica.pdf
L’assaig.
L’assaig és un gènere literari en el qual l’autor presenta la seva visió personal d’un tema, a lectors no necessàriament especialitzats.
Tot i ser un gènere literari, actualment l’assaig pot aparèixer a la premsa (molts articles que es publiquen en els diaris constitueixen veritables assajos), encara que també es publiquen en llibres.
Les característiques definitòries de l’assaig literari són les següents:
Un comentari crític és un escrit breu amb el qual es descriu i valora el contingut d’un llibre, d’una pel·lícula, d’una obra de teatre, d’un concert, d’una exposició, d’una conferència o de qualsevol altra manifestació cultural o acadèmica.
En un comentari crític l’autor no només informa, sinó que dona una valoració o
punt de vista personal. Repetim: informa i, alhora, crea una opinió sobre una obra o esdeveniment cultural.
Malgrat que es tracta d’un text que permet força llibertat en la composició i redacció, podem establir-ne una estructura bàsica:
• Títol: capta l’atenció del lector. Apunta de manera atractiva el seu contingut.
• Introducció: contextualitza l’obra o l’esdeveniment: lloc i data de representació, públic al qual s’adreça, expectatives creades, tipus de producte, nom de l’autor o responsable, etc. També hi pot aparèixer algun element que capti l’interès del lector, una primera aproximació a l’opinió que es desenvolupa en el cos del text, una referència a l’actualitat de l’obra, etc.
• Cos: ha d’incloure la presentació dels elements característics de l’obra (o esdeveniment) i la valoració crítica que se’n fa. Es pot presentar de manera diferenciada el resum de l’obra i el comentari crític o bé, com és habitual, destacar i descriure els aspectes rellevants i significatius de l’obra alhora que es valoren de manera argumentada. Cal tenir en compte que l’objecte de la crítica (exposició, conferència, publicació, espectacle) modifica substancialment els elements que s’hi observen, descriuen i valoren. Es poden prendre com a referència per a l’anàlisi algun dels elements següents:
- contingut (argument, elements exposats, temes tractats),
- parts i ordre en l’obra,
- particularitats i tipus de proposta amb relació al context cultural,
- posada en escena,
- enfocament,
- rigor del treball,
- etc.
• Conclusió: paràgraf de tancament que sintetitza el punt de vista en relació a l’obra que s’ha desenvolupat en el cos de la ressenya. Pot fer èmfasi en l’interès del text o de l’esdeveniment.
Font: http://blogs.uab.cat/itinerarissuperior/files/2014/07/SUP_estructura_ressenya_periodistica.pdf
La crònica.
Una crònica és un relat que informa sobre uns fets viscuts pel narrador en un espai de temps concret. Originàriament aquest gènere pertanyia a la historiografia. Actualment el cronista narra els esdeveniments dels quals és testimoni i hi afegeix alguns elements d'interpretació i de valoració personals. La crònica sol ser complementària d'altres notícies sobre esdeveniments que es produeixen de manera imprevista o previsible. L'estil de la crònica és més lliure que el de la notícia i el cronista usa l'argot propi de cada àmbit. El cos de la crònica pot seguir els fets de manera cronològica o pot oferir-ne una introducció descriptiva, una anècdota, una declaració, un testimoni, etc.. També ha de tenir el suport gràfic de fotografies. Segons la seva finalitat pot ser:
Una crònica és un relat que informa sobre uns fets viscuts pel narrador en un espai de temps concret. Originàriament aquest gènere pertanyia a la historiografia. Actualment el cronista narra els esdeveniments dels quals és testimoni i hi afegeix alguns elements d'interpretació i de valoració personals. La crònica sol ser complementària d'altres notícies sobre esdeveniments que es produeixen de manera imprevista o previsible. L'estil de la crònica és més lliure que el de la notícia i el cronista usa l'argot propi de cada àmbit. El cos de la crònica pot seguir els fets de manera cronològica o pot oferir-ne una introducció descriptiva, una anècdota, una declaració, un testimoni, etc.. També ha de tenir el suport gràfic de fotografies. Segons la seva finalitat pot ser:
- informativa: gènere propi del corresponsal o enviat especial. O:
- interpretativa: gènere vinculat a un cronista especialitzat que té la finalitat d'interpretar el sentit dels esdeveniments com a observador qualificat dels fets. Aquest tipus de cròniques se subdivideixen segons quina en sigui la temàtica. Les més característiques són:
- la crònica negra,
- l'esportiva,
- la política,
- la de societat,
- la cultural,
- la de viatges,
- etc.
- NO és:
- Un fullet turístic, una mica més llarg.
- Ni una publicitat ben escrita sobre un hotel.
- Ni un munt d'adjectius previsibles (fantàstica, interessant, bonic...) al costat del nom de les coses que hem vist (la plaça del rei, Santa Maria del Mar...).
- i en canvi ÉS l'expressió escrita de la teva mirada sobre el que has vist i has conegut al costat dels que t'han acompanyat. Aquelles coses que de debò t'han cridat l'atenció destacades sobre aquelles que volien que et cridessin l'atenció. D'una crònica no se n'ha d'extreure només una imatge d'allò que has vist, sinó quines sensacions has viscut mentre ho veies.
Font: http://www.xtec.cat/~fmota/segon%20batx/periodi.htm
El text argumentatiu.
El text argumentatiu té la funció de convèncer qui el llegeix o l'escolta i la seva estructura bàsica consta de tres parts:
El text argumentatiu.
El text argumentatiu té la funció de convèncer qui el llegeix o l'escolta i la seva estructura bàsica consta de tres parts:
- Introducció, és la part que situa, enuncia el tema de què tractarà i dóna l'opinió de l'emissor a favor o en contra.
- Motius o arguments, s'exposen els fets. Per cada fet presentat, es desenvolupa un argument principal i d'altres de secundaris o de suport, si és el cas.
- Conclusió, recull la idea principal (tesi) del qui parla a favor o en contra del tema, és la síntesi dels continguts i pot ser només argumental o també retòrica. S'expressa habitualment en l'últim paràgraf.
L'emissor ha d'estar implicat en el missatge del text, cosa que ha de mostrar-se mitjançant l'ús de la primera persona.
I s'ha d'usar tota una sèrie de nexes a fi de:
- Introduir els diferents arguments s'usen els ordinals o altres marques d'ordre, com en primer lloc, d'una banda, per començar, d'altra banda, finalment, per acabar, etc.
- Expressar l'oposició: oracions introduïdes per nexes com però, sinó, tanmateix, encara que, malgrat que, etc noms precedits de locucions com malgrat, a pesar de, tot i, etc i verbs que pel seu significat, indiquen oposició com oposar-se, dissentir, etc.
- Expressar la causa: oracions introduïdes per nexes causals com perquè, ja que, puix, etc, noms introduïts per locucions com amb motiu de, a causa de, gràcies a, etc., i verbs que, pel seu significat, indiquen causa com causar, fer, originar, ocasionar, etc.
- Expressar la conseqüència, podem usar: oracions introduïdes per nexes consecutius com doncs, per tant, així, etc., o noms encapçalats per locucions com en conclusió, en conseqüència, conseqüentment, etc. Abans de l'expressió consecutiva, és freqüent de posar un punt i coma. La conseqüència també es pot expressar a través d'un reforç a la primera oració (tant, tan, de manera) i el nexe que a la segona.
Els recursos d'estil que s'utilitzen més en el text argumentatiu, són:
- les cometes: per citar paraules textuals, fer sobresortir una paraula del text, indicar que un mot és un títol o un motiu, o donar un to especial a una paraula.
- els guionets: per indicar de qui són les paraules citades, per afegir una circumstància complementària al text i per passar del to objectiu al subjectiu.
- les citacions d'autoritats: frases extretes de grans pensadors o d'entesos en la matèria que es tracta i que tenen un caràcter d'afirmació categòrica.
- la interrogació retòrica afirmacions en forma de preguntes,a fi d'atreure l'interès del receptor i implicar-lo en el que s'afirma.
L’assaig és un gènere literari en el qual l’autor presenta la seva visió personal d’un tema, a lectors no necessàriament especialitzats.
Tot i ser un gènere literari, actualment l’assaig pot aparèixer a la premsa (molts articles que es publiquen en els diaris constitueixen veritables assajos), encara que també es publiquen en llibres.
Les característiques definitòries de l’assaig literari són les següents:
- Des del punt de vista formal, l’extensió dels assajos és molt variable, encara que en el seu origen era un gènere que tenia tendència a la brevetat. Actualment, pot oscil·lar des de les línies de l’article periodístic fins a un llibre.
- Des del punt de vista del contingut, el tema de l’assaig pot ser qualsevol.
- Des del punt de vista de l’actitud de l’autor, el tema està presentat des d'una visió personal, amb subjectivisme. Per tant, l’assaig és un gènere que es presenta com un estudi en el qual predomina l’opinió subjectiva de l’autor que ha de presentar el tema de manera atraient, suggestiva i amena, per tal que interessi al lector. Així, mentre que un treball científic ha de caracteritzar-se per ser objectiu i per presentar unes conclusions demostrades i provades, en un assaig predomina la voluntat de suggerir, d’aportar un nou punt de vista.
- Des del punt de vista del receptor, com que s’adreça a un lector mitjanament culte i no especialitzat s’ha de caracteritzar per la senzillesa en l’exposició i per l’amenitat que provoquin el seu interès.
- D’altra banda, l’assaig ha de tenir molt en compte la cura i la correcció en l’expressió, així com, de vegades, l’ús de recursos propis del llenguatge literari, i és aquesta la raó per la qual es considera un gènere literari.
- presència d’anècdotes,
- digressions,
- l’avanç de l’exposició temàtica per mitjà de l’associació d’idees,
- etc,
- l’exposició: tipologia textual o tipus de discurs que té com a finalitat presentar una determinada informació sobre un tema qualsevol per tal que sigui coneguda i compresa pels lectors, amb ordre, precisió, claredat i objectivitat. S’ofereix als lectors una informació que es considera necessària per a la comprensió del tema. I:
- l’argumentació: que té com a objectiu convèncer els receptors de l’opinió que presenta l’autor per mitjà de raons o d'arguments. Es caracteritza perquè, a fi de defensar l’opinió o opinions de l’autor, no s'ha de basar en dades experimentals, sinó en raons acceptables des d’un punt de vista lògic. El resultat de l’argumentació pot ser no convincent per a alguns lectors, per tant, pot ser motiu de polèmica i discussió. Els elements fonamentals de l’argumentació són tres:
- La tesi, que és la idea que defensa l’autor. Aquesta tesi pot aparèixer al principi de l’argumentació o al final, com a resultat del raonament. En el primer cas, el text respon a una estructura deductiva, mentre que en el segon, parlaríem d’una estructura inductiva.
- El cos de l’argumentació, format per un conjunt de raonaments o arguments, que desenvolupen, reafirmen o rebutgen la idea o tesi.
- La conclusió o resultat de la reflexió de l'autor.
Font: https://enpaper.files.wordpress.com/2015/02/lassaig-literari.pdf
El conte:
Un conte és una narració basada en la realitat o la imaginació, breu i generalment escrita en prosa.
Com a gènere literari, té les seves pròpies característiques: presenta una màxima concentració narrativa i una major intensitat.
Té un origen remot tant oral com escrit.
El conte literari (que no és l'únic, però sí que és el que ens interessa) es distingeix d'altres formes narratives, com la novel·la, bàsicament per l'extensió (s'acostuma a prendre com a mesura el fet que es pugui llegir d'un sol cop, per bé que els límits no en són exactes).
Julio Cortázar el defineix pel seu efecte: el conte ha de tenir un efecte únic, mentre que la novel·la en pot produir o tenir més d'un.
Ofereix, en la seva estructura sintètica, una gran intensitat en la trama. Cal que l'autor domini els registres, l'argument, els personatges i tots els aspectes de la creació, ja que en la síntesi és més fàcil d'advertir-hi els errors; per tant, el gènere demana molta atenció per part de l'escriptor.
Característiques:
I fins aquí, heu de saber-vos tot això de memòria? NOOOOOO, heu de saber-ho sintetitzar i, al'examen, explicar-hi només allò essencial.
Com a gènere literari, té les seves pròpies característiques: presenta una màxima concentració narrativa i una major intensitat.
Té un origen remot tant oral com escrit.
El conte literari (que no és l'únic, però sí que és el que ens interessa) es distingeix d'altres formes narratives, com la novel·la, bàsicament per l'extensió (s'acostuma a prendre com a mesura el fet que es pugui llegir d'un sol cop, per bé que els límits no en són exactes).
Julio Cortázar el defineix pel seu efecte: el conte ha de tenir un efecte únic, mentre que la novel·la en pot produir o tenir més d'un.
Ofereix, en la seva estructura sintètica, una gran intensitat en la trama. Cal que l'autor domini els registres, l'argument, els personatges i tots els aspectes de la creació, ja que en la síntesi és més fàcil d'advertir-hi els errors; per tant, el gènere demana molta atenció per part de l'escriptor.
Característiques:
- Un conte no és una anècdota, un conte explica una història, de manera molt condensada, sense espai per a fer dissertacions diverses.
- Com que és curt, no acostuma a explicar una història complexa: ha de tenir pocs personatges, pocs espais, poc temps transcorregut.
- No ha d'explicar, ha de mostrar, el lector ha de veure com són les coses a partir de l'exposició directa, no de l'explicació de l'autor. Moltes coses s'han de suggerir i prou. El lector no ho ha de tenir tot mastegat, ha de deixar-se dur pel conte i entendre què hi passa i què vol dir el que hi passa.
- Ha de ser fidel a una estructura: plantejament, nus, desenllaç o qualsevol altra.
- Cada frase, cada paraula, té un valor, diuen que si surt un clau a un conte és perquè al final el protagonista l'ha d'utilitzar per penjar-s'hi. No hi pot haver informacions supèrflues, totes han de tenir una funció. Tot allò que no cal, s'ha d'eliminar.
- Ha de ser tan important el inici com el final.
- El conte ha de tenir una finalitat. Quan el conte s'acaba, el lector ha d'haver après, reflexionat... alguna cosa.
- El títol ha de ser significatiu, ha de suggerir, ha d'intrigar, ha d'ajudar a entendre el conte... no pot ser neutre.
- Un conte gairebé sempre explica dues històries diferents: la que podem resumir explicant-ne l'argument i la que aquest argument exemplifica. Potser alguns lectors es quedaran només amb la primera història, però l'escriptor ha de tenir molt clar de què vol parlar quan escriu el conte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada