Pedra de Tartera (4). Desenllaç.

I amb aquesta entrada arribem al desenllaç. Després ja només quedarà fer una conclusió general de la novel·la i explicar com serà el control.

Pura Santacruz (professora universitària) ens diu: "La primera secció i l'última guarden un cert paral·lelisme com a fronteres o límits tant de la narració com de la vida de la protagonista. Si bé a l'inici “sobra”, “semblava una nosa” al final no pot parlar amb ningú perquè no l'escolten. Hi ha un nou desarrelament, si bé no deixa la família, deixa el poble i la manera de viure. En aquest sentit l'última secció serveix de contrapunt: la vida rural contra la vida urbana; i aquest contrast s'accentua en la forma poètica d'aquesta part que trenca amb el registre lingüístic que ha mantingut en tot el relat."

Hem pogut parlat del llenguatge, del paper de la dona, de la vida a pagès, dels costums del Pallars, de la República, de la guerra, de l’amor, dels canvis vitals i del desarrelament de la protagonista, una dona eternament reclosa en un àmbit que no li és propi. Però no ha estat fins ara, fins la tercera part que correspon a la maduresa i vellesa de la Conxa, que coneixem per què l’obra es titula Pedra de tartera: “Em sento com una pedra amuntegada en una tartera”.

Ens diu Enric Sullà: “En el dialecte del Pallars, una tartera és un munt de pedres despreses dels cims i en sentit figurat alguna cosa inerta, en concret una persona sense iniciativa pròpia, dominada pels altres i per l’atzar. Així explica la protagonista que se sent quan, després que el poble l'ocupin els franquistes, el marit sigui detingut i més tard se les enduguin a ella i les filles a la presó. És clar que es pot considerar que el títol no descriu només un moment crucial de la vida de la protagonista, sinó el fet que aquesta mai no ha controlat la seva vida.”

Igualment, encara en referencia al títol, diu Simona Škrabec: “aquesta és també la història d’una allau, tal com ens avisa ja el títol de l’obra, que ha empès pendent avall milers d’altres persones”.

Per això, i seguint amb la idea del desarrelament, veiem com a l’etapa final de la seva vida la Conxa segueix depenent d’algú, en aquest cas del fill, en Mateu que la condemna “a una descomposició lenta i solitària quan s’emporta la mare a Barcelona, a aquell «últim graó abans del cementiri».”

Podem dir que en aquesta part el llenguatge és absolutament poètic, sobretot en l'últim episodi, en contraposició al llenguatge senzill i planer de les dues parts anteriors, mireu, si no, com descriu la guerra: “La guerra és la maldat arrossegant-se per terra per deixar-la sembrada d’escurçons i de foc i de ganivets amb la fulla cap a dalt”.

El retorn a casa de la Conxa, després del seu empresonament, s’enceta amb una neteja a fons de la llar. Fora teranyines, i fora pols: “Aquella neteja va ser memorable”, com si netejant pogués esborrar la injustícia... I és que la Conxa no accepta el fet de la mort, fins el punt de pensar en el suïcidi. “Quina violència aquell pa passant per la gorja...”

Tanmateix aconsegueix sobreviure a la desgràcia i es veu arrossegada cap a un nou desarrelament, també físic, atès que marxa a una nova conxa que, com el seu nom, ni li és propi, ni li agrada: la porteria a Barcelona: “Però la vida no la decidia un” i “[Barcelona] és l’últim esgraó abans del cementiri”

El relat de la Conxa és alhora també un relat sobre el procés d’envelliment, totes les persones estem atrapades a l’arc biològic de la vida que no pot esquivar ningú.

I, per acabar, aquí podreu veure la cronologia de l'obra i l'autora. Si feu clic a la "i" blava us sortirà tota la informació de cadascuna de les imatges, amb la citació corresponent al text.