Pedra de Tartera (2) Anàlisi de l'obra, estructura i inici.

I ara sí, comencem amb la lectura. Us trobareu amb tres entrades diferents que l'aniran explicant i que comentarem una mica a classe.

Primera part: 

Segons Simona Škrabec (traductora a l'eslovè de la novel·la, entre d'altres) "Pedra de tartera és una història que parla d’un mateix, només d’un mateix, la història sobre una pedreta que s’ha escrostonat d’una roca de la muntanya i ha quedat atrapada entre la grava amuntegada en un pendent."

Per aquest motiu, potser, per aquest capacitat que té l'autora de "parlar-nos" directament, d'adreçar-se a nosaltres de tu a tu, ens sentim tan a prop de la protagonista perquè, al capdavall ella és nosaltres mateixos o com nosaltres podríem ésser.

Suposo que us heu adonat que la història, i justament d'aquesta manera augmenta la sensació d'intimitat amb el text, està explicada en primera persona des del punt de vista de la protagonista, la Conxa, un personatge que és presentat com a real i que narra uns fets verídics. De fet, l'autora ens diu que l’argument li va ser cedit i que ella només hi va posar les paraules. Per això podem dir que ens trobem a mig camí entre la novel·la i el diari íntim o dietari.

L’obra es divideix en tres parts que es corresponen tant amb els apartats clàssics d’introducció, nus i desenllaç com amb els tres estadis vitals que viurà la protagonista. 

A més, cadascuna d’aquestes parts està formada per petits episodis sense títol que es corresponen als records de la Conxa. Per això, per aquesta dualitat històrica a nivell ampli i a nivell íntern, Škrabec afirma que la Conxa està “atrapada pel temps en dos sentits, per la història, el temps que li ha tocat viure, i per la vellesa”.

Així doncs, aquests flashos ens mostren en paral·lel tant els fets històrics que s’esdevenen al país des del naixement de la Conxa i que són només un rerefons, com els fets pròpiament biogràfics de la dona: la infantesa, la joventut-plenitud i la vellesa. 

A totes tres etapes hi trobarem desarrelament i abandó.

A la primera vénen motivats pel fet de marxar a casa dels oncles deixant el nucli familiar que li és propi. Un viatge difícil, feixuc i, a més, dolorós per partida doble: “sentia el frec [de les espardenyes/dolor literal] al peu com una frisança dolorosíssima. Desitjava arribar a Pallarès com més aviat millor i acabar amb aquell calvari [dolor real i intern a la vegada]”.

En aquesta primera part veiem com la Conxa marxa de casa dels pares, plena de gent i de privacions, cap a casa dels oncles que no tenen fills i una dona jove els anirà molt bé tant al camp com al mas. I fixeu-vos en la importància que es dóna a la utilitat de les persones, no l'acullen només perquè haurien volgut tenir un fill...

Se’ns presenta també la vida a pagès i el dur període d’adaptació de la protagonista a la seva nova llar, amb mancances més emocionals que no pas materials. 

Fixeu-vos que les descripcions són justes i condensades, amb un llenguatge planer que caracteritzarà la major part de l'obra, amb alguna excepció.  

Cap al final d'aquesta part, ja plenament adaptada -tal com simbolitza el got de llet que els oncles manlleven als vedells per donar-li a ella en senyal d'agraïment: "Aquell got de llet tot just munyida davant el meu plat, sense paraula. Jo prou sabia que ells l'estalviaven per fer créixer els vedells i, si abundava, en reservaven alguns litres per portar-la a ca l'August i guanyar alguna pesseta"-, coneix en Jaume, que de seguida la festejarà fent-la sentir plena i feliç. Ella té 18 anys: “No em sentia d’aquest món. Semblava que somiava”.

Mentrestant ens trobem amb el rerefons històric: la descripció d'una societat rural pobra, amb uns personatges centrats exclusivament en la feina del camp; que, com qui diu, no s'adonen del seu dolor, perquè no tenen temps per pensar-hi. Aquesta incapacitat de raonar marcarà el destí de tot el poble, ja ho veurem més avançada la lectura, fins al punt que hi ha crítics que diuen que aquí és on rau la clau de l’obra: no tant en la crítica de la pobresa i la misèria d’un lloc i una època, com en la crítica de l’immobilisme d’aquella societat pagesa.  

El desarrelament d'aquesta part és verbalitzat per la protagonista quan ens diu que ha esdevingut “una nosa” i que hi havia a casa seva massa boques per alimentar. De fet, la primera frase de la novel·la és: “Es veia prou que a casa érem molts”.