Redacció núm 2: Una crònica

Suposo que vau sentir com us deia que de l'anada al teatre  en faríeu una crònica i que jo, perquè veiéssiu com es fan, us faria la meva. Abans, però, us he d'explicar què és:

La crònica és un relat periodístic que informa sobre uns fets esdevinguts en un espai de temps concret. Originàriament aquest gènere pertanyia a la historiografia. Actualment el cronista narra els esdeveniments recents dels quals és testimoni i hi afegeix alguns elements d'interpretació i de valoració personals. La crònica sol ser complementària d'altres notícies sobre esdeveniments que es produeixen de manera imprevista o previsible. L'estil de la crònica és més lliure que el de la notícia i el cronista usa l'argot propi de cada àmbit. El cos de la crònica pot seguir els fets de manera cronològica o pot oferir-ne una introducció descriptiva, una anècdota, una declaració, un testimoni, etc.. També han de tenir el suport gràfic de fotografies. Segons la seva finalitat poden ser informatives o interpretatives. La crònica informativa és el gènere propi del corresponsal o enviat especial. La crònica interpretativa està vinculada a un cronista especialitzat i té la finalitat d'interpretar el sentit dels esdeveniments com a observador qualificat dels fets. Aquest tipus de cròniques se subdivideixen segons quina en sigui la temàtica. Les més característiques són la crònica negra, l'esportiva, la política, la de societat i la cultural.

Nosaltres agafarem com a model, concretament, la crònica de viatges i ara explicarem quines particularitats té:

• Una crònica de viatges NO és:
• Un fullet turístic, una mica més llarg.
• Ni una publicitat ben escrita sobre un hotel.
• Ni un munt d'adjectius previsibles (fantàstica, interessant, bonic...) al costat del nom de les coses que hem vist (la plaça del rei, Santa Maria del Mar...).
• Una crònica de viatges és l'expressió escrita de la teva mirada sobre el que has vist i has conegut al costat dels que t'han acompanyat. Aquelles coses que de debò t'han cridat l'atenció destacades sobre aquelles que volien que et cridessin l'atenció. D'una crònica no se n'ha d'extreure només una imatge d'allò que has vist, sinó quines sensacions has viscut pmentre veies coses.

I sí, ja sé que va ser una anada al teatre i prou, però la visita és una sortida de la rutina, un miniviatge, una mirada, ínfima potser, però nova, sobre el món que ens envolta.

Aquí us deixo la meva, que és molt llarga, llarguíssima, tendeixo a enrotllar-me amb les paraules, jo. La vostra no ho ha de ser tant, ni molt menys, les millors les presentarem als premis Sambori si els interessats ho volen, recordeu-vos de justificar els textos, teniu temps de donar-les fins al 16 de novembre. 

Els que no vau venir perquè no vau poder per circumstàncies vàries, podeu fer la crònica d'un dia que us sembli especial o absolutament normal:

Crònica d'una visita al teatre

Aquest any sembla que anirem dues vegades al teatre, tan poc que m'agrada a mi dur-vos enlloc i he agafat entrades per dues obres, la primera ja l'hem vista, sortida acabada, a la segona hi anirem al gener.

Per què no m'agrada dur-vos al teatre? Perquè pateixo abans, durant i després. 

Per què ho faig, doncs? No ho sé del cert, per una estrany sentiment de responsabilitat, m'agrada la literatura, m'agradaria que us agradés, una part de la literatura és el teatre, trobo que està bé que en veieu.

Hi ha una cosa, però, que, sobretot, no m'agrada d'aquestes representacions: no som a una sessió de teatre "normal", el públic és una barreja de jubilats (un deu per cent del total) i d'adolescents (la resta); uns venen perquè és més barat i, com que no treballen, tenen tot el dia lliure; els altres venen obligats per professors com jo que pensen que està bé dur-vos al teatre. A causa de la vostra presència, els responsables de sala es passen l'estona renyant i vigilant i, d'acord, és veritat que si anem a una sessió de teatre "normal" pot haver-hi algú que es comporti de manera inadequada i se'l tregui de la sala, però és més cert encara que, quan anem a aquestes sessions de teatre, hi ha una minoria que es comporta com s'ha de comportar i la resta fa vida social.

És tan pesat!

Començo, que això és només la introducció.

Plou, m'aixeco i sento com plou i penso que mira que hi ha dies per ploure, que ja ho hauria pogut fer l'endemà, però això sí que jo no ho puc canviar.

O sigui que, com cada dia em llevo, com cada dia, menjo alguna cosa, com cada dia, surto de casa, com cada dia, agafo el metro, com cada dia, arribo més aviat d'hora a l'Institut.

I faig la primera classe de dimecres que és amb primer de batxillerat, fins que sona el timbre de les nou.

I a les nou i poquets minuts ens trobem al porxo.

Primera cosa que he de fer o hem de fer: assegurar-me que tots els que venen duen els permisos dels pares o ja els han dut. Tinc una llista de gent que no ho ha fet i els dic que han de quedar-se a l'Institut, em fa ràbia haver-ho de fer, però també em fa ràbia que em passi la vida demanant coses i que em quedi la sensació que si algú no les ha dutes és més culpa meva que seva. Mal cos.

L'H. no pot venir. El J. diu: "jo sí que he dut el permís, truca a la meva mare i demana-li". Però l'envio a dalt. Em trobo la seva tutora i em diu que sí, que li va donar la setmana passada; el tornem a cridar i baixa enfadadíssim, com si la culpa fos meva? 

Al final em sembla que només s'han de quedar dues o tres persones que espero que es recordin de dur el permís d'una vegada.

Passo la llista de 4t C i la de 4t A, la de 4t B i 4t D la passen les tutores respectives. A part dels que no han pogut venir n'han faltat uns cinc.

Sortim més o menys afilerats, més o menys dividits en dos grups, alguns sota de paraigües, altres sota l'aigua directament.

Una de les acompanyants va amb xancletes, sembla que du les sabates a la bossa i que es posa xancletes precisament perquè plou, com si visquéssim en un país tropical. No fa fred, em diu, i sí, no en fa, però jo vaig més còmoda amb sabatots o bototes quan plou.

No faig cap foto durant tot el camí, tot es fa molt difícil amb paraigües a la mà.

Com era d'esperar, arribem molt d'hora.

Ja ho sabia que hauríem pogut fer les dues primeres classes, però soc massa puntual i penso que és molt complicat moure multituds i m'imaginava que arribaríem, seuríem a l'herba i esperaríem que obrissin. Però plou.

O sigui que, quan som a la porta, decideixo dir-los que poden voltar fins a dos quarts i uns quants desapareixen ràpidament, mentre d'altres es queden per allà a l'entrada, més dintre o més fora segons la quantitat de gotes que cauen.

A les deu obren les portes, un senyor de seguretat que em diu que sobretot la gent no entri cridant que allà dins hi ha gent treballant, que si volen anar al lavabo, el tenen a baix, que si volem les entrades les vagi a buscar quan hi hagi la noia de les entrades que ara no hi és.

I entren.

Veig el Jordi, l'encarregat de les entrades d'estudiants, em diu que l'obra té molt d'èxit i que els agradarà, que mira que sembla que ho fem expressament això de venir amb mal temps, però que l'any passat va ser pitjor. Li dic que sí, que i tant! Vam anar a veure Frankenstein un dia que hi havia alerta de nevades i ens vam trobar amb un teatre a mitja entrada.

Com que nosaltres hi arribem caminant...

Ve la noia de les entrades, les hi demano i veig que em donen cinc entrades per professors i penso que no n'hi haurà prou i pateixo fins que les he repartides totes i m'adono que ens en sobren unes quantes.

Estan numerades, la sala és plena, han de seure als llocs que tenen assignats, les vaig donant per grups, no en divideixo cap i guardo les que queden sense parella pels profes, que aquí hem vingut a treballar.

Quan entrem, ens adonem que aquesta sala té força capacitat, calculem uns quatre instituts i una vintena de jubilats. 

Tot i que al principi no ho sembla, la sala acaba quedant completament plena.

Sec cap al darrere, a prop de gent que no sembla tenir un amor gaire especial per l'art teatral. Darrere tinc uns alumnes d'un altre insti.

Surten a avisar que s'ha de mantenir silenci, que s'han d'apagar els dispositius mòbils, expliquen una mica qui va ser Rusiñol, comença la funció.

Han fet una adaptació musical dels Jocs Florals de Canprosa. A mi els musicals no és que m'agradin especialment, però sé que aquesta mena d'obres només es poden veure així.

I comença amb gent que canta i gent que balla, mentre un nen de darrere no para de moure les seves cames de tal manera que empipa força la meva esquena.

L'obra va fent, la noia de la sala ve una vegada a dir-me si aquests nens són meus, m'agradaria dir-li que no, que jo soc aquí per casualitat, em diu que els faci callar, que la rosseta amb tirants no para i que ella no arriba a cridar-li l'atenció, que si no se l'endurà.

I jo penso, si sabessis, a mi m'és igual si te l'endús, com si te'ls endús tots i no els torno a veure més, que jo seria més feliç sense ells... no veus que no pots amenaçar amb coses que no pots acomplir? Si te'ls endús, què faràs amb ells? O sigui que tu em dius això, jo els dic xist calleu, i fins a la pròxima.

I la cosa continua com està prevista: els actors actuant, cantant i ballant, els alumnes: alguns mirant, alguns seguint amb atenció i contents, alguns jugant, alguns amb el mòbil, alguns llençant paperets a altres, altres queixant-se dels paperets que es troben al cap,  alguns picant la cadira del davant, altres dormint... que jo, posats, prefereixo que dormin, si no han de mirar amb interès: l'altre dia vaig anar al teatre i vaig dormir-hi tan bé! Almenys així no molesten ningú, bé, molestarien si ronquessin de debò, però normalment la gent no s'adorm tan profundament com per roncar, màxim fan capcinades i les capcinades no fan soroll.

Hi ha responsables de sala que no suporten que hi hagi dorments, però aquest és només el seu problema.

Arriba la mitja part i descansem d'obra durant uns vint minuts. Aprofito per xerrar amb els meus companys, amb algun alumne i canvio de lloc, em poso a prop dels que fan més soroll, en comptes de fugir i posar-me davant de tot a fi d'ignorar que existeixen.

I la segona part comença amb un bingo i després continua amb l'obra. A veure, a veure, a veure, si el bingo hagués estat el final-final, hauria estat fantàstic, però com volen que després d'un bingo on es sortegen uns llibres (tothom demostrant disgust perquè és d'estrany estar content si et regalen llibres) i un pernil (tothom fent bromes a l'O. si et toca me'l dones, oi?). 

La cosa és que els actors s'enfaden, fan el sorteig molt més ràpid, el pernil no ens toca, i continuen l'obra, malgrat el poc interès que demostra la majoria de públic, però aquí ja no puc dir que falli el públic, sinó que fallen els tempos: haurien hagut de començar amb la continuació de l'obra i acabar-la amb el bingo. Sembla que no hagin treballat mai amb joves...

Mentrestant, dos de davant són a punt de barallar-se més d'una vegada i més de dues, un dels vigilants de sala els crida l'atenció, jo els crido l'atenció, però només les mans sanadores de l'A. aconsegueixen calmar-los.

I l'argument? Doncs l'argument queda tan amagat entre cançons que crec que no gaire gent es deu adonar que és una burla de totes les coses que allà hi passen.

L'argument es perd entre tota la resta: entre els decorats, els himnes, els balls, i les bestieses que es fan perquè la gent segueixi amb ganes l'obra.

Quan acaben, aplaudiments i cap a casa.

Baixo a l'institut amb uns poquets, ja no plou, allà m'esperen per anar a dinar, i marxo tot pensant que s'ha acabat, que avui comença un pont de quatre dies i que, quan sigui una jubilada, poso a déu per testimoni, que no aprofitaré aquestes entrades matinals per anar al teatre.

Si vosaltres no vau fer fotos, podeu anar aquí que trobareu les que vaig fer jo.