Expressió escrita núm. 2. La paràfrasi.

 LA  PARÀFRASI.

La paràfrasi és la culminació del procés de comprensió d'un text.

Ara bé, què és, però, una paràfrasi? 'Paràfrasi' té dues accepcions en el diccionari: 

1. Amplificació explicativa o interpretació d'un text amb la finalitat de fer-lo més intel·ligible. 

2. Versió més o menys lliure d'un text.

En el sentit en què la treballarem aquí, ha d'explicar un text i ha de ser-ne alhora una versió. En alguns casos la paràfrasi haurà d'excedir el contingut propi del text, mentre que en d'altres n'exclourà els elements no rellevants i serà, per tant, de menor extensió.

És important tenir clar que una paràfrasi NO és la repetició d'algunes frases d'un text; subratllar les frases importants del text i copiar-les no mostra en cap cas que s'ha comprès. 

De fet és el que més s'acosta a una expressió del text en estil indirecte i ha de reunir els següents requisits:

• explicar el text;
• en l'explicació, mostrar la seva estructura; i
• MAI repetir literalment les expressions del text.

Hi ha diferents maneres d'elaborar una paràfrasi. En totes elles un pas previ (explícit o implícit) és reconstruir l'estructura del text/problema/situació. Un cop establerta l'estructura, la paràfrasi pot simplement ser-ne la seva redacció.

Fixeu-vos en aquest exemple:

Déu digué: «Que hi hagi un firmament entremig de les aigües, per separar unes
aigües de les altres». I fou així. Déu va fer, doncs, el firmament, que separa l'aigua de sota el firmament i la de dalt del firmament, i Déu veié que estava bé. Déu anomenà el firmament cel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia segon.

Per fer la paràfrasi d'aquest text, primer hem de mirar què es repeteix i què i com es diu:

1. "Déu" es repeteix moltes vegades, després "firmament", no s'han de repetir tant, s'han de canviar per pronoms o treure'ls si són prescindibles.
2. Diu el que es va fer durant el dia segon, per tant, podem començar amb aquesta dada.
3. S'utilitza el pretèrit perfet simple: "digué"... aquest temps l'utilitzem molt poc en llengua estàndard, el canviarem pel perifràstic: "va dir".
4. S'explica com Déu va fer la separació del cel i del mar, això és el que obligatòriament ha de sortir com a informació.

Déu digué: «Que hi hagi un firmament entremig de les aigües, per separar unes aigües de les altres». I fou així. Déu va fer, doncs, el firmament, que separa l'aigua de sota el firmament i la de dalt del firmament, i Déu veié que estava bé. Déu anomenà el firmament cel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia segon.

I ara que ja hem tret les repeticions innecessàries i hem decidit com reordenem el text, el reescrivim:

Durant el segon dia, Déu va fer el firmament que separa l'aigua del cel i li va donar aquest nom. Va quedar satisfet de la feina que havia fet.

Aquesta no és l'única solució vàlida, però qualsevol paràfrasi se li ha d'assemblar.

És necessari adonar-se'n que SEMPRE hi ha implícita la reconstrucció del text que prova que l'hem comprès.

Fem-ho ara amb un poema, de fet, i oralment, ho hem fet o ho estem fent amb els poemes dels trobadors, però crec que us anirà bé tenir aquí un exemple escrit del procediment que se segueix:

La bella dama del tramvia

Si ran de la parada veieu el "tram" passar

tot ple de "smarts" o gent de la pescateria,

sota un gran feix de plomes eternament hi ha

la bella dama del tramvia.

La nua el seu ermini gelós com un serpent;

sa gorja mal coberta la voluptat exhala;

deurà parlar, quan parli, melodiosament:

és de París o Guatemala.

Tot d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinit

dins el brogit del tròlei i de la baluerna,

i es decandeix llavores la flama del sentit.

Mes, si poguéssim, ¿fóra eterna?

¡Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,

val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;

si gaire l'escatíem, no fora tanmateix

com la copsà la llambregada.

Car la beutat, o baixa quan hem pujat —ço és…

la nostra maniobra subtil resulta vana—,

o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues",

sollant la parla catalana.

I no hi ha més manera: la dama corre avall

o bé de dispesera tot d'una pren la fila.

Anem a peu, poetes, car la beutat defall

en el topant on hom enfila.

Jovent, ¿oh tu que cerques la joia o el renom!,

no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria.

Totes les esperances de l'avenir són com

la bella dama del tramvia.

                             Josep Carner

Primer hem de solucionar tots els problemes de vocabulari, hem d'explicar el text, per tant, l'hem d'entendre sencer:

1.  "tram": apòcope de tramvia.
2. "smarts": a principis del XX, alumnes aplicats que acostumaven a aparèixer als quadres d'honor i que sovint formaven part també de grups esportius.
3. feix: Gran quantitat. 
4. nuar: Fer un nus o nusos (en alguna cosa). 
5. ermini: mamífer carnívor de la família dels mustèlids, de pelatge blanc a l’hivern, llevat de la punta de la cua, que és negra, i vermellós groguenc a l’estiu, que viu a Europa, Àsia i Amèrica del Nord (Mustela erminea). 2 m. [LC] Pell d’aquest animal.
6. gorja: coll o ranura d’una peça. 
7. voluptat: Complaença en els delits sensuals.
8. exhalar: desprendre (matèria gasosa), emetre (un vapor, una olor)
9. brogit: Successió confusa de sorolls, remor que mou una multitud, un corrent d’aigua, els rompents de la mar, el vent en el fullatge.
10. tròlei: apòcope de troleibús:  Autobús de tracció elèctrica que pren el corrent d’un doble cable aeri.
11. baluerna: Cosa que fa molt d’embalum.
12. decandir: Anar perdent la força, la vigoria. 
13. benaurat: feliç.
14. escatir: explicar, fer clar, (un assumpte, una qüestió, etc.).
15. tanmateix: Expressa que una cosa és lògic que ocorri, especialment malgrat allò que semblava oposar-s’hi.
16. copsar: Agafar, atrapar, al vol. Per extensió, adonar-se'n.
17. llambregada: mirada ràpida.
18. beutat: bellesa.
19. ço: arcaisme d'això.
20. subtil: D’una tenuïtat extrema.
21. va: Que no té sinó l’aparença, sense realitat, sense fonament.
22. sollar: Llevar la netedat (d’alguna cosa) amb taques, pols, greix, etc. 
23. dispesa: Casa on es dona allotjament i menjar a un grup reduït de persones per un preu convingut.  
24. fila: Cara, aspecte, d’una persona. 
25. defallir: Perdre el coratge, l’ànim. 
26. topar: Algú o alguna cosa, venir a tocar més o menys violentament a una altra que troba en el seu camí. 
27. dol: tristesa. 
28. colpir: Afectar d’una impressió forta, sobtada. 
29. avenir: Esdevenidor. 

Ara podem començar a veure quin contingut té la poesia. Per aconseguir-ho, hem d'ordenar les frases, veure on comencen i on acaben i què diuen. Com que normalment cada estrofa conté una idea, anirem desxifrant-les una darrere l'altra.:

1. estrofa: Si ran de la parada veieu el "tram" passar//tot ple de "smarts" o gent de la pescateria, // sota un gran feix de plomes eternament hi ha // la bella dama del tramvia: segons el poeta, si som a una parada del tramvia i veiem com passa, ens adonarem que, entre gent diversa, hi va la bella dama del tramvia, sota un gran feix de plomes (un barret?).
2. estrofa: La nua el seu ermini gelós com un serpent // sa gorja mal coberta la voluptat exhala; // deurà parlar, quan parli, melodiosament:// és de París o Guatemala: La descriu dient-nos que du un coll d'ermini, que transmet sensualitat, que deu ser estrangera i que deu parlar d'una manera melodiosa.
3. estrofa: Tot d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinit // dins el brogit del tròlei i de la baluerna, // i es decandeix llavores la flama del sentit. // Mes, si poguéssim, ¿fóra eterna?: Després de veure-la, desapareix dins del tramvia i la comencem a oblidar. Però potser es podria convertir en algú important.
4. estrofa: ¡Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix, // val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada; // si gaire l'escatíem, no fora tanmateix // com la copsà la llambregada. I el poeta s'exclama dient que no, que és millor que s'allunyi, perquè si no ho fes, segurament no la veuríem com l'hem vista quan ha passat ràpidament.
5. estrofa: Car la beutat, o baixa quan hem pujat —ço és… // la nostra maniobra subtil resulta vana—, // o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues", // sollant la parla catalana: si la seguim, ella potser baixarà a la següent parada i també desapareixerà, i, si no baixa, la sentirem parlar i ens decebrà perquè no serà com havíem imaginat.
6. estrofa: I no hi ha més manera: la dama corre avall // o bé de dispesera tot d'una pren la fila. // Anem a peu, poetes, car la beutat defall // en el topant on hom enfila: per tant, o desapareix o es converteix en una persona qualsevol. Per tant, ell aconsella als poetes que vagin a peu i que no persegueixin cap dama a fi de no decebre's si ho fan.
7. estrofa: Jovent, ¿oh tu que cerques la joia o el renom!, // no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria. // Totes les esperances de l'avenir són com // la bella dama del tramvia: i conclou que és millor que els joves que volen un futur espectacular, és millor que no es posin el nivell massa alt, perquè acabaran decebuts, de la mateixa manera que si coneguessin la dama del tramvia.

I ara mirem el que tenim:

Segons el poeta, si som a una parada del tramvia i veiem com passa, ens adonarem que, entre gent diversa, hi va una bella dama, sota un gran feix de plomes (un barret?). La descriu dient-nos que du un coll d'ermini, que transmet sensualitat, que deu ser estrangera i que deu parlar d'una manera melodiosa. Després de veure-la, desapareix dins del tramvia i la comencem a oblidar. Però potser es podria convertir en algú important. I el poeta s'exclama dient que no, que és millor que s'allunyi, perquè si no ho fes, segurament no la veuríem com l'hem vista quan ha passat ràpidament. Si la seguim, ella potser baixarà a la següent parada i també desapareixerà, i, si no baixa, la sentirem parlar i ens decebrà perquè no serà com havíem imaginat. Per tant, o desapareix o es converteix en una persona qualsevol. Per tant, ell aconsella als poetes que vagin a peu i que no persegueixin cap dama a fi de no decebre's si ho fan. I conclou que és millor que els joves que volen un futur espectacular, és millor que no es posin el nivell massa alt, perquè acabaran decebuts, de la mateixa manera que si coneguessin la dama del tramvia.

I quan acabem de reescriure el text ens adonem que el poeta volia dir una cosa que no descobreix fins al final, i és ara quan estem preparats per fer la paràfrasi:

En aquesta poesia, Josep Carner vol donar un missatge als joves, els vol dir que no creguin que tindran un futur espectacular, perquè segurament els decebrà. Per fer-ho utilitza com a símbol d'aquest futur una dama que poden haver vist alguna vegada a un tramvia fugisserament i que han imaginat ideal, afirma que si l'haguessin coneguda, segur que no hauria estat tan meravellosa com la van imaginar durant aquell instant.

I ara, vosaltres. 
Podeu escollir entre els poemes que trobareu clicant als enllaços següents: 

http://liticaria.blogspot.com.es/2017/02/gabriel-ferrater-poeta.html
http://liticaria.blogspot.com.es/2017/11/el-princep-del-poetes-josep-carner.html
http://liticaria.blogspot.com.es/2017/03/vicent-andres-estelles.html