A continuació trobareu els poemes que poden sortir per fer un exercici de "paràfrasi" a l'examen de 4t A. Recordeu que una paràfrasi és la prova que el text que heu llegit ha estat entès i la podríem definir com: l'explicació d'un text i, alhora, una versió. En alguns casos la paràfrasi haurà d'excedir el contingut propi del text, mentre que en d'altres n'exclourà els elements no rellevants i serà, per tant, de menor extensió. Les que hem fet fins ara, totes ens surten més curtes que els textos parafrasejats.
La rel
on compartirem les nostres
Cançó de Miquel Martí i Pol Voldria tenir un llagut i una casa a la muntanya; poder encendre un flam al vent i un altre flam a la calma; de dia estimar muller i de nit les dones d'aigua.
Voldria ser tan divers, tan lliure i divers com l'aire, conèixer tots els camins i jeure en totes les cales. Voldria esbrinar els secrets de les cambres de les dames i estimar-les totes, fins les que fossin maridades, i morir, de mort suau, un dimecres a la tarda.
Un dia qualsevol foradaré la terra
La rel
de Joana Raspall
La rel de l’arbre no sap
que jo li estimo les branques
perquè fan ombra a l’estiu,
i l’hivern, al foc escalfen;
perquè puc collir-hi flors
i quan té fruita, menjar-ne.
I no li prenc res de franc!
que quan està assedegada
i els núvols passen de llarg,
sóc l’amic que li dóna aigua.
Amic, vols venir?
de Joana Raspall
La tarda és molt clara,
l'aire té sentors de mar i
muntanya.
Fugim dels sorolls
i busquem la calma
paraules.
Poques en direm
i ben escoltades,
amb pau dins el cor
llum en les mirades.
Vols venir, amic?
La tarda és tan clara!
Un dia qualsevol
de Miquel Martí i Pol
Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.
Cançoneta incerta
de Josep Carner
de Josep Carner
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena!
¿És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: -Vine, vine!-
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.
¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida!
I és camí incert cada camí,
n’és cada vida!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada