Literatura Catalana 3: La poesia a l'època medieval.

LA POESIA TROBADORESCA.

El primer que hem de destacar és que els trobadors, que van sorgir al sud del que ara és l'estat francès cap al segle XI, escrivien en provençal o occità, tant si tenien aquesta llengua com a pròpia com si eren d'origen italià o català.

Van anar conformant una literatura d'una unitat notable que va arribar a la fins al segle XV, quan acabà desapareixent, tot i que en podem trobar rastres, encara ara, en la nostra poesia.

Aquí trobareu qui eren els trobadors i com era el seu món d'una manera resumida, perquè tampoc hem d'especialitzar-nos en aquest tema:

• La lírica trobadoresca es manifesta sobretot en els segles XII i XIII en un territori que comprèn Occitània, Catalunya i el nord d'Itàlia i s'escriu en llengua provençal -també la podem anomenar occità, encara que aquí només farem servir la primera denominació-, en concret en la variant lingüística de Tolosa, el centre més important de la cultura trobadoresca.
• Entre les diverses possibilitats etimològiques de la paraula "trobar" la més adequada és la d'"inventar o crear literàriament". Cal distingir en aquesta època el significat de dues paraules que en els nostres dies s'usen sense cap matís diferenciador: poeta i trobador. El primer era aquell que escrivia poesia en llatí, en canvi el segon ho feia en una llengua romànica, en el cas que ens ocupa, en provençal.
• Es coneixen uns 350 trobadors de procedència social molt diversa, des d'alguns dels personatges més importants de la seva època (el primer trobador conegut, per exemple, és Guillem IX d'Aquitània (1071-1127) fins a trobadors d'origen humil, com era el cas de Marcabrú, que començà com a joglar passant també per alguna dona, com la Comtessa de Dia, trobairitz). 
• Molts tenen poca producció perquè ho eren una mica per seguir la moda; d'altres en feien la seva professió. 
  
• Malgrat les diferències socials que els separen, hi havia la tendència a considerar-se entre ells com a iguals per tal com compartien una mateixa activitat; això no vol dir, és clar, que no fossin conscients del lloc que cadascun d'ells ocupava en la jerarquitzada societat de l'època. Tot i així, el fet de ser trobador suposava un prestigi que feia que se'ls permetés aconsellar grans senyors i gaudir d'una confiança que en altres circumstàncies no haurien tingut, lamenys durant el segle XII, però ja al segle següent alguns trobadors es queixaven de la manca de prestigi que tenien, del fet que no eren acollits com anteriorment a totes les corts...
• La majoria tenien una bona formació que els permetia composar cançons, poemes musicats, dins d'uns motlles estrictes de mètrica i versificació que no podien improvisar. El trobador treballava molt lentament, no solia fer normalment més de deu poemes a l'any, és a dir, més o menys el que en l'actualitat és la producció mitjana de qualsevol cantant o grup musical. Gairebé tots havien estudiat el trivi (gramàtica, lògica i retòrica) i el quadrivi (aritmètica, geometria, música i astronomia) i, a més tenien coneixements dels tractats de poètica llatins i de composició musical i també seguien els tractats sobre la llengua i l'art de trobar que anaren apareixent en el seu temps. 
• Tenim poca informació sobre la majoria de trobadors i la que ens ha arribat, que prové dels Cançoners que es van publicar a l'època, de vegades és poc contrastada i fiable. 
  
• Els Cançoners són  .

I aquí tenim els joglars que van ser els que van dur la poesia trobadoresca fins al poble, ja que tant treballaven a la Cort com a les places i als mercats.

• Entre altres coses (jocs de mans, acrobàcies, representacions) els joglars interpretaven els poemes o cançons dels trobadors.
• Alguns es van especialitzar a difondre les composicions dels trobadors, realitzaven la seva activitat entre els cortesans, eren absolutament fidels al text -difícilment podien improvisar a causa de les estrictes condicions mètriques a què estaven sotmesos- i feien servir músiques més elaborades que els joglars de gestes.
• Hi ha casos de joglars que es van convertir en trobadors i cantaven ells mateixos la seva obra o arribaven a tenir joglars que els ho feien. 
• També tenien com a funció la de missatgers de confiança dels trobadors, transmetien les argumentacions i peticions polítiques dels senyors feudals -i al mateix temps trobadors- a qui servien...

ELS GÈNERES 

La poesia trobadoresca era sobretot de temàtica amorosa, però també podia centrar-se en aspectes polítics, morals, literaris, etc. A continuació teniu una classificació no exhaustiva de la seva literatura dividida en tres apartats: els gèneres condicionats per la versificació, en què es tenen en compte els aspectes mètrics i no la temàtica, que solia ser amorosa; els gèneres condicionats pel contingut, que és l'apartat més variat i extens; i els debats entre trobadors, és a dir, aquelles composicions en què dos trobadors s'enfronten a través d'un diàleg amb una temàtica variada. En mirarem només alguns del contingut.

Però, primer hem d'aclarir les relacions que hi havia entre els trobadors i el seu entorn:

La dama sempre és casada, ja que únicament d'aquesta manera adquireix categoria jurídica. Sovint se l'anomena, midons (masculí: el meu senyor). 

El trobador és l'om / hom. Igual, doncs, que si fos el seu vassall.

La seva relació era amorosa, tal i com l'entenem avui en dia, però també social, vessant que ells incloïen en l'amor. És a dir, no buscaven únicament la consecució de l'amor, sinó també una relació en què la dama, sempre per sobre del trobador socialment, li pogués concedir favors materials, directament o intercedint per ell. 

Sigui com sigui, la dama sol ser inaccessible (actitud pròpia de la dona, però encara més de la senyora) i el trobador ha de fer mèrits per ponderar les virtuts de la dama i la perfecció del seu amor i així aconseguir el premi.

Com que l'amor trobadoresc exigeix discreció ja que la dona cantada és casada, els personatges que intervenen normalment, a més del trobador, són:

el trobador: que voldrà aconseguir favors i amor de la dama.

el gilós (el marit) del qual cal evitar les sorpreses i les ires.

els lauzengiers (tafaners, aduladors, calumniadors), que per tal de fer mèrits estan disposats a contar la més breu possibilitat d'infidelitat de la senyora. 

la dama, que és designada amb un senhal (pseudònim) que sol figurar al final del poema, a fi d'amagar la seva identitat.

• Cançó : El seu tema central i gairebé exclusiu és l'amor: l'amor cortès ( o fin'amor) que participa dels aspectes socials i espirituals de l'època medieval. Així l'amor té el mateix significat que als nostres dies, però també cal afegir-li'n un altre, que és el d'aliança (pacte, favor). Pel que fa a l'adjectiu cortès: cortesia és el terme que designa la conducta i la posició de l'home que viu a la cort i que per una educació especial esdevé el model d'un ideal humà de refinament i de valors espirituals. El trobador, com a personatge cortesà, participà d'aquestes característiques que entre altres són la lleialtat, la generositat, la valentia, el tracte elegant, etc.   
• Sirventès: S'anomena així perquè se servia de la melodia d'una cançó -per raons de temps, d'oportunitat en la seva aparició i també de comercialitat, és a dir, perquè fos fàcilment recordada per tothom ja que la gent coneixia la música i només li calia aprendre la lletra. És una poesia moralitzadora, d'atac personal, d'atac o propaganda política, de reprensió dels costums, etc.
• Plany: lamentació fúnebre que plora la mort d'un amic, un personatge famós, etc. 
• Alba: Descriu el disgust dels amants, que havent passat la nit junts, han de separar-se al matí per por a ser sorpresos pel marit (gilós) o els lauzengiers. 
• I més...

ELS ESTILS POÈTICS

La poesia trobadoresca es manifestava a través d'estils (o trobars) diferents:

• trobar leu (o pla). Expressió senzilla, paraules no complicades ni de doble sentit, absència de recursos estilístics difícils. Pensaments clars que pot captar fàcilment un auditori variat. Aquest és l'estil més utilitzat, sobretot en els sirventesos.
• trobar clus o hermètic:basats en el recarregament i la complicació de conceptes, l'abús de l'agudesa, llenguatge molt sovint d'argot (que ofereix problemes d'interpretació en l'actualitat, no tant, segurament, en el moment que es va escriure). 
• trobar ric : l'hermetisme es basa en la complicació de la forma que busca la sonoritat de la paraula i per tant fa servir un llenguatge difícil, amb rimes estranyes, etc. 

ELS TROBADORS CATALANS

Un nombre reduït dels trobadors coneguts, una vintena, eren d'origen català. En total es conserven prop de 200 composicions del trobadors catalans, 120 de les quals corresponen a Cerverí de Girona i 31 a Guillem de Berguedà, trobadors de qui parlarem. 

1. Guillem de Berguedà (1130?-1195/1196)

Si som francs, d'aquest trobador ens interessa força la vida que va dur, que coneixem gràcies al Cansoner que conté la seva Vida, de documents de l'època i de les seves pròpies composicions, les quals ens permeten descobrir un personatge violent i tendre (de vegades), orgullós i humil (poc), enemic implacable i amic incondicional (d'Arnau de Castellbò, segons sembla). Certament es tracta d'un personatge complex del qual poques vegades sabem les motivacions reals dels seus actes ni fins quin punt allò que diu en els seus sirventesos i les altres composicions és veritat o ficció.

L'any 1131 apareix documentat Guillem de Berguedà, pare del trobador, amb motiu de retre homenatge a Hug de Mataplana, del qual tenia un feu; però no és fins 1138 que apareix la primera menció del trobador, quan es veu la seva firma infantil al costat de la del seu pare en un document oficial. Escrits posteriors ens indiquen que tenia tres germans més petits: Ramon, Berenguer i Bernat. Possiblement la infantesa i joventut de Guillem de Berguedà va transcórrer com la d'altres personatges d'aquella època: un temps de formació tant en l'aspecte físic com en el cultural en una Catalunya que estava encara en procés de formació, amb estret contacte amb els territoris occitans, i en què les disputes internes que s'anaven alternant amb les guerres amb els sarraïns eren el marc de fons.

Alguns sirventesos ens donen notícia del seu empresonament per diversos delictes abans de 1175, però fou aquesta data la que marca de forma clara la seva vida posterior. Els 3 de març d'aquest any matà a traïció, és a dir, de forma no honorable, Ramon Folc, vescomte de Cardona, personatge que devia odiar profundament al trobador, que l'havia insultat i humiliat en diversos sirventesos, i contra el qual devia haver utilitzat el gran poder que tenia a Catalunya i en la cort del rei Alfons sense altres resultats que fer encara més virulents els atacs del trobador i portar-lo finalment a la mort. Les conseqüències de l'assassinat foren immediates, Guillem de Berguedà hagué d'amagar-se i fugir, finalment, de Catalunya i, a més, fou desposseït del títol de vescomte que li corresponia com a fill més gran, encara que heretà les possessions familiars, de les quals mai no va poder gaudir amb tranquil·litat. Sembla que d'amics  en tenia pocs per por a les represàlies que podien sofrir i potser també a causa del costum de Berguedà de no respectar mullers, filles i germanes; sembla que només li féu costat Arnau de Castellbò, amb qui Berguedà mantingué una relació constant i a qui ajudà i defensà en diverses ocasions. Tot i així, sembla que el trobador podia haver reunit en aquesta època un petit grup d'homes que actuaven fora de la llei pel territori català. També és d'aquesta època el pelegrinatge que féu a Compostel·la.

Es barallà amb el rei Alfons, després s'hi reconcilià i va tenir disputes amb munt de nobles més 

Gràcies al seu testament sabem que tenia força terres, que havia deixat molts deutes i que no va tenir fills reconeguts.

Morí tan violentament com va viure, assassinat per un soldat que segurament complia les ordres d'algun dels seus enemics. La mort ocorregué entre 1195 i 1196.

• Cerverí de Girona(Guillem de Cervera) (...1259-1290?)

Trobador vinculat a la casa reial (Jaume I, Pere el Gran). Tot i que en l'actualitat es creu que es tracta del mateix trobador, encara hi ha algun estudiós, concretament Joan Coromines, que pensa, amb arguments poc convincents, que Guillem de Cervera i Cerverí de Girona són dos personatges diferents i que el primer és uns 30 anys anterior al segon. 

De les 120 composicions que en conservem, 114 són líriques, 5 narratives i una és un llarg poema moral. Conreà tant el trobar lleu com el ric.

A més de la magnitud de l'obra és interessant la preocupació que té per l'estil i per la investigació poètica, quant a l'originalitat formal, per exemple.

• I, per acabar, la vida que s'atribueix a Guillem de Cabestany, un altre trobador de qui s'han conservat poesies.

Aquí trobareu un poema de cadascun.