Com a penúltima entrada del blog us deixo aquí la versió escrita del que us vaig dir l'últim dia de curs i els enllaços de les fotos que he anat fent. A l'última us posaré algunes propostes de feina d'estiu que podríeu fer, o no...
Abans de llegir el discurs que tinc preparat, jo soc de llegir discursos, no de dir-los, perquè llegir em protegeix del públic; he d’aclarir que avui vinc amb una càrrega de sentiments contradictoris.
El curs passat vam demanar-li a una noia que ens fes un muntatge amb les fotos i el va fer; jo li vaig demanar a la meva neboda que fes un muntatge amb les que havia fet jo i el va fer també. Eren boníssims? Potser no, però eren bonics, molt bonics de veure.
Aquest curs teníem un grup que s’havia d’encarregar de fer-lo, fins a l’últim moment, quan ja m’havien dit que no l’havien fet, pensava que no podien haver passat de tot, que el farien encara que fos a última hora, però no.
Som mediterranis, és cert, però no fer les coses que t'has compromès a fer no és de mediterranis, és de persones que no valoren la paraula donada i em sento decebuda... crec que ho havíeu de saber. I ara sí, a llegir el discurs.
La professió de professora està mal pagada, crema molt, i jo no m’imaginava fent de profe als 40, ni als 50, imagina ara que m’acosto als 60!!
De fet, no pensava fer de professora. Inicialment no m’imaginava fent aquesta feina i .
Hi vaig arribar de rebot, no sé què m’haurien diagnosticat si hagués viscut aquesta època de diagnòstics de conducta, però jo no vaig començar a parlar fins que en tenia 24 i, com a teràpia, en vaig fer una gairebé de xoc. Havia estudiat una carrera que no servia per a res i l’havia acabada just quan la matèria s’havia convertit en obligatòria a secundària.
Així doncs, acabada de sortir de la universitat, em vaig veure enmig d’una classe d’una escola concertada, que respirava la meva por i que em va tenir fregant l’atac de nervis cada dia, un darrere l’altre. Quin primer any, Déu quin primer any.
Ara, em sembla que ja he superat aquesta fase, a més, i per interessant que sigui la meva història personal, avui no he vingut a xerrar de mi, sinó a fer-ho de vosaltres i amb vosaltres.
Vau arribar a l’Icària fa 4 anys, com jo. Jo deixava de conduir i passava a tenir la feina a prop, vosaltres anàveu a un espai que us feia els petitons dels grans.
Espantats, il·lusionats, pensant què o qui us trobaríeu... ara, lluny d’aquell moment, esteu en el de potser no n’hi havia per tant del canvi, en el de quina pena ja no ens veurem més amb aquests o amb aquells, o en el de quines ganes tinc de perdre de visita l’Institut... a saber, tampoc cal enumerar-los tots.
Però teniu un tou de coses a recordar, que us sembla que mai oblidareu, tot i que la memòria va al seu aire i potser us en quedaran d’altres a les quals no doneu importància...
Què recordaré jo de vosaltres? Tampoc ho sé del cert perquè tampoc mano sobre la meva memòria, en soc l’envoltori, però ara penso que m’ha agradat que m’hàgiu dit Monsk la majoria i Montserrat uns pocs. Els grups amb qui he tingut més sintonia sempre han adaptat el meu nom d’una manera particular.
Amb tot, començaré amb una sola cosa negativa de totes les que hem compartit.
Crec que les persones ens distingim dels animals per la capacitat que tenim de mentir, però tornar a constatar que hi ha gent que pensa que la mentida és el camí més viable per a fer qualsevol cosa, que creu que ho pot exigir tot i/o demanar-se res, m'ha tornat a saber greu.
El positiu, però, ha pesat molt més, a mi sempre em pesa molt més i he conegut persones curioses i interessants, tots vosaltres ho sou de fet i m’ha agradat veure com durant el curs canviàveu, aparentàveu no haver canviat res, us queixàveu, fèieu i desfèieu amistats, us enamoràveu i éreu o no correspostos, us desenamoràveu, preguntàveu, ignoràveu, sabíeu el nom d’algun escriptor holandès, us interessàveu per tot i per res, dibuixàveu durant classes senceres, us barallàveu per un respatller de cadira, anàveu de classe en classe durant els descansos, us abraçàveu, us sentíeu incompresos, provàveu d’entendre-us, a vosaltres i als altres, no us suportàveu, us criticàveu, escrívieu bones redaccions, fèieu bons balanços del curs, cridàveu, rèieu, ploràveu...
Però, per què m’agrada fer de professora?, per què m’agrada veure-us en acció i observar-vos mentre explico sintaxi o literatura? M’agrada pel que em doneu: estar en contacte amb vosaltres i, quan dic vosaltres, em refereixo a gent de la vostra edat.
M’aporteu molt més del que podríeu imaginar, em feu sentir viva mentre visc els vostres dubtes, les vostres il·lusions. Per què?, no ho sé, però sí que sé que una part molt important del fet que la meva feina em sigui plaent és tenir-vos a prop.
No m’agrada llevar-me quan sona el despertador, no m’agrada corregir exàmens, no m’agrada... però m’encanta veure que algú que no acostuma a fer-ho, somriu, veure com algun de vosaltres em creu capaç de ser la seva confident, sentir què us interessa i què no, descobrir-vos contents d’entendre alguna cosa que no havíeu entès...
M’agrada molt conèixer gent, potser és el que més m’agrada de tot el que m’agrada del món que són força coses, i vosaltres em proveu que sempre sou iguals i sempre sou diferents, la joventut no és pitjor ara que quan vaig començar, els adolescents no sou ara i abans érem, sou i sentiu igual però teniu més, molts més, estris tecnològics, això sí que ha canviat el vostre tarannà, però també ha canviat el nostre.
I un dia vaig pensar que el nostre llaç podia ser més fort perquè amb vosaltres completaria el cercle vital que m’havia dut aquí, vosaltres marxaríeu de l’Icària el mateix any que jo acabaria l’últim curs sencer si no hi ha canvis pel que fa a la possibilitat de poder-me jubilar als 60. I em vaig qüestionar si volia fer l’últim viatge de final de curs i si volia tornar a fer batxillerat perquè així podríem sortir d’aquí més junts encara.
I el que havia de ser el meu últim viatge de final de curs es va convertir en la possibilitat que fos el penúltim, amb la frase d’una de vosaltres quan ja arribàvem a Barcelona, o, potser quan agafàvem el tren: "suposo que ens acompanyaràs a Madrid a segon, oi?"
I la veritat és que no ho sé, com estaré jo d’aquí dos anys és un misteri, com estareu vosaltres amb mi un altre, com serà el món d’aquí dos anys, el més insondable de tots, i la realitat segura i inevitable és que tot haurà canviat una mica, almenys una mica, primer perquè alguns marxeu a encetar nous camins, segon perquè som éssers canviants i cap de nosaltres serem exactament els mateixos amb una mica més de temps enmig.
I com que canviem, diré frases que hi va haver un temps que pensava que no diria mai, però que ara considero que he de dir. Sé que la meva experiència no us serveix per a res, perquè tots hem de fer la nostra de cap i de nou, paraules que cauran com llàgrimes en la pluja, sense conseqüències, sense reflexions, però què ha de fer algú com jo amb vosaltres? Doncs intentar aconsellar-vos i cap allà que vaig.
- Tingueu clar que la vida que feu és la vostra vida, la de ningú més, i que l’esteu construint sempre;
- que no us faci por posar-vos-hi de debò;
- que no penseu que sou més que ningú només pel fet d’experimentar amb allò prohibit d’una manera que creieu diferent, però que no és cap altra cosa que la mateixa de sempre;
- que no sigueu excessius de manera constant, ni mesurats absolutament sempre;
- que tingueu clar que els amics venen i van , però que alguns arriben a quedar-se amb vosaltres;
- que sou vosaltres qui trieu i els que us equivoqueu o encerteu;
- que el temps no es perd, senzillament passa i és el que possibilita convertir-nos en alllò que anem essent;
- que no doneu la culpa al vostre entorn de tot allò dolent i el mèrit a vosaltres i a ningú més;
- que és tan bonic escoltar com sentir-se escolta;
- que no podeu exigir als altres allò que no us demaneu a vosaltres mateixos i, sobretot, si hagués d'escollir una cosa que vull que sentiu seria aquesta:
- no feu res que no voleu que us facin, no demaneu res que no voleu que us demanin.
I, acabo dient-vos fins aviat o fins sempre.
I els enllaços:
Com diu molt encertadament el llibre, aquesta estructura (amb complement agent present o no) s'utilitza molt poc en la nostra llengua i en comptes d'ella fem anar el que anomena l'oració dislocada i/o la passiva pronominal.
