Coses que s'han de fer

Hem d'explicar com heu de llegir el llibre, quina serà la pròxima redacció, quina expressió oral heu de fer i avui és el dia indicat per a fer-ho.

Començarem amb el llibre: heu de llegir Els Romanents de Víctor García Tur  que és una novel·la curta que tracta, segons la contraportada, sobre:

Quan obrim el llibre i tornem a trobar el títol, abans que la narració comenci, veiem que té un subtítol: Brevíssima relació d’heretgies que, com el títol i tota la resta, a les tapes, apareix ratllat.

El primer que hauríeu de preguntar-vos és: 

• Per què a l’escriptor li ha interessat fer aquest joc amb la tipografia? Per què l’escriptor ha volgut que trossos del seu llibre apareguessin ratllats? 
• I és que a la pàgina 7 (no numerada)  hi ha tota una sèrie de cites que ens poden orientar sobre els seus referents, però, per què a la pàgina 8 hi ha una dedicatòria no ratllada, abans que, i després de l’índex, tornin a aparèixer a la pàg 14 les cites, ara ratllades i amb petites diferències. Quines són aquestes diferències? Podeu trobar-ne alguna explicació? La dedicatòria ens orienta d’alguna manera? 
• I de quin món venen les diverses persones citades? Són totes escriptores? Per què les deu haver escollit?

Per tant, una de les coses que heu de començar a fer és qüestionar tot allò que us cridi mínimament l’atenció, i podeu començar per aquí.

L’índex ens indica que el llibre consta de 13 capítols amb títol i no numerats i un post-escriptum. Abans de començar-ne la lectura, mireu el post-escriptum, 

• Quina funció té? 
• Creieu que era necessari posar-lo?

I, per últim, abans de començar amb el primer  capítol ens trobem un paràgraf escrit, datat i ratllat, sembla d’un diari: 

• Quines informacions ens dona?

A partir d’aquí ja podeu començar a llegir cada capítol amb l’ordre que se suposa que hem de seguir. Quan acabeu, heu de tenir clares una sèrie de coses:

• Què explica la novel·la, o quin és el seu argument.
• Quin tema tracta, de què parla realment.
• Quines veus narratives hi ha i quines característiques tenen.
• Qui és el o la protagonista real de la novel·la.
• En quin tipus de realitat es mou la trama de la novel·la.
• Quins elements ens criden l’atenció perquè ens allunyen de la nostra realitat.
• Quins elements ens criden l’atenció perquè ens resulten completament pròxims.
• Per què trobem tantes heretgies citades? Són inventades o reals? Estan ordenades d'alguna manera?
• Quines al·lusions trobeu a la cultura pop? Les coneixíeu?
• Creieu que és un llibre massa breu, que encara hauria pogut ser-ho més o que té l’extensió suficient per a explicar la història que explica? 
• Mentre llegíeu, us n’heu saltat trossos o heu estat a punt de fer-ho? Si us haguéssiu hagut de saltar algun tros, quin tros hauria estat?
• Heu llegit una novel·la de literatura realista o de literatura fantàstica?

Com avaluaré el llibre?, que, al cap i a la fi, és el que us interessa... doncs al segon examen hi sortiran preguntes sobre l'argument i alguna de les que us plantejo aquí, i quan rebem l'autor, durant la setmana de les Lletres, li fareu una entrevista que també valoraré.

Continuarem amb la pròxima redacció que, aprofitant que ve Sant Jordi, oh, sí, Ai las! haurà de ser literària.

Us proposo la següent manera de fer alguna cosa creativa i us asseguro que no insistiré si no voleu presentar el vostre escrit al concurs:

Us deixo un total de 10 frases entre les quals podeu triar-ne una a fi que sigui el començament o el final dels vostres relats i/o poemes. (Poso i/o, perquè obligatòriament n’heu de fer una, però si voleu en podeu fer més)

Com sempre, jo també n’he escrit un que us trobareu a continuació:

a.    Diuen que a París la gent la coneixes quan surts d’un cinema.

b.    M’encanta veure’t, m’encanta l’olor que fas i m’adono que et trobava tant a faltar!

c.    Les paraules que mai ens vam dir ressonen dins del meu cap.

d.    La meva taula, les meves prestatgeries, els meus llibres, les meves coses.

e.    Dolgut/da i decebut/da, decideixo no gastar més paraules.

f.     A casa fa fred, mentre a fora és primavera.

g.    Havia passat molt temps des que l’havia vist/a per última vegada.

h.    M’agradaria que tot fos diferent, i quan dic tot, vull dir tot, tot.

i.     Va tancar els ulls i es va adormir en un instant.

j.   Una ciutat és el lloc on pots desaparèixer del tot sense anar-te’n gaire lluny.

L’HABITACIÓ. La seva dona es va morir a poc a poc. Dos anys de malaltia que es van cloure amb un dia d’agonia.

El matí que es va despertar sentint-la respirar amb dificultat, va aixecar-se i va trucar al Pades i a la família. El moment havia arribat.

La doctora i la infermera van obrir la finestra: 
— És dolent que no passi aire, — li van injectar morfina, els en van deixar més, — cada quatre hores n’hi han d’injectar una dosi, sobretot compte amb el que diuen, sembla que l’oïda la tenen activa — i van marxar. 
Cap al migdia, la doctora va tornar, tot seguia igual.

Un dia sencer d’agonia que finalment es va acabar gràcies a la morfina de sobres que havien deixat.

Els fills no es van moure del voltant del llit, esperaven. Mentrestant, ell anava donant voltes per la casa ocupant-se com podia. 
— Queda’t si vols, et fem lloc…    
— No em cal, no em cal. 

Mirava la tele i regirava coses, mentre pensava com seria la seva vida sense ella. Li havia costat entendre que el mal no tenia cura, recordava el dia que havia anat amb la filla gran a l’hospital, ell volia que la tornessin a ingressar, que la tornessin a posar bé. La filla, que ho sabia tot, semblava que també sabia que no hi havia res a fer i va quedar d’acord amb el metge que se l’endurien a casa a morir. Ella i els seus germans preferien que acabés allà, ell hauria preferit l’hospital, però no el van tenir en compte, total, només era el marit...

No sabia si tenia ganes que es morís o no, de tota manera no hi havia remei, morir es moriria i ell es quedaria sol. Potser això és el que li feia més por, sol, mai no havia viscut sol, hauria de refiar-se dels fills que li fessin companyia, però, n’hi hauria prou? 
Alguna cosa més hauria de fer…

Al capvespre, finalment, va expirar. 
Plors, de cop tothom plorava i s’abraçava, fins i tot ell es va trobar plorant, un parell de llàgrimes, pots comptar, i abraçant la seva filla gran, precisament ella, la que s’assemblava més a la dona. 
Aquest dol, que diuen que dura tant de temps, el va notar en aquells instants. Després ja tornava a estar ocupat. Trucar a la funerària, esperar-los, atendre’ls, menjar alguna cosa, avisar l’Avui que hi posessin l’esquela, trucar als parents, als amics... un tou de coses a fer.

Activitat, no suportava estar inactiu. Havia estat molt dur aquell dia, voltant, esperant, fent res, les injeccions, les cares de tots, la tristesa.

Quan va arribar el de Santa Lucia es va sentir lleuger de nou. S’havia de decidir el tanatori, el nou de la Ronda de Dalt,  va dir un dels gendres i ell va assentir. El tipus de sala de vetlla, es veu que n’hi havia de dues classes, la primera, la de tota la vida, la que també tenien a Sancho de Ávila, amb la seva saleta de recepció i, al fons, el quartet on anava el taüt, amb una porta que permetia entrar aquells que ho desitjaven i mirar de lluny aquells que els feien por els morts; la segona, més àmplia. L’assegurança les cobria totes dues, hauria estat més lògic escollir la segona, però s’anomenava sala castellana. 
— No volem res de castellà —va dir mig rient, —nosaltres som catalans. Els altres van continuar en silenci.

La cerimònia podia ser amb cançons o sense, si era amb cançons portaven un conjunt de corda i un tenor, era un extra i, segurament, ho hauria de pagar després. El noi de la funerària va dir que miraria d’incloure-ho a la pòlissa. 
— Però segur que no podràs! 
— Faré el que estigui a la meva mà, mai se sap, senyor Gómez!— No se’l podia creure, però els fills volien cançons i les van triar, unes que van dir que agradaven a la dona i una altra que es veu que trobaven bonica.

Amb la caixa sí que no va tenir sort el comercial, tots tenien clar que en volien una de senzilla, total pel servei que havia de fer… Van triar la que anava amb la pòlissa. Va trobar estrany que no en tinguessin cap amb etiqueta “eco”, tant de moda com estava!

Els recordatoris eren importants. 
— Quin vers hi volen posar? 
La mitjana en tenia un de pensat, no era d’ella, no, era d’un poeta, no n’ha pogut recordar mai el nom, però sap que deia alguna cosa sobre la pena i les hores. Tots el van trobar bonic, a ell tant li feia, li va semblar bé i va dir un:
— Molt maco, molt maco! 

Mentre arreglaven aquelles coses, l’únic que li fallava era l’estómac, tenia gana.

I van venir els sanitaris a endur-se la seva dona, bé, el  cos només, que l’esperit a saber on parava, el cadàver, com es diu tècnicament. No es va poder estar de fer un acudit:
— Mira, ara ja som un menys!— i se li va escapar el riure com sempre que es feia gràcia. Ningú el va acompanyar, el silenci va ser la resposta.

A casa seva tenien un sentit de l’humor una mica macabre, el que no podia entendre era per què ell no feia riure ningú i, en canvi, quan era el seu germà qui el feia servir, s’acabava convertint en una anècdota per explicar als sopars i dinars.
— Recordeu quan a l’enterrament del sogre del tiet, va entrar una infermera i li va dir “lo siento…” i ell li va respondre, “no, mejor déjelo como está” i la seva filla se’l va haver d’endur perquè se li escapava el riure…” – .

Quan van marxar els intrusos que l’havien entretingut, la mitjana i la petita van anar a fer uns entrepans. 
— A mi guardeu-me els de xoriço que són els que m’agraden més!— Tots el van mirar com si l’odiessin, només perquè tenia gana, collons, com poden tenir la pell tan fina!  I els hi van deixar tots, i ell que se’ls va menjar i ben bons que els va trobar.

Va arribar l’hora que marxessin, li van oferir companyia:
— Si vols venir a casa, pare...
— Si et fa cosa quedar-te sol...
Els va acomiadar amb uns quants no cal.

Va tancar la porta i va arreglar tot allò que estava desendreçat. Per sort, les dones s’havien encarregat de deixar els plats al rentaplats, va llençar el que era de paper, es va preparar un whisky i va asseure’s al sofà, a pensar una mica.

No tenia son, se sentia cansat, però no li venia de gust posar-se al llit encara. Va engegar la tele, va estar canviant de canals i no es va aixecar fins que va tenir decidit que netejaria l’habitació, volia que tornés a ser la seva habitació.

Quan la dona havia vingut de l'hospital, l’havia fet anar a la petita, la que ella havia ocupat abans de la malaltia amb l’excusa que ell roncava massa i no la deixava dormir.

Aviat va veure que el llit era incòmode, que no tenia tauleta de nit i que no podia tapar-se amb un nòrdic, perquè només en tenien un per al llit de matrimoni. La solució va ser fàcil: es va comprar un llit nou amb un matalàs de làtex, un nòrdic i una tauleta, volia dormir bé. 
La dona li ho va retreure.
— Mentre jo vaig dormir aquí mai em vas comprar res i tu, no ha passat ni un mes i ja t’ho has comprat tot!  

Ell li responia amb la tranquil·litat de qui té les coses clares: 
— No soc jo qui va deixar el llit conjugal, tu vas marxar abans i ara me n’has fet fora, a més, mai em vas dir que necessitessis res.

Després, el va fer tornar, tenia por que si li passava res no la sentís i ell ho va fer perquè era un bon marit.

Recordava un matí que s’havia despertat abans i que la mirava. Va obrir els ulls i li etzivà un:
— Què mires? — amb el fil de veu dur amb què li parlava.
— A tu— va dir-li ell.
— No vull que em miris, no vull que em miris més…, — li va fer mal, molt mal…

Quan es va acabar el whisky, va aixecar-se. Cada dia li costava més incorporar-se sol i no es veia els peus amb aquella panxa, li va fer gràcia, es va fer gràcia, va riure, tan fort que va haver de seure una altra vegada, li saltaven les llàgrimes, que estúpid, rialles per una cosa que no recordava quan li havia començat a passar…

Es va aixecar de nou, va anar cap a l’habitació, feia pudor, havia de treure com fos aquella fortor. No podem pas dir que hagi passat pel món sense deixar cap traça, va tornar a tenir ganes de riure, però no es va deixar anar, tenia feina. 
Va anar cap a la cuina a buscar productes de neteja i va agafar tot allò que li semblà desinfectant: Tenn amb aroma de pi, lleixiu Estrella, el motxo, baietes, draps, Glassex, bosses d’escombraria, bosses de plàstic...

Va començar guardant tots aquells productes farmacèutics que havia de tornar al Pades en una capseta. Ja els explicaria que havia utilitzat una mica més de morfina del compte. La tauleta que havia posat per tenir a mà tot el que necessitava per les cures la va passar al despatx, també hi va posar allò que hi havia a sobre de les tauletes de nit i que no era seu. Va dur els llençols a la rentadora que va deixar preparada per l’endemà al matí.

Va aixecar el matalàs perquè no es volia deixar cap racó. 
Va començar a suar, suava com un porc, els porcs no suen havia llegit una vegada, i com que no suen necessiten estar humits sempre. Les gotes regalimaven arreu, es notava moll des del front fins als peus. La dona no parava de dir-li que això li passava perquè estava massa gras, si no mengessis tant, si no beguessis tant… era la cantarella constant. Ell menjava quan tenia gana i bevia quan li venia de gust, mai havia cregut ser un  home d’excessos, per sopar, feia règim, i, pel que feia al beure, el seu pare sí que havia estat alcohòlic, i el seu germà, que tothom trobava tan graciós; però ell no, ell no s’emborratxava, bevia una mica de vi als àpats, un licor o un whisky a mitja tarda o després de dinar o de sopar, el cafè amb un rajolí d'anís… Era un home normal, ell. I va somriure en adonar-se que ja no la hauria de sentir més.

Es va recolzar un moment a la paret, el terra semblava net, però feia massa dies que l’ambient estava empudegat. Va agafar el motxo i la galleda. A l’aigua hi va llençar un raig de lleixiu, un raig de Tenn, un raig de Glassex, tot millor que res. Va fregar tot el terra.

Ja li quedava poc. Agafà un drap, el mullà bé amb Glassex i començà a netejar els mobles de fora, el dintre ja tindria temps de fer-lo. 
Quan va obrir l’armari, va veure tot l’espai que li quedaria quan tragués la roba de la dona, demà els he de dir a aquelles que, així que puguin, vinguin a triar la roba, quina volen i què es llença… Va agafar uns llençols que feien olor de net i que estaven suaus. El de sota el va tenir posat de seguida, però el que havia de portar el nòrdic dintre... va acabar decidint que no calia.Ara només faltava treure’s la suor de sobre.

Va obrir la finestra, mentre es demanava com no l’havia oberta abans, què hi farem d’un ja està fet! Mentre s’airejava tot, ell es dutxaria i es relaxaria. Va obrir la porta del bany i la fortor va tornar a entrar, l’hauria hagut de fregar! Pero, quina mandra ara que ja havia acabat! Immediatament va tornar a tancar-la, la deixaria demà ben oberta, que s’airegés i al vespre ja el netejaria, ara aniria a dutxar-se a l’altre que feia olor d’ell i de visites, ella no hi podia arribar de feia dies, quatre passes que s’havien convertit en una distància insalvable.

Va recordar el dia que vahaver d'instal·lar la Tdt. La dona es va passar tot el dia gemegant, les filles li van demanar, més de cent vegades, si allò no ho hauria pogut fer un altre dia. 
—I és clar que ho podia fer un altre dia, però ho he volgut fer avui i ta mare és una exagerada, tampoc li costa tant estar-se un dia al meu llit, abans bé hi dormia i era més incòmode. 
No el van deixar ni acabar del tot la instal·lació, quan l’antenista va haver fet el tros del menjador, li van dir que ja n’hi havia prou, que ja tornaria un altre dia a posar la de l’habitació, tan senzill com hauria estat acabar-ho tot llavors, però no, les senyores creien que ja havia fet que ho passés prou malament la malalta, canviant-la de llit una estona. 
I aquelles manies absurdes d’ella, no vull que em vegin així, què li importava a l’antenista com estava ella? Faria la seva feina i marxaria, per això li pagaven.
Les setmanes que seguiren les va passar fent-li la broma Mira que faig instal·lar la Tdt a la teva habitació… Somreia? No… s’ho prenia seriosament i el mirava travessant-lo. Convertia una broma en un drama.

L’aigua estava força calenta, quin gust, s’ensabonà tot deixant-la rajar, s’esbandí, s’eixugà amb la tovallola que abandonà al terra, i va anar cap a la seva habitació. Ara ja podia posar-se al llit.

Un pijama, per a què? Per a qui?, dormiria sol, ample i despullat. 
S’estirà, posà el despertador a les set del matí, no volia arribar tard, mirà el sostre de l’habitació, ara hi tornava a dormir, amb tot el dret, com sempre hauria hagut de ser, ningú li’n faria fora, mai més.

Va tancar el ulls i es va adormir en un instant.

                                                                                           

I pel que fa a l’oral, vam dir que representaríeu i us enregistaríeu fent-ho, un tros de Ma Rosa d'Àngel Guimerà. Finalment he agafat l'obra, l'he dividida en parts i m'ha sortit això:

1. pàg. 77 a 89 (personatges: Gepa, Badori, Tomasa, Quirze i Marçal)
2. pàg. 90 a 104 (personatges: Ma Rosa, Tomasa, Gepa, Quirze, Badori i Calau)  
3. pàg. 105 a 118 (personatges: Badori, Calau, Gepa, Ma Rosa, Tomasa, Quirze, xic i Marçal)
4. pàg. 119 a 131 (personatges: Ma Rosa, Tomasa, Marçal, Quirze, Gepa, Badori, Calau i Xic)
5. pàg. 132 a 146 (personatges: Tomasa, Quirze, Badori, Gepa, Calau, Xic, Marçal, Ma Rosa)     
6. pàg. 146 a 161 (personatges: Quirze, Ma Rosa, Tomasa, Badori, Calau, Marçal, Gepa, Xic)
7. pàg. 162 a 176 (personatges: Ma Rosa, Marçal, Tomasa, Quirze, Badori, Gepa, Calau, Xic)
8. 177 a 192 (personatges: Quirze, Gepa, Calau, Xic, Badori, Marçal, Ma Rosa, Tomasa)
9. 193 a 210 (personatges: Tomasa, Badori, Ma Rosa, Marçal, Quirze, Gepa, Calau, Xic)
10. 211 a final (personatges: Ma Rosa, Quirze, Gepa, Badori)

L'última part és la més curta, però qui faci de Ma Rosa tindrà molt mèrit, si ho fa bé, perquè hi ha de posar molt sentiment. Els grups han de ser d'unes tres persones, n'hi ha d'haver deu, per tant, cadascuna haurà de fer més d'un paper, o una en farà un, perquè és qui parla més i les altres dues es repartiran la resta...). Ja us vaig dir que no calia que us aprenguésssiu de memòria el text,n'he de fer una lectura dramatitzada, cosa que vol dir que no podeu començar-vos a enregistrar en una primera lectura, sinó que heu de preparar-vos-la a fi de vocalitzar, entonar...

El text us el passaré jo abans que s'acabi la setmana.
I com la puntuaré? Doncs us passo els ítems, que són sis, per tant puntuaré sobre sis i després passaré la puntuació a base deu, com faig als exàmens:

1. Fons (soroll de, tria del lloc on feu la lectura, distorsió acústica...)
2. Volum.
3. Vocalització.
4. Entonació.
5. Pronúncia.
6. Gestualitat. (tot i que tingueu el text a la mà, es valorarà si el mireu tota l'estona, si us ajudeu amb les mans...)
7. Utilització de tècniques cinematogràfiques.

Si voleu veure'm a mi fent-ho i després puntuar-me, us deixo aquí l'enllaç.

Categories i funcions (esquema)

A fi que tingueu més clara la identificació dels complements verbals i així pugueu substituir-los millor pels pronoms febles corresponents, us deixo aquí uns esquemes:

Com serà l'examen?

Per poder preparar bé un examen s'ha de tenir clar què hi pot aparèixer, que de vegades és molt i sembla poc i d'altres passa just a l'inrevés.

Començarem doncs, explicant què hem fet fins ara:

• De llengua o morfosintaxi: Hem continuat amb l'oració simple, concretament:
• La identificació dels diversos complements verbals.
• La descripció de la seva estructura.
• La seva substitució pel pronom feble adequat.

La teoria la teniu entre les pàgs 45 i 51 i els exercicis entre la pàg. 57 i la 61. Els que hàgim fet, tant orals com escrits, esclar.

De tot això sortirà un màxim de dues preguntes teòriques i un màxim de cinc exercicis, un dels quals pot ser d'alguna de les coses que ja vam fer a l'examen anterior (identificació dels subjectes, localització d'un CN)

• De literatura: Hem fet el Modernisme amb un dels seus autors: Joan Maragall i, mentre explicàvem Maragall, hem repassat l'estudi mètric dels poemes i hem localitzat algunes figures retòriques als seus poemes. 
• si voleu repassar com es compten les síl·labes dels versos teniu els dos enllaços del bloc a la banda dreta amb el nom de "mètrica i versificació".
• recordeu que les figures que hem treballat són: la personificació o prosopopeia; la metàfora; l'epítet; la interrogació retòrica; la hipèrbole; l'encavallament; l'hipèrbaton i la comparació o símil. 

La teoria la teniu entre les pàgines 215 i 220 i aquí i els exercicis de la 236 a la 237. 

De tot allò que diu l'audiovisual heu de saber respondre les preguntes següents: 

1. Quan comença i quan acaba el Modernisme com a moviment literari?
2. Què és el Modernisme?
3. Corrents dins del Modernisme.
4. Poesia: quin és el poeta més important i quin tipus de poesis feia?
5. Teatre: què el feia tan admirat com a gènere per als modernistes? Cita'n un autor.
6. Narrativa: característiques de la narrativa modernista (tenint en compte què en vaig dir jo) i nom d'algun autor.

De tot això en sortirà un màxim de quatre preguntes teòriques i un fragment d'una de les lectures sobre el qual es faran algunes preguntes.

• D'expressió: n'heu fet ja quatre, la quarta de les quals esteu  acabant de donar o corregint: una crítica d'un producte cultural, una crònica, un text argumentatiu, oral, i un assaig. I jo he publicat quatres entrades d'Imperdonables on es fixaven algunes maneres d'escriure que s'han d'evitar perquè no s'adapten a la normativa.

Se us pot demanar què és una recensió, què és un text argumentatiu, què és una crònica, què és un assaig i hi haurà un text que haureu de corregir. 

Si teniu alguna pregunta, ara és el moment de fer-la. Us deixo aquí també enllaços on trobar les fotos que he fet últimament: Amanda T; Per l'Institut; Al Clínic; Esmorzar Marató  i Tutoria.

4t A, segona expressió escrita

Després de veure la pel·lícula i haver parlat dels temes que hi surten, toca fer la redacció que tracti entre un i tres d'aquests temes segons la nostra visió. Per tant fareu un assaig que tindrà una forma semblant a aquest:

L’adolescència és una etapa difícil, és una etapa especial, és una etapa... cansats estem que ens parlin de l’adolescència, que ens diguin què hi fem, què hem de fer, què pensem, què hem de pensar...

Dies que són interminables al costat de dies que passen súper ràpid, tristesa, alegria, amor, desamor, odis, fanatismes, sembla que tot sigui extrem, pensem que ja som grans i a vegades voldríem que ens cuidessin com quan érem petits, volem fer el que volem i a vegades demanem a crits que ens controlin i que no ens deixin fer. 

És l’època més plena de contradiccions que vivim, molt breu, però sempre ens deixa una marca.

Quan veig la pel·lícula d'"Els avantatges de ser un marginat” recordo la meva, i veig la vostra, penso que totes són una mica diferents, però alhora tenen coses en comú. La pel·lícula m’agrada, és fàcil de veure, però crec que presenta un marginat que ja m’hauria agradat ser.

Tracta gairebé tots els temes que pot tractar qualsevol història juvenil: la relació amb la gent més gran (professors pares i germans, quines coses els confien i quines no; quines coses t’exigeixen, quines no); la sensació de tenir  sentiments contradictoris (estar content i trist al mateix temps); la relació amb la música; el bullying; els sobrenoms; els projectes (què vull ser quan sigui gran); la violència de gènere; els desordres alimentaris; les festes; les drogues i l'alcohol; els amics i els nòvios (amors i desamors, persones que enamoren, persones que busquen amor i s’equivoquen, per què escollim malament les parelles?, acceptem l’amor que creiem que ens mereixem ); la identitat sexual i els problemes amb ella; la cerca de creences (budisme);  les persones populars i les estranyes; el riure amb i el riure-se’n de; la mort (el suïcidi d'en Michael i la mort de la tieta Helen); els secrets i la confiança; la seducció per la velocitat; la sensació d’infinit; les inquietuds culturals (fanzine, cinema, teatre, lectures); els robatoris als centres comercials; la mala fama i la bona fama; les habitacions d’adolescents; els abusos a menors (en Sam i en Charlie).... Potser me n’he deixat alguna. Totes poden ser reals, però totes apareixen una mica més “boniques” que a la realitat, o, almenys m’ho sembla, i per explicar-ho millor em fixaré en tres de les coses de les que he enumerat.

El Charlie diu que se sent trist i alegre a la vegada i que aquest sentiment no sap si pot ser real o no. Podem estar tristos i contents a la vegada? Sí. Ens passa sovint? Depèn de la persona. Veiem al Charlie trist i content a la vegada en moltes ocasions? Repasso mentalment la pel·li i no sé dir-ho del cert. El recordo tal i com va apareixent, amb el seu posat de "no sé què hi faig aquí" i no el veig amb aquestes dues sensacions a l'hora; a vegades se’l veu trist, sí, quan perd els amics que pensava que tenia pel problema amb la Mary Elizabeth; a vegades se’l veu content, quan coneix en Sam i el Patrick, però les dues coses? Ho diu, sí, però quin tros de la pel·li ho mostra? Potser durant el Nadal, que recorda la tieta (trist) i alhora està content perquè fa tot de regals als seus amics i a més l’encerta? Sí, potser és llavors quan els dos sentiments apareixen més confrontats. 

El Charlie té clar que no és un noi popular, i que els seus amics tampoc ho són, per aquest motiu, quan en Brad va a la seva festa se n’estranya i, tot i que la Mary Elizabeth li digui "i nosaltres què som?", ell i els espectadors som conscients que no ho diu de debò, que se’n riu una mica del fet de ser popular, tot i que potser en el fons li agradaria també ser-ho. Amb tot, per al Charlie és important ser popular? No, per al Charlie és important tenir amics i els té i això li és suficient. 

I la tercera: al Charlie li agrada llegir, al Charlie li agrada anar amb els seus amics a veure "The horror picture show", al Charlie li agrada participar al fanzine que fan i, a més, el seu professor de literatura li passa llibres que ell llegeix de gust i dels quals fa treballs també per gust. Recordeu el primer dia de classe? No diu que sap que és Dickens qui va inventar la novel·la de fulletó ni quan va sorgir la paraula taquilla tot i que el profe diu que posarà un 10 a la persona que ho sàpiga a tots els exàmens menys al final. No ho diu perquè no vol cridar l’atenció, perquè no vol que li diguin pilota o el que sigui, però en canvi accepta tots i cadascun dels llibres que li passa el professor de literatura i els llegeix i en fa recensions i no sé jo si de debò existeixen alumnes així: fa més de trenta anys que faig de profe, i alguna vegada, alguna vegada i prou, m’han demanat que els recomani algun llibre, alguna obra de teatre... mai m’han demanat de fer treballs sobre ells de manera voluntària. Potser els anglosaxons són molt diferents a nosaltres, però, tant!

Repassem els complements verbals i la seva substitució per pronoms (2)

Els pronoms:

Fixeu-vos en el text següent i anoteu, a continuació, què és allò que el fa feixuc de llegir.

Guillem de Berguedà fou un gentil baró de Catalunya, vescomte de Berguedà i senyor de Madrona i Puig-reig. Guillem de Berguedà fou un bon cavaller i bon guerrer, i Guillem de Berguedà tingué guerra amb Ramon Folc de Cardona, que era més ric i poderós que Guillem de Berguedà. S'esdevingué que un dia Guillem de Berguedà es va trobar amb Ramon Folc i Guillem de Berguedà va matar Ramon Folc a traïció; i per la mort d'en Ramon Folc Guillem de Berguedà fou desheretat. Durant llarg temps els parents de Guillem de Berguedà mantingueren Guillem de Berguedà; però després tots els parents i tots els amics abandonaren Guillem de Berguedà perquè Guillem de Berguedà posava banyes a tots els parents i a tots els amics, o amb les mullers o amb les filles o amb les germanes, de manera que no va quedar cap parent ni cap amic que mantingués Guillem de Berguedà, fora d'Arnau de Castellbò, que era un valent gentilhome d'aquella contrada. Guillem de Berguedà féu bons sirventesos on Guillem de Berguedà es vantava de les dones que sofrien d'amor per Guillem de Berguedà. Esdevingueren moltes grans aventures d'armes i de dones a Guillem de Berguedà, i grans desventures. I després un peó va matar Guillem de Berguedà. I aquí són escrits els sirventesos de Guillem de Berguedà.

                Vida de Guillem de Berguedà (actualització text s.XIII)

La paraula PRONOM vol dir en lloc del nom, i és que, efectivament, el PRONOM equival a un NOM o a un SN. I si considerem que es tracta de dues categories diferents és, entre altres raons, perquè els pronoms tenen una manera molt peculiar de significar: en general són elements buits, que s'omplen amb el significat que el context fixa. 

Hem d'aclarir que a vegades substitueixen un nom o un sintagma nominal -hem de recordar que també poden substituir altres categories, com adverbis o adjectius- que trobem al mateix text:

  Tenia les claus a les mans i no les trobava.

  L'home que treballa amb el pare no té gaire bon caràcter.

  No va agafar els teus esquís sinó els meus.

I d'altres, en canvi, aquest antecedent no és present i, fins podríem dir que no existeix:

  Jo pensava constantment en les vacances.

  Qui ho diu això.

  El que passa no és tan greu. 

Quant tipus de pronoms coneixeu ? 

Nosaltres començarem estudiant els pronoms personals i, més concretament, els febles i com substitueixen els components de les frases. Però, primer parlarem breument de tots:

Els pronoms personals s'anomenen així perquè poden ser de la primera, segona o tercera persona gramatical, és a dir, fan referència, respectivament, a qui parla (1a) a qui escolta (2a) o a la persona o a la cosa de la qual es parla (3a).

Es subdivideixen en:

• PRONOMS PERSONALS FORTS: s'anomenen així perquè són tònics i els podem pronunciar sols. Solen ocupar el mateix lloc que l'element al qual substitueixen:

  Sempre pensa en la Laura  //  Sempre pensa en ella

Formes:

1a persona singular: jo, mi

2a p. s.: tu,*vós,*vostè

3a p. s. masculí: ell 

3a p. s. femení: ella 

1a persona plural:nosaltres

2a p. p.: vosaltres, vostès

3a p. p. masculí: ells

3a p. p. femení : elles

              3a persona: si (mateix/a/os/es)

*Per assenyalar les persones amb qui parlem tenim, a més de  tu, els pronoms vostè i vós. Des del punt de vista de la comunicació, són segones persones. Tanmateix, gramaticalment no ho són: vostè/s exigeix que el verb vagi en tercera persona -"vostè té raó"- i vós en segona del plural-"vós sou tan amable"-.

• PRONOMS PERSONALS FEBLES: són monosíl·labs àtons o inaccentuats que es pronuncien sempre al costat del verb, formant amb ell una unitat prosòdica: 

  Sempre pensa en la Laura // Sempre hi pensa.

Formes:

1a persona singular: em

2a persona singular: et

3a persona s. masculí: el

3a persona s. femení: la

3a persona singular: li

1a persona plural: ens

2a persona plural: us

3a persoan p. masculí:els

3a persona p. femení: les

3a persona reflexiu: es

neutre:   ho

adverbials: en , hi

Però els pronoms febles tant els podem trobar davant del verb com darrere, i, depenent de la seva posició i del so pel qual comença o acaba el verb - vocàlic o consonàntic- adopten formes diferents:

   En troben // Van trobar-ne // N'has trobat // Troba'n

així observem que si els pronoms van situats davant del verb s'apostrofen o, simplement, s'escriuen separats - tot i que es pronuncien junts. Si van darrere el verb bé s'apostrofen bé s'hi uneixen amb un guionet, però mai s'escriuen separats.

Els pronoms febles van gairebé sempre davant del verb. Només els posarem darrere, de manera obligatòria, en els temps següents:

*INFINITIU exemple: pentinar-me

*GERUNDI exemple: estimant-los

*IMPERATIU exemple: feu-ho

Quan tinguem una perífrasi verbal podrem col·locar-los davant o darrere:

exemple: Em vaig comprar // vaig comprar-me. Hi hauríeu de venir // hauríeu de venir-hi

Deixant a banda els pronoms de primera i segona persona, que no substitueixen (acostumem a dir M'estimes? i no **Estimes a mi?), val a dir que hi ha verbs que porten el pronom incorporat, de tal manera que aquest tampoc no substitueix res, no tenen antecedent. És el cas dels anomenats verbs pronominals. Aquí en teniu uns quants:

   abstenir-se, atrevir-se, entossudir-se, penedir-se, 

   queixar-se, rebel·lar-se...

Recordeu que hi ha verbs que són pronominals en castellà (callarse, macharse, caerse...) i en canvi en català no: (callar, marxar, caure...). I a l'inrevés: engreixar-se//engordar, haver-hi//haber...

D'altra banda, cal destacar que hi ha verbs que tenen diferent significat si porten o no pronom. No hem de confondre el significat de veure (__________) amb el de veure-hi (__________), sentir (__________) amb sentir-hi(__________) o tocar(__________) amb tocar-hi (__________), per exemple.

I, per acabar, destacar que hi ha verbs pronominals amb més d'un pronom, com: anar-se'n, sortir-se'n...

Feu els exercicis:   

1. Rescriviu les frases canviant l'element entre parèntesi pel pronom feble equivalent. Quina és la construcció més acceptable de les dues?
1. Regalarà (a tu) un anell.
2. Reparava (a ell) la bicicleta.
3. Ha dit (a nosaltres) moltes bestieses.
4. Han pres el pèl (a vosaltres).
5. Demà preguntaran (a mi) on era divendres.
2. Ompliu els buits de les frases següents amb un pronom feble cada cop diferent:
1. Cada matí __________ dutxo amb aigua freda per desvetllar-me.
2. Sempre __________ queixem, però mai reclamem per escrit.
3. La Maria va recollir la rosa i __________ va olorar.
4. __________ va trucar, però no __________ va trobar.
5. Si agafes allò, després __________ has de tornar a deixar.
6. Qui __________ anirà, al ball amb mi?
7. __________tenia moltes, de preocupacions, però no __________ amoïnava per res.
8. Quan va canviar de pis va vendre els quadres a la Marta, o , potser va llençar-__________.
3.  Ompliu els buits amb "la", "l'", "-la", "les", "-les"
1. En Pere va veure les margarides pansides i __________ regà.
2. M'agrada tant la foto del Raül, que __________ vull ampliar.
3. Arreboseu __________ abans de posar__________ a la paella i veureu com queda de bona, la carn.
4. On __________ heu posada, l'estufa?
5. Envia __________ per correu urgent, les plantes.
6. La pilota, __________ inflaràs, bonica?
4. Ompliu els buits amb "en" "n'", "-ne" o "'n":
1. Ramon, tens cartes a la bústia: __________ tens un bon munt!
2. Aquella jugada a la borsa li va sortir força bé. Amb els beneficis que __________ obtingué viu a cor que vols.
3. Agafi __________ tants com vulgui, de caramels!
4. Feu __________ més còpies, encara no __________ hi ha prou.
5. Ompliu els buits amb "el", "l'", "-lo", "'l":
1. Creia que havia perdut el gos i llavors __________ vaig trobar.
2. Què hi fa aquest home aquí ? Fes __________ fora !
3. El camí era tan recte que no __________ he pogut perdre.
4. No vull aquest cistell vell, llença __________
6. Canvieu els pronoms de posició:
1. Ens van perdre de vista.
2. Cal anar-hi ben vestits. 
3. No volia fer-lo enfadar. 
4. Us puc demanar un favor? 
7. Enquadreu la forma correcta i digueu com ho heu fet per destriar-la:
1. Encara no s'ha (rentat // renta't)
2. Nen, (rentat // renta't) i vine a esmorzar.
3. Quan juguis al parxís amb el pare (deixat // deixa't) guanyar.
4. Quan ens hem (adonat // adona't) de la desaparició ja no hem (tocat // toca't) res.
5. Quan rebis l'escrit, (presentat // presenta't) aquí immediatament.
8. Traduïu les frases següents al català:
1. Cállate Miguel, que no oigo nada!
2. María ha engordado una barbaridad este verano.
3. Vigilad al niño, que no se caiga por las escaleras.
4. Si Mario se sienta en el sofà se dormirá.
5. Había mucho ruído y no podíamos decir nada
6. Se marchó en un barco de vela.
7. Adelgazó tanto que parecía un fideo.
8. Irse no solucionó nada.

Repassem els complements verbals i la seva substitució per pronoms (1)

Els complements verbals i la seva substitució per pronoms febles.

Primer farem un repàs a tot allò que en teoria ja sabem sobre la frase i els seus constituents. 

• De definicions de frase se n'han fet unes quantes al llarg de la història de la lingüística:
• semàntiques: enunciat amb sentit complet.
• sintàctiques: enunciat que conté un verb en forma personal, enunciat sintàcticament independent ...
• fonètiques: enunciat entre dues pauses.  

Totes tenen, però, limitacions: què vol dir sentit complet?, a vegades el sentit complet no es troba si no és dins un text llarg; hi ha enunciats que no contenen verb i són frases, aquest es pot sobreentendre...; una frase subordinada pot tenir un verb en forma personal i no ser sintàcticament independent...; hi ha pauses que no corresponen a frases...

Amb tot, normalment els estudiants de llengua, i els parlants en general, saben distingir on comença i on acaba una frase. 

Però, és convenient que no només identifiquem sinó que també dominem la construcció de frases més o menys complexes i que sapiguem 

• identificar-ne els diferents constituents (categories gramaticals) 
• i les relacions que aquests mantenen entre ells (funcions). 

Hem de tenir clar que tota categoria realitza alguna funció i que tota funció és realitzada per alguna categoria, però que no s'han de confondre, ja que:

• una mateixa categoria - per exemple un nom o un SN - pot realitzar més d'una funció - per exemple Subjecte o Complement directe.
• i una mateixa funció - per exemple Complement directe - pot ser realitzada per diverses categories - per exemple un SN o un pronom.

Aquí teniu un quadre on s'enumeren les principals categories i les principals funcions:

CATEGORIES	FUNCIONS
CLASSES DE MOTS	Predicat o S. Verbal
Verb	Subjecte o S.N:.
Adjectiu	Complement de nom (CN)
Determinant	Complement directe (CD)
Pronom	Complement indirecte (CI)
Adverbi	Complement de règim veerbal (CRV)
Preposició	Complement Predicatiu (Cpred)
Conjunció	Atribut (A)
	Complement predicatiu (Cpred)
CLASSES DE SINTAGMES
Sintagma Verbal (SV)
Sintagma Nominal (SN)
Sintagma Adjectival (Sadj)
Sintagma Adverbial (Sadv)
Sintagma Preposicional (Sprep)

Sabríeu ara dir què diferencia una "categoria" d'una "funció"?

Com ja deveu saber, un sintagma és una unitat intermèdia entre la frase i el mot. Tot i no ser una frase té una certa unitat de significat i sintàctica. Acostuma a tenir un nucli al voltant del qual  giren els altres components.