1a expressió escrita curs 2019-20

És hora de parlar de la primera expressió escrita:
Primer us explico com s'ha de presentar:

• A mà, me la doneu a la classe o la deixeu a la meva carpeta de la sala de professors o al Departament:
• En un full blanc, preferiblement de reutilització.
• Amb la data i el vostre nom a la banda dreta superior del full.
• Amb el núm. i el títol de la redacció al centre del full.
• Amb la millor lletra possible i respectant tant els marges com la separació entre línies.
• Amb la paraula núm. 200 marcada amb una doble ratlla.
• Acabada amb un punt i final.
• Amb l'ordinador, me l'envieu a mgonza32@xtec.cat o a mgonzalez@instituticaria.cat:
• Amb la data i el vostre nom a la banda dreta superior del full.
• Amb el núm. i el títol de la redacció al centre del full.
• Amb lletra arial o similar de mida 12 i amb interelineat 1, màxim 1,5.
• Amb la paraula núm. 200 marcada amb una doble ratlla.
• Acabada amb un punt i final.

I ara el tema:
A tots ens diuen d'una manera concreta, normalment amb el nom que ens van posar en néixer, a vegades és un sobrenom, o ens l'escurcen, o ens diuen d'una altra manera perquè a nosaltres ens agrada més, o menys. La primera expressió escrita anirà sobre aquest tema i tindrà com a títol: El meu nom. A sota trobareu el que posaria jo si l'hagués de fer:

31 d'octubre de 2019 Montserrat González Cardús                                                      El meu nom. El meu nom ve del nom d'una muntanya que es diu així perquè, a causa del seu aspecte, van ajuntar la paraula mont, que vol dir muntanya, i la paraula serrat, cadena muntanyosa, per tant vol dir una cosa semblant a: muntanya que sembla una cadena muntanyosa o muntanya serrada, perquè, tant serrat com serralada provenen de serra (un seguit de muntanyes), i precisament aquesta paraula deriva del llatí "serra", que és el nom de l'instrument per serrar (o xerrac), per la forma que tenen les muntanyes encadenades una al costat de l'altra, que fan pensar en dents de serra. Com a nom cristià que és, pertany al grup de noms que s'anomenen d'advocació mariana, o sigui, que es refereix al nom d'una verge que es va trobar en aquesta muntanya, Montserrat o Maria de Montserrat, el nom complet, (originalment, els noms derivats d'advocacions marianes completaven el nom de Maria, fins que van prendre significat per si mateixos) és usat habitualment com a nom propi femení.  Però fins al segle XIX era emprat també com a nom propi masculí.  Deixant a part ja la història del nom que em van posar, puc afirmar // que a mi me'l van posar perquè la meva mare també se'n deia, jo vaig ser la seva primera filla i en aquella època estava de moda que els fills portessin el nom dels pares.  De fet, és més curiós saber per què el meu germà es diu Mario, que en aquell temps Màrius no estava permès. Al meu avi, els seus pares, o sigui els meus besavis, li volien posar Mario, però el padrins li van posar Carmelo. Per tant, es deia Carmelo, però li van dir Mario tota la vida, de fet, jo li deia l'avi Mario. Els meus avis també li volien posar Mario al seu fill, però els padrins tampoc hi van estar d'acord, i sembla que els padrins tenien força força a l'hora de triar quin nom havia de dur un nen, perquè li van posar Josep Maria i es va passar mitja vida que li deien José Mario i l'altra mitja, Mario. Quan va néixer el meu germà, sí que li van posar Mario i al meu germà no li agrada gaire el seu nom. Torno al meu que és el tema real d'aquest escrit: com que és un nom llarg, tot i que a casa em deien Montserrat, sencer, quan vaig començar a ser una mica més gran, els meus germans van passar a dir-me Montse i, des de llavors, hi ha hagut molta gent que m'ha escurçat el nom de maneres diferents. Així m'han dit Muntsa, Serrat, Mons, Rat... i l'àvia i el tiet, a vegades, em deien Montserrateta, que no m'agrada gens.També he de dir que mai m'ha agradat Montsita, que el trobo ridícul i que Rat, a mi, no m'acaba de convèncer perquè em sona a ratpenat Si he d'escollir, em quedo amb el nom sencer, però no em costa identificar-me amb altres maneres de dir-lo, cosa que fa que em giri si algú en diu alguna. Pel que fa a sobrenoms, que a mi em consti, n'he tingut pocs, fa molts i molts anys uns alumnes em deien "smiley" perquè creien que sempre somreia, i uns altres "joker", pel mateix motiu, d'entre els dos, prefereixo el primer, el somriure del jòker no és un somriure franc i alegre, sinó trist i postís. Actualment Montserrat no es posa gaire, la majoria de les que conec tenen la meva edat, deu anys més deu anys menys, com molts altres, ha deixat d'estar de moda i altres que abans no ho estaven han ocupat el seu lloc.

                                          

A l'hora de corregir-la diferenciem quatre apartats:

1. A (adequació): val 1 punt sobre 10 i normalment s'obté. Bàsicament vol dir que heu fet el text que es demanava.
2. CC (coherència i cohesió): val 3 punts sobre 10. Fa referència a la comprensió del text per part del lector: les frases han de ser coherents les unes amb les altres i estar  cohesionades.
3. O (ortografia): 3 sobre 10. Sanciona les faltes ortogràfiques que hàgiu comès.
4. F (feina) 3 sobre 10. Valora la feina que sembla que hàgiu dedicat a fer l'escrit.

Aquí us deixo un enllaç on trobareu què volen dir alguns dels noms que tenim, si el vostre no hi és, podeu buscar-lo posant "etimologia de__________" i el vostre nom darrere: http://blocs.xtec.cat/rosasagales/el-significat-dels-noms-de-persona/