Crònica d'una visita

Suposo que vau sentir com us deia que de la Ruta literària en faríeu una crònica i que jo, perquè veiéssiu com es fan, us faria la meva. Abans, però, us he d'explicar què és-

La crònica és un relat periodístic que informa sobre uns fets esdevinguts en un espai de temps concret. Originàriament aquest gènere pertanyia a la historiografia. Actualment el cronista narra els esdeveniments recents dels quals és testimoni i hi afegeix alguns elements d'interpretació i de valoració personals. La crònica sol ser complementària d'altres notícies sobre esdeveniments que es produeixen de manera imprevista o previsible.. L'estil de la crònica és més lliure que el de la notícia i el cronista usa l'argot propi de cada àmbit. El cos de la crònica pot seguir els fets de manera cronològica o pot oferir-ne una introducció descriptiva, una anècdota, una declaració, un testimoni, etc.. També tenen el suport gràfic de fotografies. Segons la seva finalitat poden ser informatives o interpretatives. La crònica informativa és el gènere propi del corresponsal o enviat especial. La crònica interpretativa està vinculada a un cronista especialitzat. Té la finalitat d'interpretar el sentit dels esdeveniments com a observador qualificat dels fets. Aquest tipus de cròniques se subdivideixen segons quina en sigui la temàtica. Les més característiques són la crònica negra, l'esportiva, la política, la de societat i la cultural.

A nosaltres ens interessa, concretament, la crònica de viatges i ara explicarem quines particularitats té:

• Una crònica de viatges NO és:
• Un fullet turístic, una mica més llarg.
• Ni una publicitat ben escrita sobre un hotel.
• Ni un munt d'adjectius previsibles (fantàstica, interessant, bonic...) al costat del nom de les coses que hem vist (la plaça del rei, Santa Maria del Mar...).
• Una crònica de viatges és l'expressió escrita de la teva mirada sobre el que has vist i has conegut al costat dels que t'han acompanyat. Aquelles coses que de debò t'han cridat l'atenció destacades sobre aquelles que volien que et cridessin l'atenció. D'una crònica no se n'ha d'extreure només una imatge d'allò que has vist, sinó quines sensacions has viscut pmentre veies coses.

I sí, ja sé que va ser una visita i prou, però la visita és una sortida de la rutina, un miniviatge, una nova mirada, ínfima potser, però nova, sobre el món que ens envolta.

Aquí us deixo la meva, que és molt llarga, llarguíssima, tendeixo a enrotllar-me amb les paraules, jo, la vostra no ho ha de ser tant, ni molt menys, les millors les presentarem als premis Sambori si els interessats ho volen, recordeu-vos de justificar els textos, teniu temps de donar-les fins al 12 de gener els que no vau venir perquè no vau poder per circumstàncies vàries, podeu fer la crònica d'un dia que us sembli especial de les festes o de l'últim dia de classe:

Crònica de la visita a la Barcelona medieval literària o literària medieval…

El dijous vam anar d’excursió amb tots els quarts. 

Quan organitzo una excursió sempre em sembla una bona idea: anirem a passejar amb aquests nois tan simpàtics, serà un dia diferent, s’aprendran coses i les coses sortiran bé.

La setmana abans començo a posar-me nerviosa i tinc pensaments tipus: “no sé per què organitzo excursions”, “em sembla que em fallaran acompanyants”, “per què???? tan còmode que és estar-se a classe!!”, “bffff tothom enfadat perquè es volen quedar pel camí a casa seva i hem de tornar fins a l’Institut”…

El dia que arriba la sortida ja estic dels nervis: “que no es perdi ningú, sisplau, que no es perdi ningú”, “ai que m’he deixat! ai no que sí que ho porto!”.

I quan arriba l’endemà i veig que no han raptat ningú, que ningú s’ha escapat, que ha començat bé, ha continuat millor i tots tornem a ser al nostre lloc, respiro alleugerida.

O sigui que el procés que segueixo fins que l’excursió s’acaba és recurrent i absurd: mai he perdut ningú, la gent es queixa, però tampoc tant, les coses acostumen a anar bé, a alguns la sortida els agrada més que a d’altres, i el balanç és positiu, però és que a mi els “pot ser que passi que” m’atabalen molt.

Recomenço:

El dijous 14 de desembre tenia programada una excursió amb els de 4t entre les 9,00 i les 13,00. Ells havien de fer la primera classe, però no tots van fer cas d’aquesta indicació, i intentaríem arribar per no haver de fer l’última, i això va suposar una mica de res de problema.

Jo vaig fer classe amb 4t B, els havia de donar les notes i em vaig deixar la tauleta a casa, i no ho vaig poder fer; aquest capde, me l’he deixada a l’Insti i tampoc puc fer totes les coses que necessitava fer per tenir, definitivament, les notes de primera avaluació definitives i, hauria plorat dimecres per no dur-la i ploraria ara per no tenir-la si no em digués: "Montserrat, sisplau, no dramatitzis, són problemes petits del primer món, ara no ho arreglaràs, ja ho faràs dilluns!” però jo neguitejo de seguida, és la meva manera de viure.

La qüestió és que a les 9,00 gairebé tots estàvem preparats a baix a la sortida de l’Institut i vam reunir-nos per grups per anar a buscar el metro.

Just davant de l’Institut estaven esporgant arbres, no és cap cosa greu, només hi havia el terra ple de branques i fulles, i jo vaig pensar el que sempre penso quan veig això: “com s’ho fan els arbres per no morir-se amb tanta cosa que els tallen? No tenen fred, pobrets, tan despullats que els deixen?” Misteris.

Cada tutora anava amb el seu grup i un professor l’acompanyava: La Núria a la Raquel, el Feliu a la Paz, el Víctor a la Teresa i la Montse E. a mi.

Vam tenir unmoment pànic perquè semblava que la Montse E. no hi era. Li havia demanat de venir a l’excursió feia molt de temps i, no sé per què, va ser l’única a qui no li vaig enviar recordatori, ella se n’ahvia oblidat i era a classe pensant: “mira que bé, no m’ha vingut cap alumne”, fins que la Montse M. la va anar a buscar i es va afegir al meu grup.

Noslatres vam sortir els últims, “per què els últims perquè som els tontos oi?” “No, som els últims perquè jo organitzo l’excursió i he decidit que sortíem al final perquè era de bona educació” “Ah vale!” “Hem d’anar a Bogatell i baixar a Jaume I, entesos?” “Entesos”. 

A Bogatell ens vam trobar els del 4t D que esperaven l’Adrià que havia anat a buscar la T10 que vivia allà al costat. (quan començo a fer subordinades que enllacen “que” m’he d’aturar, perquè si no escriuria una frase llarguíssima)

Dels de la nostra classe, uns quants, per no dir bastants, per no dir molts, no havien dut la T10, un d’ells es va colar fins tres vegades,la primera el va interceptar la Núria, que anava a la cua del 4t C que van agafar un metro abans del nostre; la segona la Montse E., al final no sé si va pagar o no…

Els altres, o duien T10, o els vaig passar jo…

A l’andana vam coincidir, però no ens vam barrejar, amb els del 4t D, vam anar a vagons diferents i, quan érem a punt de baixar, una noia em va demanar si es podia quedar al metro, “per què?”, “has vist al costat de qui estic?” El vaig mirar i era un noi que sembla que van trobar prou atractiu perquè una altra el fotografiés. Després de pensar-m’ho molt, li vaig dir que havia de baixar ;)

Vam trobar els altres a la plaça del’Àngel i ens vam dirigir al punt de trobada que eren les escales de la plaça del Rei.

Havíem arribat una mica d’hora, hi havia força grups que iniciaven els itineraris en aquestes escales: en vaig veure algun de jubilats; un de dones, exclussivament, hindús, per la manera com vestien;  un dels que fan les rutes teòricament gratuïtes i a la pràctica pagades amb la voluntat, sí els que van amb el paraigües vermell.

També ens vam trobar un altre grup d’estudiants que duia una “nena” que havia anat amb mi a classe dels quatre als tretze anys i que treballa a Hospitalet.

Quan van arribar els nostres monitors, tres de cop i un altre una mica més tard, ens vam dividir en grups classe, menys uns quants que es van unir al meu 4t que són menys gent, els van donar un dossier a cadascú: “hem de fer el dossier?, de debò hem de fer el dossier?” “home, aneu-lo fent, però tot el que explicaran o ja ho hem explicat o ho explicarem a classe, a mi, m’interessa que acabeu fent una crònica de l’excursió, més que no pas el dossier” “Què és una crònica?”, “ja us ho explicaré”, “Valep”.

A nosaltres ens va tocar una noia amb ulleretes, amb el cabell més aviat curt i arrissat i que explicava les coses amb força passió, com si expliqués contes. Jo vaig passar-me l’estona dreta i vaig començar a fer fotos de grup i de persones, i és que m’agrada molt fer fotos a mi, i a escoltar les explicacions. Mentrestant, ells feien una mica de tot: des dels que intentaven respondre el qüestionari de la millor manera possible fins el que estava estirat al final de tot deixant que passés el temps. Quan es va acabar l’explicació i ens vam dirigir a l’arxiu de la corona aquest últim em va dir: “tot, tot, tot li he contestat bé i ella no m’ha fet ni cas” “potser no t’ha sentit o et veia tan estirat que ni pensava que podies respondre res”.

Perdoneu que no posi els noms de ningú, però no voldria jo ferir susceptibilitats i cadascú ja es reconeixerà.

Després vam anar cap a la catedral on vam seure als bancs, molt més escalfadets que el terra.

Allà, em sembla, o potser va ser a un altre lloc, aquell noi va respondre una pregunta i la monitora tampoc el va sentir i ell em va mirar dient: “has vist, has vist, em té mania, em té mania”

Mentrestant, dos, un noi i una noia feien junts el dossier i la noia li ensenyava al noi un dibuixet que havia fet amb un nino que demanava. “em fas un petó, em fas un petó?” I li demanava que endevinés qui era.

A la catedral la gent encara escoltava, tot i que ja començava a semblar una mica cansada i és que la gent es cansa molt aviat, acabàvem de començar i una, quan vam seure a les escales de la cripta de Santa Eulàlia, de qui se’ns van explicar moltes coses, es va posar tapada amb l’anorac i va desaparèixer momentàniament, mentre uns altres es queixaven de la pedra massa freda i demanaven si podien quedar-se dempeus.   

Llavors ja m’havia quedat clar que aquella volta per Barcelona que titulaven “literària, medieval” era la mateixa que titulen “medieval”, escurçada i  introduint els trobadors, Ramon Llull, les Cròniques i Ausiàs March.

I és que hi va haver una època que vaig fer unes quantes rutes per Barcelona, la medieval inclosa.

Què és el que va cridar més l’atenció de la Catedral? Les oques, s’haurien quedat hores mirant-se les oques, tots, absolutament tots, menys alguns, esclar.

Quan vam aconseguir arrencar-los de les oques, vam anar a la plaça Sant Jaume i vam baixar per Llibreteria, que es diu així perquè primer hi havia impremtes, després llibreries i ara hi ha tot tipus de botigues per a guiris, com a tot el barri, que és el meu barri, perquè jo visc a una travessia.

A la plaça de Ramon Berenguer IV vam deixar un temps per esmorzar. Alguns es van mantenir tota l’estona per allà, d’altres es van moure més. Alguns van comprar coses per menjar, d’altres no. Profes i monitors vam esmorzar a La Glòria, bar de tota la vida de Via Laietana, que abans duia una família, fins que els del grup El Reloj, que té un tou de restaurants, els van fer una oferta que no van poder rebutjar i ara el duen ells després d’haver-lo canviat una mica per, segons el meu gust perticulat, deixar-lo pitjor. Jo vaig fer una xocolata desfeta, i és que a mi m’agrada molt la xocolata, i un croissant. A fora va quedar esmorzant el sector fumador i la Núria que s’hi va solidaritzar.

Quan vam sortir, cap al carrer Montcada. No sé si va ser llavors quan algú em va dir que se sentia marejada, havia menjat de tot i el seu estómac li havia dit que així no anava bé, li vaig dir si amb una mica d’aigua creia que ho podria solucionar i li vaig passar la meva ampolla. Llavors em van dir alguna cosa tipus “que moni” i quan em diuen això em sento com una iaieta que ells han de protegir i uns altres em van demanar si l’ampolla que duia era sempre la mateixa o l’anava canviant, perquè és de vidre i originàriament contenia suc de taronja.

Mentre ens dirigíem al carrer la monitora em va demanar que qui podia cridar perquè un llegís un poema trobadoresc i una altra fes de dama que l’escolta i jo li vaig suggerir dos noms. Vam quedar que primer demanaria voluntaris i que si no sortia ningú ella els cridaria.

Vam entrar al pati del darrere del Picasso i va demanar voluntaris, van sortir els que jo havia suggerit, ell va llegir fantàstic i ella va fer el seu paper a la meravella, m’han de passar el vídeo que m’ho van dir.

Mentrestant hi havia una noia que no parava de queixar-se, quan acabem, quan acabem i que a més ahvia quedat amb uns amics coneguts que l’esperaven fora.

Per què no m’agrada que faci això la gent? Primer, una sortida cultural no és una sortida per avisar gent que no va a l’Institut i trobar-te’ls; segon, si et trobes amics i els saludes, mira, però si els amics a qui has avisat a sobre van fumats i fumant que deixen tot el carrer Montcada ple d’olor/pudor de maria, penso que encara és menys adequat; i tercer i últim, estàs content perquè t’estalvies classes i no suportes haver d’escoltar el que expliquen, doncs jo què vols que et digui, planteja-t’ho, i, o bé fas l’esforç o bé et poses malalt i no véns. A mi tant me fa que els nois en qüestió els coneguin els pares de les persones en qüestió que els han avisat, en aquell moment jo sóc la responsable de la sortida i la sortida no estava plantejada per dur-se a terme amb amics diversos.

La ruta es va acabar al passeig del Born on es va parlar del Tirant lo Blanc i ens vam reunir al Fossar de les moreres. 

Últim tram, tornada a l’Institut passant per la ciutadella on fem una mica de descans, frases més sentides: “podem quedar-nos a casa nostra?, tornar a l’Institut és una bestiesa perquè jo visc aquí, doncs vale, tornem i fem l’última classe!, amb Economia ens van deixar tornar, hem caminat massa…” i la cirereta del pastís: “vale, tu vivies a prop d’allà i no t’has quedat, però a tu et paguen” que aquesta sí que m’enfada: “a mi em paguen per fer classes, i per res més, no em paguen per muntar excursions ni per escoltar problemes de gent, ni per preocupar-me, ni per fer entrades al blog per ensenyar-vos millor… jo podria fer les meves classes punt i final, cobro per això i prou, ningú controla què faig dins de les classes, aquest sistema pervers que deixa que vosaltres, per exemple, passeu de les microptatives o similars, també em deixa a mi presentar-me a les classes i no fer-hi absolutament res, trist, sí, real, també”.

Amb més o menys energia i/o ganes, vam tornar a l’Insti, vam esperar que sonés el timbre i vam marxar cap a casa.

A la tarda i a la mateixa sortida de Jaume I em vaig trobar tres nois de quart que n’esperaven una altra. Em van dir que s’havien quedat amb ganes de tornar a fer l’excursió ;)