Literatura catalana 1. Els orígens. (fins al segle XII)

Abans de començar amb el naixement de la literatura en català, reflexionarem una mica sobre l'aparició del fet literari en la cultura humana. De fet, de totes les coses que ens diferencien dels animals una de les que podem destacar és aquesta: els humans som els únics que tenim literatura.

Hi ha molts que pensen que la literatura comença en el mateix moment que les persones adquireixen la parla, observen el seu voltant i tenen necessitat d'explicar coses i d'explicar-se als altres.

Segurament, les primeres obres literàries van ser el mites, que són els relats fabulosos que mitjançant déus i herois expliquen els orígens d'un poble, d'un fenomen atmosfèric, d'una malaltia, d'un concepte religiós, ètic, filosòfic... en resum, de tot allò que aquells humans no podien explicar de cap altra manera, d'una manera simbòlica.

Nosaltres pertanyem a l'anomenat món occidental o Occident,  terme ambigu que vam començar a utilitzar nosaltres mateixos per significar el conjunt de cultures en un principi ubicades a Europa (cultura occidental) i expandides a partir de l'edat moderna cap a Austràlia, Nova Zelanda, Estats Units i Canadà, contraposades a les cultures d'Orient. No podem dir, però, que el món occidental és un bloc monolític, dins d'ell hi ha moltes cultures, idiomes, religions, polítiques i diferències econòmiques, a més canvia al llarg del temps i rep influències d'altres cultures no occidentals.

Per què es diu que el terme occidental és ambigu?

Com a part d'aquesta cultura occidental, conservem algun dels nostres mites fundacionals i, encara ara, hi ha força gent que s'explica moltes coses a través d'ells. Com a exemple podríem pensar en La bíblia, el llibre sagrat dels cristians. 

Hereus dels mites ho són els contes o rondalles i les llegendes. Repassarem les característiques de cada gènere:

• Mites:  es refereixen a un temps i a un personatge considerats sagrats (déus amb multitud d'aparences possibles i fenòmens naturals); són atemporals, es consideren veritables i actuen com a exemples a seguir. 
• Llegendes: presenten el relat com a verídic; tenen una localització concreta en l'espai i/o en el temps; i el personatge protagonista està caracteritzat. Generalment la llegenda està lligada a un espai determinat i a la història de les persones que l'habiten. Sobre aquest espai, l'imaginari col·lectiu basteix una història llegendària que reinterpreta la peripècia de la comunitat, els costums i/o les creences. Malgrat que la història que explica no sigui certa el que sí que és cert és allò que vol dir, el missatge que ens comunica. Sovint tenen o han tingut una funcionalitat política i/o social, no són únicament un entreteniment. Qui les escolta en fa una lectura afectiva que el vincula a un espai, a una realitat històrica, a una comunitat concreta. 

• Rondalles o contes: són narracions anònimes en prosa, que es transmeten de generació en generació de forma oral, de fets que es presenten com a imaginaris. Les rondalles són universals en el sentit que els seus trets essencials es retroben amb poques variacions pràcticament a totes les cultures i alhora són profundament locals, perquè s’adapten a les característiques específiques de cada comunitat que les narra. De la combinació d’aquests dos aspectes –universalisme i localisme- es deriva la seva funcionalitat i, com a conseqüència d’aquesta funcionalitat, la seva pervivència. Les rondalles essencialment transmeten valors. En un nivell profund transmeten valors de caràcter universal, ensenyaments morals comunament acceptats i en un nivell més superficial, sovint transmeten normes de conducta pròpies d’una determinada comunitat. Però sempre ho fan d’una manera literàriament atractiva, engrescadora, plaent per a qui les escolta o les llegeix, sense feixugues i explícites consideracions morals. Probablement aquesta és una de les claus de la seva acceptació, del seu èxit a través dels segles i dels territoris. 
  

Normalment distingim entre els tres de la manera següent:

- Si la narració és considerada per narrador i oient com una ficció atemporal i sense vinculacions geogràfiques conegudes (hi havia una vegada…, en un país molt llunyà…), és una rondalla o un conte.

- Si es situa en un plànol màgic-religiós, és un mite.

- I, si es situa en un plànol històric-local, és una llegenda.

En les èpoques més llunyanes de la nostra civilització, la llengua catalana no s'emprava en la literatura, en quines llengües creus que tenim les nostres arrels literàries i per què?

I fins aquí aquesta unitat. Ara uns quants textos, llegirem un mite, una llegenda i una rondalla per acabar d'aclarir-ne les semblances i les diferències. També llegirem dues actualitzacions d'aquesta rondalla, la de Roald Dhal i la de Quim Monzó.