Dictat núm 12: No pots o no vols?
Dictat núm. 13: Mots impossibles.
Hi havia un joc. El jugàvem abans d'anar a dinar, si durant el matí hi havia hagut el que la nostra professora anomenava una bona atmosfera de classe. Ara, que ja han passat uns quants anys, m'adono que a ella li agradaven els reptes i a nosaltres competir. Tots en coneixíem les normes. Ella ens deia a cau d'orella mots sovint impossibles i nosaltres escrivíem a la pissarra les ratlles horitzontals que fossin necessàries. No se'ns permetia dir amb quina lletra començava i si cometíem tres errors, la paraula passava a un altre grup. Recordo com s'escriuen, per exemple, paraules sense resoldre en les nostres competicions, com arterioesclerosi o infraestructura. Encara em ve la cara d'estupefacció que vam fer alguns de
nosaltres en assabentar-nos que erradicar no començava per hac. Si hi penso, també la paraula preescolar va causar boques obertes, perquè cap de nosaltres comptàvem que dues vocals idèntiques poguessin escriure's de costat. Però si hi ha una paraula que ens va deixar sense respiració i ens va treure les ganes de dinar va ser, sens dubte, otorrinolaringòleg. Mai no hi havia hagut tantes ratlles horitzontals a la pissarra i mai tampoc una paraula ens havia semblat tan exòtica i llunyana. Text: Mònica Batet.
Dictat núm. 14: Bucle infinit.
Li sortia un herpes al llavi cada cop que s'estressava. S'hi posava emplastres de terra i ceba ratllada o essència d'arbre de te. Decidia que ja en tenia prou, del tràfec vertiginós de la ciutat, i se n'anava uns dies a l'hostatgeria d'un monestir del Bages, a passejar i a meditar. Des del darrer revolt de la carretera veia el rètol que donava la benvinguda a l'oasi de calma i repòs que havia d'acollir-lo uns dies, i sospirava alleujat. Aquell paisatge i aquelles
parets li encomanaven una pau interior que no trobava enlloc més. El problema era que quan tornava a casa no sabia mantenir aquell estat d'harmonia. El xoc amb la quotidianitat el tenia uns quants dies descol·locat, desanimat, melancòlic. Després tornava a agafar el ritme, fins que tornava a estressar-se i apareixia un altre cop l'herpes i decidia anar-se'n uns dies al monestir. El seu bucle infinit. Text: Sònia Moll
No és que no puguem, és que no volem. O bé: no és que no vulguem, és que no podem. Això és el que ens deien els pares quan demanàvem que ens compressin una joguina, o llepolies, o crispetes.
Després ens subornaven amb propostes culturals que no sempre ens feien tanta gràcia, o ens escollien llibres a la biblioteca que tenien títols impronunciables i que ens havien d'agradar tant. Crec que ens prenien una mica el pèl. Per això quan l'altre dia m'ho vas dir tu (“no és que no vulgui, és que no puc”), vaig pensar que volies escapolir-te, i per això vaig tombar totes les propostes alternatives. La frustració em naixia a dins com un volcà i ja no sé si el que sentia era enuig o tristesa. Per això vaig marxar d'aquella manera. Que què vaig fer? Vaig entrar al primer cine que vaig trobar i em vaig empassar una pel·lícula horrorosa de policies corruptes, cònsols incompetents i delinqüents escàpols. Em vaig reconciliar amb el món i ara penso que potser en vaig fer un gra massa. Vols que en parlem? Text: Sònia Moll
Dictat núm. 13: Mots impossibles.
Hi havia un joc. El jugàvem abans d'anar a dinar, si durant el matí hi havia hagut el que la nostra professora anomenava una bona atmosfera de classe. Ara, que ja han passat uns quants anys, m'adono que a ella li agradaven els reptes i a nosaltres competir. Tots en coneixíem les normes. Ella ens deia a cau d'orella mots sovint impossibles i nosaltres escrivíem a la pissarra les ratlles horitzontals que fossin necessàries. No se'ns permetia dir amb quina lletra començava i si cometíem tres errors, la paraula passava a un altre grup. Recordo com s'escriuen, per exemple, paraules sense resoldre en les nostres competicions, com arterioesclerosi o infraestructura. Encara em ve la cara d'estupefacció que vam fer alguns de
Dictat núm. 14: Bucle infinit.
Li sortia un herpes al llavi cada cop que s'estressava. S'hi posava emplastres de terra i ceba ratllada o essència d'arbre de te. Decidia que ja en tenia prou, del tràfec vertiginós de la ciutat, i se n'anava uns dies a l'hostatgeria d'un monestir del Bages, a passejar i a meditar. Des del darrer revolt de la carretera veia el rètol que donava la benvinguda a l'oasi de calma i repòs que havia d'acollir-lo uns dies, i sospirava alleujat. Aquell paisatge i aquelles
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada