Pedra de Tartera (1) context de l'obra.

Abans de començar amb la novel·la,  mirem qui, quan, com va ser escrita, que sempre va bé de situar-nos en un context concret.

Començarem amb l'autora:

• Qui és Maria Barbal? Maria Barbal va néixer a Tremp el 1949 i es va traslladar a Barcelona, on acabarà quedant-s'hi a viure, cap els anys seixanta per estudiar Filologia Hispànica a la Universitat. 

Ha escrit novel·la però també narrativa breu, narrativa infantil i juvenil, i teatre. L'obra que esteu llegint, espero, forma part del que es coneix com a Cicle del Pallars, nom amb què van ser publicades el 2002 les tres novel·les que el conformen: Pedra de tartera (1985), Mel i metzines (1990) i Càmfora (1992). A totes el Pallars apareix com un teló de fons, però també com un espai simbòlic que representa la fi d'un món concret, i que es materilitza en la transició del camp a la ciutat amb una migració. 

Les tres obres mostren la vida al Pallars i esdevenen un testimoni molt valuós de l'èxode de la pagesia del nostre país cap a la gran ciutat. 

Com veurem al llarg de la lectura, però, aquests canvis d'escenari van més enllà de l'espai físic o geogràfic i reflecteixen també els canvis personals dels protagonistes, immersos en un procés de creixement i maduració. 

En aquest sentit, Barbal afirmava que els personatges que li interessen són personatges que podríem qualificar d'anònims, que no tenen un pes social significatiu; que maduren personalment amb el temps a través dels canvis (camp-ciutat); i les relacions que entre ells s'estableixen: de parella, de pares i fills o d’amistat que sempre presenten una càrrega sentimental o afectiva concreta i única.
Aquí trobarem un vídeo on s'explica la seva vida i que ara veurem.

• Com es va publicar la seva obra? Pedra de Tartera va guanyar el premi  de literatura juvenil Joaquim Ruyra el 1985. 

A propòsit del premi, va dir: “Una mica per inexperiència i manca de coneixement del panorama literari del moment. Podria haver anat a una editorial i proposar-ne la publicació, però això em semblava una mica fred perquè jo no estava connectada amb cap editorial, ni amb cap editor o autor. Presentar-la a un certamen literari suavitzava la proposta, però el llibre no arribava al centenar de pàgines i els certàmens destinats a adults especificaven que calia una extensió mínima de 200 folis. Fins que vaig veure al Serra d’Or una proposta de Joaquim Ruyra, de l’editorial Laia, que demanava llibres que parlessin del món, de la història, de les persones, i l’extensió havia de ser al voltant de 100 a 150 fulls. Vaig pensar que hi cabia, tot i tractar-se d’un premi juvenil. Per a mi va ser una sortida i un gran pas.”