Coses que s'han de fer

Hem d'explicar com heu de llegir el llibre, quina serà la pròxima redacció, quina expressió oral heu de fer i avui és el dia indicat per a fer-ho.

Començarem amb el llibre: heu de llegir Els Romanents de Víctor García Tur  que és una novel·la curta que tracta, segons la contraportada, sobre:

Quan obrim el llibre i tornem a trobar el títol, abans que la narració comenci, veiem que té un subtítol: Brevíssima relació d’heretgies que, com el títol i tota la resta, a les tapes, apareix ratllat.

El primer que hauríeu de preguntar-vos és: 

• Per què a l’escriptor li ha interessat fer aquest joc amb la tipografia? Per què l’escriptor ha volgut que trossos del seu llibre apareguessin ratllats? 
• I és que a la pàgina 7 (no numerada)  hi ha tota una sèrie de cites que ens poden orientar sobre els seus referents, però, per què a la pàgina 8 hi ha una dedicatòria no ratllada, abans que, i després de l’índex, tornin a aparèixer a la pàg 14 les cites, ara ratllades i amb petites diferències. Quines són aquestes diferències? Podeu trobar-ne alguna explicació? La dedicatòria ens orienta d’alguna manera? 
• I de quin món venen les diverses persones citades? Són totes escriptores? Per què les deu haver escollit?

Per tant, una de les coses que heu de començar a fer és qüestionar tot allò que us cridi mínimament l’atenció, i podeu començar per aquí.

L’índex ens indica que el llibre consta de 13 capítols amb títol i no numerats i un post-escriptum. Abans de començar-ne la lectura, mireu el post-escriptum, 

• Quina funció té? 
• Creieu que era necessari posar-lo?

I, per últim, abans de començar amb el primer  capítol ens trobem un paràgraf escrit, datat i ratllat, sembla d’un diari: 

• Quines informacions ens dona?

A partir d’aquí ja podeu començar a llegir cada capítol amb l’ordre que se suposa que hem de seguir. Quan acabeu, heu de tenir clares una sèrie de coses:

• Què explica la novel·la, o quin és el seu argument.
• Quin tema tracta, de què parla realment.
• Quines veus narratives hi ha i quines característiques tenen.
• Qui és el o la protagonista real de la novel·la.
• En quin tipus de realitat es mou la trama de la novel·la.
• Quins elements ens criden l’atenció perquè ens allunyen de la nostra realitat.
• Quins elements ens criden l’atenció perquè ens resulten completament pròxims.
• Per què trobem tantes heretgies citades? Són inventades o reals? Estan ordenades d'alguna manera?
• Quines al·lusions trobeu a la cultura pop? Les coneixíeu?
• Creieu que és un llibre massa breu, que encara hauria pogut ser-ho més o que té l’extensió suficient per a explicar la història que explica? 
• Mentre llegíeu, us n’heu saltat trossos o heu estat a punt de fer-ho? Si us haguéssiu hagut de saltar algun tros, quin tros hauria estat?
• Heu llegit una novel·la de literatura realista o de literatura fantàstica?

Com avaluaré el llibre?, que, al cap i a la fi, és el que us interessa... doncs al segon examen hi sortiran preguntes sobre l'argument i alguna de les que us plantejo aquí, i quan rebem l'autor, durant la setmana de les Lletres, li fareu una entrevista que també valoraré.

Continuarem amb la pròxima redacció que, aprofitant que ve Sant Jordi, oh, sí, Ai las! haurà de ser literària.

Us proposo la següent manera de fer alguna cosa creativa i us asseguro que no insistiré si no voleu presentar el vostre escrit al concurs:

Us deixo un total de 10 frases entre les quals podeu triar-ne una a fi que sigui el començament o el final dels vostres relats i/o poemes. (Poso i/o, perquè obligatòriament n’heu de fer una, però si voleu en podeu fer més)

Com sempre, jo també n’he escrit un que us trobareu a continuació:

a.    Diuen que a París la gent la coneixes quan surts d’un cinema.

b.    M’encanta veure’t, m’encanta l’olor que fas i m’adono que et trobava tant a faltar!

c.    Les paraules que mai ens vam dir ressonen dins del meu cap.

d.    La meva taula, les meves prestatgeries, els meus llibres, les meves coses.

e.    Dolgut/da i decebut/da, decideixo no gastar més paraules.

f.     A casa fa fred, mentre a fora és primavera.

g.    Havia passat molt temps des que l’havia vist/a per última vegada.

h.    M’agradaria que tot fos diferent, i quan dic tot, vull dir tot, tot.

i.     Va tancar els ulls i es va adormir en un instant.

j.   Una ciutat és el lloc on pots desaparèixer del tot sense anar-te’n gaire lluny.

L’HABITACIÓ. La seva dona es va morir a poc a poc. Dos anys de malaltia que es van cloure amb un dia d’agonia.

El matí que es va despertar sentint-la respirar amb dificultat, va aixecar-se i va trucar al Pades i a la família. El moment havia arribat.

La doctora i la infermera van obrir la finestra: 
— És dolent que no passi aire, — li van injectar morfina, els en van deixar més, — cada quatre hores n’hi han d’injectar una dosi, sobretot compte amb el que diuen, sembla que l’oïda la tenen activa — i van marxar. 
Cap al migdia, la doctora va tornar, tot seguia igual.

Un dia sencer d’agonia que finalment es va acabar gràcies a la morfina de sobres que havien deixat.

Els fills no es van moure del voltant del llit, esperaven. Mentrestant, ell anava donant voltes per la casa ocupant-se com podia. 
— Queda’t si vols, et fem lloc…    
— No em cal, no em cal. 

Mirava la tele i regirava coses, mentre pensava com seria la seva vida sense ella. Li havia costat entendre que el mal no tenia cura, recordava el dia que havia anat amb la filla gran a l’hospital, ell volia que la tornessin a ingressar, que la tornessin a posar bé. La filla, que ho sabia tot, semblava que també sabia que no hi havia res a fer i va quedar d’acord amb el metge que se l’endurien a casa a morir. Ella i els seus germans preferien que acabés allà, ell hauria preferit l’hospital, però no el van tenir en compte, total, només era el marit...

No sabia si tenia ganes que es morís o no, de tota manera no hi havia remei, morir es moriria i ell es quedaria sol. Potser això és el que li feia més por, sol, mai no havia viscut sol, hauria de refiar-se dels fills que li fessin companyia, però, n’hi hauria prou? 
Alguna cosa més hauria de fer…

Al capvespre, finalment, va expirar. 
Plors, de cop tothom plorava i s’abraçava, fins i tot ell es va trobar plorant, un parell de llàgrimes, pots comptar, i abraçant la seva filla gran, precisament ella, la que s’assemblava més a la dona. 
Aquest dol, que diuen que dura tant de temps, el va notar en aquells instants. Després ja tornava a estar ocupat. Trucar a la funerària, esperar-los, atendre’ls, menjar alguna cosa, avisar l’Avui que hi posessin l’esquela, trucar als parents, als amics... un tou de coses a fer.

Activitat, no suportava estar inactiu. Havia estat molt dur aquell dia, voltant, esperant, fent res, les injeccions, les cares de tots, la tristesa.

Quan va arribar el de Santa Lucia es va sentir lleuger de nou. S’havia de decidir el tanatori, el nou de la Ronda de Dalt,  va dir un dels gendres i ell va assentir. El tipus de sala de vetlla, es veu que n’hi havia de dues classes, la primera, la de tota la vida, la que també tenien a Sancho de Ávila, amb la seva saleta de recepció i, al fons, el quartet on anava el taüt, amb una porta que permetia entrar aquells que ho desitjaven i mirar de lluny aquells que els feien por els morts; la segona, més àmplia. L’assegurança les cobria totes dues, hauria estat més lògic escollir la segona, però s’anomenava sala castellana. 
— No volem res de castellà —va dir mig rient, —nosaltres som catalans. Els altres van continuar en silenci.

La cerimònia podia ser amb cançons o sense, si era amb cançons portaven un conjunt de corda i un tenor, era un extra i, segurament, ho hauria de pagar després. El noi de la funerària va dir que miraria d’incloure-ho a la pòlissa. 
— Però segur que no podràs! 
— Faré el que estigui a la meva mà, mai se sap, senyor Gómez!— No se’l podia creure, però els fills volien cançons i les van triar, unes que van dir que agradaven a la dona i una altra que es veu que trobaven bonica.

Amb la caixa sí que no va tenir sort el comercial, tots tenien clar que en volien una de senzilla, total pel servei que havia de fer… Van triar la que anava amb la pòlissa. Va trobar estrany que no en tinguessin cap amb etiqueta “eco”, tant de moda com estava!

Els recordatoris eren importants. 
— Quin vers hi volen posar? 
La mitjana en tenia un de pensat, no era d’ella, no, era d’un poeta, no n’ha pogut recordar mai el nom, però sap que deia alguna cosa sobre la pena i les hores. Tots el van trobar bonic, a ell tant li feia, li va semblar bé i va dir un:
— Molt maco, molt maco! 

Mentre arreglaven aquelles coses, l’únic que li fallava era l’estómac, tenia gana.

I van venir els sanitaris a endur-se la seva dona, bé, el  cos només, que l’esperit a saber on parava, el cadàver, com es diu tècnicament. No es va poder estar de fer un acudit:
— Mira, ara ja som un menys!— i se li va escapar el riure com sempre que es feia gràcia. Ningú el va acompanyar, el silenci va ser la resposta.

A casa seva tenien un sentit de l’humor una mica macabre, el que no podia entendre era per què ell no feia riure ningú i, en canvi, quan era el seu germà qui el feia servir, s’acabava convertint en una anècdota per explicar als sopars i dinars.
— Recordeu quan a l’enterrament del sogre del tiet, va entrar una infermera i li va dir “lo siento…” i ell li va respondre, “no, mejor déjelo como está” i la seva filla se’l va haver d’endur perquè se li escapava el riure…” – .

Quan van marxar els intrusos que l’havien entretingut, la mitjana i la petita van anar a fer uns entrepans. 
— A mi guardeu-me els de xoriço que són els que m’agraden més!— Tots el van mirar com si l’odiessin, només perquè tenia gana, collons, com poden tenir la pell tan fina!  I els hi van deixar tots, i ell que se’ls va menjar i ben bons que els va trobar.

Va arribar l’hora que marxessin, li van oferir companyia:
— Si vols venir a casa, pare...
— Si et fa cosa quedar-te sol...
Els va acomiadar amb uns quants no cal.

Va tancar la porta i va arreglar tot allò que estava desendreçat. Per sort, les dones s’havien encarregat de deixar els plats al rentaplats, va llençar el que era de paper, es va preparar un whisky i va asseure’s al sofà, a pensar una mica.

No tenia son, se sentia cansat, però no li venia de gust posar-se al llit encara. Va engegar la tele, va estar canviant de canals i no es va aixecar fins que va tenir decidit que netejaria l’habitació, volia que tornés a ser la seva habitació.

Quan la dona havia vingut de l'hospital, l’havia fet anar a la petita, la que ella havia ocupat abans de la malaltia amb l’excusa que ell roncava massa i no la deixava dormir.

Aviat va veure que el llit era incòmode, que no tenia tauleta de nit i que no podia tapar-se amb un nòrdic, perquè només en tenien un per al llit de matrimoni. La solució va ser fàcil: es va comprar un llit nou amb un matalàs de làtex, un nòrdic i una tauleta, volia dormir bé. 
La dona li ho va retreure.
— Mentre jo vaig dormir aquí mai em vas comprar res i tu, no ha passat ni un mes i ja t’ho has comprat tot!  

Ell li responia amb la tranquil·litat de qui té les coses clares: 
— No soc jo qui va deixar el llit conjugal, tu vas marxar abans i ara me n’has fet fora, a més, mai em vas dir que necessitessis res.

Després, el va fer tornar, tenia por que si li passava res no la sentís i ell ho va fer perquè era un bon marit.

Recordava un matí que s’havia despertat abans i que la mirava. Va obrir els ulls i li etzivà un:
— Què mires? — amb el fil de veu dur amb què li parlava.
— A tu— va dir-li ell.
— No vull que em miris, no vull que em miris més…, — li va fer mal, molt mal…

Quan es va acabar el whisky, va aixecar-se. Cada dia li costava més incorporar-se sol i no es veia els peus amb aquella panxa, li va fer gràcia, es va fer gràcia, va riure, tan fort que va haver de seure una altra vegada, li saltaven les llàgrimes, que estúpid, rialles per una cosa que no recordava quan li havia començat a passar…

Es va aixecar de nou, va anar cap a l’habitació, feia pudor, havia de treure com fos aquella fortor. No podem pas dir que hagi passat pel món sense deixar cap traça, va tornar a tenir ganes de riure, però no es va deixar anar, tenia feina. 
Va anar cap a la cuina a buscar productes de neteja i va agafar tot allò que li semblà desinfectant: Tenn amb aroma de pi, lleixiu Estrella, el motxo, baietes, draps, Glassex, bosses d’escombraria, bosses de plàstic...

Va començar guardant tots aquells productes farmacèutics que havia de tornar al Pades en una capseta. Ja els explicaria que havia utilitzat una mica més de morfina del compte. La tauleta que havia posat per tenir a mà tot el que necessitava per les cures la va passar al despatx, també hi va posar allò que hi havia a sobre de les tauletes de nit i que no era seu. Va dur els llençols a la rentadora que va deixar preparada per l’endemà al matí.

Va aixecar el matalàs perquè no es volia deixar cap racó. 
Va començar a suar, suava com un porc, els porcs no suen havia llegit una vegada, i com que no suen necessiten estar humits sempre. Les gotes regalimaven arreu, es notava moll des del front fins als peus. La dona no parava de dir-li que això li passava perquè estava massa gras, si no mengessis tant, si no beguessis tant… era la cantarella constant. Ell menjava quan tenia gana i bevia quan li venia de gust, mai havia cregut ser un  home d’excessos, per sopar, feia règim, i, pel que feia al beure, el seu pare sí que havia estat alcohòlic, i el seu germà, que tothom trobava tan graciós; però ell no, ell no s’emborratxava, bevia una mica de vi als àpats, un licor o un whisky a mitja tarda o després de dinar o de sopar, el cafè amb un rajolí d'anís… Era un home normal, ell. I va somriure en adonar-se que ja no la hauria de sentir més.

Es va recolzar un moment a la paret, el terra semblava net, però feia massa dies que l’ambient estava empudegat. Va agafar el motxo i la galleda. A l’aigua hi va llençar un raig de lleixiu, un raig de Tenn, un raig de Glassex, tot millor que res. Va fregar tot el terra.

Ja li quedava poc. Agafà un drap, el mullà bé amb Glassex i començà a netejar els mobles de fora, el dintre ja tindria temps de fer-lo. 
Quan va obrir l’armari, va veure tot l’espai que li quedaria quan tragués la roba de la dona, demà els he de dir a aquelles que, així que puguin, vinguin a triar la roba, quina volen i què es llença… Va agafar uns llençols que feien olor de net i que estaven suaus. El de sota el va tenir posat de seguida, però el que havia de portar el nòrdic dintre... va acabar decidint que no calia.Ara només faltava treure’s la suor de sobre.

Va obrir la finestra, mentre es demanava com no l’havia oberta abans, què hi farem d’un ja està fet! Mentre s’airejava tot, ell es dutxaria i es relaxaria. Va obrir la porta del bany i la fortor va tornar a entrar, l’hauria hagut de fregar! Pero, quina mandra ara que ja havia acabat! Immediatament va tornar a tancar-la, la deixaria demà ben oberta, que s’airegés i al vespre ja el netejaria, ara aniria a dutxar-se a l’altre que feia olor d’ell i de visites, ella no hi podia arribar de feia dies, quatre passes que s’havien convertit en una distància insalvable.

Va recordar el dia que vahaver d'instal·lar la Tdt. La dona es va passar tot el dia gemegant, les filles li van demanar, més de cent vegades, si allò no ho hauria pogut fer un altre dia. 
—I és clar que ho podia fer un altre dia, però ho he volgut fer avui i ta mare és una exagerada, tampoc li costa tant estar-se un dia al meu llit, abans bé hi dormia i era més incòmode. 
No el van deixar ni acabar del tot la instal·lació, quan l’antenista va haver fet el tros del menjador, li van dir que ja n’hi havia prou, que ja tornaria un altre dia a posar la de l’habitació, tan senzill com hauria estat acabar-ho tot llavors, però no, les senyores creien que ja havia fet que ho passés prou malament la malalta, canviant-la de llit una estona. 
I aquelles manies absurdes d’ella, no vull que em vegin així, què li importava a l’antenista com estava ella? Faria la seva feina i marxaria, per això li pagaven.
Les setmanes que seguiren les va passar fent-li la broma Mira que faig instal·lar la Tdt a la teva habitació… Somreia? No… s’ho prenia seriosament i el mirava travessant-lo. Convertia una broma en un drama.

L’aigua estava força calenta, quin gust, s’ensabonà tot deixant-la rajar, s’esbandí, s’eixugà amb la tovallola que abandonà al terra, i va anar cap a la seva habitació. Ara ja podia posar-se al llit.

Un pijama, per a què? Per a qui?, dormiria sol, ample i despullat. 
S’estirà, posà el despertador a les set del matí, no volia arribar tard, mirà el sostre de l’habitació, ara hi tornava a dormir, amb tot el dret, com sempre hauria hagut de ser, ningú li’n faria fora, mai més.

Va tancar el ulls i es va adormir en un instant.

                                                                                           

I pel que fa a l’oral, vam dir que representaríeu i us enregistaríeu fent-ho, un tros de Ma Rosa d'Àngel Guimerà. Finalment he agafat l'obra, l'he dividida en parts i m'ha sortit això:

1. pàg. 77 a 89 (personatges: Gepa, Badori, Tomasa, Quirze i Marçal)
2. pàg. 90 a 104 (personatges: Ma Rosa, Tomasa, Gepa, Quirze, Badori i Calau)  
3. pàg. 105 a 118 (personatges: Badori, Calau, Gepa, Ma Rosa, Tomasa, Quirze, xic i Marçal)
4. pàg. 119 a 131 (personatges: Ma Rosa, Tomasa, Marçal, Quirze, Gepa, Badori, Calau i Xic)
5. pàg. 132 a 146 (personatges: Tomasa, Quirze, Badori, Gepa, Calau, Xic, Marçal, Ma Rosa)     
6. pàg. 146 a 161 (personatges: Quirze, Ma Rosa, Tomasa, Badori, Calau, Marçal, Gepa, Xic)
7. pàg. 162 a 176 (personatges: Ma Rosa, Marçal, Tomasa, Quirze, Badori, Gepa, Calau, Xic)
8. 177 a 192 (personatges: Quirze, Gepa, Calau, Xic, Badori, Marçal, Ma Rosa, Tomasa)
9. 193 a 210 (personatges: Tomasa, Badori, Ma Rosa, Marçal, Quirze, Gepa, Calau, Xic)
10. 211 a final (personatges: Ma Rosa, Quirze, Gepa, Badori)

L'última part és la més curta, però qui faci de Ma Rosa tindrà molt mèrit, si ho fa bé, perquè hi ha de posar molt sentiment. Els grups han de ser d'unes tres persones, n'hi ha d'haver deu, per tant, cadascuna haurà de fer més d'un paper, o una en farà un, perquè és qui parla més i les altres dues es repartiran la resta...). Ja us vaig dir que no calia que us aprenguésssiu de memòria el text,n'he de fer una lectura dramatitzada, cosa que vol dir que no podeu començar-vos a enregistrar en una primera lectura, sinó que heu de preparar-vos-la a fi de vocalitzar, entonar...

El text us el passaré jo abans que s'acabi la setmana.
I com la puntuaré? Doncs us passo els ítems, que són sis, per tant puntuaré sobre sis i després passaré la puntuació a base deu, com faig als exàmens:

1. Fons (soroll de, tria del lloc on feu la lectura, distorsió acústica...)
2. Volum.
3. Vocalització.
4. Entonació.
5. Pronúncia.
6. Gestualitat. (tot i que tingueu el text a la mà, es valorarà si el mireu tota l'estona, si us ajudeu amb les mans...)
7. Utilització de tècniques cinematogràfiques.

Si voleu veure'm a mi fent-ho i després puntuar-me, us deixo aquí l'enllaç.

4t A, segona expressió escrita

Després de veure la pel·lícula i haver parlat dels temes que hi surten, toca fer la redacció que tracti entre un i tres d'aquests temes segons la nostra visió. Per tant fareu un assaig que tindrà una forma semblant a aquest:

L’adolescència és una etapa difícil, és una etapa especial, és una etapa... cansats estem que ens parlin de l’adolescència, que ens diguin què hi fem, què hem de fer, què pensem, què hem de pensar...

Dies que són interminables al costat de dies que passen súper ràpid, tristesa, alegria, amor, desamor, odis, fanatismes, sembla que tot sigui extrem, pensem que ja som grans i a vegades voldríem que ens cuidessin com quan érem petits, volem fer el que volem i a vegades demanem a crits que ens controlin i que no ens deixin fer. 

És l’època més plena de contradiccions que vivim, molt breu, però sempre ens deixa una marca.

Quan veig la pel·lícula d'"Els avantatges de ser un marginat” recordo la meva, i veig la vostra, penso que totes són una mica diferents, però alhora tenen coses en comú. La pel·lícula m’agrada, és fàcil de veure, però crec que presenta un marginat que ja m’hauria agradat ser.

Tracta gairebé tots els temes que pot tractar qualsevol història juvenil: la relació amb la gent més gran (professors pares i germans, quines coses els confien i quines no; quines coses t’exigeixen, quines no); la sensació de tenir  sentiments contradictoris (estar content i trist al mateix temps); la relació amb la música; el bullying; els sobrenoms; els projectes (què vull ser quan sigui gran); la violència de gènere; els desordres alimentaris; les festes; les drogues i l'alcohol; els amics i els nòvios (amors i desamors, persones que enamoren, persones que busquen amor i s’equivoquen, per què escollim malament les parelles?, acceptem l’amor que creiem que ens mereixem ); la identitat sexual i els problemes amb ella; la cerca de creences (budisme);  les persones populars i les estranyes; el riure amb i el riure-se’n de; la mort (el suïcidi d'en Michael i la mort de la tieta Helen); els secrets i la confiança; la seducció per la velocitat; la sensació d’infinit; les inquietuds culturals (fanzine, cinema, teatre, lectures); els robatoris als centres comercials; la mala fama i la bona fama; les habitacions d’adolescents; els abusos a menors (en Sam i en Charlie).... Potser me n’he deixat alguna. Totes poden ser reals, però totes apareixen una mica més “boniques” que a la realitat, o, almenys m’ho sembla, i per explicar-ho millor em fixaré en tres de les coses de les que he enumerat.

El Charlie diu que se sent trist i alegre a la vegada i que aquest sentiment no sap si pot ser real o no. Podem estar tristos i contents a la vegada? Sí. Ens passa sovint? Depèn de la persona. Veiem al Charlie trist i content a la vegada en moltes ocasions? Repasso mentalment la pel·li i no sé dir-ho del cert. El recordo tal i com va apareixent, amb el seu posat de "no sé què hi faig aquí" i no el veig amb aquestes dues sensacions a l'hora; a vegades se’l veu trist, sí, quan perd els amics que pensava que tenia pel problema amb la Mary Elizabeth; a vegades se’l veu content, quan coneix en Sam i el Patrick, però les dues coses? Ho diu, sí, però quin tros de la pel·li ho mostra? Potser durant el Nadal, que recorda la tieta (trist) i alhora està content perquè fa tot de regals als seus amics i a més l’encerta? Sí, potser és llavors quan els dos sentiments apareixen més confrontats. 

El Charlie té clar que no és un noi popular, i que els seus amics tampoc ho són, per aquest motiu, quan en Brad va a la seva festa se n’estranya i, tot i que la Mary Elizabeth li digui "i nosaltres què som?", ell i els espectadors som conscients que no ho diu de debò, que se’n riu una mica del fet de ser popular, tot i que potser en el fons li agradaria també ser-ho. Amb tot, per al Charlie és important ser popular? No, per al Charlie és important tenir amics i els té i això li és suficient. 

I la tercera: al Charlie li agrada llegir, al Charlie li agrada anar amb els seus amics a veure "The horror picture show", al Charlie li agrada participar al fanzine que fan i, a més, el seu professor de literatura li passa llibres que ell llegeix de gust i dels quals fa treballs també per gust. Recordeu el primer dia de classe? No diu que sap que és Dickens qui va inventar la novel·la de fulletó ni quan va sorgir la paraula taquilla tot i que el profe diu que posarà un 10 a la persona que ho sàpiga a tots els exàmens menys al final. No ho diu perquè no vol cridar l’atenció, perquè no vol que li diguin pilota o el que sigui, però en canvi accepta tots i cadascun dels llibres que li passa el professor de literatura i els llegeix i en fa recensions i no sé jo si de debò existeixen alumnes així: fa més de trenta anys que faig de profe, i alguna vegada, alguna vegada i prou, m’han demanat que els recomani algun llibre, alguna obra de teatre... mai m’han demanat de fer treballs sobre ells de manera voluntària. Potser els anglosaxons són molt diferents a nosaltres, però, tant!

I abans que l'any s'acabi, propostes.

Com ja us vaig dir els primers dies de classe hi ha la possiblitat que us presenteu a diversos tipus de premis literaris, abans que vinguin les vacances, us en poso aquí alguns que, bé pel premi, bé pel prestigi, o bé per la qualitat, us podrien interessar:

Ficcions, l'aventura de crear històries.
Aquells que vulguin participar-hi s’han de registrar a la pàgina web www.ficcions.cat entre l'11 d'octubre de 2017 i el 6 de febrer i enviar els capítols que vagin escrivint segons el calendari establert. 

La pàgina web servirà també com a eina per cercar recursos per escriure els capítols, amb enllaços d’interès, propostes, i comentaris dels capítols dels altres participants.

Cada quinze dies, aproximadament, l'alumne o el grup d’alumnes (un màxim de 3) participant haurà de publicar un nou capítol de la història (3 en total).

Els capítols no podran superar els 9.000 caràcters ni ser inferiors a 3.000 (sense espais en ambdós casos), exceptuant el tercer capítol que podrà tenir una llargada màxima de 12.000 caràcters. Els grups d’alumnes començaran la història a partir d’un inici, que caldrà escollir d’entre les possibilitats que trobem a la mateix web i que són:

• A partir de l'inici de la novel·la Li deien Lola de Pilar Romera i que fa així:
• Abril del 1930. Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència. El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora. Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
• A partir de l'inici de la novel·la Marina de Carlos Ruiz Zafón i que fa així:
  • La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules.- Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final. Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
• A partir de l'inici de la novel·la Un any i mig de Sílvia Soler i que fa així:
  • Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.
• A partir de l'inici de la novel·la Joc de trons de George R. R. Martin i que fa així:
  • Bran: El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.
• O, a partir de l'inici de la novel·la Camps de maduixes de Jordi Sierra i Fabra i que fa així:
  • 6 hores 39 minuts: Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge. Per això va saber que la trucada no podia ser bona. No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada. Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta. La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada. - Sí? Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

Les dates de lliurament dels capítols seran:

• Capítol I: de l'11 de gener al 6 de febrer.
• Capítol II: del 7 de febrer al 28 de febrer.
• Capítol III: de l'1 de març al 23 de març.

El 23 de març de 2018, per tant, serà la data màxima per a presentar el tercer i últim capítol, i a partir de llavors, el jurat decidirà quina és la millor història. Es valorarà la qualitat literària dels textos, la coherència argumental, i la originalitat de les històries.

El nom dels finalistes es farà públic durant la segona quinzena d'abril, mentre que els guanyadors es donaran a conèixer durant els cinc lliuraments de premis (Mallorca, Menorca, Eivissa, València i Barcelona), que tindran lloc al llarg del mes de maig. 

I els premis per als guanyadors seran:

• Millor història: iPhone o Play Station (a triar durant el moment de la inscripció) per a cada membre del grup.
• Segona Millor història: iPod Touch per a cada membre del grup.
• Premis Territorials: Entre els finalistes es premiaran les millors històries dels territoris (Catalunya, Illes Balears i País Valencià) amb un reproductor mp3 per a cada membre del grup 
• Premi Territorial especial ciutat de Barcelona: el millor relat de la ciutat de Barcelona rebrà un iPad per a cada membre del grup. Premi patrocinat per l'Ajuntament de Barcelona.
• Premi professor/a més motivador/a de cada territori (Catalunya, Illes Balears i País Valencià): estada de 2 dies per a 2 persones amb sopars i/o esmorzars inclosos.

XIIè Premi Sambori d'Òmnium Cultural

Els treballs que optin a aquest premi de narrativa escolar en català s’hauran de regir segons les bases següents:

1. Les narracions que es treballaran en els centres hauran de ser individuals, originals i escrites en català o aranès.
2. La temàtica de la narració serà lliure.
3. L’extensió dels escrits serà de: Entre 1 i 3 pàgines per a les categories de secundària amb cos de la lletra Arial 12 i interlineat 1,5.
4. Cada centre educatiu recollirà els treballs dels seus alumnes. El nombre total de treballs s’indicarà en l’aplicatiu web. El professorat del centre en seleccionarà, com a màxim, 3 de cada categoria. Es presentaran sense signar i s'enviaran, en format word, per mitjà d’un formulari de participació habilitat a la pàgina web: www..sambori.omnium.cat
5. La data límit de lliurament serà el divendres, 2 de febrer, del 2018.
6. El Premi Sambori consta de 2 fases consecutives. En primer lloc es lliura el Premi Sambori Òmnium Demarcació. Les festes de demarcació es faran durant el mes de març. Després, tots els guanyadors de totes les demarcacions, passaran amb un nou jurat al Premi Sambori Òmnium Catalunya. El jurat escollirà un màxim de tres treballs per cada categoria.
7. Els guanyadors de Catalunya es faran públics durant la festa d’El TiNTER que tindrà lloc la segona quinzena de maig. Òmnium Cultural es reserva el dret de publicar els treballs premiats, o aquells que, per la seva qualitat, ho mereixin.

               

1. PREMI SAMBORI ÒMNIUM DEMARCACIÓ:
1. Els treballs escollits per cada centre i que els hagin enviat a Òmnium a través del formulari web:www.sambori.omnium.cat concursaran en el Premi Sambori Òmnium de demarcació. Cada demarcació tindrà un jurat que escollirà com a màxim 3 treballs per cada categoria. Durant el mes de març, les seus d’Òmnium organitzaran l’acte de lliurament del Premi Sambori Òmnium Demarcació.
2. PREMI SAMBORI ÒMNIUM CATALUNYA:
1. Cada demarcació presentarà com a màxim 3 treballs guanyadors de cada categoria per a la fase de Catalunya. Hi haurà un nou jurat per al Premi Sambori Òmnium de Catalunya integrat per professorat i professionals de l’àmbit de la cultura. El jurat atorgarà com a màxim 3 premis per a cada categoria. 
2. Tots els treballs finalistes seran guardonats amb un diploma, un guardó i un lot de material escolar. El primer premi de cada categoria consistirà en una estada de dos dies a Port Aventura on podrà anar el premiat i dos acompanyants.
3. El lliurament de premis tindrà lloc la segona quinzena de maig durant la festa d’El Tinter de les Lletres Catalanes 2018.
4. Òmnium Cultural es reserva el dret de publicar els treballs premiats, o aquells que, per la seva qualitat, ho mereixin.

Concurs "El gust per la lectura"

El termini d'inscripció s'acaba el 22 de gener de 2018 i les bases del concurs són les següents:

1. Els treballs que es presentin han de ser de creació original i s’han d’ajustar al que determinen les bases específiques per a cada categoria i obra. Si s’hi inclouen imatges i/o música, aquestes hauran de ser de creació pròpia o lliures de drets. Recordem que els centres han de tenir el permís d’utilització de la imatge dels alumnes que apareguin als audiovisuals presentats.
2. A partir de la lectura del llibre: K.L. Going. Xaval gras es menja el món. Barcelona: Edicions de 1984, 2016, s'ha de fer un treball (col·lectiu, amb un màxim de 30 alumnes) que consisteix en la celebració enregistrament en vídeo d’un club de lectura al seu voltant. S’haurà de presentar en format MP4, i tenir una durada que no excedeixi els 10 minuts. Es valorarà, de les intervencions individuals: el grau d’aprofundiment en la comprensió del llibre, la fluïdesa oral, els arguments per defensar el propi punt de vista, etc.; i de la dinàmica col·lectiva: el respecte dels torns de paraula, l’escolta, capacitat no sols de saber convèncer sinó també de deixar-se convèncer, etc. 
3. Identificació dels treballs: En tots els treballs s’hauran de fer constar les dades d’identificació següents:
1. Nom del centre i població
2. Categoria (A-G)
3. Autor i obra treballada
4. Títol del treball
5. Nom i cognoms (cal fer constar els dos cognoms, tret que només en tinguin un) de tots els autors del treball presentat
6. Curs i grup a què pertanyen, d’acord amb la inscripció
7. Nom del professor o la professora que ha dirigit el treball

Aquesta identificació s’inclourà en els crèdits.

1. Títols dels fitxers presentats:
1. Els títols dels fitxers dels treballs s’han de formar amb la categoria, el codi de centre i el primer cognom d’un dels autors del treball.
1. Cal tenir en compte que el títol dels fitxers no pot contenir accents, apòstrofs ni caràcters no inclosos en l’alfabet internacional, com la “ç”. És convenient fer servir el guió baix (_) per unir les paraules.
2. Nombre màxim de treballs presentats: En les modalitats de grup classe, només es podrà presentar un treball per cada grup classe inscrit i per cada obra per la qual participa. En les categories de treball individual, el centre educatiu pot presentar un màxim de tres treballs.

DISTINTIUS PER ALS CENTRES PARTICIPANTS

Un cop acabada la fase d’inscripció, es farà arribar als centres un logotip digital de participació, que podran inserir en els seus espais virtuals com creguin oportú. Després de l’acte de cloenda, els centres finalistes o guanyadors rebran el logotip digital acreditatiu corresponent per deixar constància del guardó.

ACTE DE CLOENDA:

La lectura del veredicte del jurat tindrà lloc en el transcurs d’un acte públic que se celebrarà a Barcelona al juny del 2018, al qual es convidarà tots els alumnes finalistes.

Per raons d’aforament, només es pot garantir l’assistència a l’acte a l’alumnat que quedi finalista i al professorat acompanyant.

PREMIS

Els treballs finalistes i guanyadors obtindran premis de naturalesa diversa, d’acord amb l’aportació de les entitats patrocinadores del concurs. Pel que fa als premis col·lectius, es lliurarà al centre guanyador o finalista un val per comprar llibres per a la biblioteca del centre en el marc de la Setmana del Llibre en Català, que cada any s’organitza davant de la Catedral de Barcelona durant el mes de setembre. En el cas dels premis individuals, es lliuraran entrades per anar a parcs temàtics, museus o funcions teatrals.

L’organització es reserva el dret a modificar el cartell de premis si canvien les

aportacions de les entitats patrocinadores.

DIFUSIÓ DELS TREBALLS PREMIATS I DE L’ACTE DE CLOENDA

La participació en aquest concurs comporta donar el consentiment per ser enregistrat durant l’acte de cloenda i perquè els treballs premiats siguin difosos en el web oficial del Departament d'Ensenyament.