Breus nocions de mètrica i de versificació.

NOCIONS DE MÈTRICA I VERSIFICACIÓ

1. EL VERS I LA SEVA MESURA

Hem de recordar que en català només s'ha de comptar fins a la darrera síl.laba tònica, i que això té una raó de ser: la majoria de paraules catalanes són agudes, per aquest motiu s'agafa com a model el vers acabat en paraula aguda, on té l'accent una paraula aguda? A l'última síl·laba, per això comptem fins a l'última síl·laba:

• D'aquesta manera, en un vers agut coincideixen les síl.labes mètriques amb les gramaticals, en un de pla hem de restar una síl.laba gramatical i en un d'esdrúixol n'hem de restar dues.

S'han de tenir en compte, també, una sèrie de fenòmens de caràcter fonètic que incideixen en el còmput sil.làbic del vers i que són el resultat del contacte entre la vocal final d'una paraula i la vocal inicial de la paraula següent. Són aquests tres:

• El hiat: Pronunciació separada de les dues vocals en contacte. Exemple: Ab hom qui haja lo bec groc. 
  
• La sinalefa: Pronunciació en una sola síl.laba de les dues vocals en contacte. Exemple: i una dama. 
• L'elisió: Supressió en la pronunciació d'una de les dues vocals en contacte (la "a" o la "e" àtones). Exemple: Recorda sempre això, Sepharad.

Al marge d'aquests fenòmens fonètics derivats de la pronunciació, en poesia existeixen diverses llicències poètiques que, com la dièresi i la sinèresi, afecten també el nombre de síl.labes d'un vers:

• La dièresi, rarament usada en la poesia catalana, consisteix a pronunciar com dues síl.labes diferents les vocals d'un diftong. "a-i-re"
• La sinèresi, en canvi, consisteix a unir forçadament dues vocals que no formen diftong. pa-cièn-cia.

2. ELS VERSOS CATALANS

Tenint en compte el seu nombre de síl.labes, els versos poden ser d'art menor i d'art major. Els primers poden tenir de 4 a 8 síl.labes, normalment sense cesura, i els segons poden constar de 9, 10 o 12 síl.labes, amb cesura o sense. (d'11 o més llargs de 12 són molt escassos).
Parlem de mètrica isosil·labica si tots els versos d'un poema tenen el mateix nombre de síl·labes, en cas contrari, direm que la mètrica és anisosil·làbica. 

La cesura és una pausa que divideix un vers en dues parts (iguals o desiguals) anomenades hemistiquis, que pot coincidir o no amb una pausa sintàctica i que pot estar situada o no entre dues paraules. Per exemple, en els versos següents la cesura és a la quarta síl.laba:   

 Llir entre cards,// l'hora sent acostada  (Ausiàs March)

                       Amb els pneumàtics // prenys de texts obscurs (J. V. Foix)

Quan la cesura és situada darrera d'una paraula plana o esdrúixola, les últimes síl.labes àtones no afecten el recompte del vers. Per exemple:

            Mon cor estima un arbre!  /  Més vell que l'olivera

               1    2   3 4    5     6             1     2    3   4 5 6        = 6 + 6 = 12 síl.labes

2.1. Els versos d'art menor

- Tetrasíl.lab o quadrisíl.lab. El vers de quatre síl.labes no és el més curt dels utilitzats en la poesia catalana, però els que són més curts apareixen molt poques vegades. És el metre adoptat per Jaume Roig a l'Espill. 

- Pentasíl.lab. De cinc síl.labes. No gaire corrent.

- L'hexasíl.lab. Vers de sis síl.labes; força emprat, especialment per la poesia popular.

- L'heptasíl.lab. Vers de set síl.labes, un dels més utilitzats.

- L'octosíl.lab. Vers de vuit síl.labes, també molt emprat.

2.2. Els versos d'art major

- Els decasíl.labs.  El vers de deu síl.labes pot portar cesura o no portar-ne. En cas de portar-ne adopta tres modalitats diferents:

            4+6: és el model de vers més clàssic de la poesia catalana antiga.

            6+4: és d'origen francès.

            5+5: és de procedència castellana.

- L'alexandrí. El vers de dotze síl.labes (d'esquema 6+6) és el vers rimat més llarg que utilitza la poesia catalana. El to solemne de l'alexandrí fa que sigui apropiat per a la poesia narrativa.

- L'eneasíl.lab i l'hendecasíl.lab. Versos de nou i d'onze síl.labes. Són metres molt poc usats i tant poden portar cesura com no portar-ne.

3. LA RIMA

La rima és la total o parcial repetició de fonemes al final de dos o més versos a partir de l'última vocal accentuada, incloent aquesta. Pot ser:

3.1. Consonant: Apareix quan la repetició dels fonemes és total. Exemple:

                       Que jo mateixa, si no fos tan llega,

                       en lletra clara contaria el fet.

                       Temps era temps hi hagué la vaca cega:

                       jo só la vaca de la mala llet.

                                                          (Pere Quart)

3.2. Assonant: Es produeix quan la repetició es limita als fonemes vocàlics. Exemple:

                       Al mirador del castell

                       Blancaflor està asseguda.

                       Amb una pinteta d'or

                       sos cabells pentina i nua.

                                                                (Anònim)

3.3. Masculina o oxítona, femenina o paroxítona i esdrúixola o proparoxítona: 

Diem que la rima és oxítona quan l'accent final del vers recau en un mot agut; que és paroxítona quan l'accent final del vers recau en un mot pla i, finalment, la proparoxítona apareix quan l'accent final del vers recau en un mot esdrúixol. Aquest darrer tipus de rima és molt infreqüent. Exemples:

                       Quan la passada del vent afina

                       la tarda tèbia del mes d'agost                     

                       penges com una morta gavina                     

                       dalt de la pedra grisa del rost.

                                                          ( J. M. de Sagarra)

Rima oxítona: versos 2 i 4.
rima paroxítona: versos 1 i 3.

                       La bandera és una pàgina               

                      d'un vell llibre sense mots,                              

                      que passà un cicle entre llots,                                                                                   assumit per la voràgine                            

                      que un poc més ens xucla a tots.                 

                                                          (Pere Quart)
Rima proparoxítona: versos 1 i 4.
Rima oxítona: versos 2, 3 i 5. (Els versos acabats en paraula monosíl·laba es consideren oxítons)

3.4. Interna: Pot ser de diversos tipus. Exemples:

       Salvem esculls entre cants i traülls

                                          ( J. V. Foix)

       li'n pren així com dona ab son infant,

       que si verí li demana plorant

                                       (A. March)

      ¿Quin gai tremir de veus en nit coberta

        Ens ajuntà clement com si el morir

                                          ( J. V. Foix)

3.5. Rima creuada. Segueix l’esquema abba o ABBA.

3.6. Rima encadenada.Segueix l’esquema abab o ABAB.

3.7. Rima capcaudada. L’últim vers d’una estrofa rima amb el primer vers de l’estrofa següent.

3.8. Rimes fàcils i rimes riques: Algunes rimes són considerades com fàcils o pobres. Cal incloure dins d'aquest apartat les rimes entre mots d'una mateixa categoria gramatical (com verbs en el mateix temps: "trobarà" i "tornarà", per exemple), entre un mot i el seu compost (com "contar" i "racontar") , entre mots atrets pel seu sentit ("victòria" i "glòria")... No és considerada com a pobra, en canvi, la rima de mots iguals sempre i quan tinguin significats diferents (mots homòfons):

                       Ou sovint missa;

                       és en la Seu.

                       Sabeu on seu?

                                   ( J. Roig)

Les rimes riques són, per exclusió, la resta.
3.9.Rima falsa: s’anomena així aquella rima que és aparentment consonant, però que si ens hi fixem veiem que en determinades modalitats de la parla catalana és assonant, o es tracta només d’una rima visual.
estimar-mar, cafès-mariners.
3.10. Rima equívoca: És la formada per mots que sonen igual, però s’escriuen diferent (homògrafs) o bé mots que s’escriuen i sonen igual (homònims), però tenen diferent significat (no s’ha de confondre amb la rima fàcil): Signes-cignes, saber (verb)-saber (substantiu, ciència), cap (testa)-cap (verb cabre), introit-Freud.
3.11. Versos esparsos: Els qui dintre d’un conjunt de versos rimats no tenen rima.
3.12.Els versos sense rima: els versos blancs i els versos lliures. Els blancs es caracteritzen pel fet que no rimen però se subjecten a regularitats mètriques (uniformitat sil.làbica, cesures,etc.) La variant més coneguda del vers blanc són els anomenats versos estramps, decasíl.labs d'esquema 4+6 que han estat àmpliament utilitzats per la nostra poesia.

Els versos lliures gaudeixen d'una gran llibertat mètrica i accentual i no se subjecten a cap mena de regularitat, si bé pot existir la rima (la qual, també distribuïda irregularment, en general és assonant). Exemple:

                       Retorno a les festes llunyanes,

                       quan la muralla de ponent

                       plena d'estàtues blanques sobre el mar

                       incendia la Catedral amb palmeres polsoses

                       i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella,

                       la primera vegada, cosins, amb marineres blaves.

                                                                    (B.Rosselló-Pòrcel)