Com que amb la narració sembla que no ens en vam acabar de sortir, n'intentarem fer una altra, i primer ens fixarem en una sèrie de consells que ens han d'ajudar a fer-la.
Com s'escriu un conte:
1. Has de tenir clar que "conte" no és sinònim d'"anècdota", un conte explica una història, de manera molt condensada, sense espai per a fer dissertacions diverses.
2. Com que és curt, no pot explicar una història complexa: ha de tenir pocs personatges, pocs espais, poc temps transcorregut.
3. Després d'una primera redacció, intenta simplificar, mantingues allò que dius, però dient-t'ho d'una manera més breu, intenta buscar el moment de més impacte i conserva'l, la resta pots rebutjar-la.
4. No expliquis, mostra, no diguis que tal és així o aixà, mostra'l de manera que el lector el vegi així o aixà. No ho has d'explicar tot, pensa que moltes coses s'han de suggerir i prou. El lector no ho ha de tenir tot mastegat, ha de deixar-se dur pel conte i entendre què hi passa i què vol dir el que hi passa.
5. Amb tot, intenta ser fidel a l'estructura que vols que tingui: plantejament, nus, desenllaç o qualsevol altre que vulguis treballar.
6. Cada frase, cada paraula, té un valor, diuen que si surt un clau a un conte és perquè al final el protagonista l'ha d'utilitzarper penjar-s'hi. No hi pot haver informacions supèrflues, totes han de tenir una funció. Tot allò que no cal, s'ha d'eliminar.
7. Dona tanta importància al començament del conte com al seu final. Quan el conte s'acaba el lector ha d'haver après, reflexionat... alguna cosa.
8. El títol, com que comptem amb poc espai, també ha de ser significatiu, ha de suggerir, ha d'intrigar, ha d'ajudar a entendre el conte... no pot ser neutre.
9. Un conte sempre explica dues històries diferents: la que podem resumir explicant-ne l'argument i la que aquest argument exemplifica. Potser alguns lectors es quedaran només amb la primera història, però l'escriptor ha de tenir molt clar de què vol parlar quan escriu el conte.
I ara, com farem aquest segon conte? La primera vegada us vaig demanar que hi incloguéssiu unes frases que us vaig suggerir, en aquesta us en diré el tema i vosaltres l'haureu de desenvolupar. Com que anem molt mancats de cultura cristiana, he pensat que estaria bé que el tema girés al voltant d'algun del que els cristians creuen que són els set pecats capitals o de les set virtuts més les tres teologals.
Llista dels set pecats capitals: luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia.
Llista de les set virtuts, més les tres teologals: castedat, mesura, generositat, diligència, paciència, amor al proïsme i humilitat. Fe, esperança i caritat.
Com sempre, aquí teniu el meu exemple.
Quan ens van dir que havíem de fer una cursa i que el premi serien unes vacances pagades a un paradís que no van concretar, vam començar a entrenar.
Tots creien que guanyarien i es miraven els uns als altres amb ulls fatxendes, jo ho sabia.
Sabia que, pel que fa a la força física, era semblant als meus companys, però que comptava amb el convenciment intern que m’enduria la victòria, un convenciment clar i rotund, no nascut de la il·lusió, sinó de la certesa que era el millor.
Mai, i llavors menys que mai, havia tingut por del fracàs, i era completament objectiu: si tenia les aptituds, l’actitud, la forma física i el convenciment, no podia fallar.
I això feia que els mirés amb un cert desdeny, si no podia fallar, ells, pobrets, sí que ho farien.
A les bases hi deia clarament que només hi hauria un guanyador, cap possibilitat de finalista. Qualsevol d’ells o jo, ningú més.
El període d’entrenament va ser intens i, com passa sempre, quan va començar semblava que ens sobraria temps i tot però, com més s’acostava el moment, més clar vèiem que anava de debò i que no podíem perdre ni un instant.
Pobres aquells que, refiats, no es van posar a treballar fins un parell de dies abans, no tindrien res a fer.
De fet, la resta també s’havia esforçat inútilment, jo sabia qui guanyaria de debò i no era cap d’ells.
Recordo la situació al punt de sortida: tots vestits de blanc, iguals, mirant-nos desafiants, alguns absolutament decidits, d’altres més dubtosos, tots preparats.
Recordo l’explosió, l’impuls sobtat que va fer que comencéssim a córrer.
Recordo haver sortit sense cap dilació i haver arribat a meta el primer, l’únic, sol…
La vaig travessar tan allunyat dels altres que ni temps em va donar de veure com havien quedat i quines cares feien.
Hauria estat agradable, cares de desconcert i desil·lusió, però la joia, la sentia igual: aviat marxaria a un lloc on tot seria nou, una aventura, la primera aventura de la meva vida que, fins aquell instants, es podia qualificar de grisa.
L’embriaguesa que em va inundar va fer que ni ara pugui recordar com va ser el viatge i l’arribada. He intentat reviure’ls mil i un cops i no me n’he sortit, hi ha una fosa en negre al meu cervell que em deixa ignorant de com vaig arribar al lloc que m’havia guanyat.
En la consciència però, hi ha la sensació d’haver entrat, en algun moment indeterminat, al meu món actual: aquós, de temperatura agradable, sincopadament silenciós, relaxant i amb un munt d’espai per a mi sol.
Si algú m’hagués construït el lloc ideal seguint les meves indicacions, no ho hauria fet millor. Per què? Perquè jo no hauria imaginat mai aquest lloc, va ser quan m’hi vaig trobar que vaig sentir-me en estat de gràcia, en estat de revelació: “aquest és el meu lloc”.
Sabeu aquesta gent que marxa a l’Índia i tornen canviats perquè la percepció que tenien de les coses ha variat? Doncs em vaig sentir igual.
Ho tenia tot.
De vegades em semblava que em movia sense fer cap pas, de vegades no parava de voltar i creia que estava en total immmobilitat.
Crec que era al nirvana o al cel.
Fins llavors la meva vida havia estat absolutament comunitària: treballava a una cadena de muntatge amb moltíssims operaris més, ens estàvem a un espai minúscul i subsistíem en condicions que es podrien qualificar d’esclavatge.
Ara estava sol i tenia tant espai com desitjava.
I va anar passant el temps lentament, amb aquella manera de lliscar suau que només fa quan et sents bé amb tu i el teu entorn… i, lentament i gairebé imperceptiblement, van anar canviant coses.
Quan ets a l’indret perfecte, els canvis no poden mai millorar-lo.
No sé per què, però, a poc a poc, l’espai es reduïa i, mentre augmentava la sensació de minva, m’anava sentint més i més insegur.
Un dia em va semblar que no estava sol.
Un altre guanyador?
Ens havien assegurat que això no era posible, però va passar davant meu. Va ser només un instant, em va mirar i em va somriure, no vam parlar, va desaparèixer.
Des de llavors la tranquil·litat es va fer fonedissa.
Si et diuen que estaràs sol, que el teu esforç servirà perquè siguis un guanyador absolut, no et poden fer això, no t’ho poden fer!
Com que l’espai s’anava reduint, més d’hora que tard ens tornaríem a trobar, i jo havia lluitat per ser únic i primer.
Havia de pensar què podia fer.
No vaig deixar de gaudir dels moments de plaer que allà tenia, no vaig deixar de sentir-m’hi bé, però a vegades, el pensament m’enfosquia.
Mentrestant, sentia com la meva forma es definia.
Creixia, d’una manera estranya: el caràcter, l’actitud, uns pensaments més complexos… i el cos, que em convertia, gairebé, en un altre ésser.
En créixer, canviava i m’agradava. El meu cos es convertia en un territori verge que havia d’investigar, m’encisava sentir-lo cada tant una mica diferent, allà al mig.
Com era esperable, el vaig tornar a veure, no podia evitar-lo, i ell, quan era a prop meu, em mirava amb aquell somriure, em mirava content, com si li agradés que jo hi fos.
Havia pogut esquivar tots els intents que havia fet de tocar-me, fins que el contacte va ser inevitable, l’espai ja era massa just per a tots dos.
Un dia, les nostres esquenes es van quedar en contacte permanent. No el veia, ni a ell ni el somriure, només en notava la pell, i sentia, amb fàstig, com es fregava contra meu: a dalt i a baix, a dalt i a baix. No podia suportar aquella sensació, havia d’actuar, me n’havia de desampallegar.
Ell o jo.
Havia competit per ser únic, no deixaria que ara m’aixafés la guitarra, què s’havia cregut. I vaig començar a estudiar-me a fi d’estudiar-lo. Va deixar d’existir el plaer, va deixar d’agradar-me el lloc, només tenia una obsessió: desfer-me’n…
Com que jo estava arrupit, deduïa que ell també.
Movia les mans amb una certa facilitat i les vaig utilizar per palpar-me: a la cara no semblava que hi hagués res que cridés l’atenció, dos ulls, un nas, una boca, el coll; als dos costats, els braços, iguals;, al mig, les costelles; la pell suau i humida, i un cordó que em sortia de la panxa, un cordó flexible que podia moure amb certa facilitat; a sota el sexe, que em feia feliç si hi jugava; les cames, els peus...
El cordó!
M’havia fixat que si em posava les mans al voltant del coll em costava de respirar, segur que a aquell badoc somrient li passava el mateix.
Arribar al seu coll amb el cordó… si pogués girar-me, ho podria fer.
Llavors va passar una cosa que no tenia prevista, però que vaig saber aprofitar: el meu cos va voltar, no cap a ell, cap a baix i el seu va fer el mateix, gairebé al mateix temps.
Volia fer-se el simpàtic, abans amb el somriure, ara imitant-me. Però no m’entendriria, havia d’aprofitar l’ocasió.
En girar-se, no va quedar contra la meva esquena, sinó davant meu. Jo el mirava amb odi, ell amb curiositat. Ens vam tocar, ell investigava divertit, jo, amb el cordó a la mà, intentava enllaçar-lo.
Vaig esperar que estigués quiet, ben quiet i ho vaig fer. El meu cordó al voltant del seu coll, les meves mans col·locant-lo.
Va ser tan fàcil, que no me’n podia avenir.
Però el líquid que m’havia envoltat fins llavors, que ens havia envoltat, de fet, va començar a desaparèixer. Podria sobreviure? Canviaven les regles? S’havia acabat el premi i tornava cap a la cadena de muntatge?
Ens adonàvem que aquella aventura seria més complicada encara del que havíem pensat, però aviat ens vam tornar a sentir optimistes: en un sol part ja tindríem la parelleta que sempre havíem volgut.
Al principi, incògnita, univitel·lins o bivitel·lins? Nen i nena, dos nens o dues nenes?
Teníem clar que primer dormirien a la nostra habitació i que després, quan arribessin al mig any, els dos junts que es farien companyia, i que, quan fossin grans, hauríem de canviar de pis, però volíem saber qui esperàvem.
I les ecografies ens van anar donant les respostes: idèntics, un nen i una nena.
En Robert deia sovint que esperava que s’assemblessin a mi, “jo com a nena, fatal, nina; i tu com a nen, mira, series bonicot i tot”. Jo reia o somreia i li deia que s’assemblessin a qui s’assemblessin l’important és que nasquessin bé i que tinguessin cinc dits a cada mà i a cada peu. “Vull la parelleta amb quaranta dits en total, no demano res més”.
Mentre jo m’anava engreixant i cada vegada m’assemblava més a una “taula camilla” — taula braser en català correcte però molt menys gràfic, com et pots fer una idea mental del que és una taula braser? Tan fàcil com és fer-te-la de la “taula camilla”!— el Robert arreglava la casa per adaptar-la a la seva arribada.
Vam veure que ens havíem de desfer de l’estudi. Tot i que trigarien a fer servir l’habitació, era millor que ho féssim ara i bé, que després aniríem massa atrafegats.
Va ser dolorós, però no tant com pensàvem, perquè la il·lusió era molt més gran, i sabíem que era l’únic que teníem: porta tots els llibres al menjador, constata que no hi caben per lleixes extres que posis, pren la decisió de donar-los tots, menys vint, deu i deu, que costen molt de triar, i acaba optant per la lectura digital.
Mai hauríem cregut que podríem desfer-nos dels nostres llibres sense sentir una pena infinita; els meus, plens de frases i paraules subratllades; els seus, plens de notes que hi anava posant; els nostres plens de totes dues coses; però la vida canviava perquè canviaven les prioritats.
L’habitació va quedar preciosa, no volíem res massa típic, no volíem una habitació de nen i nena, volíem una habitació per als nostres nens, única, tal i com ens va sortir.
Té mà per aquestes coses en Robert, la paret la va pintar de colors vius amb imatges que semblaven tretes d’Alícia al país de les meravelles, la resta: mobles, alguns comprats de segona mà, altres d’amics que ja no els feien servir…
De roba, aviat també en vam tenir un bon assortiment, de tots els colors, inclosos els roses i blaus que durien indistintament.
Perquè tot quedés bé, només vam haver de comprar la pintura i lluitar amb els pares que no entenien per què no volíem estrenar ni cotxet, ni llit, ni roba, ni res.
Desitjàvem parir a casa, teníem una amiga que feia de doula i havíem anat amb ella al part d’una parella que coneixíem. Havia estat una experiència meravellosa i plena de pau, una festa de naixement que acabava amb la placenta cuinada amb arròs i compartida entre tots els presents, mentre la mare i el nadó esdevenien un, en una abraçada plena de sang i fluids que semblava un cant a la vida.
Però sabíem que els parts de bessons podien ser més complicats, la nostra amiga estava animada a provar, però no n’havia tingut cap, els pares pressionaven perquè ho féssim d’una manera tradicional i, com ells deien, segura, i ens va fer por que si passava alguna cosa, tots ens culparien amb paraules o mirades. Vam decidir no arriscar-nos.
Ens van recomanar una ginecòloga que no era partidària de les cesàries, ni d’impedir caminar o menjar abans del part, ni de posar-nos espatarrades de cara a ella, sinó que treballava posant-nos de gatzoneta.
Sabíem que faria tot el possible perquè visquéssim un part natural i còmode.
L’embaràs va anar fent el seu curs, de no notar res, i només saber que hi eren, es van anar fent més i més presents: els escoltàvem quan es movien, en Robert els posava música a la panxa, els cantava cançons; jo, sobretot, els tocava, mai m’havia agradat la meva panxa i ara, tan tibant, tan rodona, l’estimava i no parava de fer cercles al seu damunt, com si amb els cercles els digués que era allà i els esperava.
Vam fer les classes de preparació al part amb molta il·lusió, cada setmana; no vam faltar-ne ni a una de sola, tots dos units en una única respiració.
M’havia anat engreixant fins a semblar una panxa i prou, no em veia els peus ni estirada, no tenia melic i, en canvi, em sentia millor que mai, el meu cos canviava perquè produïa vida i jo era feliç d’haver concebut dos nens, d’esperar-los alhora, de fer-ho al costat d’en Robert.
Quan vaig trencar aigües, ens vam posar en contacte amb la doctora que ens va dir que ens trobaríem a l’hospital.
Estava de set mesos, però ja sabíem que no arribaríem als nou, és difícil quan esperes bessons a l’últim control, ella ja m’havia vist molt madura. També ens va advertir que els bessons s’havien posat tots dos de cap per avall i que no sabia si haurien d’acabar fent-me una cesària.
Jo, que pensava que si em deien això sabria dir que no, que de cap de les maneres, ara que arribava el moment em veia tan rodonament enorme, tenia tantes ganes de conèixe’ls, i li tenia tanta confiança, que em vaig posar a les seves mans.
En Robert va demanar si seria possible que ell hi fos igualment, la doctora li va dir que si ell estava preparat, hi podia entrar.
Tranquils, sense por, serens i llestos vam dirigir-nos a l’hospital.
El part va ser tan difícil com es preveia, no només semblava que volien sortir els dos a la vegada, sinó que a més a més no dilatava prou per molt que caminés i molt a la gatzoneta que em posés.
Van haver de fer-me una cesària, no podien treure’ls de cap altra manera.
Pànic que m’adormissin i no veure’ls, que m’adormissin i no em tornés a despertar. En Robert, que sap sempre calmar-me, em va agafar la mà i em va dir: “nina, no estaràs sola i després t’explicaré com ha anat tot”
Quan em vaig despertar, em vaig trobar en Robert que semblava que reia i plorava a la vegada i un únic bressol.
El vaig mirar preguntant-li què havia passat.
“La Maria ha nascut morta” em va dir.
Vaig sentir una punxada de dolor. “Però, com ha anat?” Ell em va treure els cabells del front i em va mirar amb una tristesa molt fonda que no vaig saber interpretar, “no et preocupis per això ara, ja tindrem temps de parlar-ne, no el vols agafar?” i me’l va acostar dient-me: “només són vint en total, però hi són tots i tan bonics”
Em vaig incorporar una mica i vaig posar els braços en posició de bressol, era tan petit, “no ha d’anar a la incubadora” va afegir amb un somriure lleu, “fa dos quilos vuit-cents”
“I la nena? La podré veure?” Vaig demanar-li just abans de mira-me’l.
El meu nen, el meu Bernat, era preciós, “la Maria ha nascut morta”, continuava ressonant al meu cap, però el veia a ell, amb aquells vint dits: cinc a cada mà i a cada peu, els ullets tancats, la seva aparença serena i tranquil·la... Perfecte.
La pau em va inundar.
Mai havia sentit res semblant, era meu.
Una altra? Qui en volia una altra, tenint-lo a ell a sobre?
Era meravellós, un miracle, el meu miracle, el nostre miracle. Pura felicitat.
En Robert em va fer un petó al front i va xiuxiuejar: “mai hauria pensat que em podria sentir tan feliç en aquesta situació” i em va agafar la mà molt fort mentre les nostres cares somreien.
A quin vici o virtut està dedicat? Podeu respondre'm en mail i els cinc primers encerts que rebi tindran una compensació al següent examen.
El guanyador
I
Quan ens van dir que havíem de fer una cursa i que el premi serien unes vacances pagades a un paradís que no van concretar, vam començar a entrenar.
Tots creien que guanyarien i es miraven els uns als altres amb ulls fatxendes, jo ho sabia.
Sabia que, pel que fa a la força física, era semblant als meus companys, però que comptava amb el convenciment intern que m’enduria la victòria, un convenciment clar i rotund, no nascut de la il·lusió, sinó de la certesa que era el millor.
Mai, i llavors menys que mai, havia tingut por del fracàs, i era completament objectiu: si tenia les aptituds, l’actitud, la forma física i el convenciment, no podia fallar.
I això feia que els mirés amb un cert desdeny, si no podia fallar, ells, pobrets, sí que ho farien.
A les bases hi deia clarament que només hi hauria un guanyador, cap possibilitat de finalista. Qualsevol d’ells o jo, ningú més.
El període d’entrenament va ser intens i, com passa sempre, quan va començar semblava que ens sobraria temps i tot però, com més s’acostava el moment, més clar vèiem que anava de debò i que no podíem perdre ni un instant.
Pobres aquells que, refiats, no es van posar a treballar fins un parell de dies abans, no tindrien res a fer.
De fet, la resta també s’havia esforçat inútilment, jo sabia qui guanyaria de debò i no era cap d’ells.
Recordo la situació al punt de sortida: tots vestits de blanc, iguals, mirant-nos desafiants, alguns absolutament decidits, d’altres més dubtosos, tots preparats.
Recordo l’explosió, l’impuls sobtat que va fer que comencéssim a córrer.
Recordo haver sortit sense cap dilació i haver arribat a meta el primer, l’únic, sol…
La vaig travessar tan allunyat dels altres que ni temps em va donar de veure com havien quedat i quines cares feien.
Hauria estat agradable, cares de desconcert i desil·lusió, però la joia, la sentia igual: aviat marxaria a un lloc on tot seria nou, una aventura, la primera aventura de la meva vida que, fins aquell instants, es podia qualificar de grisa.
L’embriaguesa que em va inundar va fer que ni ara pugui recordar com va ser el viatge i l’arribada. He intentat reviure’ls mil i un cops i no me n’he sortit, hi ha una fosa en negre al meu cervell que em deixa ignorant de com vaig arribar al lloc que m’havia guanyat.
En la consciència però, hi ha la sensació d’haver entrat, en algun moment indeterminat, al meu món actual: aquós, de temperatura agradable, sincopadament silenciós, relaxant i amb un munt d’espai per a mi sol.
Si algú m’hagués construït el lloc ideal seguint les meves indicacions, no ho hauria fet millor. Per què? Perquè jo no hauria imaginat mai aquest lloc, va ser quan m’hi vaig trobar que vaig sentir-me en estat de gràcia, en estat de revelació: “aquest és el meu lloc”.
Sabeu aquesta gent que marxa a l’Índia i tornen canviats perquè la percepció que tenien de les coses ha variat? Doncs em vaig sentir igual.
Ho tenia tot.
De vegades em semblava que em movia sense fer cap pas, de vegades no parava de voltar i creia que estava en total immmobilitat.
Crec que era al nirvana o al cel.
Fins llavors la meva vida havia estat absolutament comunitària: treballava a una cadena de muntatge amb moltíssims operaris més, ens estàvem a un espai minúscul i subsistíem en condicions que es podrien qualificar d’esclavatge.
Ara estava sol i tenia tant espai com desitjava.
I va anar passant el temps lentament, amb aquella manera de lliscar suau que només fa quan et sents bé amb tu i el teu entorn… i, lentament i gairebé imperceptiblement, van anar canviant coses.
Quan ets a l’indret perfecte, els canvis no poden mai millorar-lo.
No sé per què, però, a poc a poc, l’espai es reduïa i, mentre augmentava la sensació de minva, m’anava sentint més i més insegur.
Un dia em va semblar que no estava sol.
Un altre guanyador?
Ens havien assegurat que això no era posible, però va passar davant meu. Va ser només un instant, em va mirar i em va somriure, no vam parlar, va desaparèixer.
Des de llavors la tranquil·litat es va fer fonedissa.
Si et diuen que estaràs sol, que el teu esforç servirà perquè siguis un guanyador absolut, no et poden fer això, no t’ho poden fer!
Com que l’espai s’anava reduint, més d’hora que tard ens tornaríem a trobar, i jo havia lluitat per ser únic i primer.
Havia de pensar què podia fer.
No vaig deixar de gaudir dels moments de plaer que allà tenia, no vaig deixar de sentir-m’hi bé, però a vegades, el pensament m’enfosquia.
Mentrestant, sentia com la meva forma es definia.
Creixia, d’una manera estranya: el caràcter, l’actitud, uns pensaments més complexos… i el cos, que em convertia, gairebé, en un altre ésser.
En créixer, canviava i m’agradava. El meu cos es convertia en un territori verge que havia d’investigar, m’encisava sentir-lo cada tant una mica diferent, allà al mig.
Com era esperable, el vaig tornar a veure, no podia evitar-lo, i ell, quan era a prop meu, em mirava amb aquell somriure, em mirava content, com si li agradés que jo hi fos.
Havia pogut esquivar tots els intents que havia fet de tocar-me, fins que el contacte va ser inevitable, l’espai ja era massa just per a tots dos.
Un dia, les nostres esquenes es van quedar en contacte permanent. No el veia, ni a ell ni el somriure, només en notava la pell, i sentia, amb fàstig, com es fregava contra meu: a dalt i a baix, a dalt i a baix. No podia suportar aquella sensació, havia d’actuar, me n’havia de desampallegar.
Ell o jo.
Havia competit per ser únic, no deixaria que ara m’aixafés la guitarra, què s’havia cregut. I vaig començar a estudiar-me a fi d’estudiar-lo. Va deixar d’existir el plaer, va deixar d’agradar-me el lloc, només tenia una obsessió: desfer-me’n…
Com que jo estava arrupit, deduïa que ell també.
Movia les mans amb una certa facilitat i les vaig utilizar per palpar-me: a la cara no semblava que hi hagués res que cridés l’atenció, dos ulls, un nas, una boca, el coll; als dos costats, els braços, iguals;, al mig, les costelles; la pell suau i humida, i un cordó que em sortia de la panxa, un cordó flexible que podia moure amb certa facilitat; a sota el sexe, que em feia feliç si hi jugava; les cames, els peus...
El cordó!
M’havia fixat que si em posava les mans al voltant del coll em costava de respirar, segur que a aquell badoc somrient li passava el mateix.
Arribar al seu coll amb el cordó… si pogués girar-me, ho podria fer.
Llavors va passar una cosa que no tenia prevista, però que vaig saber aprofitar: el meu cos va voltar, no cap a ell, cap a baix i el seu va fer el mateix, gairebé al mateix temps.
Volia fer-se el simpàtic, abans amb el somriure, ara imitant-me. Però no m’entendriria, havia d’aprofitar l’ocasió.
En girar-se, no va quedar contra la meva esquena, sinó davant meu. Jo el mirava amb odi, ell amb curiositat. Ens vam tocar, ell investigava divertit, jo, amb el cordó a la mà, intentava enllaçar-lo.
Vaig esperar que estigués quiet, ben quiet i ho vaig fer. El meu cordó al voltant del seu coll, les meves mans col·locant-lo.
Va ser tan fàcil, que no me’n podia avenir.
Però el líquid que m’havia envoltat fins llavors, que ens havia envoltat, de fet, va començar a desaparèixer. Podria sobreviure? Canviaven les regles? S’havia acabat el premi i tornava cap a la cadena de muntatge?
II
Quan ens van dir que esperàvem bessons ens vam espantar i ens en vam alegrar a l’hora.Ens adonàvem que aquella aventura seria més complicada encara del que havíem pensat, però aviat ens vam tornar a sentir optimistes: en un sol part ja tindríem la parelleta que sempre havíem volgut.
Al principi, incògnita, univitel·lins o bivitel·lins? Nen i nena, dos nens o dues nenes?
Teníem clar que primer dormirien a la nostra habitació i que després, quan arribessin al mig any, els dos junts que es farien companyia, i que, quan fossin grans, hauríem de canviar de pis, però volíem saber qui esperàvem.
I les ecografies ens van anar donant les respostes: idèntics, un nen i una nena.
En Robert deia sovint que esperava que s’assemblessin a mi, “jo com a nena, fatal, nina; i tu com a nen, mira, series bonicot i tot”. Jo reia o somreia i li deia que s’assemblessin a qui s’assemblessin l’important és que nasquessin bé i que tinguessin cinc dits a cada mà i a cada peu. “Vull la parelleta amb quaranta dits en total, no demano res més”.
Mentre jo m’anava engreixant i cada vegada m’assemblava més a una “taula camilla” — taula braser en català correcte però molt menys gràfic, com et pots fer una idea mental del que és una taula braser? Tan fàcil com és fer-te-la de la “taula camilla”!— el Robert arreglava la casa per adaptar-la a la seva arribada.
Vam veure que ens havíem de desfer de l’estudi. Tot i que trigarien a fer servir l’habitació, era millor que ho féssim ara i bé, que després aniríem massa atrafegats.
Va ser dolorós, però no tant com pensàvem, perquè la il·lusió era molt més gran, i sabíem que era l’únic que teníem: porta tots els llibres al menjador, constata que no hi caben per lleixes extres que posis, pren la decisió de donar-los tots, menys vint, deu i deu, que costen molt de triar, i acaba optant per la lectura digital.
Mai hauríem cregut que podríem desfer-nos dels nostres llibres sense sentir una pena infinita; els meus, plens de frases i paraules subratllades; els seus, plens de notes que hi anava posant; els nostres plens de totes dues coses; però la vida canviava perquè canviaven les prioritats.
L’habitació va quedar preciosa, no volíem res massa típic, no volíem una habitació de nen i nena, volíem una habitació per als nostres nens, única, tal i com ens va sortir.
Té mà per aquestes coses en Robert, la paret la va pintar de colors vius amb imatges que semblaven tretes d’Alícia al país de les meravelles, la resta: mobles, alguns comprats de segona mà, altres d’amics que ja no els feien servir…
De roba, aviat també en vam tenir un bon assortiment, de tots els colors, inclosos els roses i blaus que durien indistintament.
Perquè tot quedés bé, només vam haver de comprar la pintura i lluitar amb els pares que no entenien per què no volíem estrenar ni cotxet, ni llit, ni roba, ni res.
Desitjàvem parir a casa, teníem una amiga que feia de doula i havíem anat amb ella al part d’una parella que coneixíem. Havia estat una experiència meravellosa i plena de pau, una festa de naixement que acabava amb la placenta cuinada amb arròs i compartida entre tots els presents, mentre la mare i el nadó esdevenien un, en una abraçada plena de sang i fluids que semblava un cant a la vida.
Però sabíem que els parts de bessons podien ser més complicats, la nostra amiga estava animada a provar, però no n’havia tingut cap, els pares pressionaven perquè ho féssim d’una manera tradicional i, com ells deien, segura, i ens va fer por que si passava alguna cosa, tots ens culparien amb paraules o mirades. Vam decidir no arriscar-nos.
Ens van recomanar una ginecòloga que no era partidària de les cesàries, ni d’impedir caminar o menjar abans del part, ni de posar-nos espatarrades de cara a ella, sinó que treballava posant-nos de gatzoneta.
Sabíem que faria tot el possible perquè visquéssim un part natural i còmode.
L’embaràs va anar fent el seu curs, de no notar res, i només saber que hi eren, es van anar fent més i més presents: els escoltàvem quan es movien, en Robert els posava música a la panxa, els cantava cançons; jo, sobretot, els tocava, mai m’havia agradat la meva panxa i ara, tan tibant, tan rodona, l’estimava i no parava de fer cercles al seu damunt, com si amb els cercles els digués que era allà i els esperava.
Vam fer les classes de preparació al part amb molta il·lusió, cada setmana; no vam faltar-ne ni a una de sola, tots dos units en una única respiració.
M’havia anat engreixant fins a semblar una panxa i prou, no em veia els peus ni estirada, no tenia melic i, en canvi, em sentia millor que mai, el meu cos canviava perquè produïa vida i jo era feliç d’haver concebut dos nens, d’esperar-los alhora, de fer-ho al costat d’en Robert.
Quan vaig trencar aigües, ens vam posar en contacte amb la doctora que ens va dir que ens trobaríem a l’hospital.
Estava de set mesos, però ja sabíem que no arribaríem als nou, és difícil quan esperes bessons a l’últim control, ella ja m’havia vist molt madura. També ens va advertir que els bessons s’havien posat tots dos de cap per avall i que no sabia si haurien d’acabar fent-me una cesària.
Jo, que pensava que si em deien això sabria dir que no, que de cap de les maneres, ara que arribava el moment em veia tan rodonament enorme, tenia tantes ganes de conèixe’ls, i li tenia tanta confiança, que em vaig posar a les seves mans.
En Robert va demanar si seria possible que ell hi fos igualment, la doctora li va dir que si ell estava preparat, hi podia entrar.
Tranquils, sense por, serens i llestos vam dirigir-nos a l’hospital.
El part va ser tan difícil com es preveia, no només semblava que volien sortir els dos a la vegada, sinó que a més a més no dilatava prou per molt que caminés i molt a la gatzoneta que em posés.
Van haver de fer-me una cesària, no podien treure’ls de cap altra manera.
Pànic que m’adormissin i no veure’ls, que m’adormissin i no em tornés a despertar. En Robert, que sap sempre calmar-me, em va agafar la mà i em va dir: “nina, no estaràs sola i després t’explicaré com ha anat tot”
Quan em vaig despertar, em vaig trobar en Robert que semblava que reia i plorava a la vegada i un únic bressol.
El vaig mirar preguntant-li què havia passat.
“La Maria ha nascut morta” em va dir.
Vaig sentir una punxada de dolor. “Però, com ha anat?” Ell em va treure els cabells del front i em va mirar amb una tristesa molt fonda que no vaig saber interpretar, “no et preocupis per això ara, ja tindrem temps de parlar-ne, no el vols agafar?” i me’l va acostar dient-me: “només són vint en total, però hi són tots i tan bonics”
Em vaig incorporar una mica i vaig posar els braços en posició de bressol, era tan petit, “no ha d’anar a la incubadora” va afegir amb un somriure lleu, “fa dos quilos vuit-cents”
“I la nena? La podré veure?” Vaig demanar-li just abans de mira-me’l.
El meu nen, el meu Bernat, era preciós, “la Maria ha nascut morta”, continuava ressonant al meu cap, però el veia a ell, amb aquells vint dits: cinc a cada mà i a cada peu, els ullets tancats, la seva aparença serena i tranquil·la... Perfecte.
La pau em va inundar.
Mai havia sentit res semblant, era meu.
Una altra? Qui en volia una altra, tenint-lo a ell a sobre?
Era meravellós, un miracle, el meu miracle, el nostre miracle. Pura felicitat.
En Robert em va fer un petó al front i va xiuxiuejar: “mai hauria pensat que em podria sentir tan feliç en aquesta situació” i em va agafar la mà molt fort mentre les nostres cares somreien.
A quin vici o virtut està dedicat? Podeu respondre'm en mail i els cinc primers encerts que rebi tindran una compensació al següent examen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada