Ortografia (2): La dièresi.

Com que l'entrada ja es feia una mica massa llarga, continuarem aquí amb l'accentuació i així arribarem a la dièresi:

Fins ara hem vist dos dels casos en els quals hem d'utilitzar els accents sobre algunes vocals tòniques:

• Si són agudes, planes o esdrúixoles seguim les regles que hem repassat tantes i tantes vegades per posar-los o no accent.
• Algunes paraules porten accent per diferenciar-se d'altres que s'escriuen igual, llavors parlem d'accents diacrítics.
• Ara en veurem el tercer cas: els hiats.

Primer de tot hem de tenir claríssim què és un diftong i, en conseqüència, quan tenim un hiat.

Sí, ja ho hem vist a l'altra entrada, però ho podem repassar de nou, perquè és molt fàcil que sapiguem la teoria i ens equivoquem a la pràctica.

Parlem de diftong quan trobem una parella de vocals que formen una sola síl·laba. Obligatòriament dins d'un diftong hi ha d'haver una i o una u o les dues. Si no tenim cap d'aquestes dues vocals, és impossible que en tinguem un.

Si hi ha una i o una u, ha de sonar d'una manera diferent a com sonen quan no són diftong:

Fixa-t'hi bé:
La Maria és una noia que té paciència. 
La Paula creu que és adequat conduir respectant la cues.  

• Quines is pronunciem com a vocals i quines com a [j]?
• Quines us pronunciem com a vocals i quines com a [w]?

Les que pronunciem com a vocals no formen diftong, de vegades perquè estan soles, de vegades encara que tinguin una altra vocal al costat.

Les altres sí.

I si encara no ho veieu clar, compareu les pronuncies amb altres llengües o amb altres paraules que coneixeu:

boira: la i de la primera síl·laba es pronuncia com la de la paraula anglesa boy o com el topònim català Boí? 



aigua: la u de la primera síl·laba es pronuncia com la de la paraula anglesa welcome  o com la de la paraula catalana cua?

I ara que ja tenim clar quan tenim un diftong i quan un hiat, podem parlar d'aquest tercer cas que anunciàvem:

• Quan tenim un hiat i les normes d'accentuació ens ho permeten, el marquem amb un accent:

voldríeu, voldríem, veí, Lluís, suís... 

Quan les normes d'accentuació no ens ho permeten, llavors utilitzem la dièresi, que són dos puntets: (¨) que es posen sobre la vocal adequada:

conduïm, veïna, Lluïsa, Suïssa, peüc, geniüt...

Però amb els hiats  ens trobem amb més problemes, uns problemes que es diuen excepcions: 

• No la posem quan les paraules acaben en isme i ista: egoisme, egoista...
• Tampoc la posem en els següents temps verbals: infinitiu, gerundi, futur i condicional. Per què aquests no i els altres sí?

Un misteri que, si algú resol satisfactòriament, tindrà 1 punt més a la nota del control.

I ara només ens queda afegir que també posem dièresi en un altre cas:

• Quan volem destacar que la u sona en els grups que, qui, gue, gui, ja que si no la posem, aquesta u és muda:

que, qui, paguem, anguila, per exemple, no porten dièresi i la "g" sona com la de gat, agut, o aligot.

En canvi: pingüí, aqüeducte, aigües o aqüífer, sí que en porten, perquè si no aquestes u serien mudes com les d'abans.

Quan utilitzem la dièresi d'aquesta manera, no tenim problemes ni hi trobem excepcions. És una regla clara, que s'entén i que podem aplicar sense dificultats.
Si voleu fer més exercicis, tant d'accentuació, com de dièresi, en trobareu a aquests dos enllaços: http://enxaneta.info/activitats/accentuacio/3 i 
http://enxaneta.info/activitats/dieresi/6